Veredicte del REPTE CLÀSSIC 832: Nuesa, mar i religió.

RELATS PRESENTATS

0.- “Alè” (fora de concurs de Jere Soler G)

L'Ainhoa canta “Alè”.
De rerefons, la remor de les onades i els grills. La volta negre del cel nocturn llueix humil amb la celístia i la Via làctia. La sorra, com pols de seda, s'ofereix com un llit, tota feta de diamants microscòpics i petxines trencades. El millor matalàs, ja ho diuen, és la forma que el propi cos deixa a la platja.
El vent d'agost branda els caps dels pins, i el bosc deslliga una roncor que ara creix i després s'apaga, i que ara torna a crèixer i que després torna a apagar-se. Els cabells rinxolats de la nena tremolen com branques de salze. El poema es perd per l'estesa de la cala.

El Pau, que no està per romanços, juga a llançar pedres a un tronc mig corcat. La Rosa escolta embadalida la seva filla i taral·lareja la lletra. També ho fan el Jan i l'Heribert; l'amic que avui els acompanya. Han passat el dia a la Waikiki i han decidit quedar-s'hi a dormir per a celebrar la revetlla de Sant Joan.

L'Ainhoa acaba i deixa la guitarra a la sorra. Tots aplaudeixen. Li'n demanen una altra. Diu que no, que es vol banyar. Es treu la roba i entra molt a poc a poc dins la negror.

L'Heribert i el Jan xerren de naturisme, com fan gairebé sempre que es troben a la platja.

-Que no, Jan, que no va per aquí. Deixa't de diversitats i mandangues. Hem de ser llibertaris. Hem de fer aliança amb els anarquistes i amb els maçons; amb la gent que sempre han fet costat totes les revoltes. Els naturistes som massa minoritaris; necessitem la força d'altres moviments.

-Els naturistes! Els naturistes! Ves a qualsevol platja de les anomenades nudistes o naturistes i pregunta a la gent que va nua si es consideren naturistes o nudistes. La majoria et diran que no són res, que no segueixen cap filosofia, que es banyen en pilotes perquè els ve de gust i perquè s'hi troben còmodes. De cada trenta despullats, en trobaràs un d'ideòleg; i de cada deu que et diguin que són ideòlegs, vuit seran voyeurs camuflats; tan camuflats que ni ells mateixos no saben que ho són. Refia't de qui fa les coses perquè li ve de gust; amb els idealistes, molt de compte!

-No em diguis això, Jan, que em fas mal. ¿Com pots parlar així del moviment naturista?

-No t'he parlat en contra el naturisme, Heribert. Jo m'estimo els ideals naturistes, però la defensa del dret a anar nu a la platja no es pot plantejar com l'objectiu d'un grup concret que segueix una determinada filosofia; tot ciutadà ha de poder gaudir d'aquest dret, tingui o no tingui idees naturistes, filosòfiques o socials; el dret de retrobar-se amb les percepcions originàries de l'espècie l'han de poder gaudir tots els individus de l'espècie, sense que sigui necessari militar en res ni creure o deixar de creure en res concret. El dret de gaudir del mar, de la sal, del vent, de l'escalfor del sol, de la morenor integral... amb la totalitat de la pell, ha de ser per a tothom, i l'hem de reivindicar per a tothom qui vulgui en algun moment exercir-lo. La bellesa humana, la que no veiem mai, no ha d'estar per més temps amagada, esporuguida, criminalitzada... No és sa per a ningú que només la puguem veure quan ens la disfressen de promiscuïtat o de sexualitat despersonalitzada. Oi que m'entens?

-És clar que t'entenc, Jan. En tot això estem d'acord; però allò que m'has dit fa una estona no ho puc digerir, ja em perdonaràs!

-El que?

-Allò, home! Allò que m'has dit aquest migdia, que de vegades anàveu a missa.

-Ah! -exclama el Jan, i trenca a riure -. I doncs? Hi ha uns quants milions de cristians a tot el món. Pretens tancar-los la porta de la nuesa?

-Però és que són ells els qui no volen creuar la porta; hem d'entendre, Jan, que els religiosos són en general i obsessivament enemics nostres.

-No saps què dius, Heribert. Que els coneixes tots, tu, els religiosos? A mi m'han educat els capellans, Heribert, i sí, és cert, n'he trobat uns quants de força durs. Però també et puc dir que m'he trobat molta gent lliure, Heribert. Molta gent lliure!

*

El Jan és jovenet, té dinou anys, i és a Santiago de Compostela. S'acosta a un confessionari que fa pudor de suor i de cera. Té por, perquè voldria no haver de penedir-se de tota la mar que ha vist i que té tant a dins, ni dels cossos d'aram amb cabells llargs fins a les natges, ni dels ulls innocents de noia lliure, ni de l'olor dels pins, ni de la remor d'ones trencant-se, ni del besllum maragda de Costa Brava salvatge que veu quan tanca els ulls. Però l'infern mental dels inquisidors no és per a ell en absolut mental sinó físic i evident com una fàbrica de formigó armat, com el color negre del tern d'un sectari, com l'eternitat infinita que li han repetit a cada jorn i a cada alè. L'Ainhoa encara no ha nascut per a cantar-li l'altre “Alè”, el d'en Llach, i el Jan s'agenolla i li diu Ave Maria Purissima a un rostre marmori que apareix rere una reixa renegrida, sentint que no és ell qui parla sinó un protocol que algú ja fa segles va establir, convençut, o no, que els dogmes són i ja està.

-He ido a playas nudistas... -diu. Preguntant-se si realment cal; si no és, tot, un joc de bojos o d'esclaus.

-Ay... esas playas! -exclama el capellà, que és vell com una mòmia i que té un accent gallec que fa caure d'esquena. Si no fos pel patetisme de la situació, el Jan trencaria a riure, perquè el capellà allarga la segona “a” de “playas” en una mena d'udol agut que no s'acaba. Per un instant el noi es pregunta si en comptes d'un capellà no se li ha ficat al confessionari algun pallasso disfressat d'aquells que fan paròdies -. Ay... esas playas! -repeteix l'ancià -. Que nos las han arrebatado! -i ara allarga la “o” de “arrebatado” mentre alça el dit índex de la mà dreta i el va agitant cíclicament com si dictés una sentència inapel·lable -. Nos las han arrebatado a la gente decente, hijo mío!

Després de la confessió el Jan es proposa no tornar-hi mai més, però en el fons sap que no podrà acomplir el seu propòsit, que el mar és massa mar, i que l'Empordà és un déu potser excessivament real per a ser substituït per un pantocrator justicier i ocultador de la mateixa obra que se suposa que ha creat. Però fa fugir de seguida aquests pensaments, perquè el capellà de Santiago li ha dit que el diable els envia, i que el diable no descansa, i que maldarà per enviar-lo al càstig etern tant sí com no.
El cap de setmana següent, però, i ja de nou a Catalunya, l'Illa Roja es converteix en la seva catedral; i el carbassa del penya-segat, amb el blau de la mediterrània i el color de coure de la gent nua, esdevenen l'obra d'art més sublim de tot l'univers, impossible de ser encabida en cap museu ni en cap església; s'haurà de tornar a confessar.

I un més després es confessa a Donostia, a l'església dels Caputxins de la Plaça Guipúscoa.
Li retorna la sensació de patetisme; ¿per què es confessa si en el fons sap que el que ha fet no és dolent? Però la moral catòlica ho deixa clar, pensa el Jan, i ell ha de ser catòlic, oi? O no? Ai! S'aparta de nou els pensaments diabòlics que li fan plantejar-se la totalitat de la seva fe. No pot permetre's el privilegi d'acceptar-los. La fe és la fe; no neix de la raó. És un do. Així li ho han dit sempre; igual com li han dit que anar nu a la platja és un pecat molt greu. Una vegada fins i tot li van assegurar que anar a la platja amb banyador també és un pecat greu als temps que corren, i que totes les dones que hi van són unes putes. Va pensar en la seva mare, en la seva germana, i en tantes conegudes que anaven a la platja. Aquell bon home que li ho va dir les havia anomenat putes a totes i s'havia quedat tan ample. Li van venir ganes de respondre-li allò que Jesús va dir sobre els capellans: que les putes entrarien al cel abans que ells, però va preferir callar perquè necessitava l'absolució per a poder morir-se tranquil si convenia. Després va pensar que a banda de morir-se tranquil fóra bo també viure tranquil, viure serè, viure amb llibertat, pensar amb llibertat...
Però tornem a Donostia, perquè ara el Jan és allà i ja s'ha agenollat dins del confessionari. És força diferent al de Santiago; en realitat és una petita habitació de parets de fusta clara, i el capellà va amb una mena de túnica de color blanc i somriu amablement.

-Hola... que hay... -diu el mossèn.

-Pues mire, que me he pasado el verano yendo a playas naturistas...

-Ah... -fa l'home, sense expressió al rostre, com esperant alguna explicació més -. Y...? -afegeix.

-No, nada... esto, sólo.

-Pero a ver... -fa el capellà, i estossega -. Supongo que habràs venido aquí a reconocer algun error, algun pecado, algo que cambiar... no?

-Pues esto -insisteix el Jan -. Que he ido desnudo a playas naturistas.

-Y yo me ducho desnudo, hijo mío...

-Como?

-A ver... El desnudo en si no es pecado.

-Ah no?

-Pues no. Si tu vas a la playa a disfrutar de la naturaleza, sin hacer daño a nadie... donde está el pecado ahí? Otra cosa sería que molestaras a alguien. Que buscaras alguna forma de abuso o de agresión. La moral cristiana considera pecado la promiscuidad, la falta de amor en las relaciones, la irresponsabilidad... pero no el desnudo, que es obra de Dios.

-Me deja de piedra... -fa el jove Jan, amb els ulls oberts com plats -. ¿Entonces me está diciendo que puedo ir a playas naturistas y que no es pecado?

-Pues claro que no lo es...

-Pues me habían dicho que si.

-Y te lo seguiran diciendo. Son los mismos que te han dicho que hay infierno.

-Ah... es que no lo hay?

-Pues claro que no. Y en la iglesia hay mucha gente, grandes teólogos e incluso obispos, que afirman que no puede haberlo.

-Me sigo quedando de piedra.

-En la iglesia encontraras de todo, hijo mío, luz y oscuridad, personas abiertas y personas de hace tres siglos, incluso personas a medio camino entre la luz y la ignorancia. Somos humanos, como cualquier otro humano; los hay que intentan comprender la naturaleza y los hay que pretenden que la naturaleza misma obedezca sus dogmas y su moral.

-Gracias padre.

-Vete en paz, hijo mío.

*

-Òndia, Jan! Un Caputxí! Un d'aquells que no parlen et va alliberar la ment! Aquesta sí que és bona! -exclama l'Heribert amb un somriure burleta.

-No te'n fotis! No podem triar com som.

-Vols dir que no?

-Doncs no. Pensa que la manera com actua la gent és la més probable.

-Com en pots estar tan segur?

-Perquè si no fos la més probable, la gent actuaria d'una altra manera.

-No sé què dir-te, Jan. Però escolta, que vull que sàpigues que no me'n ric pas de tu, que era conya.

L'Ainhoa surt de l'aigua; s'embolica amb una tovallola. El Pau es capbussa. La Rosa riu i mossega un tros de coca. El Jan omple una copa de plàstic amb el cava que han comprat al super de la Mora. Al cel esclaten els colors bigarrats d'un cohet que algú llança des d'un càmping proper, després un altre i un altre. Es fiquen tots a l'aigua i miren el cel; els colors es reflecteixen a la superfície que s'infla i que davalla com un pulmó alenant.

-La llum guspira pertot, Heribert; tot són colors. No podem fugir dels colors ni que tanquem els ulls, perquè els tenim a dins. Comprens? La bellesa ens envolta pertot i a l'últim guanyarà la vida; la vida per damunt de la por. Saps, Heribert? L'enemic de la vida no és pas la mort, és la por. La mort és una realitat natural a la qual arribem com a la nit, quan estem cansats i se'ns clouen els ulls; però la por, Heribert, la por és l'enemic visceral de la vida i de tot el que la vida conté. La por exigeix que els colors s'ocultin, que les mans deixin de construir, que els peus no caminin, que les orelles es tapin, que la llengua no tasti els sabors que fabriquen les plantes del bosc, que les flaires siguin esborrades i que tot sigui pautat, etiquetat i controlat... I només per por, Heribert, només per por... La por engarrota els dits dels escriptors i esvaeix els sentiments dels poetes; la por a la vida és el pitjor enemic de la vida, Heribert; no pas la mort, no pas la mort…

COMENTARI

L’autor del relat i jo tenim una relació especial, amb la qual cosa no puc ser objectiu en el meu comentari, i per això és fora de concurs. El relat és en un recull autopublicat a “Bubok”, que du per títol “El vestit més bell”.


1.- “Incívics”, de Juan Palomo

Finals de juny. Ara, al migdia, la platja de la Mar Bella de Barcelona és plena de gom a gom. En el sector nudista hi ha més gent a l'aigua que prenent el sol a la sorra. La Dolors n'és una, estirada bocaterrosa sobre la tovallola. Al seu costat, en Joan acaba d'estendre-li protector solar per esquena, natges, braços i cames. Assegut sota el para-sol, ell no en necessita.

Fa una estona que parlen de la visita del Papa a la ciutat, fa dues setmanes. Joan és agnòstic i Dolors catòlica mig practicant, però tots dos han après a respectar les creences de l'altre. A més, coincideixen a opinar que Lleó XIV no té pèls a la llengua, a l'hora de denunciar els abusos de poder i assenyalar els qui menystenen el dret internacional, així que el diàleg transcorre sense tensions ni exabruptes. De sobte, una música estrident, tipus reggaeton, els fereix l'oïda: no s'havien adonat que una família amb nens, tots amb vestit de bany, acaba d'instal·lar-se a pocs metres i el primer que han fet és connectar un enorme radiocasset, amb el volum al màxim.

Joan s'aixeca, s'acosta als nouvinguts i, educadament, els demana que baixin el volum. La dona, de males maneres, contesta que ells han vingut allà a passar-s'ho bé, que la platja és de tots i que, si no li agrada la música, que foti el camp. Per acabar-ho d'adobar, l'escridassa dient que ja és massa gran per anar ensenyant les vergonyes. Joan s'acosta al passeig per veure si troba algun guàrdia urbà, però en aquell sector no n'hi ha cap. No veient cap altra sortida, li diu a Dolors que arreplegui les coses per allunyar-se d'aquells incívics, que ells dos tenen les de perdre. Tanca el para-sol, se'l carrega a l'espatlla, recull les seves coses i se'n van cap a l'espigó de Bac de Roda.

COMENTARI

Malauradament, un relat que de tant en tant deixa de ser ficció. La intolerància de la gent que no respecte el caràcter de l’espai que visita, i que a més agredeix a persones pacífiques només per l’orgull de no acceptar una correcció. Hi ha molta gent adulta que no accepta correccions, ni queixes, ni demandes; probablement és perquè de petits no els van corregir; hi ha molt consentit i consentida que viuen com si fossin el centre del món i com si la seva visió fos la única correcta. Cada vegada són més, perquè cada vegada espatllem més les noves generacions que no comprenen que sempre hi ha un espai per millorar, per tolerar, per rectificar, per obrir la ment, per experimentar. El nen o nena consentit, aviciat, i malcriat de petit, de gran serà un adult sense respecte vers allò que no comprèn.
El relat està força bé, l’únic és que, potser a causa de la puntuació, de vegades m’entrebanco.


2.- “Experiència” d’Atlantis

L’estiu del 83 vàrem fer una acampada lliure a un indret prop d’Arenys de Mar. Érem tres parelles amb dos fills cada u. Com que veníem d’un passat excursionista ens era fàcil combinar les feines d’organització , manutenció i intendència.
El lema era Viure amb llibertat la natura. Cada ú ho podia interpretar com volia. Els nens, eren sis, de deu anys fins a tres, de seguida ho van entendre i es passaven el dia triscant per la muntanya, buscant pedres i pinyes, fent coves i jugant a córrer i atrapar-se. Hi havia un racó de llibres, papers, colors i tot allò que servís per llegir, escriure, dibuixar...on també passaven estones.
La majoria dels adults, vam entendre la llibertat com poder passejar nus per l’entorn del campament. No ens va suposar cap neguit, estàvem acostumats a anar a platges i ambients nudistes, i ens coneixíem prou com per no espantant-nos per la forma dels cossos de cada u, per la panxa del Nil, pels pits petits de la Nora, pels ossos que li marcaven l’esquena a l’Enric, pels pits gran i molsuts de la Tina ni per els cossos perfectes (gairebé semblaven trets d’una revista de moda). del Pau i la Paula.
Una capvespre vàrem decidir anar-nos a banya a la platja. Sortirem cap el tard. Cada u portava una bossa amb un entrepà i una fruita, el banyador i una tovallola, que ens podia servir per abrigar-nos , per si de cas refrescava.
La platja, encara estava plena de gent. Era a ple mes d’un agost infernal. El primer que vam fer la majoria, sobretot els nens ,va ser ficar-se a dins l’aigua, menys la Paula i la Nora que no els hi agradava gaire nadar.
Es va començar a enfosquir i la platja poc a poc quedà deserta .Aleshores ens vam posar en rotllana i vam menjar-nos l’entrepà entre bromes i rialles. De tant en tant algú assenyalava al cel alguna estrella o constel•lació que coneixia o bé que li semblava que no havia vist mai, o que brillava més o que era més gran.
Ajaguts el terra, vam quedar-nos mirant el cel i es va instaurar el silenci.
En Pol de cop i volta va dir per què no anem a l’aigua agafats de les mans?
A tothom li va semblar una idea fabulosa. Ens van quedar tots completament nus i mà conra mà es endinsàrem al mar. A dins, tot van formar un cercle. Un dels nens va dir:
Sembla que siguem germans.
I sense cap consigna prèvia cada u va anar expressant una idea o una emoció:
Mà amb mà ens passem l’energia i l’amor que ens tenim
L’aigua purifica el nostre cos.
Hi algú allà dalt què ens mira?
Som més sincers, aquí despullats, que en cap altra moment.
L’aigua ens renta de les nostres impureses.
Un estrella ens està retratant!!
Què bonic és veure el cel des de dins del mar.
Mamà no hi soroll, només la remor del mar!
Parlem fluixet, no espantem els estels
Ens tornarem peixos o sirenes?
El Nil tancà la sèrie de frases i reflexions amb un
Anem a la platja. Ens abraçarem per celebrar el dia d’avui. Un gran dia.

Malgrat que començàvem a tenir fresca vam anar sortint poc a poquet de l'aigua i ens vam anar abraçant , primer de dos en dos i paulatinament vam acabar abraçant-nos tots en una gran massa de cossos i de braços formant una roca immensa que denotava el sentiment de fraternitat i unió que sentíem tots.
Ben bé una experiència religiosa.

COMENTARI

Quina experiència més curiosa! Pel que entenc, la nuesa, aquí, és esporàdica al voltant del campament; o a la platja, al vespre, quan fan la rotllana (al relat s’explica que se’n duen els banyadors a la platja). M’agrada molt que al campament hi hagi un espai per llegir i escriure. La descripció de la cerimònia de la rotllana a la platja, al vespre, no deixa de ser interessant. Jo no soc gaire d’abraçar ningú, i menys sense roba, però respecto molt totes aquestes experiències, plenes de poesia, de màgia, i d’una certa pedagogia infantil; s’entén perquè al grup hi ha molts infants. És molt típic, la nit de Sant Joan, ficar-se al mar sense roba a qualsevol platja sense que calgui ser una persona habituada a banyar-se sense roba; és una experiència fantàstica. A Arenys, hi ha molta tradició naturista, tot i que la platja de la Musclera està pràcticament desapareguda perquè el mar s’ha endut la sorra. De fet, el Mediterrani ha pujat el seu nivell 14 cm al llarg dels últims 25 anys.
El relat és bo. Hi trobo alguns errors estranys, quasi tipogràfics, fàcilment corregibles.


3.- “Noves experiències” de ProuBé

Són una parella entre quaranta i cinquanta anys. Venen els estius a s’illa des de fa molt temps.

Havien arribat feia 3 dies.
Ja s’havien instal·lat tenien el rebost i la nevera plena de queviures.
Aquest matí volien anar a caminar un bon tros del “camí de cavalls".
– Podríem fer de Migjorn Gran cap al mar a veure si trobem La Cova des Coloms. Què te’n sembla?
– Em pareix molt bé. De sempre que volíem fer aquest tram.
Van sortir aviat. Preparats amb roba lleugera, calçat adequat i cadascú amb una motxilleta a l’esquena. Tovallola, aigua, entrepà…
Tot està ben senyalitzat arreu i fàcilment van trobar per on començava a baixar un camí, en part empedrat, vorejat de paret seca entre camps, i més endavant entre boscos i alzinars.
En arribar al Binigaus Nou van seguir el sender del barranc fins a arribar a la cova coneguda com " La Catedral”.
– Ha valgut la pena la caminada, oi?
– I tant! Sents l’aleteig dels coloms i els ratpenats?
– Sí i en aquesta fondària sonen com música…
– D’això en dic imaginació… Compte no rellisquis que és molt moll!

Després de gaudir del seu destí i reposar una estona admirant l'estructura i els jaciments arqueològics van pensar a baixar al mar a fer una bona remullada.
Volien arribar-se a la platja de Sant Tomàs.
Tanmateix, on van anar a parar va ser a la platja de Binigaus.
Es van trobar enmig de tot de gent despullada.
– És una platja nudista! Van dir ambdós alhora!
– Què fem? Passem de llarg?
– No dona, ens hi quedem! Mira que bonica que és! I saps què? Que allà on vas, fes com veuràs…
– Ai! Pere, això no ho hem fet mai i prou que ens van ensenyar que mostrar el cos nu en públic és pecat… Recorda la meva vergonya de despullar-me davant teu.
En Pere somriu.
– Ja, això al principi perquè, ara bé, que et passeges de pèl a pèl mostrant-me els teus encants… Au! Va! Deixem-nos de miraments i fem com tothom.
– D’acord, però busquem un raconet discret.
Van estirar tovalloles i van notar a la pell la carícia del sol. Tanmateix, res comparable al plaer d’entrar al mar i sentir-se amarats sense cap trava. Van nedar, es van mirar i es van abraçar juganers.
Van tornar al aquella platja molts dies. Li havien agafat el gust a jeure despullats entre mig de parelles, famílies amb canalla i gent solitària que havien normalitzat la nuesa. A més a més de la música de les ones espetegar a la vora, escoltaven al mòbil cançons de la Maria del Mar Bonet i El Mediterráneo de Joan Manel Serrat.
Tant els va agradar que, en acabar les vacances a l’illa i tornar a casa, van investigar per internet fins a descobrir que al sur de França hi ha el poble naturista més antic i gran d’Europa Cap d’Adge.
Han llegit que a més a més es pot practicar sexe en públic i participar en intercanvi de parelles i sexe en grup…
S’atreviran a anar-hi de vacances el pròxim any a descobrir noves experiències?

Tenen tot un any per pensar-s'ho.

COMENTARI

El relat d’una iniciació, una mica per atzar, amb una descripció dels espais que sembla fruit de la pròpia experiència, i que em penso que deuen ser preciosos. Això sí, internet, com acostuma a passar, els ha informat molt esquelèticament sobre els tòpics típics. Cap d’Agde és un indret nudista molt espatllat respecte les seves intencions inicials, perquè part dels seus usuaris l’han adoptat com un espai amb un concepte de les relacions sexuals força materialista i superficial, i on aquestes relacions concretes han substituït l’esperit universal i familiar del naturisme. El naturisme va néixer precisament amb la idea de desenganxar la valoració eròtica de la visió del cos humà, i recuperar-lo com a indumentària natural en la convivència familiar, social… A Cap d’Agde, la nuesa continua sent un fetitxe sexual, un objecte, en comptes de ser la imatge natural de tota la dimensió de l’ésser humà (no només de la sexual). Això no vol dir que a Cap d’Agde la majoria siguin naturistes de debò, però alguns, molt visibles, no ho són. Si m’haguessin preguntat a mi, els hagués recomanat Port Leucate, no gaire lluny de Perpinyà; o Montalivet a la costa atlántica; o tota una bonior de petits càmpings naturistes repartits per diferents espais naturals francesos a on es pot gaudir de la relaxació que suposa viure amb la indumentària dels primers humans prehistòrics i sentir un contacte molt més intens amb la natura.
Tot i així, el relat és força interessant i m’ha agradat molt llegir-lo.

4.- “Nit de lluna plena”, de Montserrat Agulló Batlle

Ens hem de situar a finals dels anys seixanta. Érem joves, acabàvem de sortir de la Universitat i amb uns companys vam organitzar un viatge de motxilla a l’antiga Iugoslàvia, un feu encara comunista on governava amb mà de ferro el mariscal Tito.

Érem tres noies i dos nois. Hi aniriem amb un cotxe llogat. Sabíem que per entrar-hi es necessitava un visat especial que hauríem de demanar en arribar-hi. Com seria conèixer un país tan diferent del nostre?

Fent torns en la conducció, en un parell de dies ens vam plantar a Trieste. Ara ja ve de baixada vam dir i una mica inconscientment vam entrar-hi d’estranquis per no deixar constància en el passaport que havíem estat en un país prohibit. Teníem una tenda i una bona guia de càmpings de platja. No necessitàvem res més. Ens sentíem uns Robinson Crusoe descobrint petites illes que trobàvem tot vorejant la costa. El banyador era pràcticament la nostra única vestimenta. El banyador i una gorra.

Korcula, Split, Dubrovnik… i unes cales de sorra magnífiques. A mesura que passaven els dies, les nits es feien més clares i lluminoses. La nit exacte en què la lluna va ser completament rodona, les tres noies vam sortir sigil•losament de la tenda sense despertar als nois. En portàvem una de cap.

En arribar a la platja del càmping, completament deserta a aquelles hores i il•luminada per la lluna, quasi semblava de dia. La sorra color blanc neu. El mar en contra, negre com una gola de llop.

Ràpidament, ens vam desvestir entre rialles com si féssim una malifeta i ens vam endinsar dins l’aigua. Aquesta semblava tinta. Feia fins i tot basarda. Recordo que ens va embolcallar una sensació de llibertat continguda i vam nedar sense allunyar-nos gaire de la platja com si algun perill ignot estigués a l'aguait. El que estàvem fent no deixava d’inquietar-nos i a més, que passaria si els nois es despertaven i començaven a buscar-nos?

El silenci del moment només era trencat per nosaltres i pel moviment cadenciós de les onades arribant pausadament a la platja. Vam callar per escoltar la música d’aquestes acompanyant la nit.

Sabíem que en sortir tindríem fred. Ho vam fer tan de pressa com vam poder i vestint-nos vam tornar al càmping. A la tenda els nois dormien profundament. Després de l'aventura nocturna ens va costar agafar el son.

L’endemà al matí, els nois es van sorprendre de veure’ns tan enriolades. Quan els hi vam acabar explicant, encara semblaven més sorpresos. -I tant mosquetes mortes que semblava-ho ens van dir… Aquesta nit ens aviseu i hi anem plegats…-Si home, els van respondre… Eren altres temps i la nuesa era encara molt tabú per molts de nosaltres. Veníem d’una Espanya ultracatòlica en què ni el nudisme ni el top-less es practicava. Tot el relacionat amb el cos era considerat pecaminós i va costar molt treure’ns de sobre la gran quantitat de prejudicis que es tenia al voltant del sexe.

Ara feliçment tot ha canviat molt. No soc assídua de les platges nudistes, però als estius, les nits de lluna plena em recorden aquella vegada en que a l’antiga Iugoslàvia, jove com era, vaig nedar nua amb una llibertat com no havia sentit mai.

Les vacances a Iugoslava van tenir un final inesperat. En arribar a Skopje, en la nostra ruta cap a Grècia, al càmping ens va detectar per primer cop com a indocumentats i ens van retenir. Un furgó policial va venir a buscar-nos per portar-nos a comissaria. Allà vam viure una situació bastant angoixant en què se’ns va tractar de verdaders delinqüents. Després d’un judici ràpid i protocol•lari en què no enteníem ni paraula de l’idioma en què parlaven i de l’acta que ens van donar escrit en ciríl•lic, un intèrpret, ens el va resumir succintament dient que el jutge ens atorgava la gràcia de perdonar-nos una multa substanciosa, a canvi que sortíssim del país abans de vint-i-quatre hores. I poca broma va afegir, si em fèiem cas omís, la pena podria ser de presó. Vam sortir capcots. Qui sap si també ens haguessin detingut per l’afer de la nit de lluna plena. Era el comunisme de Tito més permissiu en qüestions de moralitat que la dictadura del país on veníem?

Al cap de poques hores vam travessar la frontera. Les platges gregues, tant cristallines com les que havíem deixat enrere, ens van donar la benvinguda. Vam restar alleugerits. Estàvem en un país amic i lliure.

COMENTARI

M’agrada molt la prosa d’aquest relat, com m’acostuma a passar amb els escrits de la Montserrat. Es llegeix bé en veu alta, no hi ha entrebancs ni ordres sintàctics massa rebuscats. Descriu bé les sensacions de cada moment sense excessiva adjectivació, et quedes amb ganes de llegir més.

L’experiència de les noies a Iugoslàvia és deliciosa, tendre, blanca… tenint en compte l’època que vivien i l’educació rebuda. Van gaudir d’una experiència fantàstica trencant un límit mental. Ficar-se a l’aigua de nit és vèncer una por atàvica, i fer-ho sense roba inrementa el mèrit i el premi de les sensacions. Podria ser, això ho sap l’autora, que fos la descripció d’una experiència viscuda, potser mig ficcionada. En tot cas, se’m fa molt versemblant i creïble.

5.- “Ordalia”, de SrGarcia

Les han portat lligades.

La platja és fosca, tot i l'estiu. Les dues bruixes dretes a la sorra humida. Nues. El vent els marca la pell. L'aigua puja i baixa. Al fons, figures immòbils
.
Una corda entre els seus cossos. Tensada.

Comencen a cantar. Una línia de sons baixos. A l’uníson. Una lletania a la lluna. La mar respon. Onades més altes.

La lluna surt darrere els núvols. Blanca. Rodona.

Les bruixes no deixen de cantar a la seva deessa. La corda vibra. Un pas a la sorra.

S'atura.

L'aigua es retira de cop.

Silenci.

La lluna no es mou.

Les bruixes ja no hi són. Només petjades. I sal.

COMENTARI

M’agrada molt, d’aquest relat, el caràcter minimalista de la seva prosa. Amb poc, explica molt, i la nostra ment completa a la perfecció tot el que hi pugui faltar. Es veuen fàcilment les imatges, la pell de les dones, el balandreig de la mar, la Lluna… Una peça bonica i ben traçada.




6.- ”Per a tot hi ha una primer dia” de kefas.

"Em pots ajudar?" Va girar el cap. Ella havia començat a despullar-se i només portava els sostenidors. Amb un somriure murri s'hi va posar d'esquena mentre continuava "suposo que saps com es descorden, oi mossèn Lluís?"

Ell va allargar els braços per separar les dues tires unides amb els gafets. Estava atabalat i en posar els dits sota les tires per agafar-les bé, li va tocar la pell. Això el va fer posar més nerviós. Per separar els gafets, va pensar, havia de tibar en sentit contrari a la tensió que exercien els pits. Uf! Está clar, hi havia uns pits a l'altra banda i, fins on havia pogut esbrinar, eren grossos i molsuts. La intuïció el va fer obrar segons els principis físics. Va tibar les tires amb força, potser massa, perquè ella va cridar, "però què fas?, para, que em fas mal! Ella es va girar i se'ls va treure fent-los rotar.

"Per què fas aquesta cara de tros d'ase? Com si no haguessis vist mai una dona nua!" Ell estava astorat. Hi havia anat convençut per les seves paraules. Que si som natura, que si el vestit és un artifici per amagar la nostra vertadera essència. Que ja veuria com, entremig de gent despullada s'alliberaria dels seus temors i complexos i es farien fonedisses les pors que el tenallaven. I ara, de peu dret en una platja nudista, mentre contemplava aquell llamp de pits, s'havia de despullar. La veritat és que no li feia gaire gràcia. S'havien posat al costat d'unes roques i les nudistes quedaven lluny.

El que més el preocupava és que tenia la tita petita i que quan ella la mirés no fes algun comentari burleta. Ella era molt noble i agradable, però deixava anar les paraules tal com rajaven, I això el preocupava. "Vols que t'ajudi a despullar-te?" li va dir ella. Ja hi som, va pensar. Que no sap que això de despullar-se davant dels altres és una incitació a la concupiscència?. Ai, marededeu, en quin embolic m'he posat!. Va recordar que el tenien per ser un home resolt. Es va treure la samarreta i tot seguit es va abaixar els pantalons.

Ella se'l mirava, divertida. "Vols dir que abans no t'hauries de treure les sabates?", li va observar. Se les va treure i, després, els pantalons. Es va posar dret, encara amb calçotets. "Ho entenc", li va dir ella, "tens vergonya". S'hi va acostar mentre li deia, "mira, mossèn Lluís, aquí les mides no importen". Amb un gest ràpid li va abaixar els calçotets. Ell va quedar parat, però no va fer cap gest per tornar-los a apujar. Es va asseure a la sorra per treure-se'ls, però el contacte del cul amb la sorra, que cremava, el va fer aixecar d'un bot.

"Primera lliçó", li va dir ella, "quan anem nus som més fràgils". Apa, agafem els trastos i anem a l'aigua.

COMENTARI

Si hi hagués un premi a l’humor, se l’enduria aquest relat de tants contrastos i situacións esperpèntiques. El mossèn amb els pantalons abaixat i les sabates posades és difícil de superar. La seva angoixa és comprensible i tendre. De fet, jo sé de sacerdots que han fet nudisme sense problema i que el tenen en bona consideració. No són precisament majoria. M’ha fet riure molt!

7.- “El rei dels Atlants”, de Maculan.

En l’època dels elindris i els pirans, tingué lloc un gran amor entre els joves Cascaiol, príncep d'Elindria, i Atropa, princesa de Piranda. Era un amor impossible, perquè els elindris de cabelleres flamígeres i els Pirans d'orelles punxegudes estaven en guerra des de feia segles. En Cascaiol i l'Atropa de daurada cabellera s'havien conegut en el gran bosc de les belles dones, quan l'Atropa s'havia perdut en una cacera del senglar, Estramoni, un animal blanc de grans ullals i poderoses peülles, Atropa va caure del corser que la duia i hauria mort devorada per les feres del bosc, si no l'hagués trobada en Cascaiol. Des de llavors, aprofitaven les nits per endinsar-se nus a la platja del mar de Mandragora. Es banyaven i feien l'amor entre l'aigua i la platja de nit i de dia.
Quan descobriren que Atropa estava embarassada de l'enemic elindri, els reis de Piranda, Clavi i Ipomoea desterraren la princesa Atropa. En una nit de tempesta, Atropa es trobà amb Cascaiol en una cova. Atropa donà llum a una nena de cabells flamígers i orelles en punta, però esgotada pel part morí. Cascaiol volia agafar la nena, però el cel es tornà blanc, un fuet taronja el traspassà de part a part i se sentí el braol ferotge de Viridis deu dels núvols malignes i de les tempestes desastroses.
La nena quedà sola a l'entrada de la cova, on Atropa l'havia dut a aquell món antic i màgic. Hauria mort menjada per les feristeles, si no hagués estat trobada pel centaure, Fontesqué. El centaure galopà cap al mar per ofegar la nena, doncs no li podia donar res per menjar i no la volia per aliment de les aus nocturnes i les feristeles. Entrà dins la mar i posà la nena al cim de l'aigua, perquè se l'enduguessin les onades. Fou quan Filipendula, sirena gran del mar de Mandragora agafa la nena en braços i li donà el pit de sirena. La nena s'adormí amb gran calma i fou endinsada dins de les aigües, on fou batejada per Neptú, deu dels oceans. Li posa el nom de Tetis.
Ara, Tetis treu el cap de l'aigua i mira la platja. Surt completament nua. Entre les roques, l'Afamdí, un sàtir amb peülles de porc, potes de cabra, tors d'home, banyes de cabró i membre sempre erecte se la mira. Tal és la bellesa de Tetis que el membre erecte d'Afamdí s'encén, com una teia. Entre grans crits, les flames el cremen i el converteixen en cendres. Tetis passa per damunt de les cendres d'Afamdí i camina cap al castell de Piranda. Ensorra la porta i, ella mateixa, es corona reina. Amb cabells flamígers i orelles en punxa, Tetis estableix la pau entre Piranda i Elindria. Al lloc, on hi havia la frontera, ella amb les mans fa un gran port, perquè floreixi el comerç marítim. Canalitza el gran riu Igingul, perquè els pagesos puguin regar i d'un bufet fa fora per sempre els núvols negres de Viridis. Però no té xicot. No hi ha cap jove que s'atreveixi amb Tetis. Així que se'n va a la vora del mar nua i coneix l'Estriam, el pescador de la mira lànguida. És un noi d'ulls negres i humits que toca la Pinandola de set cordes. Estriam no s'ho creu, però el cas és que ho fan, mentre les sirenes canten: "mar de Mandragora, Mandragora..." En sortirà un fill de cabells flamigers, en Faster, domador d'homes. Faster serà el guerrer més gran de Piranda i Elindia. Es farà famós en la conquesta de la ciutat d'Hilitis, on viurà, perquè Tetis li taparà el tendó amb pell de balena. En Faster tornarà a Piranda i farà un vaixell amb les mans. Travessarà els mars i els oceans fins a l'Atlàntida, on es casarà amb la princesa Mahaska, una noia de pell bruna, cabells negres i ulls foscos. Faster serà el rei dels atlans.

COMENTARI

Caram! Quina exhibició d’imaginació! No estic avesat a endinsar-me en les aventures dels éssers mitològics. Els descobreixo passions molt humanes, l’imperi del desig sexual dirigint accions i relacions entre els éssers. Un relat digne de ser portat al cinema fantàstic, l’explicació de l’’origen del rei dels Atlans! Està molt ben escrit. El problema és que el lector, que soc jo, és força dolent; sobretot quan els noms són tan estranys i quan els aspectes són tan imaginatius.


VEREDICTE

És difícil, sí. Cada peça ens aporta una realitat valuosa. L’atzar de la ment del jutge decideix qui organitzarà el següent repte. La temàtica proposada en aquest era complexa, perquè vivim uns temps d’involució en què les llibertats de finals del segle passat i principis de l’actual es van diluint. Cada vegada hi ha més prohibicions en tots els àmbits, cada vegada hi ha més por.

La por fa i desfà, i els que no tenen por, viuen.

L’altre dia, ho deia en Joel Joan a la gala de cloenda del Festival Internacional de Cinema en Català; deia que si s’hagués deixat vèncer per la por no hauria fet res del que ha fet en tota la seva carrera.

La por ens fa mediocres, ens frena, ens endinsa en l’autocensura, ens convenç perquè acceptem viure a mitges a canvi no de morir. La por és la mort de la creativitat, de l’eufòria, del crit salvatge de goig… Aquell crit de goig que espero que tots i totes us atreviu a fer sonar en algun racó de costa salvatge pel fet de viure com infants innocents l’experiència que uns i altres, estirant per aquí i estirant per allà, ens volen obligar a viure com adults autoreprimits, amb càlcul d’interessos, obsessió per la imatge, avarícia sensorial, i sobretot por…

El relat que m’agrada més i del qual voldria continuar llegint més pàgines és…

Nit de lluna plena de Montserrat Agulló Batlle

A tu, et toca, organitzar el següent repte clàssic!