LA DESTRUCCIÓ FINAL DE CARTAGO

Cartago alça muralles enmig de les onades,
testimoni d'una glòria que el temps ha pres,
on l'aigua i el mar, amb veu pacient,
repeteixen històries que la pols ha enterrat.

Van arribar amb banderes de foc, del desert,
del sol ardent, devastant camps daurats,
i el vent dels àrabs, com una implacable espasa,
va tallar els fonaments d'una ciutat mil·lenària
que es va morir per sempre.

Els temples es van enfonsar sota els estels,
les grans creus de marbre caigueren esmicolades,
les sirenes ploren perquè van perdre
el gran port circular, on s’esfondrà l’esperança
i el silenci, profund i cruel,
va cobrir de cendra els tresors
dels millors pensadors grecs.

Oh Cartago, els teus orgullosos murs romans
ara són pols, i la glòria del passat només cendra.
Però els camps de vinya arrasats tornaran
a donar dolços fruïts a través del Mare Nostrum,
i la teva historia, retornarà a la vida per sempre:
Mai Cartago, mai seràs oblidada!