REPTE POÈTIC VISUAL 364. La tempesta [VOTACIONS]

La tempesta ha passat i, tot i que em semblava que hi hauria un devessall de versos, la veritat és que ha plogut la quantitat justa de poesia per afirmar que l’aiguat ha esdevingut prou saludable i fecund.

Bé, ara us toca decidir quin dels quatre poemes us ha semblat digne del preuat guardó del repte.

I perquè així sigui, caldrà que voteu els DOS que us hagin plagut més, això sí, per ordre de preferència.

Aquí us presento els candidats.


1. Portem tanta boira als ulls

Cel amenaçador, verd esperança.
Anar endavant, entre
clarobscurs que ofeguen.
Qui no ha conegut l'infern
no ho té fàcil per albirar el cel blau.
Malgrat els núvols que semblen fets de pedra,
les espigues són arrossegades pel vent.
La lluita entre fred i calor,
de l'estació que és entre hivern i estiu,
es projecta en la terra i l'aire.


2. Dues visions

Dents serrades o
parpella adormida
dels deus del temps?

Somni ambivalent de la natura:

Decorat que el vent alça,
i pluja preuada
a sobre del sembrat;
i preàmbul de trons
que espantaran la gent.


3. Sota l’ull de la tempesta

Sota l'ull de la tempesta, el cel es parteix
i tenyeix de cendra un silenci esmorteït.
Mentrestant, el vent despulla els núvols
i els llamps són batecs de neguit.

Potser l’aigua vessarà, de pèrdua, la memòria,
però el temps no durà l’oblit.
La lluita no serà mai terra erma:
el verd tornarà al camp florit.


4. BRAMS

Embogit, arrauxat,
brama dolgut
amb fam d’embranzida.
I la terra, encongida
s’estremeix per moments.

S’anuncia, en la calma tensa,
la seva fúria que ja xiula
temptant el vent.
No gaire lluny se’n sent el lament...
No gaire lluny se’n sembra el turment...



FORA DE CONCURS

La gran tempesta de rautortor

No fa gaire el cel era blau, diàfan,
com els ulls de la innocència.

Avui, però, la vehemència del vent
ha esperonat grans núvols llòbrecs
que, diligents, han envaït la claror;
de moment, sobta el somriure frisós
de fulles i sembrats, tips de tanta set.

De cop sobte, un estrèpit inesperat,
terrabastall de trons espaordidors
i llamps esquinçant l’espai sencer,
presagi d’un inclement temporal.

Apressats, els éssers de peus i ales
cerquen algun refugi amb desesper.
Tot d’un plegat el cel obre la portella
d’un diluvi colossal, bíblic gairebé.
A peu pla, bassals arreu, un fanguissar,
aigua atorrentada que res no perdona.

A fi de comptes, la natura i nosaltres.