Repte CCXVI - La carta robada

Encara era fosc quan em vaig plantar davant la immensa porta de ferro forjat del palau. Una fina pluja d'aiguaneu em perforava la cara i m'urpava el cos, em coïa als ulls.
El dia s'aixecava en tons de coure, tenyint de reflexes el tel de glaç amb què la nit havia cobert el poble. Aquelles primeres llums convidaven a contemplar la inabastable perspectiva d'aquells altíssims murs que empetitien tota consciència d'humanitat.

A l'hora en punt, les meves mans morades lluitaven imprudents amb el dit de gebre que amagava la forma del picaporta. Quan per fi es va desenganxar del topall vaig poder trucar. Tres cops, prou per què la pell se'm soldés a aquell cap de lleó metàl·lic, prou per què les llàgrimes trenquessin contra la carn viva de les meves mans, plenes de sang cristal·litzada, en separar-se'n, però no els suficients perquè algú em sentis.

Esperava, amb la nevada, ja intensa, cobrint-me fins els turmells, capcot i absort, tremolós; feia tan de fred que en fregar-me el cos se'm trencaven els pels congelats. No em sentia els peus, sovint perdia l'equilibri i queia o m'havia de recolzar a la paret, em llevava la pell a tires el contacte amb les superfícies gelades.

Recordo quan va desaparèixer l'últim bri de dignitat que em quedava, va ser llavors, com si ho haguessin detectat, que automàticament la immensa porta va grinyolar per acceptar-me. Per fi, després de un any d'aspirant, em vaig usucapir un lloc de "funcionari intern" del Sistema.

Els primers dies només pensava, en el menjar. Treballava les divuit hores com un autòmat, obrint cada carta com si fos una oradeta, llegint-la com si l'estigués assaborint. Però poc a poc, ja amb l'estómac ple, em vaig adonar del que estava fent. Llegia els noms dels remitents, dels destinataris, alguns eren veïns meus, robava les seves intimitats i les canviava per pamflets del règim.

**

Bé doctors, aquesta és la última sessió amb el pacient: carter de professió... s'apropiava de saques de correu... esquizofrènic amb paranoies força elaborades... etc.
Jo diria que evoluciona favorablement. Proposo seguir amb la mateixa medicació.
Tots d'acord?

Per allà al 188...

Un cabasset de vímec, una manta vella, el cos d'un nadó vestit amb parracs i una carta cosida a la roba.

La dona dóna l'últim petó a l'infant mentre recull amb la llengua l'aigua salada que li cau galta avall, llavors ràpidament col·loca el cistell a terra, truca el timbre del voluptuós portal i fuig esperitada a amagar-se, darrera el troc d'un vell pollancre. Al cap d'un moment sent grinyolar la porta, no té valor per mirar-s'ho, espera fins que sent passar el furriac i s'esfumà lliscant sense esma, com una oradeta platejada.

La germana encarregada de la porteria del convent córrer a veure a la mare superiora amb la criatura. Ella inspecciona cautelarment el cabàs i veu la carta.

- Has llegit la carta? li diu a la germana encarregada de la porta
- No mare! vos ja sabeu que no faig aquestes coses
- Doncs com si no hi fos.

Hi va haver un silenci.

La superiora en llegí el contingut, quedà capficada i mentre la germana feia moixaines a la criatura, ella se la posa a la butxaca.

L'endemà al matí es reuneix amb el seu superior que en llegir-ne el contingut li recomana guardar-la en lloc segur. Li comenta que si caigués en males mans en podrien fer pamflets i causar molts mals de caps a persones molt influents del moment.

Al poc temps el convent rep un donatiu molt important per part d'un personatge prestigiós.

Durant anys la monja va viure amb l'ai al cor, amb una paranoia irracional per por de ser descoberta i no parava de resar complint autopenitència.

Un dia, el convent va ser assaltat misteriosament durant la nit, però el més estrany de tot es que no es van endur res - això és el que es va dir - , res tret del secret de la mare superiora. Només ella sabia que tot havia estat per usucapir el que li corresponia a la criatura.

-Que algú de vosaltres ha trobat un sobre sense nom?
-No avi, jo no,
-Jo tampoc, com era el sobre?
-No n'estic segur, em penso que blanc tirant a grogós. És un sobre vell. -Va contestar l'avi.
-I què hi ha a dins que sigui tant important? un pamflet revolucionari! Que ja torna a fer d'anarquista?
-D'això no n'heu de fer res, si el trobeu me'l doneu i llestos. I tu, -dirigint-se a la seva filla- no cal que en facis broma.

Feia dies que l'avi estava neguitós, no feia més que remenar papers i preguntar a tothom pel seu sobre misteriós.

-El pare agafarà una paranoia amb aquest sobre, fa setmanes que el busca i no fa més que remenar calaixos i armaris.
-Ja el coneixes, -va dir en Francesc- quan s'encaparra amb una cosa... Recordes el dia que va estar buscant aquell peixot dissecat a les golfes per ensenyar-lo a uns amics?
-I tant! com s'hauria posat si hagués sabut que el vaig llençar a les escombraries! encara bo que vas trobar una fotografia on se'l veia agafant l'oradeta per la cua i va poder provar als seus companys la seva gesta.

-Voleu dir que no me l'heu agafat?
-No avi, perquè li hauríem d'haver pres?
-Com que sempre esteu tocant les meves coses...
-No avi, d'això se'n diu endreçar, i no rondini tant, home, que no ho veu que aquí tothom l'aprecia?
-Sí, si... demà m'afaitaràs!

El sobre va aparèixer enmig d'altres papers; ningú l'havia tocat, l'avi sense adonar-se'n l'havia anat amagant mentre el buscava. Va agafar el sobre; va treure la carta que hi havia i la va llegir per dins:

Em dic Pau.
Sóc, i he estat una persona honesta.

Va agafar el bolígraf que ja tenia a punt i a sota hi va afegir:

Us estimo.

Ara ja estava tranquil, ja estava tot dit. Feia temps que notava la dificultat de fer-se gran, de mourer's amb soltesa, de recordar les coses i va tenir por d'oblidar tot allò que era important. La carta seria l'antídot per que la vellesa no usucapís la seva dignitat.

En tornar al despatx va trobar-se la porta forçada. Tot estava remenat : els pamflets de publicitat de l'entrada eren al terra, les prestatgeries buides, els arxivadors metàl.lics on guardava els expedients dels clients, amb els budells a fora.... Trucà a la policia. La carta d'en Santacana va ser de les primeres coses que trobà a faltar.
Era sempre criticat pels col.legues per la seva mania de guardar els documents més recents a casa i, en aquell cas, fer-ho va ser un encert. Els clients d'alt risc eren també els que pagaven uns honoraris més sucosos (molts en forma de favors) i bé es mereixien un tracte més personalitzat.

*

La Carme havia sortit del jacuzzi mentre ell l'afalagava. Fer l'amor sempre els obria la gana i aniria a buscar quelcom per menjar. Des de la cuina va preguntar què li venia de gust, però no obtingué resposta. Tornà a la cambra de bany i se'l trobà mirant cap a la porta, amb la mirada vidriada i la boca oberta.


*

El notari arribaria en deu minuts. Una dona vestida de verd i amb posat d'oradeta, picà un cop de colze al seu veí de seient, quan veié la Carme entrar a la sala. Ella, l'amant en la foscor durant anys, es "despullava" per primer cop davant la família del difunt. El Sr.Camarassa arribà amb presses i saludà a tothom. El motiu de la reunió era fer saber a tothom les darreres voluntats del pobre Mateu Santacana.
Mentre avançava en la lectura, la dona de verd, irritadíssima, apuntà que el mort era un malalt de paranoia i que aquell document no tenia cap valor. El notari va fer-la callar dient que tan sols era un malalt coronari. La Carme suspirà. Se l'havia estimada molt i ara que ell no hi era, tindria el dret d'usucapir el pis de l'Eixample, rebria una pensió vitalícia i posseiria tot l'accionariat de la cadena de restaurants. Els voltors li haguessin arrencat els ulls si no hagués estat per l'inspector de policia que entrava a la sala, per fer-los a tots unes preguntes...

-Miri, Sr. Smith -digué Cordoneau obrint la sumptuosa porta-, mai a la vida trobarà un palau com aquest, tan barat, tan a prop de París i, a més, amb una història tan enigmàtica al seu passat.
Vaig pensar que Cordenau volia vendre i ara em faria un pamflet de l'aristocràcia del XVIII.
-Una història enigmàtica?
-Sí senyor!
-Voleu explicar-la?
-Voleu sentir-la?
-Bé, sí...
-Mireu, aquest palau pertanyé al marquès D'Enjolain, un habitual de la cort de Versalles. D'Enjolain tenia un rival aferrissat, D'Angeví, amb qui es disputava els favors femenins
-Tenien poca feina.
-Sí. Un dia, D'Angeví aparegué mort al seu palau de París, on es trobà una única pista: el bastó d'Enjolain.
-El matà ell.
-No. Més tard es descobrí que havia estat el pare d'una serventa seduïda pel noble. Aparegué un testimoni fidedigne.
-Caram!
-Però aleshores D'Enjolain ja havia estat decapitat.
-Què diu!
-Sí, i això que D'Enjolain sempre jurà que hi havia una carta de Maria Antonieta adreçada a ell que feia esment de la seva trobada al bosc de Versalles... la mateixa nit que d'Angeví fou assassinat!
-I ara!
-Però això es considerava fruit d'una paranoia, perquè aquesta carta no aparegué mai, malgrat que la Genisse, una serventa, declarà que l'havia vista amb els seus propis ulls. D'Enjolain la tenia també d'amistançada, si bé repudià violentament el fill de tots dos.
-Això passà aquí?
-Sí. Vingui, que l'acompanyaré a l'habitació de D'Enjolain. És l'única que està intacta. Els seus hereus la volgueren deixar tal com estava, igual que els descendents posteriors que han usucapit la propietat.
Cordenau obrí la porta.
-Què li sembla, Sr. Smith?
-Escolti, i el bastó d'Enjolain?
-Sembla que algú el col·locà al lloc del crim, per inculpar-lo.
Vaig obrir la vidriera perquè entrés claror, amb tan mala sort que un dels batents xocà contra un quadre que representava una oradeta, el qual caigué a terra i es desballestà.
Quan Cordenau l'aixecà, un full tot florit voleià.
-Què coi és, això? -preguntà, recollint-lo.
Aleshores tots dos ens fixarem en aquell full, que mostrava ben visiblement a la signatura el nom de Maria Antonieta.