VOTACIONS AL REPTE POÈTIC VISUAL 321: DESTINS

Tanquem el repte RPV 321 DESTINS.

Com sempre n'heu de votar dos, per ordre de prioritat del 1r i 2n, i obro les votacions a tothom. Posem data límit el proper dijous 31/8/23 (últim dia del mes).

Els poemes que hi han participat són els següents:

1.- La mà que tot ho escriu

Estava convençut
que havia de ser lliure
perdia la salut
per fer-ho veritat
lluitant contra l'embut
que em glaçava el somriure
menjant-me els mil ensurts
que em llevaven la pau.
Ho feia tot de gust
perquè una mà ho va escriure
amb to serè i adust
dins de la humanitat.
Em deien eix ets tu
no te'n pots escapar
tot i que sigui dur
viure la veritat.
I estant ja molt cansat
de ser jo en mi mateix
vaig començar a indagar
qui m'endollà aquest feix,
quina va ser la mà
que em vengué tot el peix
que em feia indigestar.
Fins que vaig descobrir
indignat i sorprès
que em va escriure el destí,
un déu analfabet.
---------------------

2.- Vestida de verd

Va la granota cofoia
empoderada i feliç.
Vestida verd esperança
marxa, se'n va de viatge.
Cap consciència de perill.

Arrossegant la maleta,
que és ben plena d'il•lusions,
un pas curt darrere l'altre
va encalçant el seu destí.

Però, com n'ets de barjaula!
li diu un gripau que estava
a la vora de l'estany
cantant, alegre i fresquet,
sota una fulla gegant.

Mes ella, vol aventures
viure noves experiències.
No vol escoltar cançons
li semblen cants de sirenes.

Vol anar terres enllà.
Avança molt decidida
sota un sol abrusador,
fins a quedar ben torrada.
Ni aigua ni abeurador.

Estesa, de panxa enlaire,
sens esma per continuar
va queixant-se boquejant:
Aquí s'acaba el meu viatge!
No el que jo havia pensat!
----------------------

3.- La darrera faula

Penjada d’un fil, la granota va saltant
de faula en faula, ara que sí, ara que no,
al caprici abusiu d’un titellaire anònim.
Tan aviat la feien inflar-se perillosament,
com nedar amb un alacrà a l’esquena,
demanar un rei o que el sol brillés sempre.

Fins que, corferida per somnis d’infantesa,
s’imagina saltant enmig de la verdor
humida dels aiguamolls. Hi vol tornar.
Caldrà trencar, primer, l’esclavatge
dels guinyols i recuperar els raucs feliços.
Llavors, tot fent-se la sorda, saltarà i saltarà...

... per anar-se’n cap a casa, amb la llibertat
dins la maleta. Coratjosa, confiada, ferma.

Jo hagués fet el mateix, pensà el faulista.
--------------------------

4.-Destí

De pedra restà
en sentir-se atrapada
en un destí inabastable.

Estava verda com la fruita
que penja de l'arbre
abans de ser arreplegada.

Sentiments confosos
retenien el seu pas
incapaç de fer cap camada.

Tenia clara la visió
llum en els seus ulls,
confós el seny l'atribolava.

I encara avui es demana
on volien dur-la aquelles
vagaroses passes del destí errat
--------------------

5.- Els nostres jocs

La quietud de la bassa es trenca
subtil pel remoure del teu cos dins l’aigua.
La granota rauca.
Jo soc repòs, com l’aire calent d’avui, que
no belluga.
Tu ets una gata astuta i hàbil.
Vull ser tu, però no en sabria.
La granota forceja amb els barrots, que són dits
i empeny els murs: palmells tendres
fins que, vençuda, s’abandona a la sort.
La nova llar és d’aigua clorada:
una presó de vidre amb vista a la galeria.
M’atanses l’animaló a la cara i rius,
fastigosa trampa de pell setinada.
Dissimulo amb poca traça.
Vull ser atrevida com tu, però no en soc.
Em queden molts estius, encara, per
ser tu, gata vella d’ulls verds.
Deixes caure una mosca esclafada
i l’engola amb la llengua de pega.
Riem —les dues—.
Els meus ulls esbatanats de granota
recorren l’instant de fulla perenne.
Quin destí més honorable, el de la granoteta, oi?
Atiar els nostres jocs d’infantesa.
---------------------