RESOLUCIÓ DEL REPTE CLÀSSIC DCCLVII – FER L’AMOR

RESOLUCIÓ REPTE CLÀSSIC DCCLVII – FER L’AMOR

M’heu fet treballar més del que em pensava, però m’ha agradat fer-ho. El tema s’ho val i les composicions presentades són engrescadores. Aquest intangible que és l’amor i com fer-lo, si és que hi ha manera, sempre m’ha fascinat. Trobo que hi ha una excessiva identificació entre l’expressió “Fer l’amor” i el copular. Potser per la gent enèrgica i d’acció, la paraula coit és la que millor defineix l’expressió. Per a les ànimes contemplatives com la meva, la paraula és cuidar.

Endavant amb els relats i comentaris.

Joan Colom

"On fait l’amour; on fait la guerre"

Com que mai no m’agradat l’eufemisme "faire l’amour" estigueu tranquils, que només l’utilitzaré per referir-me a una canço francesa dels setanta, que no he aconseguit localitzar mitjançant Google per saber-ne lletra i musica: el fragment que recordo, interpretat per una dona, deia "On fait l’amour; on fait la guerre" i la tornada, cantada pel cor, "Guerrillero!" tal com raja, en castellà.

L’acció se situa a l’any 1973 o 1974 en un complex turístic pintoresc, amb aspecte de poblat de pescadors, que s’anomenava Binibeca —avui catalanitzat com a Binibèquer Vell—, a pocs quilòmetres de Maó. Hi havia anat una setmana santa amb l’Elisa i les seves filles Natàlia i Helena, que devien tenir deu i vuit anys. Ella duia el seu Citroën 2CV i jo un equip de busseig llogat. Havia estat abans a Maó, sol, convidat per un company arquitecte que hi tenia despatx. I, al cap d’un any de l’estada a Binibeca, l’Elisa i jo tornàrem a Menorca, a l’Hotel Cala Galdana, un paradís solitari. Quan vaig estar a Cala Galdana en 2016 no me’n sabia avenir: era un lloc bigarrat, ple de bars, restaurants i hotels enormes —el de 1974 no vaig saber-lo trobar—, i de carrers serpentejants. Vaig plorar per moltes coses; també per aquell paradís perdut.

A Binibeca ocupàvem un dúplex: a baix la sala amb una cuineta i a dalt dos dormitoris. Hi havia el fil musical de la urbanització i ens feia molta gràcia que cada dues hores repetissin el repertori; era fàcil adonar-se’n per aquell coi de cançó francesa del guerrillero, que no haviem sentit mai ni tornaríem a sentir. Suposo que devíem anar a veure Maó, Ciutadella, el Toro, els monuments megalítics i la badia de Fornells. Amb les nenes tan petites tot era més senzill, fins i tot la intimitat amb l’Elisa; anys després, de vacances a Eivissa, ho teníem més complicat. S’emanciparen prou joves, després d’haver viatjat a Londres, primer una i després l’altra, per resoldre un problema que a Espanya no es podia abordar amb garanties sanitàries i que encara figura en els programes dels els partits polítics.

*****************************************************************************
COMENTARI
"On fait l’amour; on fait la guerre" de Joan Colom
És aquest un relat per delegació. Per l’autor del relat, fer l’amor és escoltar una cançó que parla de fer l’amor, la traducció de la qual, en el meu francès après d’un emigrant que no coneixia la cançó de l’Emili Vendrell ve a ser,

Us diem que el vostre camí està dibuixat per endavant
Així que guarda el que penses per a tu
Caps o cues, no importaria
Que la sort decideixi
Deixa de preguntar per què
Així, podem treure paraules d'amor de la punta dels nostres llavis
Podem xiular com un ocell quan surt el sol
Podem deixar que aquestes paraules morin a la seva boca
I plorar com un nadó quan el sol es pon
Digues-me que som dos, bonica
I aquí tens la teva veu que em crida
I digueu-me què farem
Fem l'amor, fem la guerra
Et diuen que tot és negre i tot és blanc
Que estem a favor o que estem en contra i que haurem de triar bàndol
Oh no, a veure
Si ens permeten mantenir l'esperança
Podem dir a la persona que estimem que l'estimem i que és bella
Comença de nou cada matí quan surti el sol
Podem apuntar a tots els cors i mai arribar a encertar
I tornar sol a casa quan es pon el sol
Digues-me que som dos, els meus bonics
Podem unir els nostres dos cossos junts
I aixecar els braços
Passa la marea, torna a pujar
Fins a les copes dels arbres
Diguem que som dos, bonica
I aquí tens la teva veu que em crida

I, segons com ho facis, es veu que has d’anar a Londres.
Més que un relat, és una postal de vacances. Jo també hi he estat i, després vaig anar a Londres, però suposo que amb uns altres objectius.

********************************************************************

 

lisboa

Res és per sempre

—Fes-ne un bon glop.
—Uf! És fort.
—Sí, Calimocho Gran reserva.
Ella em torna la petaca. Nerviosa. Ulls brillants. Com els meus.
De reüll, comprovo que la tanca de la porta està posada. Sembla l'única cosa sòlida d'aquest petit espai, tronat i sòrdid.
—Treu-te les calcetes.
—Així?
L'arracono contra la paret plena de pintades porques, li aixeco la faldilla i, agafant-la pel cul, la penetro, a pes de braços, gairebé sense adonar-me'n.
M'endinso en ella fins al fons. "Osti, que fort, estem follant!" penso.
Li llepo els llavis, l'orella, el coll.
—No vull que això s'acabi.
—Aguanta.
—Vull que duri per sempre.
—Sí.
Quan m'escorro gairebé caiem. M'assec a la tassa del vàter amb ella al damunt. Li busco els pits per sota la samarreta de tirants. El seu cor batega com el d'una bestiola espantada.
Li llepo els mugrons.
I entretant, el xumba-xumba de la disco retruny, amb prou feines esmorteït per les parets de joguina d'aquest lavabo que recordarem tota la vida.
—Que això duri per sempre.
Soc conscient que em repeteixo com un imbècil. M'importa una merda.
—Sí.
L'abraço amb força.
*
Què diantre hi fas mig nua al balcó de bon matí? Un balcó molt maco, això sí, bucòlic, també, amb aquesta olor d'herba, tan de poble, bé d'això es tractava, no? Una casa rural per salvar el Titànic. Però mira, tu aquí sola, i ell dormint la mona d'aquella merda de vi tan car que es va entossudir a acabar-se. Potser necessitava una excusa de dos-cents euros per no tocar-te aquesta nit?
Segurament.
I, doncs, què esperaves? Un cap de setmana per retrobar la passió? Doncs no. No és tan fàcil. Oblidar la passió és com oblidar rentar-se les dents: un procés lent, que sembla reversible fins que t'adones que et put l'alè.
Merda, com ha pogut girar-se, fer un pet i continuar dormint quan li has dit la frase a cau d'orella?
"Què això duri per sempre".
Doncs no. No ha durat.
Noia, espavila, ja va sent hora de marxar.

*****************************************************************************
COMENTARI
Cardar també és un dels components de fer l’amor. Al cotxe, al lavabo o sobre la taula del menjador. El que passa és que si només es fa amb passió sicalíptica, l’amor no queda ben fet i s’esquerda més aviat del que ho fa l’amor fet amb els conservants i colorants més tradicionals.
Polit, amb bon ritme i gràcil lectura. També m’apunto a la tesi.
És el que, com a relat, més m’agrada. Per això t’atorgo, lisboa (no puc evitar pensar en Pessoa) el llorer de guanyador i l’encàrrec d’organitzar el següent.
**************************************************************************** 

Atlantis

Eufemismes.

De petit vaig descobrir que cal estar molt atent amb els tripijocs i lletanies de paraules que fem servir per dissimular.
Quan la gent gran parlava de coses que no volien que els nens sabéssim deien hi ha roba estesa. Normalment parlaven de malalties o de sexe. Amb els meus germans ens fèiem els distrets i ens amagàvem darrere de la porta. Escoltàvem el seu xiuxiueig i així vam aprendre força.
Recordo els diumenges a la tarda que els meus pares ens deixaven mirant la tele i ens deien que ells tenien feina. Sortien de l’habitació molt contents (la mare una mica escabellada i el pare vermell com un pebrot) i després tota la tarda es feien carícies i magarrufes. Amb una mica de sort podíem acabar de veure la pel·lícula, encara que fos llarga. Jo sempre pensava quina feina deuen fer que els hi agradi tant?
A mesura que m’he fet gran i m’he enamorat diverses vegades, he tingut xicotes i amants. En totes elles he utilitzat frases especials per si en teníem ganes. – Vols fer-ho?, vols cucar?, ens gitem?, tinc ganes de cardar, vols fer un clau?, ens abracem? i així una llarga llista que he anat incorporant al meu llenguatge al llarg dels anys i de les relacions.
D'ençà que vaig descobrir que follar, en català vol dir “trepitjar raïm “, vaig afegir-hi altres expressions, com ara: anem a la vinya?, quan començarem la verema?, quin raïm tan sucós hem menjat avui!!!, aquest most l’hem de fermentar!!!, hem d’anar a piar, tenim preparada la piadora? .
Totes elles m’han servit per situacions juganeres, apassionades i inclús promiscues. I les utilitzo de tant en tant.
Però, ara que he trobat una dona amb la qual, quan estem junts, vibrem un amb l’altre, ens fusionem, i atrapem el cel i volem... em surt d’emprar una expressió una mica mes cursi, com ara la que el convocant del repte m’ha prohibit explicitar.
Ja veieu, tot val per, a poc a poc, ampliar el camp semàntic i donar-li noves accepcions.

*****************************************************************************
COMENTARI

Les persones amb imaginació tenen una paraula per a cada subjecte de fornicació. És aquest un interessant testimoni de formulismes per convidar a la còpula, alguns dels quals desconeixia, com cucar, que vindria a significar "posar el cuc a dins". Gitar seria enllitar-se i el tema del clau és d'ús obvi i molt generalitzat. Cardar fa referència a pentinar la llana, en aquest cas el pèl púbic, també anomenat parrús. Abraçar és un terme que tan inclou les extremitats superiors com els llavis de la vulva, com a subjectes de l'abraçada.
Follar és un terme controvertit que els més puristes no accepten, i amb raó, com a derivat del "fuelle" castellà. Seria més adient utilitzar la paraula folgar. Pel que es refereix a follar com a acte de trepitjar fulles o raïm, el seu ús per referir-se a l'acoblament és estrany, tot i que el seu propòsit d'extracció de fluids el pot fer convenient.
A mi no em sembla que l'expressió "Fer l'amor" sigui cursi, encara que sovint s'usa per evitar expressions més explícites i llavors sí que es converteix en una expressió pretensiosa que intenta aparentar finor, donant per suposat que el coit sempre és groller.
Al meu entendre l'amor és el que es fa i no el que es diu i per fer l'amor, en el tipus d'amor més comú, el fornici és un element important, però, com podeu llegir en el relat de Lisboa, no és l'únic ni, perquè no s'esquerdi, el més important.
Bona aportació, Atlantis

***************************************************************************** 

Prou bé

És la guerra!

Això va pensar en Peret aquella matinada quan es va esquitllar a l'habitació dels pares. Amb un punt d'esglai va imaginar que aquelles batalles que li havia explicat tantes vegades l'avi Pere, havien tornat de nou i ja eren a ca seva.
No, no havia sentit cap enrenou a fora ni cap tret ni cap avió que eren imprescindibles en una guerra… així i tot, el que veia… aquella lluita cos a cos… també n'hi havia parlat...
De fet, no el despertà cap soroll estrany sinó unes terribles ganes de vomitar.
Petit com era necessitava la mare... o el pare. Ell també sabia què fer en tot moment.
Va pensar en el munt de pastís que s'havia cruspit amb deler la nit abans. I en totes les coses boníssimes que els serviren al restaurant on van celebrar l'aniversari de casament dels pares.
Ves per on que ell no havia anat mai amb els pares al restaurant fins ahir que li van dir que ja era prou gran per acompanyar-los. La germaneta petita es va quedar dormint al bressol.
I ara, de ben segur que tot aquell menjar no se li havia posat bé i maldava per sortir de dins seu com fos.
Espantat va córrer a l'habitació dels avis.
Tustà l'avi Pere mirant de despertar-lo mentre li deia, tot sanglotant, que la guerra havia tornat.
— Peret què dius, què és aquest desesper?
— Maria. Maria, desperta't! Mira que al nen no sé què li passa, parla de la guerra a dins de casa!
L'àvia, que havia vigilat la nena i encara no havia dormit prou, sense entendre què passava, va fer per desvetllar-se i escoltar el seu home.
I entre anades i vingudes, no podent esperar més, tot el pastís i altres menges del sopar van sortir com una escopetada de dintre d'en Peret i van espetegar a terra. Quin descans!
Un cop nets i polits, nen i terra, els avis perplexos escoltaren què deia que havia vist el seu net. El van tranquil·litzar dient-li que havia tingut un malson i el van convidar a quedar-se, entremig dels dos, al seu llit.
Alhora, mirant-se amb un somriure còmplice, es van dir: deixem que aquells dos acabin la festa en pau!

******************************************************************************
COMENTARI

Té un deix biogràfic aquest relat. Hi ha molta imitació de la sexualitat gimnàstica, extreta dels mitjans audiovisuals, en els exercicis sicalíptics. És aquesta una activitat, potser l'única, de la que no podem trobar indicacions ni regulació en les lleis, les ordenances municipals o en els manuals d'urbanitat. No he sentit a dir que la constitució en parli i en ser una pràctica, fins fa poc, gairebé clandestina i sense formació prèvia, la seva visualització sempre causa alguna mena de trasbals. Jo crec, i ho podria confirmar amb alguns exemples, que el trasbals és més gran en els adults que en els nens.

En la línia dels teus relats entranyables.

*****************************************************************************
 

PERLA DE VELLUT

LA DONA ROSSA

Marc era una persona una mica tímida que hi havia nascut en una ciutat prou gran. Vivia en una baix d’una finca alta, en la qual tenia una porta de fusta pintada de blau. Era solter des de sempre i no hi havia tingut mai una núvia.
Marc tenia certa edat i no hi havia conegut cap dona que li cridares l’atenció.
Recordava a vegades, quan era jove, a una xica que li agradava, però no va reeixir en la seua vida.
Treballava en una fàbrica de rodets de fils de vuit a tres i allí feia la seua labor.
Aquell altre migdia quan eixia del local, va veure una dona rossa al lluny que li va mirar i ell també li va correspondre amb els seus ulls.
El pressentiment de Marc fou immediat. Ell va anar cap a ella. Marc li va preguntar pel seu nom. Aleshores li contestava que es deia Rebeca. A Marc li va agradar. Aleshores tots dos es van agafar de les mans i se’n van anar a la casa d’ell.
Després d’estar allí una bona estona parlant, Rebeca li va besar la galta i després profundament en els seus llavis, com si es conegueren de tota la vida.
Marc no sabia com hi havia d'arribar a aquest punt tan atraient, en aquell sofà. Això pensava.
L'endemà, Rebeca va anar a la casa de Marc. Aquest la va rebre satisfactòriament. Van estar parlant molt de temps i després s’abraçaren profundament fins a arribar a un bes molt exquisit, que mai oblidaran.

******************************************************************************
COMENTARI

Amor a primera vista en un format de prosa poètica. És aquest un amor fet amb poca feina i també amb passió mitigada, potser per no trencar-lo. La tendresa serveix de bastiment per pintar-lo amb colors pastel.

*****************************************************************************

TerricheT

Sota d'un raig

Un cop més tanco els ulls abans de l'últim embat. Ignoro la mirada que no em veu. En l'instant de deslliurar-me, no la vull veure jo tampoc. Prefereixo cercar un record, una altra mirada, un somriure diferent, una cara de plaer que guardo en els meus records.
Ella va ser-ho tot, i ara visc lluny del seu cor. Hauria de deixar de voler substituir-la, si més no, d'aquesta freda manera.
M'he deixat anar sense esperar res més. He mirat d'allargassar la situació tanta estona com el meu delit em demanava, mai no tinc en compte què volen elles. Viuen tan lluny de mi!
La freda imatge que ignora la situació, tampoc no reflecteix cap sensació, cap resposta sensual. No puc esperar-ne res, aquestes coses solen anar així, quan el sexe és sense desig per una part.
Em netejo a la dutxa en una esgarrapada. Un altre dia faré tard a la feina. Els records d'ella acabaran per destrossar-me. Potser sí que hauré de mirar-me millor aquella amiga que sé que vol marro. Ara ho veig clar, aquest vespre li telefono i quedem un dia per anar a sopar, i allò que surti després.
Tanco el portàtil, la seva figura s'esborra, i jo encara retinc aquella altra mirada. He de deixar de trinxar-me-la tot sol, aquestes no són maneres d'anar per la vida.
Abans de sortir de casa, vestit i arreglat, esborra l'historial de cerca, no deixis cap pista en el cercador. Seria horrible que un dia ella ho veiés. No és cap pecat cascar-se-la, però tampoc cal anar-ho esbombant arreu.

*****************************************************************************
COMENTARI

Mira que fer l’amor és difícil, amb les naturals excepcions, però fer el desamor encara ho és més. L’amor es fa de gust, la perspectiva d’una gratificació és estimulant. Desfer-lo és la constatació d’un fracàs. Però fer-lo i desfer-lo alhora, ja és el súmmum. I en aquesta tessitura naveguen els onanistes enamorats d’algú aliè a la seva persona. Si fan el curset a l’escola Onan aprendran que el millor amor comença per un mateix i s’estalviaran molts problemes.
Ho has explicat de faula. Tecleges amb una sola mà. O amb cap?

***************************************************************************** 

aleshores

Viure i deixar viure

Me la miro. L'observo amb interès a distància. El seu rostre és potser massa angulós; denota intel·ligència en la mirada. Porta el grup per la ruta segons el seu pla i anem xerrant entre tots nosaltres. En un moment em fixo que dubta: és normal, però sota la meva òptica això sol ja la fa humana, accessible. Gairebé no parlem tots dos sols. En algun moment del recorregut reconec que m’he fet veure. (he de polir aquest defecte en la propera reencarnació) Asseguts, després, en el bar que freqüenta i al qual jo també, casualment, hi vaig en horari i dia diferent, me n’adono que és sensible a les emocions; mentre és al mig de la colla tot parlant, el seu rostre ha canviat d'expressió. S’ha com endolcit. A poc a poc, aquest posat un pèl dur, ha deixat pas a un de més atractiu. Ara recordo que quan ens hem saludat li he dit que ja ens havíem trobat unes setmanes enrere. Ha semblat com si no ho recordés. Que imprudent vaig ser aleshores. Ella no és de parlar massa, ja es veu. De lluny observo la seva figura que és molt esvelta i com s’ajusta la roba interior en un gest automàtic. Sens dubte m’agradaria oferir-li la mà per si l’agafa i fregar aleshores suaument la seva esquena que deu ser meravellosa. Només llavors en la intimitat guanyada obrir-se sense pressa. Però (sempre hi ha un però!) que n’és de difícil ser honest un cop ja ets gran i comprens la dificultat d’entendre’s i no ferir o decebre ensems. Descobrir que te n’agrada més (o momentàniament més) una altra. I també és dur guardar-te aquest sentiment secret que es pot fer agre.

Ens acomiadem educadament.

*****************************************************************************
COMENTARI
L’amor és l’alegria causada des de fora de nosaltres. I aquesta complaença pot ser iniciada per qualsevol situació o ésser dels regnes animal, vegetal o mineral. En aquesta reflexió sensitiva l’ésser pertany al regne animal, el que monopolitza l’instint de possessió i és de preveure que hi hagi incompatibilitats, no previstes en la constitució, amb altres afectes preexistents. Sort de l’existència del carpe diem, que fa que cada moment sigui únic i es pugui gaudir per ell mateix.
En el subconscient del hominoides l’amor és una cosa tant bona i desitjable que no hauria de tenir incompatibilitats. Però som tant rucs, amb perdó dels rucs, que n’hi posem tantes, encara que no les reculli la constitució, que sovint el fan inviable. L’amor, vull dir.
Ben explicada aquesta construcció dels fonaments d’un amor que, possiblement, no arribi tenir teulada.

*****************************************************************************