Repte Poètic Visual 368: Dues Ribes

Un moviment melós, immens, silent.
Foguera a l’altra riba quan tot cau.
El vidre obscur rellisca fins al blau.
La vida arrela al llot, el verd s’encén.

L’alè del vent agita el fons ardent.
Al lluny, el mar s’esvera, fosc i brau.
La nit propera gruny, cueja i cau.
Ja ve, tossuda i viva amb el corrent.

L’aroma de la sorra de l’estiu,
i un firmament d’estels que esbossa el goig
de jeure amb els peus nus arran de riu

Ja gairebé s’ha mort el sol tan roig,
i en canvi tot belluga, tot és viu;
la faula ignota i dolça d’un déu boig.

Separació

D’una riba fins l’altra
una garba de plors
ajunten i separen les dues bandes.

Amoroseixen la distància
quan movent-se les aigües
acaronen les roques
furioses, alegres o distants.

És un silenci desert
l’avenc insoldable
que els apropa i allunya
al mateix temps.

El cel els fa de ventre.

De riba a riba
Per tots els que passem sense èmfasi,
ni dinamita.
Com una fusta surera
ofegant-nos per la peresa,
d'una allau mandrosa.

Sempre m'he refiat més del mar
quan rondo
per la intempèrie,
que no del corrent del riu.

Potser
perquè la força de l'onada
com una caragola immensa
parla, directa a la lluna.

Potser
perquè el riu emmascara
corrents antigues d'aigües,
de safaretjos.

Tot i això, m'uneix
La força d'un corrent antic.
La força d'un davantal
enfonsant-se en la panxa
de la iaia
Per a fer xurros.

La força de les mans del pare
salades, gegantines
entre les aigües
dolces
i aprendre a nedar
com una llúdriga.

Tot i això,
em fa pena
l'escultura de Tortosa
i molts records d'antigues històries
De la guerra.

Travessant la riba

El riu pot arribar a tenir flama.

Pot arribar a desempallegar-se,
d'andròmines pesants.

Pot arribar a escriure

A escriure en blau, en roig, en flama

El riu pot arribar a ser brau.

Helena

Volar, surar o trepitjar;
l’ombra, el reflex o la figura.
Allò que parla de la dificultat
de convertir el teu mon interior
en alguna forma artística nova.
Que l’horitzó sigui piadós amb tu,
i la blavor que t’envolta,
la que vol transcendir,
ho sigui per la teva noblesa.
Tot allò que anheles
ja és dins del teu nom.

ENTRE LLERES

Aigua que sempre baixa
impertorbable buscant la mar,
creant illes i meandres,
malgrat els sediments manllevats
pels embassaments despietats.

Aigua que comparteix lleres,
que corre avall, sempre endavant,
vessant històries ambdues bandes,
tapant derrotes, negant tristors,
però donant vida entre aiguamolls i camps d’arròs.

Entre dues ribes

El transeünt s’atura i també el camí,
el riu ha obert un parèntesi d’aigua,
una rèmora pels peus del caminant
obstinat a pitjar a peu sec l’altra riba.

El riu és qui mana. El corrent, pertinaç,
exigeix un gual que mai no hi serà.

Fins que un Caront improvisat va desfer
la trava, aquell parèntesi infranquejable.