REPTE IV

Blub, blub, ... Ofegat, més que ofegat. Altre cop els viatgers s'han perdut en la immensitat del mar. Aquest mar tant particular il·luminat per la Lluna. Els reflexes de la llum de l'estel Egonis sobre els seus òctuples anells, enlluernen els seus visitants cansats ja de l'excursió. Mai arribaran a bon port. Ells no ho saben. Inicien el seu viatge amb il·lusió a través del burxador, l'aparell incrustador per on ells passaran navegant fins l'oceà.
Sica, sica, .. flap, flap, moviments a l'oceà. Els primers es preparen. L'excitació és permanent a tota l'expedició. Amunt i abaix, tots s'amunteguen amb els ulls ben oberts. Aviat sortiran i hi veuran la llum. Scum, scum, ..., flaix, flaix, ...., uauuu. Crits d'emoció, aviat faran el cim. No pararan fins a la seva conquesta. Sí, sí, ...raux, raux, ...Per fi, la llum està al final de l'incrustador, ...

Una veu llunyana es sent extasiada de plaer. Ja no hi ha cap moviment. Només una pèrdua i prou. S'ha acabat l'acte un tant narcisista i tant ben agraït quasi sempre que per alguns té el malnom de masturbació.

Carmeta Valldebó teclejava malaltissament el teclat del portàtil malgrat què les contraccions ja superaven, amb escreix, el límit superior establert pel pediatra. Però havia de desempatar amb en Crispí Botella, lo Armstrong de Xirivella, el paio que havia guanyat set vegades el REPTE de RC . Ella, li havia posat el malnom de el malparit . Simplement.

Volia ser l'òctuple guanyadora. Com fos.

El REPTE l'obsedia. Era una absurditat. Havia començat com un joc, però ja no podia desdir-se'n. El seu marit, un refotut burxador vocacional, se'n burlava d'ella cada vegada que lo Armstrong la deixava enrere en la juguesca. La posava malalta. Arribà al límit quan, el darrer mes d'embaràs, havia fingit molèsties per agafar la baixa i poder dedicar més temps a la conquesta del vuitè triomf.
Mentre col·locava la segona paraula, trencà aigües. La tercera la introduí al taxi, sota la mirada reprovadora del marit. La quarta trigà força, l'Epidural, el cansament i els crits dels metges no la deixaven concentrar. Tancà el relat quan la sogra posava, malcarada, unes flors dins el gerro.
Quan trobà una connexió a Internet, veié que havien passat més de vint-i-quatre hores i que en Crispí havia guanyat de nou.
De tornada a l'habitació, pensà que la nena era preciosa.

No, no... no en tinc pas cap intenció. Que no! Ja pots esforçar-t'hi, ja, que si jo no hi poso una mica de la meva part et serà ben complicat...
No seré fàcil. T'ho creies, oi? Et creies que per ser l'òctuple fill ja ho tenies més que superat, que d'ara no et vindria... ni classes preparatòries, ni epidural ni res. "Si amb tots set fills he tingut part natural, creus que aquest serà diferent? Va, nena, deixa't estar de romanços que això serà bufar i fer ampolles". L'infermera no ha replicat pas, no; no es pot contradir a l'experiència!
Doncs ara jo t'ensenyaré que l'experiència a voltes canvia, i que la vida encara et depara sorpreses... no totes bones, mareta! Que aquesta conquesta no et serà gens fàcil de guanyar!
I el primer que he de sentir dir són tots aquests malnoms amb els que em batejes? ai, mareta, no seré pas un nen model amb aquest llenguatge... que jo et burxo? aquesta si que és bona! Jo no t'estic fent fora d'allà on vius, ets tu la dolenta aquí! "Burxador, burxador..."

I el nen surt a la fi remugant en vés de plorar.