Repte DXXXCVI. Comentaris i veredicte

Comentaris al Repte DXXXCVI i veredicte

Quan vaig proposar aquest Repte, pensava en el fet que avui dia, 'esperar el que sigui', se'ns fa a la majoria de nosaltres més llarg i dificultós si no tenim el mòbil a mà. Tots recordem que abans de l'entronització permanent del mòbil, la gent esperava observant, llegint, o bé xerrant amb les persones del seu voltant.

Comentaris per ordre de publicació dels diferents relats:

Maculan : El teu relat m'ha transportat anys enrere, quan en les barberies, sobretot les de poble, en què tothom se solia conèixer, el tema del futbol entre els homes que s'esperaven era un tema recurrent, sobretot quan hi havia hagut algun partit polèmic. En el cas que relates, la barberia queda pràcticament buida quan el partit que s'havia de jugar s'avança i el barber veu com els clients que s'esperaven, toquen el dos. Un relat segurament vigent als nostres dies i que es visualitza molt bé.

Aleshores: El teu relat s'allunya una mica de l'enunciat. Jo hi veig a un home gran i solitari que busca companyia femenina, però que malauradament al ser massa tímid li impedeix començar qualsevol conversa que porti a una relació. Sí que en el seu pensament espera i s'imagina una companyia que apaivagui la seva solitud. Sembla que ho intenta, però sense èxit.

Prou bé: L'oblit del mòbil a la consola del rebedor, fa que en Miquel Llobet faci una reflexió interessant mentre està esperant a la consulta de radiologia així com se sincera a si mateix, quan pensa que si tingués el mòbil, m'agrada la paraula 'telefonino', estaria fent com tothom, és a dir, ignorar per complet a tots els altres pacients. Però en Miquel observa amb atenció i el que veu no el deixa indiferent. Penso que el fet d'observar és, humanament, molt enriquidor. Qui sap si en M.Llobet n’escriurà alguna història del que veu.

Atlantis: Del teu relat m'ha sobtat l'originalitat. Començant pels noms de les protagonistes, l'Emília i l'Amàlia, amb un joc de vocals divertit. Soc dona de mercat i tot i que m'ha costat visualitzar com anava agafant protagonisme una de les parades, penso amb la importància que és fer xarxa entre venedors i clients i que, el que avui dia els assessors de màrqueting dictaminen per fidelitzar als compradors, l'Amàlia i l'Emília, els hi surt de manera espontània. No trobaria gens malament que s'atorgués la Creu de Sant Jordi a qui potencia la compra de proximitat d'una manera tan amena i enginyosa.

Juan Palomo: He llegit els teus tres relats que tenen com a denominador comú, ser una crítica exhaustiva a l'ús incorrecte de la telefonia mòbil. En el primer, en una visió un punt apocalíptica, pronostiques que els humans ens convertirem a poc a poc en una gernació de zombis. De fet, veien el panorama actual, hi combrego totalment.
En el segon relat, sí que el fet d'esperar amb la incertesa que representa una entrevista de feina, condiciona en part el relat. No acabo d'entendre massa les al•lusions, per mi una mica forçades, als tatuatges que la majoria d'aspirants a la feina llueixen. Sí que sembla que el fet de no estar enganxats al mòbil fa un cribratge positiu per ser entrevistat. Un final un punt estrany en què l'entrevistador deixa de banda el currículum i dona molta importància al fet de portar o no tatuatges. Potser ja s'hauria hagut de dir en l'anunci de feina: tatuats, abstenir-se.
I en el tercer, que de fet arrodoneix els altres dos, descriu un pare de família completament sobrepassat. El fet de veure's esperant a ser atès, envoltat de persones enganxades estúpidament al mòbil, el decideix a fer el que segurament tantes vegades ha somiat. Un final, diria també apoteòsic, tan ben descrit que m'ha fet riure de valent. El llançament de disc, vull dir de tuper, amb els mòbils a dintre, és una escena tan surrealista que un es queda pensant quina serà la reacció dels propietaris dels mòbils. Segurament ha d'haver solucions no tan dràstiques i més eficients per controlar el que a vegades sembla que se'ns n'ha anat de les mans. Un bon relat amb un final contundent i sorprenent per acabar amb la tirania dels mòbils.

Després de llegir-los tots molt atentament, la veritat és que m'ho he passat molt bé fent-ho, dubto entre dos d'ells, que serien els finalistes. El de Maculan i el de Prou bé.

Trio finalment com a guanyadora a Prou bé. El seu relat expressa d’una manera molt evident el que ja sembla una rutina quan estem esperant quelcom i de com el protagonista ho interioritza d’una manera crítica tot observant-ho. Enhorabona!

Moltes gràcies a tots els participants, i espero que ben aviat un nou Repte ens faci gaudir de l'escriptura.