REPTE CXI: DESITJOS

accepto prosa i poesia!!!


desitjo arribar on ets
sense por d'apartar obstacles
mirades que jutgen insolents
què ha estat la meva vida
i que pretenen confondre'm
i, reduir-me, poruga, a un ésser
sense voluntat,
desitjo saber el què saps
i que els zeros esdevinguin infinits,
que calmin la meva ànsia de veritat

A REPTAAAAAAAAAAAAAARRRRRRR!!!

A VEURE DE QUÈ SOU CAPAÇOS!!!!

A casa dels seus pares no hi havia miralls. Es a dir, menteixo : el del bany i el de l' armari dels seus pares en que es podia veure de cos sencer . La seva mare considerava que emmirallar-se era una frivolitat imperdonable que només la podia induir a la vanitat i qui sap sinó al pecat.
El mirall es reduïa doncs a la seva utilitat i sense que la contemplació de la seva imatge no anés més enllà de l' estricte : veure si el pentinat era correcte, si la faldilla no li sobresortia de l' abric...en fi poder sortir al carrer sense cridar l' atenció.
Aquella prohibició no va ser obstacle per que un dia, a casa del seu avi, puges silenciosament a l' habitació de les seves tietes, que tenien un armari amb un meravellós mirall ovalat que ocupava el pany central, i es va mirar detingudament de dalt a baix .
Va ser la primera vegada que es va conèixer. Que va saber quin era el seu embolcall. I li va agradar. Era una princesa.
D' una manera confosa va pensar en la Blancaneus ,i que la seva mare no la deixava mirar-se per por que el mirall li digués que era més bonica que ella.
Han passat molts anys i ara té l' edat que devia tenir la seva mare en aquells moments . No te filles.
El que te, malgrat ser conscient de que no li agrada, és tolerància zero amb la seva imatge, quan es mira cada matí al mirall i creu descobrir alguna cosa que li recorda la seva mare, s' afanya a modificar-la . Aquest és el seu desig : No assemblar-se mai a ella i tenir una neta a qui convertir en la princesa que duia dins.
Baiba Liepa

Ja no vull tenir estornells sobre la meva teulada,
els seus crits feien créixer la meva tristor,
vull sentir la soledat assumida i acaronada
per l'espera del teu proper petó.
Només demano prou temps per viure,
per mastegar els teus xiclets de felicitat
i fer bombolles tan, tan grosses,
que en rebentar l'escampin al meu voltant.
Vull avançar pels teus camins misteriosos
amb una petita maleta on càpiga només allò just,
i la mà que m'acompanyi en la recerca
del proper instant nostre, no viscut.
Que el zero sigui el número de retrets que faci,
que sigui valenta a cada pas,
que quan erri trobi la manera
d'arreglar-ho sense justificar.
Si em perdo no vull de nou confondre'm,
trobar-me seria feixuc camí,
però penso que des de que el meu món trastornes
ets color que pren el meu desig.
I et ben juro que el negre ja no és negre,
és només treva d'un llarg dia serè,
demano veure, a l'alba, ta onada brava
navegant pel meu poruc badall matiner.
Desitjo proclamar sense cap temença
el que el meu cor et vulgui dir,
trencar miralls d'hipocresia
quan no m'agradi el que he sentit.
Vull aprendre de la infantesa,
vull embrutar-me del fang del seu parc,
vull ofegar-me en rialles de nines,
vull conduir per dreceres d'amistat.

Si aquests desitjos albiren una pèrdua de raó,
m'agradaria ser cavall deslliurat de regnes,
que els obstacles siguin plens d'emoció
i que cada salt no deixi de sorprendre'm.

En arribar a casa, en Pere va tancar la porta amb un cop sec. Va respirar profundament i va aclucar el ulls. Avançà un pas cap al cendrer que hi havia al costat del telèfon i apagà la cigarreta que gairebé li cremava els dits. Va encendre el llum del rebedor i va obrir la porta del cuarto de bany. Poruc, atansà el rostre al mirall que hi havia sobre la pica de mans. Per un moment, es va sentir confós: què era allò que hi veia reflectit? Quin fantasma era aquell que el mirava fixament als ulls?

L'esglai que va sentir el va paralitzar. Els trets angoixats que va observar en aquell rostre descompost per una barreja de tristesa, de desesperació i de derrota, van arrencar-li la primera llàgrima per la decisió que s'adonava que acabava de prendre. Així no podia continuar, havia de donar-li un tomb a la seva vida i només hi havia un camí per fer-ho. Va caminar cap a la sala d'estat i, abatut, va desplomar-se en el sofà. Va plegar els braços, prement-los amb força contra el seu cos, en un intent d'arreplegar un sol bri de tot aquella estima i de tot aquell afecte que mai no havia gosat pidolar, de tant que li havien estat negats.

De manera vertiginosa, va fer un repàs a la seva vida: la Irene l'havia deixat feia un anys, incapaç d'entendre que ell preferia escriure poesia en el seu temps de lleure que acompanyar-la a tafanejar botigues; el seu cap no deixava de dir-li que el seu grau de rendiment al despatx era zero, que es veuria obligat a prendre mesures ben aviat...

En Pere no va poder seguir recordant. El dolor era insuportable. Es va alçar, feixuc, del sofà, conscient que els seus desigs més grans, mai aconseguits, eren a punt de fer-se realitat. Va obrir el balcó que donava al pati interior. L'alçada li va semblar suficient per una caiguda que no podia fallar. Era un cinquè pis. Sabia que allà a baix, inert, deixaria de ser el seu propi obstacle per poder seguir vivint.

Saps? Avui he tornat a pensar en tu. Els dies se'm fan eterns, i les nits semblen no acabar de passar mai entre les quatre parets d'aquesta cel·la. I el pitjor de tot és que el nombre de remordiments que en tinc de tot això és igual a zero.

Lluitar per la pàtria, o lluitar per un país, no n'estic ben segur. Sé que tot això és un cercle tancat, en el qual costa molt d'accedir-hi, però encara més de sortir-ne.
I ja ho veus, aquí estic, a la presó, per haver-me carregat a un paio que defensava uns ideals diferents als nostres: els teus, els meus i els de tots els companys de la organització.
Ell: un fatxa, que pertanyia a un grup polític del cantó oposat al nostre, que tenia tots els luxes que volia, i que blasfemava indecentment sobre gent com nosaltres. Gent com ell, obstaculitza el bon funcionament de la nostra societat, en distancia encara més les classes socials, i afavoreix a la seva bona butxaca. Una injustícia en tots els sentits.

Però no et confonguis, que el radicalisme no considero que formi part de la meva manera d'actuar. Vaig fer-ho perquè en tenia necessitat; malgrat els constants avisos de la resta dels membres... i els teus. I saps que de sobres que no sóc gens poruc.
Al principi em semblava d'eixelebrat disparar un tret al cap a algú amb intenció de matar-lo, però, fredament, i tenint en compte la meva condició política i la seva, no en vaig tenir cap dubte. Finalment, tot va anar molt més ràpid del que hagués pogut imaginar.

I... recordant-te a tu, tot sembla menys difícil. Perquè, sincerament, si una cosa desitjo amb tota la meva ànima, és sortir aviat d'aquí per poder abraçar-te i sentir-te a prop, com abans.

-Bon dia! - en Pep es mira al mirall - Senyor, quina mala cara faig aquest matí! - la imatge del mirall li fa una ganyota.
-...
-No s'espantaran pas, els meus amics, que no en tinc. Ja m'agradaria!! - li engega amb mala baba al seu reflex.
-...
-Ai, ho sento... és que estic molt sensible. Demà en faig vint-i-sis, saps? I segueixo com quan era adolescent: confós, massa tímid per parlar amb les noies, massa poruc per parlar amb els nois,... Però coi, ara hauria de tenir les coses més clares, no et sembla? - mentre parla s'ha anat rentant la cara, i ara se l'eixuga. Fa una ullada al mirall. El seu reflex li torna la mirada i comença a rentar-se les dents.
-...
-Però no, jo segueixo igual. Per què se'm fa impossible comunicar-me amb la gent? Només parlo quan m'és imprescindible. - mentre xerra, gesticula amb el raspall entre els dits i la boca plena d'escuma.- I ho passo malament, no hi tinc traça. Ja m'ho deien a l'institut, de gramàtica un deu, però d'expressió oral, un zero com una casa.
-...
-És qüestió de pràctica, tens raó! De totes maneres jo sol ja estic bé. Ja ho saps. Sempre he estat sol, i no hi tinc cap problema.
-...
-I tornes a tenir raó... tanta solitud no pot ser bona. - rumia uns instants. -M'agradaria conèixer la Mariona, poder xerrar amb ella. L'hauries de veure, és preciosa. I també parla poquet, per això m'agrada. De totes maneres, estic segur que no sap ni que existeixo.
-...
-Què no exageri? Saps que tinc raó. Sempre passo desapercebut.
-....
-Si és clar, sóc jo qui hi ha de posar remei! Però hi ha massa obstacles pel camí, no seria capaç... O sí?
-....
-Crec que... prendré una decisió. Avui començaré una nova vida. Adéu timidesa!
-...
-I tu calla, que no existeixes!!

L'habitació es minúscula, amb només una petita tauleta feta amb quatre fustes aguantades en equilibri precari sobre dos cavallets. Només té un tamboret ridícul per seure davant del ordinador. Les parets, desertes, a part dels cables on fa temps hi havia connectat un llum. I al terra, unes quantes capses buides i alguna plena de llibres i de carpetes que només són un obstacle per sentir-se definitivament lliure.

Ell seu mig despullat, els cabells despentinats, la mirada perduda. Llegeix i rellegeix el que acaba d'escriure i no n'està gens convençut. Que podria escriure que li cridés realment l'atenció? Recorda que al principi no li havia fet gens de cas, va confondre la realitat amb la ficció, i es pensava que ella seria similar a la seva pseudònima. Però després la va veure en alguna fotografia: els seus ulls blaus, profunds, el seu somriure embriagador, els seus cabells desbocats per l'energia que irradiava.

Ara vol cridar la seva atenció. Sap que és un poruc, més que això, un zero absolut, ho ha estat tota la seva vida, i fins avui no s'ha atrevit a dir-li res. Però ara és el seu moment, sap del cert que llegirà el seu repte, n'és la jutgessa, i que els seus ulls acaronaran les paraules que escrigui. I vol que ella es senti transportada pel que digui. Però res del que escriu el satisfà.

Es sent frustrat. Només pot enviar paraules, ni una mirada dolça, ni un ram de flors, ni tant sols un petó a la galta. Només lletres escampades per la pantalla com cagadetes de mosca. Si al menys s'atrevís a escriure sobre el seu desig real, el que fa més d'un mes que l'obsessiona. Si li podés dir a cau d'orella, xiuxiuejant, la remor dels seus dits acaronant-li l'esquena...

Finalment tanca els ulls, cansat, mira la pantalla per darrer cop, i amb el ratolí marca el botó d'apagar l'equip. Anirà al llit, esgotat.

I ja sap que passarà tota la nit imaginant que li ha enviat un repte que la deixa captivada per sempre.

Boig!

Molt bé. Només vull que torni a passar una altra vegada: que el teu cos m'esperi despullat a l'altra banda de la volta del llit i, sorprenent-me, m'estrenyi. Estava despistada amb què ja havies de marxar, amb què es desfeia la intensitat de la nostra curta tarda: però tu, encara, vas seguir buscant-me.
Molt bé. Només vull que el teu braç torni a acollir-me en tota l'amplitud del teu pit, i em preguntis, dolçament i fluixet: Vols venir aquí? I jo torni a sentir-te bategant pel gran glop que tots dos som a punt de beure.
Molt bé. Només vull que el teu cos, estret a mi, no em torni a deixar anar quan jo vulgui desfer l'abraçada, just abans del comiat. Que em segueixi estrenyent i em reclami, com a algú que es fa difícil deixar.
Molt bé. Només vull altres i molt densos petons, l'alegria minuciosa de cada carícia lenta, temps per omplir, per donar i per vendre, temps per expandir, temps per deixar-me perdre.
I que tornis a viatjar cap a mi i em deixis el mateix espai per festejar-te, per confondre'ns en la roda de les hores, i la teva fortalesa creuï obstacles i, en una dimensió que aletegi, tanqui els llargs anys gastats on només he seguit partint de zero. Almenys per fer-hi un espai on poder esperar-t'hi.
En tu no hi ha res de poruc ni d'estàtic, i en la força que t'impulsa mous estacions com oratges. Però no ho saps.
Molt bé. Vull que un altre cop, pels carrers, m'hi portis abraçada, i que no calgui que em preguntis: Et molesta el meu braç a l'espatlla? Només perquè, senzillament, et sentis lliure amb mi.
Molt bé. Vull, de debò, que un altre cop el teu cos m'aculli més enllà del que pugui imaginar-me, però ara en una nit sencera, on ens sorprengui la tendra matinada.
A les teves mans, no seré fàcil. I tu tampoc no ho seràs. Haurem d'albirar unes contrades llunyanes, perquè som dos que ens hem de comprendre des del mateix començament. Però és aquest, ara, el repte que trio.

Vull una muntanya, de roures i alzines
enfilant-se esquerpa, cap al blau del cel
amb les farigoles, guarnint les codines
escampant salvatges, aromes de mel.

Vull un bosc indòmit, estorant la terra
sense eixordadores, cintes de quitrà
un mantell de verd, que abrací la serra
i camins que ens portin, sempre nord enllà.

Vull confondre el blau, dels ulls que em somriuen
amb la pell del mar, quan esclata el sol
perdre'm als illots, on els somnis viuen
fugir cap els núvols, aixecant el vol.

Freturo poruc, un temps d'esperances
que em fugí veloç, mentre em feia gran
la vida no és més, que un joc de mudances
les roques més dures, els anys les desfan.

Freturo dormir, sobre el llit de seda
d'una platja verge, òrfena de preu
sentir el meu cos nu, a la sorra freda
capbussar-me lliure, lluny de tot arreu.

Freturo tornar, de nou a l'origen
començar de zero, rengleres de mots
versets de colors, passions i vertigen
rescriure la vida, amb danses i bots.

Desitjo cançons, que desfacin gebres
que gelin inferns, que cremin dolors
que encenguin la llum, dins de les tenebres
que escampin perfums, que espantin les pors.

Desitjo cantar, sota la tempesta
descobrir els colors, ocults del fracàs
fer-li magarrufes, amb vestits de festa
ballar amb els desastres, sense perdre el pas.

Desitjo el teu cos, embrunit i bell
sense cap obstacle, per la llibertat
vestit amb les gales, de la teva pell
el clam de la vida de la humanitat.

És dur tenir un desig tan fort i saber que no el podré acomplir. I no podré per voluntat pròpia. Com pot ser que desitgi una cosa amb tanta intensitat i que jo mateixa em privi d'aconseguir-la?
Perquè no és gens difícil. És aquí, davant meu. El veig, m'observa. El tinc a l'abast de la mà. Però no, ho vaig prometre. Li ho vaig prometre a ella, que no el tocaria, que no m'hi tornaria a apropar. I la Roser no es mereix que la traeixi, ja que és només ella em fa costat. És l'única persona que em queda, que m'anima a seguir endavant, i no la vull perdre. Ella em va demanar que el deixés i jo, per ella, donaria la vida. Així que per molt que el desitgi, no m'hi aproparé més.
Sec al sofà i me'l torno a mirar i remirar. És tan a prop... Coi, no sé on tinc el cap! Si ni tan sols sóc capaç de deixar de pensar-hi, ja em puc donar per vençuda! No, no, pensa, concentra't. Ets forta, ets forta, pots resistir-ho! No deixis que el costum sigui un obstacle!
Encara tremolo quan penso que ahir hi vaig caure, em vaig deixar seduir. Un a zero a favor seu. Només espero que la Roser mai no sàpiga que sóc tan feble i poruga.
Rumio confosa. D'una banda, deixar-lo per sempre, i fer feliç la Roser. De l'altre, caure en la temptació de nou, deixar-me endur per ell sense més obstacles, amb naturalitat. Dos desitjos en els braços oposats d'una balança.
De sobte, tinc molt clar quin pesa més. M'alço, arreplego el paquet de tabac i l'encenedor, i els llenço a les escombraries. I sento la veu de la Roser, tendra, que em diu:
- Molt bé, mama!! - m'havia estat observant tota l'estona.

Hola Leela,

T'envio de nou el repte. No hi ha cap modificació, cap canvi, és exactament el mateix text que et vaig enviar ahir. Només és que he corregit 3 "mosques" que, ho sento noia, em feien mal als ulls!
---------------------------------------------

En arribar a casa, en Pere va tancar la porta amb un cop sec. Va respirar profundament i va aclucar el ulls. Avançà un pas cap al cendrer que hi havia al costat del telèfon i apagà la cigarreta que gairebé li cremava els dits. Va encendre el llum del rebedor i va obrir la porta del cuarto de bany. Poruc, atansà el rostre al mirall que hi havia sobre la pica de mans. Per un moment, es va sentir confós: què era allò que hi veia reflectit? Quin fantasma era aquell que el mirava fixament als ulls?

L'esglai que va sentir el va paralitzar. Els trets angoixats que va observar en aquell rostre descompost per una barreja de tristesa, de desesperació i de derrota, van arrencar-li la primera llàgrima per la decisió que s'adonava que acabava de prendre. Així no podia continuar, havia de donar-li un tomb a la seva vida i només hi havia un camí per fer-ho. Va caminar cap a la sala d'estar i, abatut, va desplomar-se en el sofà. Va plegar els braços, prement-los amb força contra el seu cos, en un intent d'arreplegar un sol bri de tota aquella estima i de tot aquell afecte que mai no havia gosat pidolar, de tant que li havien estat negats.

De manera vertiginosa, va fer un repàs a la seva vida: la Irene l'havia deixat feia un any, incapaç d'entendre que ell preferia escriure poesia en el seu temps de lleure que acompanyar-la a tafanejar botigues; el seu cap no deixava de dir-li que el seu grau de rendiment al despatx era zero, que es veuria obligat a prendre mesures ben aviat...

En Pere no va poder seguir recordant. El dolor era insuportable. Es va alçar, feixuc, del sofà, conscient que els seus desigs més grans, mai aconseguits, eren a punt de fer-se realitat. Va obrir el balcó que donava al pati interior. L'alçada li va semblar suficient per una caiguda que no podia fallar. Era un cinquè pis. Sabia que allà a baix, inert, deixaria de ser el seu propi obstacle per poder seguir vivint.

Ahir t'odiava, avui no ho sé... confonc sentiments. No és veritat que t'estimi... no, no t'estimo. No et puc estimar. Et vull odiar, vull fer-ho. Odio la forma que tenies de mirar-me, d'acariciar-me com si fos veritat. Tot i que, quan hi penso, em vénen tants records... És per això que t'odio, perquè m'obligues a recordar coses que... que no vull recordar. Recordo com em deies t'estimo. Quin mal... Jo sabia que era mentida... ho sabia! Perquè em vaig deixar enganyar? És que no ho veia? I les teves mans s'amagaven sota la meva roba... no ho podia suportar. Em feies l'amor amb aquelles ganes... si, ho sé, m'encisaves. Tornaves a fer de mi una marioneta de drap, amb fils invisibles... i jo frissava per veure la teva mà damunt el meu cap. Tot era mentida. Tot. Des de les paraules tendres xiuxiuejades a cau d'orella fins a les nits en vetlla que, deies, et passaves pensant en mi... i en les corbes del meu cos. De fet era allò el que mantenia viu el nostre... amor. Només allò. Es quan penso que sense la meva pell i els meus rínxols hagués estat per tu un zero a l'esquerra que t'odio... amb tanta força! I crido que t'odio quan penso en el passat, enyorant-lo... potser així em quedarà més clar. Enyoro la vida plena d'obstacles i mentides que varem tenir d'amagat. Busco pells llunyanes que em retornin a la realitat d'aquests dies sense tu, que haurien de ser més feliços. Porugues, les meves mans acaronen cossos estranys i escorredissos, i se'n tornen amb menys força... i més mal. Ells no em diuen t'estimo, mai... Pot ser possible que enyori una cosa que no he tingut mai? És possible que desitgi allò que em fa mal? Perquè jo vull odiar-te... i no puc! Em veig a mi mateixa desitjant-te... i em vénen ganes de plorar de ràbia. De vegades, fins i tot, només penso en tornar a fer-te l'amor, com abans... i si quedessis enamorat, patint més del que jo he suportat? Ahir t'odiava... avui... avui et desitjo, més que mai.

El temps passa ràpid com sempre, ja som Setmana Santa. Jo, juntament amb la Montse, he observat dia a dia el pas dels anys mirant els canvis del meu hort. Fa cosa d'un mes, ja vaig plantar les llavors de les tomaqueres, i ara ja puc observar es flors de cirerer. La natura, un veritable i gran calendari que mai et farà confondre, a més que és més senzill:dia i nit, sense hores. Zero dubtes i lios de horaris.

Avui és diumenge de Rams, i els fills i la mainada ja son a casa. El meu nét tan alt com el meu gendre, em saluda amb un somriure tímid i tot seguit es dirigeix a la cuina a ajudar. Les meves nétes com sempre entren rialleres i em dediquen un gran petó mentre escolten de nou la meva típica frase: "Ostres, un angelet ha passat volant i m'ha fet un petonet!". Totes ja es fan gran... les meves petites preciositats..

El dinar segueix el seu ritme i l'ambient s'anima. S'acosta de nou les postres. Sempre el mateix. Cada dinar un divertiment i un patir. Patir, sempre patir. Per què sóc tan poruc i em quedo enrere? Només cal avançar una mica el braç, agafar l'objectiu i dirigir-lo cap a la boca... però hi ha un gran obstacle: el diagnòstic del metge. Millor començar pel començament: sóc diabètic. De fet, no ho sóc del tot, tinc la sort que amb només controlant el que menjo ja estic bé i només són unes quantes visites al metge per controlar el sucre.

-Només un tallet de tortell.- dic, sota la mirada inquisitiva i mig riallera de la Montse.

"D'acord, només una mica" diu al final.

És que m'encanta! La xocolata, les maduixes macerades amb sucre i vinagre (especialitat de la casa), tortell, gelat de vainilla cobert amb deliciosa xocolata desfeta, trufes, botifarres dolces... Quins grans pecats que no em puc permetre amb facilitat!

El meu gran sospir, tots els dolços! El meu gran sospir, el meu gran desig, el meu gran menjar...! Ai...

Avui hauria d'haver estat un dia especial. Una mica més que els altres dies. Catorze anys. Sí, catorze anys després de la meva primera visita a l'hospital sortint de la meva mare.

El dia ja ha començat d'una manera clarament monòtona: el cel blanc, ple d'aquells núvols de pluja llarga i fina, però no ha caigut gota fins ben entrada la tarda. No he confós els núvols, he encertat amb la meva predicció: a la que comencés no pararia. Encara ara continua plovent.


Quan m'he aixecat amb prou feines em recordava del dia que era, però en canvi ahir tot el sant dia pensava que era l'aniversari del meu germà (ens portem tres anys i un dia). De fet poc m'esperava d'avui. El que sí sabia és que als vestidors em rebria la tonada de "cumpleaños felizzzz!", com l'any passat. No ha fallat, m'ha rebut. Però a part d'això ha sigut un dia com qualsevol altre.

Ahir, ja pensant tan pel repte com per la petita tradició que fa segles que no seguim, la de bufar les espelmes i demanar un desig, he estat pensant. Suposo que el més normal és tenir un objectiu, però jo no en tinc cap. Simplement deixo passar els dies, sense trencar el cap per res. Això potser és un obstacle per trobar el sentit a la vida, en la qual lluitem pels nostres principis i els nostres somnis. El meu desig mai ha estat definit.

Sempre el mateix: desitjos de començar des de zero i viure la vida com déu mana, però sempre he sigut massa poruga i covarda per fer-ho. També desitjos de canviar, sempre el mateix. El meu desig de veritat?

Doncs precisament ara, per pur capritx voldria una banyera calenta eterna, el llibre de " Creía que mi padre era Dios " o de Relats impermeable a mà, un portàtil també impermeable on escriure, que la pell no s'arrugués dins l'aigua i tot el temps del món...

Avui vull que els teus braços oberts,
tornin d'un lloc inaccessible.
Avui vull endinsar-me de nou dins els teus ulls
i fondre'm sobre el teu somriure.

Petons, carícies,
aquests són els teus i els meus mots,
mots d'esperança i vida.

Desitjo de nou la teva mà,
desitjo recular i començar de zero,
retornar als temps on calenteta estava
recolzada sobre el teu suau pit.

Desitjo de nou les estrelles dels teus ulls,
somnis capçats per la meva petita ment.
desitjo de nou els teus somriures corprenedors,
recompensa dels meus fracassos causa del meu cor poruc.


Un gran abisme ens separa,
un gran obstacle,
i aquest és ella, qui no seria.
Freda i frívola alhora, temuda i respectada però pura.

Vull de nou confondre la teva pell
amb el clar cel lliure,
Vull confondre de nou la teva abraçada
amb la meva llar.

Et desitjo, no ho nego,
però el temps ens separa,
i la natura també.

Et vull de nou,
per creure que el món no és cruel
i que una engruna d'amor existeix.
Desitjo trencar barreres i al meu costat tenir-te.






A tu, mare.
A tu et desitjo,
El teu somriure,
els teus braços...

Però la natura ens fa créixer,
i ens obliga a tots,
a separar-nos de la llar natal
i descobrir món solets.

-Què em demanes?
-A mi m'ho preguntes?
-Sí, a tu que estàs aquí.

Si t'he de dir la veritat, espill, em tornes una imatge de mi mateix que no conec. No puc esborrar les restes del naufragi, ni abandonar-me en retrets o falses aparences. No vull emborratxar-me el sentits, no vull ser poruc!.T'agraeixo tots els moments que he viscut dins la teva estança.

-Ho entens tu, això?
-Què desitges doncs?

Començar de zero, necessito comptar i sumar endavant. I si m'ho preguntes, això és el que desitjo intensament: sumar, multiplicar i elevar a la màxima potència.
Buscaré a la butxaca dels pantalons si cal, compraré calculadores que m'ajudaran a comptar el pas del temps, barrejaré colors indefinits, saltaré obstacles, dibuixaré figures impossibles, exploraré el meu cos i tot això només per…mi.

-Ho tens clar?
-Perquè no?

Vull viatjar amb els ulls cecs i descobrir nous paisatges. Anar ben lluny, despullar-me de cap a peus, enfonsar-me dins l'aigua i esser una esponja de mar. A vegades somio, somio que volo. Obro finestres tancades que em duen a territoris desconeguts, on el suau contacte de la pell, em transporta a límits insospitats. Oloro la flaire que s'escapa del rebost de la ignorància, i sento l'èxtasi que em fa tornar boig.
Ara, el teu silenci em debilita, em torno feixuc, el seu pes cau damunt l'espatlla. Torno a tancar els ulls i sento grills en el meu cap, sembla que estic dalt de la sínia, el meu cos gira i el cor em batega de pressa.

-Parla'm, digues que penses!
-Només puc dir-te que no et confonguis.

Si, camino i sento la llum que escalfa els meus sentits, sóc feliç, em posaré el cor a la mà i deixaré que sagni, i tot això només per…tu.

-A mi m'ho dius això?
-No, a tu que estàs lluny de mi!

Com sortit d'una llàntia,
el geni meravellós
ens concedeix un desig.
No tres, ni dos.

El geni d'aquest conte
no fa concessions:
Ha fet una pregunta,
vol una solució.

Davant el mirall,
els ulls en els meus ulls,
intento esbrinar
el desig que més vull.

Moltes idees,
infinitat d'il·lusions,
vicis, gestos nobles,
capricis i obsessions.

Sigueu egoistes!
Digueu-me que voleu!
Com vol que respongui
el dubte més meu?

Terrible dilema,
la sinceritat.
Davant del mirall
no et pots amagar.

Aguanto la mirada.
No seré poruga!
Cercaré dins meu
la veritat més pura.

L'obstacle a vèncer,
la banalitat.
No deixar-me confondre.
Desitjar-ho de veritat.

Però arribo al final,
amb un èxit zero.
Com vol que respongui
si no sé que espero?

Puc fer una llista
i després prioritzar.
Per ordre alfabètic
la puc ordenar.

Amics.
Amor.
Bon rotllo.
Diners.
Èxit.
Família.
Felicitat.
Pau.
Prestigi.
Respecte.
Salut.
Sexe.
Tolerància.
....

I ara, què?
Com trio?
Tinc un desig:
Saber que desitjo.