Repte LX: Moments de desconcert (fins a les 14:00)

Estava desconcertat.

No entenia com, però la crua realitat era que després de sis hores jugant un poker excels, havia acabat sense ni cinc. Net.

Mentre caminava pel carreró, en Kid sentia la febre del joc corrent-li encara per les venes. Recordava l'emoció de tenir a la mà aquelles quatre dames, quatre "Q" màgiques, en filera, rematades amb un As tan inútil com estètic.

L'escala de color del rival era un possibilitat tan remota! Però allà estava: set, vuit, nou, deu i Jota de piques. Bona nit i tapa't. En Kid no va dir res. Simplement, s'aixecà de la taula com un autòmat, i sortí al carreró buscant l'aire que se li negava allà dins.

Així arribà a l'estació d'autobusos. Caminava per entre els autocars grisos amb un llebrer dibuixat als laterals, quan va sentir l'oferta.

-Si el vols, és teu.

La veu era d'un home alt i prim, sense res especial i, a la vegada, absolutament fora del comú. Se li acostà amb passes elegants, de ballarí, i repetí l'oferiment. Li brindava el poder de veure el futur. Tot el que havia de passar, ell ho sabria abans. Tot. I, per increïble que semblés, el noi sabia que no anava de farol. Que la proposta era real.

Esperonar un jugador amb un poder com aquell era una aposta segura. Però en Kid havia après que quan la tirada semblava senzilla, els daus solien estar carregats. Reflexionà en el que significava conèixer el futur, esborrar l'atzar de la seva vida. En que ja res el pogués sorprendre mai.

I en Kid no digué res. Només s'encongí d'espatlles i s'allunyà sense mirar enrere. I mentre caminava, escurat i sense la menor idea de com se'n sortiria l'endemà, va tenir la sensació que aquella nit, el gran guanyador havia estat ell.

Pare,

A cada moment se'm fa inaudit com se m'obre un buit sota els peus.
Avui, dimecres, en l'autocar que em porta al gimnàs, llegeixo el suplement de cultura del diari Avui i penso: "Això m'agradaria ser, crític de llibres". Crec que tindria capacitat, ganes, il·lusió. Per fer aquesta feina no em fan falta les cames, ni tornar a caminar. Però m'ausculto en profunditat i torno a descobrir que no tinc la força que m'empenti, perquè tu, d'ençà que estic a la cadira de rodes, m'has abandonat.
I així em queda reduïda tota la meva força, abandonat com m'has deixat, aïllat de tu per un cordó estèril, vacu, només ple de buit.
I en això s'ha convertit la meva vida, que abans de l'accident estava en un punt àlgid, excels, en relació amb tu, que sempre m'esperonaves cap al futur.
Però la buidor més impactant ha sigut la d'aquest cap de setmana, quan he estat malalt. No cal que et demani que et quedis amb mi, perquè amb les teves excuses sense pes, amb el cap cot, avergonyit de mi, te'n vas, i em llences altre cop contra les cordes de la teva negació.
Va venir el metge, que entre plors va avisar la mama, i va dir que la febre i aquests marejos són provocats per una gran tensió. I a mi m'estranya, perquè jo no en tinc, de tensions. Només una gran pena per no poder estar ja mai més a l'alçada del que tu esperaves de mi. Per ser per tu només aquesta piltrafa.
Però no t'odio, ni et maleeixo, ni tampoc no em rebel·lo. Només em creix, forta com l'onatge del mar, una incomprensió desoladora, i aquesta malaltia que torna i torna, i que neix al nucli d'aquest desficiós desconcert, que és l'absència incomprensible de tu.

Ahir vaig anar a la biblioteca. Ara en diuen mediateca.

Ara la gent, a la biblioteca, no només llegeix, escriu, o consulta: veu pel·lícules, remena cds, llegeix el diari i intenta esperonar un company a comentar-lo. S'hi hauria de poder mirar la tele, ben pensat. A algú li sona el mòbil, que hauria de dur apagat. Què fa? Doncs el deixa fer fins que s'arriba fins un racó, i allà despenja : per no molestar la resta mentre parla.

Enllà de teclats que repiquen ininterrompudament, a algú se li han espatllat els auriculars (i a mi em comença a pujar la febre): el diàleg del film, des d'uns altaveus de potència notable, envaeix la sala. Hom podria pensar què hi fan uns altaveus en una biblioteca: desconeixeria que estem en una mediateca, amb un conjunt de recursos excels, i els altaveus van amb la tele, no s'hi pot fer res.

Un cartell que implora que cada persona s'endugui un diari com a màxim queda tapat per un individu que en duu quatre: un en anglès, un en castellà, i dos en àrab.

Dos amics xerren mentre un d'ells fulleja un periòdic. Per a quan les màquines de te i cafè?

Recullo les coses i surto al carrer a corre-cuita: em creuo amb un autocar de japonesos que vénen a admirar l'arquitectura de l'edifici. Quan m'allunyo uns metres, m'adono que les fulles d'un arbre piquen unes amb les altres. Una delícia per a l'oïda que contrasta amb l'ensopegar de caràtules de VHS que, ara que hi penso, m'ha estat acompanyant durant tota l'estona que he estat assegut, escrivint a la mediateca.

Demà, si plou, em quedaré a casa. Ben pensat, m'és ben igual el temps que faci: demà descansaré de mediateca. Tanta tranquilitat m'esfereeix.