VOTACIONS REPTE POÈTIC VISUAL 366: EL PONT EIFFEL

Bon dia,
Amb cada vers que heu compartit hem anat col·locant peces fins a construir un pont ferm, ple de poesia. Les vostres creacions han donat forma a un paviment que parla, emociona i convida a ser llegit.

Ara arriba el moment decisiu: triar quins poemes us han fet vibrar més. Podeu votar DOS poemes, ordenats segons la vostra preferència. Quan totes les veus hagen votat, el repte es donarà per tancat.

Salut!


01. Sense títol
Pel pont de ferro,
pas a pas cap a casa
Tremola l'aigua,
en les finestres baixes
petits peixets de plata.


0.2. Cap a dins.

Travesso el pont i vaig cap a la foscor.
perquè des de fora he penetrat
cap a l’interior, on tot hi cap
i es barregen tots els anhels
d’amor, de por, de fantasia.
.
Hi duc la claror de la flama
que ha il•luminat tots els meus dies
i dubto si el vent l’apagarà
quan arribi amb el meu ciri encès
i desveli totes les misèries.

No tinc por
els ferros ferms que aguanten
la passarell.la han fet una barana
i marquen un camí d’entrada i de sortida.

Des de fora veig el forat negre,
que està ple de vida,
i m’hi endinso.


03. Pont de Ferro

Un pont ara ja buit
que parla de la solitud
de no voler trepitjar
la realitat que ens fa mal.
Però la intempèrie continua
travessant les reixes.
Aquella torre Eiffel
creix en alçada,
aquesta en profunditat.
La mateixa que connecta
aquells opòsits que fan art.


04. FERRO ROGENC

Les fustes en grinyolen
l’equilibri del rovell
on conviuen testimonis
de segles errants
entre cristians i jueus.

El roig ferm
d’unió entre barris
plantant cara al riu
que no té amics ni contraris,
només fa camí, sense demanar permís.

I així un segle rere l’altre,
fent i desfent cada vegada,
sobrevivint riuades.
De ferros i taulons, pacients,
n’anem fent bastiments...


05. Sobre el pont de l’Onyar

Sobre el pont de l’Onyar s’agermana
la ciutat que, d’antuvi, l’aigua dividia.
Ni guals ni barques havien alleugerit
la distància que ofegava les paraules.
I de Dijon, amb el símbol de París
a la solapa, Eiffel es fixà en Girona.

Un pont abraça ara amb ferro amable
la vida que es mou de banda a banda,
mentre el soroll rítmic de les sabates
acompanya el dolç remoreig de l’aigua.
Pas a pas hom descobreix la fesomia
de cases, carrers i places d’una ciutat,
nuades perennement per un bell pont.