REPTE CLÀSSIC DCCCXVII: Somriure

Com molts dies, tu i jo, sols, de matinada. Sentint-nos. Només amb un sentit, el sisè, la intuïció.

Tu, a la cuina, interpretant les meves imatges, paraules, abraçades.

Jo, al llit, interpretant les teves estrelles, alguna abraçada.

Avui tampoc he somiat.

Com m'agradaria somiar que obro els ulls i veig la teva cara, amb un somriure tímid, recolzada al mateix coixí...

Fou dels pocs fotògrafs professionals que sobrevisqué a la moda dels selfies, i saltà a la fama per un retrat de José María Aznar en què aconseguí transformar en somriure més o menys versemblant aquell rictus de mal de ventre que exhibia l'exlíder del PP quan volia fer-se el graciós. Li deien el Franz Hals de la fotografia, perquè indefectiblement les persones retratades apareixien somrients. Era la seva marca de fàbrica. Fins i tot corria el rumor que cobrava una tarifa més alta als clients que s'entestaven a ser fotografiats amb expressió seriosa.

Quan treia fotos de grup, recorria al vell truc de fer-los dir "patataaa!" perquè tots sortissin somrients o ho semblés. Si es tractava d'una foto d'estudi, aleshores no n'hi havia prou a assegurar-se una boca riallera amb les comissures dels llavis ben amunt i calia capturar l'expressió global del rostre, on hi jugava més l'opacitat o lluïssor de la mirada. I molts, en aquest tràngol, preferien adoptar una actitud més reposada, en què el somriure deixés entreveure una disposició relaxada, fèrria, creadora o entregada al proïsme.

Hi havia una altra faceta, però, que gairebé ningú no coneixia: la seva relació amb la mort, amb els morts. Com una prolongació natural de les fotos en batejos, comunions o noces, li havien proposat que en tragués dels difunts: ell que era el rei dels somriures, havia de ser capaç d'arrencar una mitja rialla al rigor mortis, més enllà de l'aspecte serè que els especialistes de la funerària procuraven donar al finat, després del taponament de boca i narius. No veia la manera d'aconseguir-ho, fora que fos mitjançant l'aplicació de petites descàrregues elèctriques que provoquessin la contracció de determinats músculs i la distensió d'altres, cosa que, de segur, no plauria als familiars presents. I, per principis, es negava a retocar les fotografies amb Photoshop.

"Els morts sempre acaben somrient, però llavors no té massa sentit retratar-los, perquè tots s'assemblen". Quan deia això, la gent es mirava estranyada, sense entendre què havia volgut dir. I és que ell creia que tots érem essencialment riallers i eren les circumstàncies que ens duien a jugar papers diferents, adoptant posats seriosos o subtilment somrients: somriures innocents o culpables, còmplices o distants, conciliadors o agressius. Despullat de totes les màscares, el somriure primigeni era el de la calavera, el dibuixat per la mandíbula ben encaixada contra el crani, amb unes dents sense genives, brutalment magnificades.

Estava enfonsada en la teranyina de carrers del nucli antic. Aquell home somrient a la vorera el posava nerviosa. Sentí un xerric i mirà: el retrovisor s'havia doblat enrere. Va posar marxa enrere, però el rostre somrient d'en Pere Joiós va fer que deixés anar el pedal massa aviat. El retrovisor va caure a terra. Ella va obrir la porta i el va collir. Quan va elevar el cap, el va veure amb els ulls petits inclinats cap a les temples i la boca ampla enfonsada en els extrems de manera molt pronunciada.
—Somriu de les desgràcies dels altres!!! —Tenia el retrovisor alçat a la mà dreta. —Quant ha gaudit, quan ha vist que es trencava!!!
Els vianants miravan en Pere Joiós amb reprovació. La noia pujà al cotxe i, amb l'ajut dels vianants, aconseguí sortir de la cantonada. En Pere s'aixecà i marxa cap a casa.
—Altre cop Pere —digué, la seva companya, la Rosa Cortina, una dona de rostre vulgar i inexpressiu. —Avui, m'han dit el que t'ha passat. Ahir, et van insultar, perquè somreies davant del cos estirat d'un pintor caigut de la bastida.
—És la meva fisonomia.
Quan el teu amic ens digué que li havien diagnosticat càncer i et mirà la cara, va caure enfonsat a la butaca. No podré oblidar mai la seva expressió de sorpresa. En canvi, quan et van dir que el veí havia guanyat a la loteria, et va quedar el rostre enfonsat i trist —La Rosa girà el cap.—Ni vas dinar.
—Em faré cirurgia.
Es va sotmetre a una operació. Quan va estar recuperat, tenia la boca més petita, però sempre entreoberta i sense cap expressió. Va sortir al carrer per provar la cara. Sentí un terrabastall. Dos turismes havien xocat, un dels conductors va baixar amb una barra de ferro i començà a colpejar el vehicle de l'altre.
Una energia que li baixava per la boca de l'estómac li volia modificar l'expressió. Tots els muscles se li tensaren per obligar-lo a somriure. La pressió era tan forta que li provocava un dolor insuportable. Es va mossegar els llavis fins a fer-los sagnar, es posà les mans a les galtes, però al final sorgí un somrís canalla i cínic que deixava veure les dents i fins i tot li feia clots d'alegria a les galtes.

Faltaven els ocells.

Munt va tenir una filla. Bufona, eixerida, morena de pell, amb uns rínxols que li cobrien la cara i li acaronaven el front. Mamava i dormia bé, i quan estava desperta era tranquil•la. Però Munt estava una mica preocupada: la nena no reia. Tenia un posat espavilat, s’ho mirava tot amb aquells ulls grossos i tocava totes les coses del seu voltant amb les manetes. Les llepava per reconèixer-les… però els llavis romangueren sempre closos, incapaços d’esbossar el més petit somriure.
Investigant la seva història, van saber que la mare de Munt havia nascut en un barracot al mig del bosc, talment com Mowgli, que va néixer a la jungla, o Tarzan entre monos. Passava el dia entre les herbes i les plantes que l’envoltaven, prop d’una mena de cabana on vivia amb el seu pare, un home adust, de formes rudes, que sempre havia viscut separat de la civilització. Esquerp, no es relacionava amb humans i no tenia ni el llenguatge ni les maneres per amanyagar un infant. Caçador d’animals i de plantes mengívoles, la mare de Munt va créixer entre arbusts, crits i baralles del bosc.
Una nit, mentre escoltava el cant dels ocells, es va topar amb un jove caçador. Es van apropar i de mica en mica es van acaronar . Tenien només quinze anys, però el seu impuls instintiu i l’observació de les costums dels animals va fer la resta. Va parir una nena al mig del bosc, però no es va guarir de l’hemorràgia que li va provocar el part. Així que va deixar la seva filla abandonada amb pocs dies de vida. Uns exploradors la van trobar i li van posar el nom de Munt (de muntanya).
A l’hospici, Munt va tenir menjar, escalfor, vacunes… Va ser adoptada, va créixer feliç i ara estava contenta amb la seva filleta. Però continuava amoïnada, perquè la nena no reia. Un vespre, després d’alletar-la, Munt la va acollir entre els braços i, gairebé sense pensar-hi, va començar a entonar aquell cant d’ocells difús el mateix que havia ressonat la nit que la van concebre
La nena, aleshores, la va mirar amb els seus ulls grossos. Va entreobrir lentament els llavis… i va somriure.
Un somriure tímid, primer; després, ample i brillant, com si el bosc sencer hagués desclavat un secret antic dins seu.

FRAU COLLONS


Al meu amic i a mi ens va sortir una feina d’estiu a Suïssa: treballar en una carnisseria. Una Metzgeria, com en deia una companya gallega. Nosaltres sabíem parlar català, castellà i una mica de francès. A Wattwil tothom parlava alemany.

Una de les nostres caps era una dona que només parlava alemany. Ens van dir el seu nom i no el vam entendre; el vam adaptar i li vam dir “Frau Collons”.

Era una dona estirada i enterca; cada vegada que la vèiem li dèiem: “Hola, Frau Collons, quina bona cara que fas.”

Ella no entenia la ironia; pensava que adaptàvem el seu nom a la nostra llengua com podíem. Sempre que la vèiem li dèiem: “Hola, Frau Collons”, amb un somriure ampli.
Es va pensar que érem els nois més simpàtics de la Metzgeria. Al final ens somreia ella i tot.

Un dia la vam veure a l’estació, amb un tren en direcció a Zuric. Nosaltres badàvem i ella ens mirava des del tren. En veure-la vam alçar les mans i li vam dir: “Adéu, Frau Collons, així reventis.” Tot això amb un somriure.

Vam ser els nens malcriats de la Metzgeria. Frau Collons ens ho permetia tot. Les noies de la botiga van començar a fer-nos cas.

Frau Collons sempre ens somreia, sempre es mostrava contenta de veure’ns.
Pobra dona. Potser mai va sospitar com ens en vam arribar a fotre d’ella. Certament, mai no ho va sospitar. Es va sentir estimada; va sentir com uns nois la tractàvem amb somriures, amb amor; va sentir que la tractàvem com mai ningú l’havia tractada.


D’això ja en fa molts anys. Ara m’agradaria que unes noies em tractessin així, que em diguessin: “Senyor Cigala, vingui cap aquí, home.” Però això ja no ha de passar. Frau Collons va ser única, inimitable.