SOS . REPTE POÈTIC VISUAL 350

Amb les mans tacades de flors
res podrà al·legar a favor seu.

Tots els signes el delaten
el gest de discòbol
el dit acusador
la negror
Tots.

Sota un cel de silenci
la serenitat de la pedra
la humitat de la fe
i la por de l'or
cobriran de sang la seva tomba.

Escampall de flors (FORA DE CONCURS)

Em taparé la boca amb un mocador de Palestina
per no esclafar en crits la desmemoria
Tancaré els ulls amb el vast dolor de les parpelles
per no plorar de fum
I llançaré un pom de flors per escampar de llavors la terra
i instaurar per sempre més
.........................................i arreu
.....................................................la primavera.

Com l'enamorament de lluny,
que colpeix sense ferir.
Ideals que romanen ideals,
rebel·iió fràgil i forta alhora.
Atac pacífic, fet d'innocència.
Ciment envoltat de delicadesa,
la d'una paret oberta, feta d'esperança.
Com el nostre primer d'octubre.

Lluita

Impotent i decebut
agafà la pedra amb fúria.
Estirà el braç, ben alt i enrere,
disposat a etzibar-la contra la injustícia,
l’abús i la prepotència.

Dubtà, però.
Primer, de pensament; de cor, després.
Era un romàntic
ensinistrat en l’ús de la paraula,
en la conversa i el diàleg,
furibund en les idees i indulgent alhora.
Així i tot, agafà la pedra.

De cop sobte s’adonà,
absort, alleujat i ple d’entusiasme,
que la pedra s’havia transmutat
en un pom de flors reivindicatives,
plenes de fe i ganes de convèncer.

Aleshores, emocionat encara, recordà
la cançó i els versos de Lluís Llach:
cal anar endavant,
cal que neixin flors a cada instant.

NEGUITS

La injustícia, la impotència, els impulsos...
L’eterna lluita entre la ment i els actes
que ens mortifica i ens fan esclaus alhora
del que fem i del que no.

Tan de bo el cor de tots
guarissin amb flors aquests neguits.
Només caldria sembrar
I tard o d’hora, les males herbes,
s’haurien extingit.