REPTE LXXVII: Enunciat

Caminava cap a casa, capcota, amb una grip de ca l'ample. Em feien mal les articulacions, els pulmons, els ulls i les orelles. Abstreta, mirava les botes avançar sobre el paviment, com si arrosseguessin el pes feixuc d'un mort, i els braços inerts es balancejaven per inèrcia, desafiant sense esma la gravetat del tedi.
Vaig estar a punt d'entrebancar-me amb un parell de persones, que em van despertar d'aquell autisme peatonal. Vaig incorporar-me, intentant mantenir l'esquena recta, mentre allistava a la ment aquells propòsits de cap d'any que segurament no compliria: deixar de beure, deixar de fumar aquelles fastigoses cigarretes Dromedari, començar a fer esport (aquesta, ja, d'antologia), canalitzar positivament l'energia, fer dieta... Però em sentia feta una merda, i la consciència reiterativa de saber que no arribaria a fer res de tot allò, em deprimia. Si hagués tingut prou força de voluntat, enguany no estaria malalta i podria passar unes bones festes amb els amics. En canvi, em tocaria passar-les al llit, sola i avorrida.

*

Embolicada amb una bufanda gairebé fins les pestanyes, vaig obrir aquell totxo de llibre que m'havien regalat el Nadal passat, i que no podia deixar pel següent perquè també aquell any la mare pensaria que el millor regal seria una novel.la. Jo vull un discman, mama, pensava, mentre em posava les ulleres i començava a llegir el pròleg sense masses ganes.

Ja era ben entrada la nit i a fora havia començat a nevar. Malgrat tot, no s'hi estava tan malament sota l'edredó, mentre els amics es morien de fred anant de bar en bar més tapats que jo encara. El llibre era vomitivament comercial -sí: estava totalment enganxada.
De sobte, però, un soroll em va cridar l'atenció. Els veïns de dalt, que fins llavors s'havien mostrat molt tranquils, tenien gresca. Sentia els grinyols del somier, les rialles ofegades i els gemecs mig reprimits. Vaig somriure. Si tingués un discman...!, pensava. Vaig intentar tornar-me a concentrar en la lectura, però el timbre va interrompre les meves innocents intencions...

*

Aquelles festes, el nostre bloc va ser el punt de trobada per a molta gent que se sentia sola. Al pis dels veïns, entre cava, marisc, banys escumosos, massatges i exploracions anatòmiques de tots i a tots, vaig fer una pila d'amics...
Tota una llàstima, però, que tots ells comencessin l'any amb una grip mesquina, mentre jo gaudia de la millor de les saluts...

Durant mesos em preocupaven aquells horrosos malsons, on els crits i els gemecs de violència gratuïta inundaven el meu son. Em llevava sempre cansada, inquieta, de mal humor.
Una nit, però, justament quan escrivia en una llibreta els detalls, en part per ordenar les idees i en part per si em decidia per fi d'anar al psicòleg, em vaig quedar desperta. Describia amb detalls cadascun dels somnis, alguns força semblants, i l'angoixa semblava pujar-me lentament pel cos, deixant-me sense saliva, escanyant-me lentament. D'una manera quasi imperceptible, primer, i més clara després, els sons d'objectes llençats bruscament contra les parets i crits de por m'invadien els oïdes. La sorpresa, però, i la meva pròpia por a l'extrem de l'histèria, van venir quan em vaig adonar de que no estava al.lucinant. Venien de dalt. Clars. Horrorosos.
Immediatament vaig trucar a la policia, i la seva actitud despreocupada em va enfurismar.

Tapada amb un abric i una bufanda, vaig sortir al carrer i em vaig arribar a la comissaria. La nit era gelada i les imatges del meu veí pegant a la seva dona se'm clavaven a l'ànima com estelles de gel.
Els vaig explicar el que havia sentit i em van dir que sense proves no podien entrar la nit de cap d'any a casa d'una pobra parella a fer enrenou. Em van tractar de sonada. Que si en aquestes dates tothom està de celebracions, que si jo hauria de fer el mateix, que s'ha de viure la vida i gaudir una mica de les festes... Aquells maleïts dromedaris no m'ajudarien. No l'ajudarien.

Vaig seguir sentint aquells esgarrifosos sorolls, nit rera nit, durant setmanes. Anava a la policia i no servia de res; l'oficial ja em tenia per boja.
La pitjor nit, però, va ser la que vaig deixar de sentir-los.
Després, les sirenes distorsionades baixant pel carrer. L'espectacular arrest del culpable. El trasllat del cadàver.
I, finalment, la veu de l'oficial, planera, autoritària per damunt del murmuri morbós dels veïns:
-És una llàstima, però si hagués posat denúncia això no hauria passat... Senyors, senyores, vagin a dormir que a tots ens fa falta...
Però, a mi, no em va poder mirar als ulls.

*

De nit, el silenci d'ara és insuportable. La mort, estesa i present, es passeja descalça per la casa; mesquina, em recorda que és més poderosa que la meva trista veu... I m'ofereix malsons, persistents, que no s'esfumen...

-Però, carinyo, ja t'he explicat el que em va passar... Vaig sortir de festa amb l'Enric, que sempre té aquelles idees boges, i al cap d'unes cerveses i uns quants wiskis, sí, és cert, vam veure una mica massa, va començar aquella juguesca, ja saps com sóc quan em provoquen, que si no era capaç d'agafar el primer avió que sortís de l'aeroport, que m'ho pagava ell, ja saps que té tanta pasta que no sap com gastar-la, que després ja trucaríem, que si teníem tot el cap de setmana, i vinga, allà picant-me, que si era un cagat, sí, ja saps com sóc quan em piquen...

-No t'enrotllis, va, tu pretens que em cregui aquesta història? Però que t'has cregut...

-Sí, dona, sí, no siguis mesquina, creu-m'he, que varem anar a l'aeroport, sortia un avió a Casablanca, em va dir, va tiu, ens plantem allà i pugem a un dromedari, tiu, serem aquí avui al vespre, anar i tornar, que t'ho pago jo, tiu, vinga...

-No, sí tens un palique de la ostia!

-Si ara bé lo més bestia, quan tornavem de Casablanca ens vam trobar el Jordi Capdevila, l'amo de l'empresa de cosmètics amb qui estem treballant ara, que havia anat per feina allà i tornava amb la filla del distribuidor dels seus productes al Marroc, que si volia veure la ciutat, però clar, no podia pas portar-la a casa, que té dotze fills, saps?, massa merder, i em va dir que si la podia allotjar a casa, només per aquella nit, que abans de cap d'any marxaria, és el nostre millor client, ja ho saps, no podia dir-li que no... I a més jo em pensava que encara no havies tornat del congrés de microbiologia, i vaig dir que si, que no passava res...

-Mira, Joan, no m'expliquis més boles. Jo només sé que estava dormint plàcidament i m'he despertat per uns sorolls estranys i té trobat al mig del menjador amb una noieta que deu tenir divuit anyets acabats de fer amb només una bufanda al coll mentre tu li feies pessigolles a l'entrecuix!

Sorolls a mitjanit

Silenci.

Una nit més assegut al sofà amb l'única companyia de la seva ampolla de whisky. Però avui no és una nit qualsevol, és cap d'any, i per celebrar-ho, avui a comprat l'ampolla més cara del supermercat.

Es serveix una copa, la contempla, la assaboreix, dubta. D'un glop cap a dins. Valia la pena gastar-se uns euros de més, es nota la diferencia. Per un instant se sent feliç... unes rialles s'acosten ràpidament, és una nena, ve corrent cap a ell, tapada amb una bufanda, fa fred, s'atura davant d'ell, el mira, segueix rient. Darrera apareix una dona, és ella, avui a vingut molt d'hora.

Es serveix una altra copa. Les rialles cessen, uns instants de tranquil·litat. Apareixen els seus amics, tots rient, estan contents, xerren i riuen, és cap d'any!

Un altre copa, ara sense temps per assaborir-la. Els companys de feina el mirant, el seu cap ve directa cap a ell, crida, no l'entén, tots riuen. Tapar-se les orelles no serveix de res, els crits segueixen.

Una copa més. Comença a no saber on és. Tot s'ajunta, els amics el criden a la feina, el cap passeja agafant de la mà a la nena, tothom riu. Crits i rialles, és nota que és dia de festa. Somriu, com a mínim avui no va muntat en un dromedari, li agrada tocar de peus a terra.

Ja s'acaba l'ampolla, però encara queden un parell. Per un moment tothom calla, tots el miren, la felicitat s'ha envaït per un moment, se sent molt mesquí.

L'última copa. Esta marejat, el cap comença a rodar-li, ja s'acaba, per fi podrà descansar, està a punt de perdre el coneixement i tothom marxarà. Però abans el desig per l'any nou: "no veure un nou dia".

Silenci.

Vaig sortir al carrer eren dos quarts d’una de la matinada, encara no s’havia acabat la festa de cap d’any, però vaig decidir tornar a casa sola i a peu. La neu ho cobria tot, hi havia dos pams i mig i m’arribava als genolls. Tot era silenciós. Blanc i negre. La neu emanava una llum increïble i el cel era fosc, d’un blau grisós -com el plom- que contrastava amb la blancor del terra. Els cotxes no es veien, semblaven dunes del desert, blanques, immaculades... verges. No hi havia ni una ànima voltant, només jo que trepitjava lentament la neu, ,
...gcruix,...gcruix....gcruix...., les meves passes,
...plaf! ....plaf! de les branques dels arbres queia la neu,
...pub!...pub!...soroll esmorteïts que sortien de les cases il•luminades on encara bevien cava i ballaven.
...pam!, pam!... un finestró que picava per l’efecte del vent.
Per tot se sentien sons estranys...fins i tot les ombres feien soroll i tenien un color diferent com lilós esgrogueït, els cotxes projectaven formes allargassades a la paret. Em vaig aturar un moment i em va semblar veure com si fos l’ombra d’un camell, -vaig pensar, enriolant-me: ja ve el patge a recollir les cartes dels nens!- era un camell o un dromedari? sempre ho confonia, una o dues gepes, bé, tant li feia. Vaig continuar i al tombar una cantonada...
...

El meu cap barrinava poc a poc, efecte del cava i dels fumates suposo. Em vaig sentir estranya en aquella festa, de fet em passava sovint, no acabava de veure clar que hi feia allà, ni amb aquella gent, que no em feia sentir a gust. Era per en Joan que hi havia anat..., -m’agradava- però ell no em feia ni cas. Bé la trista història de sempre: a la noia li agrada el noi, i al noi no li agrada la noia. Un hola sense alegria i un adéu mesquí, quasi bé esgarrapat sense esma i amb una mirada perduda.
...

AAAAAAAAhhhhhhhhhhhh!!!!!!!!!!!! –vàries veus-
Aquell critl em va despertar dels meus pensament, era esgarrifós i sortia d’aquell portal. No m’atrevia a acostar-me, els peus em van quedar clavats al terra. Vaig agafar amb força la bufanda com si m’hagués de protegir. Un seguit de rialles fortes es varen sentir a continuació. Cames ajudeu-me! En un tres i no res era davant la porta de casa. Aleshores vaig tenir un atac de riure, reia i plorava. Un bon començament del nou any!