Sobre la paciència i el mètode

Doncs sí, l'invent ha funcionat, ja no està mort. I el capsigrany del meu marit que no creia el que li deia el nostre veí. El que fallava, segons el veí, era el mètode, la parsimònia, fer-ho amb paciència i sense presses. No com el talòs d'en Robert, vinga a corre-cuita i pocs miraments. Però que n'ha estat, de pacient, el veí. Sis mesos i un remitjó supervisant personalment els passos a seguir. I en Robert prenia nota, amb aquell posat tan seu, com aquell que sembla fixar-se però res. Aquell cervell era buit i en Jaume, el veí, prou que s'hi esforçava, per no engegar-ho tot a dida i donar la raó a tothom. El procediment era irreversible i infal·lible, segons els estudis.

Res d'això. En Jaume li prepara un beuratge, a base d'aspirina i til·la, i ho soluciona. I el bon home que no ens deixa pagar-li. Ni un cèntim ens ha costat. I això que ell s'ha presentat cada nit, després de plegar, amb la tassa de prova per a ell mateix i la d'en Robert. Jo cada vespre li deixava preparat un minso ganyip perquè no se sentí ofès per la gratuïtat dels seus esforços. I cada nit l'avorrit procés de demostració a en Robert, i ell com un ase darrere d'en Jaume prenent nota de cada moviment que ell feia, de com havia de col·locar-se perquè tot tingués el seu efecte. I quan en Jaume li deia que, als darrers moments, era quan més concentració es necessitava, ell s'apartava i li deixava fer. Entre nosaltres, en Robert mai no va fer-ho igual que en Jaume, eh?

I bé, ja ho veus, dona. De vegades Déu il·lumina a d'altres perquè facilitin les coses als menys agraciats. I ja saps quina tristesa em va fer quan en Robert va decidir per sí sol de no tenir fills. I el disgust que em va donar quan em confessa que s'havia vasectomitzat... i el meu instint maternal? En orris! Sort d'en Jaume, el veí, que amb paciència i amb insistència ha fet que l'aparell d'en Robert hagi reviscolat i m'hagi embarassat. De set setmanes, diu el ginecòleg, que encara no s'ho arriba a creure. Bé, no li he donat gaire detalls del mètode del nostre veí, és clar... Vols veure l'ecografia?


Ayurveda

Faltaven cinc minuts per les nou i els grans arribaven a corre-cuita tot passant-se una pilota de futbol. De lluny, el Guillem cridava com un beneit:

-Eh, eh, la vas veure? la vas veure? Quina canya, tiu, quina canya! Al capsigrany no li van deixar veure, que es foti, avui l'haurà vist tothom menys ell!!!

En Pau cridava més que ell amb la bragueta abaixada i el moc regalimant.

-Una passada! Vas veure com es transformava, quins efectes especials tiu!!!

Van estar dies i dies parlant de la pel.lícula. S'acabava l'hivern i uns quants insectes i un remitjó voletejaven pel parc. Els nens buscaven mosques a totes hores amb una lupa als dits i ganyips a les butxaques per atraure les de color negre, ja que segons ells les que menjaven merda no eren de la mateixa espècie.
Quan ja coneixien, de fit a fit, les característiques de la mosca, van decidir experimentar amb totes les que recollien: calculant les hores de vida de l'insecte dins un pot sense transpiració, quina reacció tenia dins la coca-cola, si sabia defensar-se davant d'un llangardaix que vivia en una caixa de sabates i si li tornaven a créixer les ales. Les proves van donar resultats bastant evidents: moria sense aire, no sabia nedar, ni defensar-se davant d'un llangardaix i tampoc tenia ales de recanvi.
Però la imaginació dels petits anava més enllà, tot i que els mancaven aparells i, sobretot, un laboratori. Eren lectors incondicionals d'en Brezina així que el seu afany d'investigació va anar més lluny. Volien demostrar a la humanitat que era possible ressuscitar dels morts aquell insecte amb algun invent casolà. En Pau va recordar les paraules del seu pare -aquest fum és mortal-, així que va agafar un de les cigarretes de l'avi per tal que la mort fos indolora i sense malmetre cap part del seu cos. Farien servir les pinces d'un joc per la reanimació del cor, unes canyes per passar l'aire als pulmons, unes agulles per immobilitzar el cos i la fusta de la cuina d'en Guillem com a llit d'operació.
Compte enrera, nerviosisme, alguna vetlla sense dormir i algun bollycao menjat sense esma. La terrassa d'en Guillem era molt espaiosa, així que van decidir fer l'invent a l'aire lliure. Van immobilitzar a la mosca i li van tirar el fum de la cigarreta reiterativament fins que ja no es va moure. "Hora de la mort: les 6.30", va anotar en Guillem. Quan en Pau procedia a tantejar el tòrax de l'insecte amb les pinces, la mare els va cridar desde la cuina:

-Ja teniu el berenar a punt!-

Es van girar de cop, espantats, mentre una ventada es va endur el cos de la mosca. Al posar-se de nou a la feina, l'expressió de les seves cares va canviar.

-Pau!!! mira, mira!!! és al.lucinant, la mosca ha ressuscitat, ha ressuscitat!!!
-Siii, l'invent ha funcionat, ja no està morta, a més, ara volarà sense ales!