Resultats: Repte Clàssic DCCC-802

1) Impressió, sol de tarda.
Joan Colom | 19/04/2025 a les 20:36
Recordo que, de nen, no podia suportar les tardes, fora al carrer: fins que no es feia fosc, aquella llum groguenca que declinava em produïa malenconia, m'encongia l'ànima.
Devia ser immediatament abans de Setmana Santa, a la tarda. Sortíem del Colegio Sagrado Corazón, de los HH. Maristas de Sants, creuàvem el carrer d'Olzinelles i una plaça sense pavimentar i, pujant una gran escalinata, entràvem a l'església parroquial de Santa Maria de Sants. Com moltes altres de Barcelona, havia estat destruïda en 1936 pels qui acusaven la jerarquia eclesiàstica, amb raó, de connivència amb els militars sublevats. Corrien els anys cinquanta i estava parcialment reconstruïda: exteriorment, la façana de totxo encara sense revestir; per dintre, tres naus basilicals separades per columnes de marbre de capitells corintis, amb parets i voltes enguixats, gairebé sense ornaments i sense pintar.

Sí que hi havia, estratègicament distribuïdes, les quinze estacions del Via Crucis. Una petita comitiva, encapçalada sovint pel repel·lent nen Vicent de la classe, vestit d'escolanet i portant una creu, anava passant d'una a l'altra, mentre tot déu entonava aquelles salmòdies a què m'he referit en l'autocomentari "Rectificació" al relat "Vint nanoocurrències sobre CREU". Ara mateix sóc incapaç de precisar com s'alternaven els càntics en castellà i català, però sí que tinc molt present el sentiment de desolació que m'anava calant fins al moll de l'os. Era la llum, aquella llum groguenca que entrava per la portalada, orientada a ponent i oberta de bat a bat. A qualsevol altra església, profusament decorada com era habitual, la llum rasant hauria arrencat notes de color de cada racó, però la claror esmorteïda banyant les parets enguixades, escenari d'aquells cors on els mots pecat, culpa, penediment i perdó es repetien com una versió fúnebre de la cançó de l'enfadós, produïa un hipnòtic trasbals proper a la mort.

Text vermellComentari: Impressió sol de tarda de Joan Colom.
Joan Colom ha aportat un relat autobiogràfic que ens mostra la desolació que li havia provocat “aquella llum groguenca que entrava per la portalada”. La claror esmorteïda banyava les parets enguixades d’un espai de culte i contribuïa a l’efecte de penediment. Molt bona la descripció d’una llum que entra pels finestrals dels temples humils i dels convents pobres. També l’he vista en llars humils en solitàries tardes de diumenge. L’efecte desolador d’aquesta llum abasta tothom, perquè, en el meu parer, ens mostra la insignificança de les nostres vides en la immensitat. De tota manera cal descobrir-la i encara és més complicat saber-la explicar. Text vermell

2) La llum al final del túnel de Prou bé.

Aquella tarda vaig decidir anar a veure la meva amiga Mercè. Havia patit un accident que jo considerava terrible i ara, que ja estava a casa, era un bon moment per a la visita.
La vaig trobar asseguda a una cadira de respatller alt. Al seu costat una tauleta amb tot el que podia menester.
No es va alçar i vaig veure que duia una mena de faixa que semblava talment una cuirassa.
Tenia xerrera i em va explicar amb tot detall la caiguda pel forat de l’escala de casa seva.
— Sort que el meu home era a casa i va sentir el terrabastall! Si arribo a estar sola, ara no estaríem parlant tu i jo! L’ambulància va arribar molt de pressa i ja a l’hospital vaig saber que tenia fractura vertebral greu. Gairebé un mes d’hospitalització i ara ja veus… sempre amb aquesta cuirassa que només em puc treure per anar al llit. Ni posar els peus a terra puc, sense dur-la! Un bon trasbals tot plegat!
— Dona, potser és més que un trasbals! Un bon ensurt i patiment! I, escolta, que vas perdre el coneixement durant la caiguda?
— Sí, i tant i no sé pas quanta estona vaig estar inconscient. Només sé que el meu home, desesperat, em va arribar a fer el boca a boca. Ja veus, ell que d’això no en sap res, però em va fer reviure, això sí.

Les dues amigues continuem parlant, bé més aviat la Mercè parla i jo escolto. Es veu que té necessitat de buidar el pap.

— I, escolta, què vas sentir en caure, en perdre el coneixement?
— Saps què s’ha parlat molt d’això de la llum al final d’un túnel i…
— La vas veure?
— No. Més aviat vaig sentir una gran pau i em vaig trobar com envoltada d’un núvol iridescent.
— Ah!
— La llum que sí que vaig veure va ser la del finestral que tenia al meu davant quan vaig tornar. Va ser la llum que em tornava a la vida! I més quan vaig comprovar que podia bellugar cames i braços! És clar que en aquell moment no sabia que m’esperava…

He sortit de casa la Mercè confortada per ella. No l’he vist resignada. L’he vist lluitadora, amb coratge i molt feliç.
— Pel que podia haver passat, només tinc…
No l’he deixat acabar i li he plantat un gran petó a la galta humitejada per les llàgrimes, les meves!


Text vermellComentari: La llum al final del túnel de Prou bé.

L’experiència narrada en primera persona per la Mercè, l’amiga de la protagonista, té un trencament sorpresa que dona vida al relat. La Mercè explica que estava immersa en un núvol iridescent camí de la pau final. Quan, de sobte, va veure la llum del finestral. Era la llum de la vida. Un bon relat. Text vermell



3) Atlantis | 26/04/2025 a les 07:49

Perduda (basat en el conte la caseta de xocolata)

S’havia perdut en el bosc frondós on l’havia abandonat la vida.
Els corbs s’havien menjat les molles de pa que altres vegades l’hi havien marcat el camí de tornada a casa. Però avui no hi havia ni molles, ni camí, ni casa. Estava sola.
Les ombres dels arbres li semblaven fantasmes que l’amenaçaven i l’omplien de pànic i de solitud. El trasbals que li provocava els matolls en forma de mans humanes que volien escanyar-la i el vol i els xiscles de les òlibes l’aterrien. Es trobava tan perduda i espantada que només volia trobar una mà amiga que la salvés.
Desesperada li semblà veure una llum sobre una casa i s’encaminà cap a ella, en cerca d'ajuda. A mesura que si acostava li vingué una flaira dolça de pastís i xocolata. Se sentí salvada.
Però no sabia que era una trampa. Encara hauria d’alliberar-se de la bruixa malvada per ser fora de perill

Text vermellComentari: Perduda d’Atlantis

Inspirat en el conte la caseta de xocolata, el relat d’Atlantis ens porta al fons del missatge d’un relat antiquíssim que mostra els perills de la vida als infants. En un ambient hostil poques vegades trobem llums amigues. Ens hem de defensar nosaltres mateixos amb els mitjans que tenim.Text vermell


4)Un ensurt de matinada
Montserrat Agulló Batlle | 26/04/2025 a les 17:20
[Respondre]
Un ensurt de matinada (biogràfic)

La llum i amb contraposició la foscor, son tant quotidianament nostres, que només quan ens emocionen, ens colpeixen o ens trasbalsen d’alguna manera, les podem recordar tot i que hagi passat molt temps.

En el cas que vull explicar va ser la llum artificial la que va irrompre d’una manera brusca una matinada d’ara ja fa molts anys, en que tornava de festa.

Encara vivia a casa els pares i estava arribant més tard del que tenia permès. No volia fer soroll però cansada com estava, vivia en un cinquè pis, vaig agafar l’ascensor, tot i que aquest, lent i fosc anés cruixint tot pujant. De cop es va sentir un fort sotrac i una llum desconcertant em va fer tancar els ulls instintivament alhora que em protegia d’una pluja de vidres que em queien al damunt. Quan vaig tornar a obrir-los una claror excessiva em va encegar...

L’ascensor s’havia parat en sec. Tot i l’atordiment, vaig copsar que la llum tant potent venia de les bombetes del sostre, que degut a la sacsejada havien quedat al descobert. L’ascensor s’havia quedat bloquejat entre el tercer i quart pis. El terra va quedar colgat de vidres i, encara enlluernada per la llum tant sobtada, vaig tenir un moment de pànic tement que es pogués trencar algun cable i la cabina, ja de per si atrotinada, pogués caure en picat.

L’estrèpit havia sigut tant fort que alguns veïns van començar a sortir a veure què havia passat. Van anar a avisar als meus pares. I jo que hauria haver volgut arribar a casa sense desvetllar a ningú... La prioritat de tothom era treure’m d’allà. Algú va recordar que els porters que vivien a la planta baixa, tenien una clau per casos d’emergència, Aquests van venir mig endormiscats i obrint la porta del quart pis em varen poder treure agafant-me pels braços. Un cop acabat el rescat, tots vam respirar alleugerits L’escala va anar quedant altre cop silenciosa, però la llum intensa, una de les grans protagonistes de la nit i que avui encara recordo, va continuar il•luminant-la.

Text vermell Comentari: Un ensurt de matinada de Montserrat Agulló Batlle.

La narradora explica molt bé una experiència viscuda. Bruscament, se li va aturar l’ascensor que l’havia de dur a casa. La llum de les bombetes del sostre la va enlluernar i encara va complicar més a fer entrar en pànic la protagonista i narradora. L’efecte de llum va ser tant potent que la Montserrat encara recorda una mala estona ocorreguda en la seva joventut. Text vermell

Primer de maig de 2025 Diada dels Treballadors.
Veredicte: els quatre relats presentats m’han agradat. Tots compleixen amb el que havia demanat. N’hi ha dos que son autobiogràfics: Joan Colom i Montserrat Agulló. El de Prou bé pot ser un record explicat i Atlantis aprofita la lliçó moral d’un conegut conte infantil. Una lliçó ben valida en els moments actuals. Per la seva originalitat, perquè hi ha llums que exalten i n’hi ha que deprimeixen i per la manera d’explicar-ho he decidit que el guanyador del Repte Clàssic DCCCII és Joan Colom.