VOTACIONS REPTE POÈTIC VISUAL 332: TENDRESA

Xicones i xicons, arriba l'hora de la veritat.
voteu, per ordre de preferència, els dos poemes que més us hagen agradat, entre els participants al repte.

Ens veurem quan hagen votat tots/totes els/les participants.

************************************************************

*Mare

Dins dels braços amorosos

Reposa serenament
Els ulls closos de qui abraça
Mans que acullen tendrament

Com un capoll s'ha tancat

Protegint el seu tresor
Pell amb pell, una carícia
Empara així, tot l'amor



*LLIGAMS

Com en un cabdell de llana
protegit de tot
vetllat per qui l’acarona
l’escalfa i li dona consol.
Reclòs entre els seus braços,
no calen paraules,
només necessita això


*L’abraçada

T’adoro fins l’esquelet
Papasseit


Els braços i les mans
son parts de l’esquelet.
Així arriba fins a tu l’abraçada.

Em surt de mi un alè
-inexplicable
no sé d’on ha sortit-
que es dolç com un pastís
com l’aire que mou un camp de roselles
com la son que arriba poc a poquet a la nit
com el tremolor d’un regal que no saps com desembolicar.

I treu de mi allò que tinc al fons
i no ensenyo mai.

Només te’l dono a tu,
aquest alè,
perquè t’embolcalli
i et digui fluixet fluixet:
com t’estimo.



*Mireu

Mireu
vaig nu
m'he despullat
de consciència.
Miro el retrat
Hi veig la por
hi veig dolor
desemparança
i la tendresa
d'un sentir tou
que s'arrossega
entre dolçors
planys i escalfors
de cossos plens
de nafres velles.
Hi veig la nau
que ha de tornar
el més antic
dels vells sentits
entre nosaltres
Res s'ha perdut
si amb aquest gest
el món perdura
fins demà al tard.


* ..i els canons deixaren de cridar

El mar és fosc perquè una nit l’amaga.
Ni la lluna ha aconseguit trencar
el mur enterbolit de les massacres.
És tanta la tristesa i l’esgarrifor
que els ulls innocents de les criatures
només ploren llàgrimes de sang.

La natura tota, del mar al cel,
de les ciutats als pobles isolats,
està suplicant clemència i mesura.
Però els monstres apocalíptics
necessiten sang, foc i destrucció.

I fou llavors que en el llenç de la nit
aparegué la imatge de la madona.
Ella, ulls clucs, plens a vessar d’amor,
aixoplugant en el recer dels seus braços
un infant, esglaiada de por la mirada.
De continent, els il·lesos i els malferits,
miraren cara a cara els anihiladors
i els convidaren a creure en la tendresa.