REPTE CLÀSSIC DCCVII (707) - PERESA – COMENTARIS Y VEREDICTE

REPTE CLÀSSIC DCCVII (707) - PERESA – COMENTARIS Y VEREDICTE

0 (zero)
M’ho temia. Precisament vaig triar aquest tema confiant en la vostra coherència. Francament, m’heu decebut. Us vanteu de la vostra nyonya i la única cosa que sabeu fer és trair-la. Com es pot escriure un relat de 300 paraules en ple estat de lassitud ? I el que és més greu, obligant-me a humiliar la meva ganduleria per comentar els vostres despropòsits!

Però la supervivència mana. Haig de quedar bé. Com quedarà la meva vanitat si a partir d’avui no rebo de tant en tant una floreta vostra? Encara no tinc refermat el meu pacte amb la solitud per enfrontar-me a la vellesa i necessito el suport dels pecats venials per negociar-lo amb les forces obscures.

Començaré, en conseqüència, felicitant a quins no han participat. El seu sentit de la galvana em reconforta i obre un pou d’esperança a quins confiem en la indolència per aturar el tsunami de les forces cegues del treball.

Iniciaré el recorregut per l’adorable trinitat, touchyourbottom, Mena Guiga i Tanganika.

1 (primer)
La relataire que recomana tocar-nos el cul, toca el Pavese "No tenim més que aquesta virtut: començar/ cada dia la vida -davant la terra,/ sota un cel que calla-, esperant un despertar"i , de retruc, el Celentano. Aquest darrer, cantant, italià també, va tenir la barra de cantar “chi non lavora non fa l'amore” quan, en aquell temps, el procés de “fare l’amore” era prou llarg com per ser incompatible amb el procés de treballar. També toca “I Vitelloni” del sempre recordat, via Anita si més no, Fellini. La tocada, monumental, culmina amb la cirereta bavera de la “feina bavaiera”

2(segon)
La Mena Guiga emula la Cantant Calba, que no era cantant ni era calba. De fet, ni era. Ionesco la va posar al títol i es va oblidar de posar-la a l’obra. La Mena hi posa la Pola esquenadreta en un exercici de poltroneria humorística on els pertorbadors diàlegs capil·lars condueixen al sacrifici de la cabellera. No queda clar si a causa de la mandra o del trastorn obsessiu. M’inclino a pensar que de tots dos

3(tercer)
Tanganika presenta, al meu parer, el més entenedor i menys peresós dels relats trinitaris. La mandra no es veu perquè també està amagada a l’armari.

El conjunt trinitari està farcit d’imaginació. Tanta, que les paraules sovint no poden seguir-la, s’atabalen i, en algunes ocasions, embrollen el camí narratiu. En conjunt, bé.

4(quart)
Prou bé, ah, la dolça lassitud! No, l’astènia no és accídia. En l’astènia el cos no té força. En la peresa, l’ànim té aversió a la força. No diria que repugnància al treball, com afirma el Diec2, sinó desinterès emocional pel producte de força per espai. És una manera autèntica d’estar al món, no com la del conductor d’un Audi o el propietari d’un Rolex. El que t’ha passat és que tenies peresa per aturar-te a contemplar el món. Sovint, ens fa mandra parar. Potser pel temor a no saber tornar a engegar. Com no pot ser d’altra manera, prou bé.

Els anorreats per la vitalitat som esclaus del poder de la seva abassegadora fascinació. Per això i perquè saps conjugar contemplació i frenesí, ets l’autora del relat que escullo com a paradigma de la peresa ben entesa. Per això, amb la meva enhorabona et passo l’encàrrec d’organitzar el següent Repte Clàssic

5(cinquè)
Ostres, Iona. Quin greu em sap!. Tan bona noia que sembles en primera lectura i t’haig de veure en presó incondicional com a pecadora capital. Segur que has tingut mala sort i t’ha tocat un tribunal d’aquests que t’engarjolen abans de que es redacti la llei que han d’aplicar. Està clar que ets un esperit contemplatiu incapaç d’odiar un treball que mai has fet servir per no desgastar-lo. Si et diuen ociosa es que ets rica, perquè els pobres que no treballen els diuen ganduls, i, com a rica que ets, demostres una gran generositat deixant el treball per a qui el necessita. Segur que et condemnaran, ja saps com són aquests jutges, incapaços d’admetre que s’han equivocat. Però quan on et facin anar vegin la serenor i lassitud del teu estar, segur que t’envien al cel. És l’únic lloc on el podran suportar. Déu n’hi do de bé.


6(sisè)
Perla, “Elogi de la no-peresa”, es podria titular el teu relat. O “Elogi de les virtuts”.
T’agrada més viatjar pels núvols que per les cavernes. La claror de color pastel millor que la foscor on les ombres turmentades es retallen en un fons vermell.
D’on has tret aquesta quitxalla? A quin món idíl·lic has anat per trobar uns angelets a qui han llimat tots els pecats amb que naixem? El bé, místic.

7(setè)
Versos perduts, és una bona idea. Les idees només les entens d’una forma profunda quan les expliques. I, si les escrius, encara millor. Però no et capfiquis en voler entendre la vida, no cal entendre-la, només cal viure-la.
Si t’avorreixes, no tens peresa. Aquest estat de dolça laxitud és en si mateix un quefer que ho omple tot sense necessitat de cap altre activitat. Un bé oscil·lant.

8(vuitè)
És cert, Homo insciens, la mandra no és incompatible amb la ira. Sovint és el seu complement, quan les forces externes pertorben l’estat de lassitud desitjat.
El teu relat s’arrossega amb indolència per l’escenari que trasbalsa l’estat anímic de la protagonista, fins a trobar el punt de fuga, el cap del principal element pertorbador. Molt bé.


9(novè)
Marialluïsa, l’abandonament, la rendició que provoca la impotència no la veig com a peresa. El treball requereix l’estímul del plaer i/o la necessitat. La malaltia, les minusvàlues, fan inútils els estímuls. El teu relat genera compassió. Bé.

Haureu endevinat que el 0(zero) és el meu relat.

Estic content per la diversitat de mirades amb que heu acudit a la convocatòria, en una estació climatològica més propícia a la pràctica de la lassitud que a la seva teorització.

Agraeixo el vostre concurs i resto a l’espera de la nova convocatòria, a càrrec de Prou bé.