REPTE DCCCXXV ARRAN DE MAR

Abans de pensar com participo, dir-te que has fet una presentació del repte magníficament inspiradora. El tema em toca molt de a prop per la meva vinculació panteista amb el mar i tots els seus entorns. Hi ha molts relats i petits poemes meus aquí en aquesta pàgina de RC, i hauré de mirar de no repetir-me.
Amb total cordialitat

Diuen alguns pescadors que el Far de Sant Elm està maleït i n'expliquen històries esborronadores que ja gairebé ningú es creu. Però serà millor començar pel principi.

Fou construït a mitjans del segle XIX, incorporant els últims avenços de l'època, però, a diferència d'altres fars d'aquella costa, l'equipament mai no es va actualitzar, de manera que a tombant de segle el far de Sant Elm era considerat gairebé obsolet. Cal aclarir que, fins a la plena disponibilitat del sistema GPS, la navegació nocturna era impensable sense els fars que jalonaven el litoral, així que, mentre els altres fars s'anaven automatitzant, el de Sant Elm mantenia faroner. Ell i la família vivien en una caseta situada a recer dels temporals de llevant, en una cota més baixa.

L'últim faroner protagonitzà un crim passional, això que ara qualifiquen de violència de gènere, en la persona de la seva dona. El seu cos fou trobat al peu de la torre i tots els indicis apuntaven que el marit l'havia estimbada des del replà de la llanterna, però ningú més no el va tornar a veure, el faroner: uns deien que s'havia precipitat al mar, aclaparat pel que havia fet; d'altres opinaven que fugí. La duresa d'aquella feina, però per damunt de tot l'estigma que va caure sobre el far arran de l'assassinat, va fer que ningú més se'n volgués fer càrrec. En conseqüència, el Far de Sant Elm va ser donat de baixa per la Comandància de Marina, autoritat de qui depenien en aquella època, i va deixar de funcionar.

A partir d'aquell moment circularen tota mena d'enraonies, des d'aparicions espectrals de l'últim faroner, deambulant pels encontorns del far, fins qui assegurava que el sistema òptic s'havia posat a girar i se'n sentia el grinyol des de ben lluny, cosa forca improbable perquè, encara que no havia adoptat la innovació de rotar-lo surant sobre un llit de mercuri, el mecanisme de rellotgeria era raonablement silenciós. En canvi, sí que les estadístiques reflectien un considerable augment de naufragis en aquelles aigües, i els pocs supervivents, tripulants de barques de pesca costanera la majoria, parlaven d'haver vist els feixos de llum característica d'un dels dos fars més pròxims, a nord-est o sud-oest del de Sant Elm, però que, creient aproximar-se a aquestes localitzacions, havien acabat estavellant-se contra els penya-segats pròxims al far fantasma, al parallamps del qual resplendia foc de Sant Elm en aquestes ocasions.

La carícia de la mar

Com cada matinada, baixa cap a la cala. Ja sent, a l’avançada, la flaire de la mar i la seva salabror a la punta de la llengua. Quan s’hi apropa el trencant de les petites onades són música.
En ser arran d’aigua fita l’horitzó on ja es beslluma el sol ixent.
A poc a poc deixa caure la tovallola damunt la sorra i es desprèn de la túnica que duu com a única vestimenta.
Nua comença a entrar dins l’aigua i deixa que, de mica en mica, la cobreixi. Quan ja li arriba al coll, amb un impuls es capbussa. Vol retrobar-se de nou amb els peixos que li fan pessigolles, amb la verdor de les algues que tapissen…
Amb sorpresa veu que on sempre hi havia la llosa entapissada de verd hi ha un gran forat.
S’hi atansa i en copsar la fondària de l’avenc s’hi endinsa encuriosida.
En anar baixant li estranya que el fons sigui lluminós i amb un ensurt veu la cua del que de segur és un gran peix.
I el peix va pujant i s’adona del cos i cap de dona. És una sirena.
– Què hi fas aquí al meu fons marí? Ets una intrusa i hauré d’esbrinar que no siguis un perill!
– Jo, bé, encara no sé què ha passat! Qui ets tu?
– Soc Pisíone, la persuasiva, i visc al palau d’or del deu Poseidó i la seva esposa Anfítrite, que m’han enviat a rebre’t al seu reialme i portar-te a la seva presència.
Ja fa temps que t'esperaven, sembla.
Se sent arrossegada cap a la llum fins que aquesta l’enlluerna cruelment i amb un esglai…desperta!
No sap què ha passat.
S’havia capbussat al mar?
Sembla que no perquè encara és vestida i la roba és ben eixuta.
S’havia adormit damunt la sorra? Havia patit un desmai?
Un somni l'havia visitat?
Tant se val, es diu! De segur que la meva fascinació pel mar i la relació tant intensa que hi tinc, m’han jugat aquesta passada!
Una bona i bella passada, pensa.
S’asseu arran d’aigua i recorda tots els moments que l’han dut a sentir la mar con la sent, amiga.
S’alça i entra al l’aigua. Tot és com sempre. Els peixets venen al fer-li pessigolles i les algues entapissen la llosa.
Deixa que l'aigua l’amari i l’acaricii com només ella, pensa, sap sentir.



Com cada matinada, baixa cap a la cala. Ja sent, a l’avançada, la flaire de la mar i la seva salabror a la punta de la llengua. Quan s’hi apropa el trencant de les petites onades són música.
En ser arran d’aigua fita l’horitzó on ja es beslluma el sol ixent.
A poc a poc deixa caure la tovallola damunt la sorra i es desprèn de la túnica que duu com a única vestimenta.
Nua comença a entrar dins l’aigua i deixa que, de mica en mica, la cobreixi. Quan ja li arriba al coll, amb un impuls es capbussa. Vol retrobar-se de nou amb els peixos que li fan pessigolles, amb la verdor de les algues que entapissen…
Amb sorpresa veu que on sempre hi havia la llosa entapissada de verd hi ha un gran forat.
S’hi atansa i en copsar la fondària de l’avenc s’hi endinsa encuriosida.
En anar baixant li estranya que el fons sigui lluminós i amb un ensurt veu la cua del que de segur és un gran peix.
I el peix va pujant i s’adona del cos i cap de dona. És una sirena.
– Què hi fas aquí al meu fons marí? Ets una intrusa i hauré d’esbrinar que no siguis un perill!
– Jo, bé, encara no sé què ha passat! Qui ets tu?
– Soc Pisíone, la persuasiva, i visc al palau d’or del déu Poseidó i la seva esposa Anfítrite, que m’han enviat a rebre’t al seu reialme i portar-te a la seva presència.
Ja fa temps que t'esperaven, sembla.
Se sent arrossegada cap a la llum fins que aquesta l’enlluerna cruelment i amb un esglai… es desperta!
No sap què ha passat.
S’havia capbussat al mar?
Sembla que no perquè encara és vestida i la roba és ben eixuta.
S’havia adormit damunt la sorra? Havia patit un desmai?
Un somni l'havia visitat?
Tant se val, es diu! De segur que la meva fascinació pel mar i la relació tan intensa que hi tinc, m’han jugat aquesta passada!
Una bona i bella passada, pensa.
S’asseu arran d’aigua i recorda tots els moments que l’han dut a sentir la mar com la sent, amiga.
S’alça i entra a l'aigua. Tot és com sempre. Els peixets venen a fer-li pessigolles i les algues entapissen la llosa.
Deixa que l'aigua l’amari i l’acaricii com només ella, pensa, sap sentir.

Diuen alguns pescadors que el Far de Sant Elm està maleït i n'expliquen històries esborronadores que ja gairebé ningú es creu. Però serà millor començar pel principi.

Fou construït a mitjans del segle XIX, incorporant els últims avenços de l'època, però, a diferència d'altres fars d'aquella costa, l'equipament mai no es va actualitzar, de manera que a tombant de segle el Far de Sant Elm era considerat gairebé obsolet. Cal aclarir que, fins a la plena disponibilitat del sistema GPS, la navegació nocturna era impensable sense els fars que jalonaven el litoral, així que, mentre els altres fars s'anaven automatitzant, el de Sant Elm mantenia faroner. Ell i la família vivien en una caseta situada a recer dels temporals de llevant, en una cota més baixa.

L'últim faroner protagonitzà un crim passional, això que ara qualifiquen de violència de gènere, en la persona de la seva dona. El seu cos fou trobat al peu de la torre i tots els indicis apuntaven que el marit l'havia estimbada des del replà de la llanterna, però ningú més no el va tornar a veure, el faroner: uns deien que s'havia precipitat al mar, aclaparat pel que havia fet; d'altres opinaven que va fugir. La duresa d'aquella feina, però per damunt de tot l'estigma que va caure sobre el far arran de l'assassinat, conduí a que ningú més se'n volgués fer càrrec. En conseqüència, el Far de Sant Elm fou donat de baixa per la Comandància de Marina, autoritat de qui depenien en aquella època, i va deixar de funcionar.

A partir d'aquell moment circularen tota mena d'enraonies, des d'aparicions espectrals de l'últim faroner, deambulant pels encontorns del far, fins qui assegurava que el sistema òptic s'havia posat a girar i se'n sentia el grinyol des de ben lluny, cosa força improbable perquè, tot i no haver-se adoptat la innovació de rotar-lo surant sobre un llit de mercuri, l'antic mecanisme de rellotgeria era raonablement silenciós. En canvi, sí que les estadístiques registraven un considerable augment de naufragis en aquelles aigües, i els pocs supervivents, tripulants de barques de pesca costanera la majoria, parlaven d'haver vist els feixos de llum característica d'un dels dos fars més pròxims, a nord-est o sud-oest del de Sant Elm, però que, creient aproximar-se a aquestes localitzacions, havien acabat estavellant-se contra els penya-segats pròxims al far fantasma, sobre el parallamps del qual resplendia foc de Sant Elm aquestes nits.

El monstre

El Llorenç, nascut a alta muntanya no va conèixer el mar fins a l’adolescència. Va ser en una excursió ,que va promoure el mestre del poble, que els seus ulls van omplir-se de la immensitat d’aquell prat blau que es movia i que amb onades anava caminant fins a mullar-li els peus damunt l’arena.
Tots els seus altres companys, més llençats que ell, van ficar-se a l’aigua sense por, esquitxant-se i jugant, entrant i sortint com si al coneguessin de tota la vida.
Ell no. Ell es va quedar extasiat i immòbil mirant el vaivé de l’aigua. Quan es va atrevir a ficar-se a dins, una esgarrifança li va recórrer tot el cos i de manera matussera va començar a moure braços i cames, fins que una onada el va tirar a terra i li va cobrir la cara fent-li fer diverses glopades d’aigua salada.
Va sortir arrossegant-se per la sorra i va córrer a eixugar-se amb la tovallola. La força del mar el va inquietar. Li va semblar que era davant d’un monstre enorme que volia engolir-lo. Un monstre terrible i seductor al mateix temps. Era la mateixa sensació de quan sentia els udols del llop, mentre pasturava les ovelles.
S’ha fet gran, ha après a nedar, però arran de mar sempre té aquesta percepció del primer dia.
Ara és poeta, i el mar sempre surt en els seus poemes. Com un balancí que el gronxa, com un animal apunt d’engolir-lo.

*Canviar engolir-lo per devorar-lo, en la frase del quart paràgraf que comença Li
va semblar....

Que se n’han escrit de coses sobre el mar!

A mi sempre m’ha fet molt respecte aquella immensitat inacabable, de pas arriscat i sotmesa a corrents invisibles. Fins i tot l’aigua sola que no és consistent i requereix un continu bategar, per sobresortir, em resultava angoixant (fins que la mare un calorós dia d’estiu em va dur al riu i punt).
Allà vaig aprendre a nedar i punt -tot sol, això sí-. Poèticament, això no obstant, el mar dona molt de si.

«Dona’m la mà que anirem per la riba, ben a la vora delmar bategant, serem la mida de totes les coses nom només en dir-nos que ens seguim amant. Les barques llunyes i les de la sorra prendran un aire fidel i discret; «

Diu Salvat-Papasseit. Res a veure amb un mar embravit, si no amb un de suau. Segurament el dia és de primavera. La passejada romàntica amb les mans agafades és el més natural del món.

«no ens miraran. Miraran noves rutes «

Un mar que obre camins.

«amb l’esguard lent del copsador distret.»

Les barques es personifiquen en algú que ja mira mar endins.

«Dona'm la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit,»

Moment òptim per la besada que és a punt de venir en els versos que continuen.

El mar amb la seva salabror amb el sol lluent n’és del tot propici.

«I les gavines sota el sol que lluu
ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa prop del mar:»

Però de vegades cal vigilar-lo el mar i amb ell, tot allò que indiqui el seu tarannà:

«Vigila el mar,
que l'ocell ja no canta
i els terrats s'han cobert de brutor.»

I esperar -que bonic!- les barques i els mariners estalvis,
vingui d’on vingui el mal temps que porta el vent.

«Una dona marinera
Sempre mira d'on ve es vent
Tan si es llevant com ponent
Es bon temps sempre l'espera»

Hi ha invitacions a la melangia:

«Oh, gavina voladora... quan la vegis sola, prop la quieta onada
dóna-li la besada que li envio més fervent»

El mar indica també la força de la naturalesa contra la qual res es pot fer i és senyal de mort.

«Ai!, si un dia per al meu mal
em ve a cercar la parca
empenyeu al mar ma barca
amb vent llevant tardoral
i deixeu que el temporal
esquinci ses ales blanques»

Què més es pot dir?

Potser com Riba, que es guia i far, tot veient el temple del cap de Súnion:

«Súnion...
Tu vetlles, blanc a l'altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;»


Jo diria que és principi i final, guia, melangia, amor i bellesa.

I fins i tot, o principalment!, camí com diu Kavafis:

«Però no forcis gens la travessia
És preferible que duri molts anys
Que siguis vell quan fondegis l'illa
Ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí»

O lluita, amb Alberti:

«Galopem, galopem, fins que els enterrem a la mar»

Em quedo amb aquest darrer.

En Pere Pol, de dotze anys, corre damunt de l’herba fresca amb la mirada posada al mar que es perd amb el cel a l’horitzó. Aspira l’aire fresc de la primavera i somriu a la natura. Cansat de córrer només per gaudir de la joventut, el noi es deixa caure de genolls i s’estira ben llarg. Vol mirar, el cel, però la força de l’astre rei l’enlluerna i li ho impedeix.
Amb la closca, nota una cosa dura que no és pedra, es gira remena l’herba i s’adona que està damunt d’herbat posat per la mà humana. A poc a poc, descobreix una planxa de metall, troba una maneta i l’estira. Veu una escala: s’ho pensa, però baixa per uns esgraons enllumenats per una llum elèctrica automàtica. L’escala s’acaba en una cova de sorra, camina unes passes i veu aigua, es descalça, sent la fredor i la suavitat de la sorra. De sobte, es troba en una porta oberta al mar. Les onades li arriben als genolls. El cor li batega molt fort i comença a tenir por. El rugit del mar que s’encongeix i es dilata, sembla dir-li marxa o t’agafo. Sent els crits ferotges de les gavines de l’espadat. Fa unes passes enrere i surt de l’aigua.
Escolta un motor poderós que s’acosta. S’amaga al fons de la cova. La llanxa entra com una gran fera marina dins de la cova, la proa encalla a la sorra. Dos homes vestits de negre salten a la sorra i reben els paquets que els dona el de dins. El noi s’arronsa i es fa tan petit com pot i intenta no respirar. Un cop descarregats els paquets, els dos homes empenyen la llanxa dins de l’aigua, salten dins i el que mena gira a tota velocitat per endinsar-se al mar. Quan no escolta el rugit del motor, el noi puja l’escala, surt al prat, tapa la porta i la torna a cobrir d’herba. Fuig a la carrera cap a casa, mentre repeteix: «no diré res». A la nit, surt al balcó i veu un llum petit al prat i la silueta d’un vehicle.
A la cova, tres homes pugen els paquets per l’escala i els carreguen en un tot terreny.
—Em Sembla que algú ha estat aquí —diu un dels homes.
—Impossible —respon un altre.
En Pere torna al llit i es jura a si mateix no tornar a córrer pel prat de damunt l’espadat.

Rectificació

Havien de ser suecs, o noruecs, concretament; en aquella remota època de la qual parlo poca diferència hi veiem. La història era llegida en veu alta, un cop creuada primera hora i mitja de la sessió d’estudi de 6 a 9 a l’aula silenciosa abans d’anar a sopar al menjador de l’internat. Els exploradors, noruecs, hem dit, sortien de Sud-amèrica en un viatge mai fet, en una barca o un rai, més pròpiament, molt simple, construïda per ells mateixos per demostrar la colonització de Polinèsia per part de pobles americans. Els corrents marins, segons els seus càlculs, els durien d’una banda a l’altra després d’uns mesos de navegació.

La lectura continuava cada tarda a la mateixa hora; l'esperàvem; volíem novetats dels nostres herois investigadors antropòlegs que feien valdre antigues cultures. Durant els minuts de la lectura, ens veiem reflectits en ells, els protagonistes; ens identificàvem amb ells, volien que arribessin al destí i que no caiguessin en cap decisió errònia, una empresa en què tot havia de funcionar a la primera, com era aquella, arriscada i sense temps per rectificar.

En el món de les incerteses en què ens trobàvem a aquelles edats adolescents i sota la ignorància de tot en què vivíem, sabíem no obstant o intuíem que nosaltres també empreníem un viatge en la nostra vida, amb poques opcions de rectificar, a cara o creu, amb poques eines, sense saber si la nostra barca, construïda en uns pocs anys, resistiria els embats de l’oceà en el qual ens mouríem poc temps després.

Thor Heyerdahl i la seva tripulació ho aconseguien; ho feien, però, havent recollit aigua de la pluja a mig camí, sense la qual no hauríem sobreviscut. Una sort.

La història acabava, en començava una altra, també exemplaritzant, per amorosir les llargues jornades d’estudi. La navegació pel Pacífic venia substituïda pels màrtirs d’Uganda, un exemple de fe cristiana i per la vida de sant Joan Bosco. Aquell home sant podia veure el futur i coneixia l’estat de gràcia de les ànimes i quina no era la seva preocupació si alguna ànima juvenil corria perill que el temut infern se l’empassés, per tota l’eternitat. Rectificar, rectificar abans d’hora i tornar a la fe. Bé, doncs, en cert sentit ja es veu que n’és de transcendent poder rectificar.

L'anell d'aiguamarina

Em remuntaré molts anys enrera per explicar un fet que tot i que no el vaig viure, forma part del meu imaginari. Retrats de començaments dels anys quaranta, ajuden a escenificar-lo.

Abans que hi hagués el boom de les platjes a l’estiu, els avis paterns que vivien a Figueres anaven sovint amb tren a les platges de Garbet, Gifreu o Colera. L'àvia Mª Anna que no era gaire amatent a ficar-se a l’aigua, se solia quedar asseguda a prop d’alguna barca. M’és fàcil visualitzar-la amb un vestit llarg de fil, una pamela d’ala ampla, ventantse, mentre observa l’esbargiment dels altres.

Un dia quan estaven recollint per tornar, l’àvia es va adonar que li faltava l’anell que amb una pedra d'aiguamarina portava sempre juntament amb l’aliança de casament. Li devia haver caigut a la sorra. El lloc on havia estat asseguda feia un pendent fort i malauradament es devia anar enfonsant a mesura que tots intentant buscar-lo, remenaven la sorra.

Van tornar a casa capcots. La pèrdua d’aquell anell representava molt per l’àvia. Es va suggerir un pla per mirar de trobar-lo. Almenys s’havia d’intentar. Aquella mateixa tarda hi van tornar amb galledes, pales i sedassos grans dels que es fan servir a pagès.

L’àvia es va asseure al mateix lloc a tocar de la barca i segons el pla establert, va deixar caure davant la mirada de tots un anell per veure fins a quina distància anava a parar baixant pel pendent. A partir del lloc on es va aturar, es perimetrà amb un cordill el radi i sota la mirada ansiosa de l’àvia, es van anar omplint galledes de sorra per garbellar-les tot seguit. En els sedassos anaven quedant pedretes, petxines i petits tronquets.

L’operació va durar molta estona i segurament si no hagués tingut el final desitjat, l’incident de l’anell de l’aiguamarina no hauria transcendit fins als nostres dies. Sí, finalment després d'haver garbellat moltes galledes, l’anell va aparèixer!

Aquest fet ha influït que mai porti cap objecte valuós a la platja. La sorra, el mar poden ser molt goluts i quedar-se’ls per sempre? Potser també per això, m’agrada estirada a la sorra, anar-la remenant amb les mans, per veure si sobtadament hi trobo algun objecte perdut qui sap si molts anys enrere.

Una anècdota familiar, que em plau de recordar, sobretots als estius, quan veig els nets arran d’aigua, jugant a garbellar la sorra.

Aquest és l'escenari, arran de mar. Just allà on baten les onades i l'escuma de l'aigua és més diàfana que la brisa. L'instant perfecte existeix, sí. El binomi òptim, també. Perquè, quan estires d'un record que t'omple de satisfacció i el repeteixes amb la presència de la persona que el va fer possible, arriba l'excel·lència sense esforços.

I tota aquesta introducció ve a tomb? Potser no, però, de vegades, cal ensopegar amb un còdol per trobar la pedrera. És a dir, l'excusa d'un paràgraf de farciment pot facilitar la recerca del nus i, sobretot, del desenllaç necessaris. I el quatre-cents també és més a la vora. Però no fugim d'estudi i tornem allà on el batent de les ones és tan excels i hi afegirem uns xiscles de gavines, que això sempre dona un toc interessant, i dèiem...

Aquest és l'escenari, i la sorra cruix sota les plantes dels peus en cada nova passa. L'aproximació a la riba és lenta, cerimoniosa, com qui té massa respecte del que té al seu davant. Les gavines segueixen la xiscladissa arbitrària, tal com una amenaça d'una tempesta que ni tan sols és visible a l'horitzó. El sol és intens, alt perquè és migdia.

I encara no sembla que hagi de passar res. I ja hem passat l'equador de la narració. Però li deixarem un petit marge més, al relat. Potser caldria un personatge aliè a aquesta escena, que contemplés els fets tot preguntant-se què passa uns metres més enllà. I seguiríem...

Aquest és el punt en què els ulls es creuen amb una mirada a la llunyania. Algú ens observa i desitjaria que s'aturés ara mateix, que no vingués fins a aquí i trenqués el silenci, la complicitat, la màgia. L'alquímia es basa en la recerca dels ingredients exactes, no amb l'addició de cap altre d'intrús. Quan torno a mirar, el que semblava una figura humana és, en realitat, una roca enmig de la platja, allargassada, antropomòrfica inclús.

El cervell té aquestes coses. Però continuem perquè...

Els dits gairebé senten l'aigua, la humitat, el primer bany conjunt. I endevino la sal, també la del plor. Sobretot en desfer l'abraçada. Deixo lliure la boca, l'obro de bat a bat perquè l'aire li eixampli l'espai, i li permeti de nou la llibertat. Quan el meu crit es barreja amb els xiscles de les gavines, la pols de la cendra s'escampa pertot arreu, lluny de l'urna.


d.