S'emportaria la porta (fora de concurs)

- No hi has d'anar. No l'obris, no l'obris mai.

La curiositat se'l menjava, com la dona de Barbablava i el secret de la porta d'una clau intocable.

Així que aquell nen, observador i tafaner, va decidir que sí, que l'obriria aquella porta. Per saber què hi havia al darrere. Per saber on conduïa. Per, en definitiva, saber.

Ho va fer d'amagadíssim, a la matinada. Quan havia sentit dir que la feien servir.
Va haver de travessar l'hort fins assolir aquella mena de cabana allunyada i sota arbres gegants que la camuflaven.

Mai més seria el mateix: va aconseguir descobrir el què. Arrossegament, resistència amb persistents xiscles pel ganivet al coll, dessagnació, mort, buidada de vísceres, esquarterament. Allò era una sucursal de l'infern. La porta, pel darrere, era vermella i no pas de pintura. El pare i dos treballadors havien abatut un dels porcs, l'anomenat Guó... que ja no l'estimaven?

L'impacte va tustar-lo fort. La línia per caure a la demència, tan fina, sortosament la superà. Però mai de la vida, aquell nen, faria mal a un animal ni participaria en res que hi tingués relació.



Mena

Un farsant dedicat a la màgia sensacionalista va trobar un diamant en brut, més ben dit: una porta vetusta i bruta.

-M'importa, serà ben útil, sí!

La porta era dempeus en un edifici ruïnós -a la perifèria trista i poc freqüentada- oblidat menys que aquella guerra. Tenia corc i en Magí hi posà empast (duia dentrifici) com un eficient dentista, per fer-la més interessant: l'havia curada, quin puntàs! La pintaria del mateix color que l'herba alta que hi creixia al darrere. Verd esperança? Sí, comentar-ho li afegiria un toc misericordiós. És clar que l'havia de netejar amb...un casual drap abandonat. Però necessitava aigua. I si...? Efectivament, rere la porta, avall, un pou havia aguantat la batalla i s'avorria, envoltat ça i lla de trèvols invasors. Quan l'home estava mirant pel forat, la porta, empesa per un vent inexistent, petà. Era el tercer cop que era tancada, aquell no pas pel mag, precipitat per una força pou endins. Cap trèvol de quatre fulles no l'ajudà. El pou tenia gana. I la porta, sol.lícita, el va satisfer.



tyb

L'espai 'Porticlub', una mena de castell anacrònic que semblava de joguina i fet a la Xina, dominava dalt d'un turó, tot il.luminat de manera efervescentment seductora de baixa estofa.

Hi feien cap persones amb necessitats libidinoses. No es feien reserves. Calia anar-hi i fer cua. Per accedir a l'interior hi havia una única porta, ferruda, desconnectada d'una mena de pont llevadís que ni amb viagra pujava.

La porta de 'Porticlub', a més, era plena de claus i no pas pocs.

Rere la porta, el plaer. El kamasutra. El que convingués.

El dia que la porta restà tan farcida de claus que ja no s'hi observava la fusta...caigué. Desaparegueren el turó, el pont jubilat, l'edifici amb els llums.

Quedà, estesa llarga com era, la porta de la fornicació. Aviat va córrer la brama que qui s'hi atansava podia escoltar gemecs i altres coses, segons el clau que toqués. Per això fou duta de pressa al Museu del Sexe. Un cop al mes una sex-música interpreta 'El goig dels claus'. Els preus, de ben alta estofa!


TGNK

El metro fantasma.

Aquella nit se li havia fet tard i anà corrent a l'estació del metro, per por de perdre l'últim. A l'andana no hi havia ningú, però comprovà a l'indicador d'arribades que estava a punt de passar.

Quan finalment entrà a l'estació li semblà que tots els vagons anaven buits, fins que el comboi s'aturà i ell s'adreça a la porta més propera. Mentre accionava la maneta veia clarament, pels vidres, que rere la porta no hi havia passatgers. Però llavors s'esdevingué un estrany fenomen: a mesura que les fulles corredisses se separaven, aparegué l'interior pleníssim de gent, i li costà empènyer aquella multitud atapeïda per fer-s'hi un lloc.

Quan es tancaren, s'adonà que els passatgers estaven com les sardines al barril, tots amb el cap cot i sense parlar. La massa era tan compacta que formava un bloc, i el bloc no es va moure en arrencar ni tampoc amb les fortes accelerades que s'anaven succeint. Passaren, sense parar i cada cop més ràpid, per una dotzena d'estacions, i després l'únic indici de moviment era la frenètica desfilada de llums de senyalització del túnel, que es deixaven veure un instant, com flaixos, i la força inercial transmesa pels veïns situats a la banda del sentit de la marxa. Fou aquesta força, que a estones semblava empenye'l cap amunt, que li creà la sensació que el túnel davallava?

No era pas creient, ell, però es preguntà si allò era un viatge al centre de la Terra... o un descens als Inferns.

Rere la porta

—Què hi ha rere la porta?
—Què vols que hi hagi? Menja!
El nen, sense retirar la mirada de la porta, es fica la cullera a la boca i mastega lentament el tros de patata i uns quants pèsols que l'han acompanyat en aquell viatge.
—Iaia, què hi ha rere la porta? —insisteix.
—Que no hem quedat que no es parla amb la boca plena? Au, va! Mastega!
I el nen, que és molt obedient, això sí ho té, mastega la patata i els pèsols i empassa el que ara és una pasta amb grumolls que oscil·la entre el blanc i el verd.
—Per què sempre tens tancada la porta, iaia?
—Que m’hi poso jo amb el que fa la teva mare a casa vostra? Oi que no? Doncs va, una altra cullerada.
—No hi haurà un monstre esperant un descuit per menjar-nos? Per què no mirem què hi ha, iaia?
—Mira que ets pesat!
—Iaia, explica-m’ho, va!
—Ets pitjor que un corcó!
—Iaia...
—Ja em tens farta! —es mira fixament al seu net— Si tan interessat estàs, t’ho explico. Ara, després que no vingui la teva mare amb el conte que no et pots dormir per culpa meva.
El nen deixa la forquilla sobre la taula i s’eixuga la boca amb el pitet. Para atenció.
—Hi ha un monstre, sí —comença a explicar l’àvia— De la pitjor espècie, de la que et destrossa l’ànima, corromp els somnis i arruïna les il·lusions. És un monstre que et devora sense que te n’adonis, a poc a poc, que t’enganya oferint-te plaer, satisfacció, felicitat. Però t’omple de neguit, d’angúnia i d’amargor.
El nen està molt atent, s’esforça en entendre aquell devessall de paraules que la seva àvia ha pronunciat amb una veu severa i un cert to de desencís.
—Et fa pensar que el domines, que el pots vèncer, però ell t’ enreda captivant-te amb mil promeses que ja sap que incomplirà, despertant una esperança que mai s’acontentarà. I al final, t’amara el buit.
L’àvia respira fons, canvia el to.
—Apa, ja saps que hi ha darrere la porta. I ara, vols que la obri?
—No iaia, no. És que..., no em vull fer gran.

La 'porta dels gladiadors


Era una policia ben guapa. Em va voler posar una multa per anar amb la bicicleta sense mans

Li vaig dir que anava a fer de gladiador a un espectacle de reconstrucció històrica
.
Ella es va emocionar. Em va explicar que era llicenciada en arqueologia i havia descobert el secret de les gladiadores. Obrir una porta pot fer que oblidis el teu destí i et converteixis en qualsevol cosa, policia municipal, per exemple.

Atia, la gladiadora d’origen humil, havia estat una llegenda a l’arena de Roma. Les multituds cridaven el seu nom quan aixecava l’espasa, la sang encara calenta esquitxant la sorra.

Un vespre, després d’una victòria contra tres rivals, Atia va ser cridada a l'estança del seu lanista, un home de riquesa corrupta i promeses buides.

—Et queda l’últim combat —li va dir tot oferint-li una copa de vi
—M’havies promès la llibertat. Aquest era l’últim.
—És cert, però has de guanyar-la. No només amb la teva força, sinó amb la teva ànima.

Atia va beure sense sospitar el verí que s’ocultava al líquid. Quan es va aixecar, la sala es va fondre en foscor, i una porta es va materialitzar davant seu. Era massissa, coberta de símbols que brillaven. Amb mans tremoloses, va intentar no cedir a la por mentre girava el pom.

Darrere la porta, no hi havia res que reconegués. No era l’arena, ni els crits del públic. Era un espai eteri, fet de foscor i murmuris d’ànimes perdudes. Figures espectrals s’arrossegaven cap a ella.

—On sóc? —va preguntar, amb la veu ferma, mentre la mà es tancava instintivament sobre el mànec de la seva espasa.
—Ets al teu últim combat —va respondre una veu.

Llavors va aparèixer: una figura enorme, una amalgama de retiaris, secutors, tracis, gals, bretons, amb cares que s’alternaven al rostre.

Atia va brandar l’espasa; aquest cop no lluitava per la glòria, sinó per la seva ànima. El monstre es va abalançar sobre ella, i l’arena es va omplir de crits que mai no arribarien a Roma.

Quan va caure, Atia no va morir. Va quedar atrapada rere la porta, convertida en ombra, juntament amb els altres que havien caigut en aquell engany. Esperava, una figura espectral, el pom a punt per obrir-se un altre cop per a qui fos prou valent o estúpid per creuar-lo.

Ara s’ha acabat aquell món. Les dones que guardem la porta ens dediquem a altres feines.