Recordant Orfeu

Hola, xicona!
Et presente un 'experiment vampíric' , acabat d'inventar, amb algun aditament de pebrenegre i herbes aromàtiques. Calentet, propi de la vesprada tardorenca. És un 'còctel refregit' de dos poetes excel·lents dels nostre idioma. Al capdavall, una cosa així com aquell plat que anomenem "sang i ceba"
Preguntes: De qui és la 'sang'? I de qui la 'ceba'? On estan les 'espècies'?

Com és natural, fora de concurs.

UN ARBRE CREIX

No sé a qui adrece el parlament
en aquest barri fotut que és ben nostre.
Poetitzant la fam i la misèria,
redolant per 'favelas' de cadàvers cremats
diré què li dóna mesura a l'esperança:
un arbre creix entre tanta ferralla.
I jo allà, on el dolor que el meu desig abasta.
Un entre tants que cada dia els tanquen
absurdament, i prenen ulls de dol a fosques
del propi dany que a altres convé, si fas
com la nit o el fum, esforç, hàbit o gana.
Hem gaudit del carrer amb ulls de joia
i sofert les salpades del destí.
Plàcidament, podem tancar-los ara.


Un beset.... i...

Salut i rebolica, xicona!

Tinc un arbre destarotat
al pati de casa misèria,
que entoma la lluna bastarda
blanca com cara de mort.

Mortalles de llençols bruts
a l'ampit de la derrota,
vine a dintre, niño guapo;
per cinc xavos t'ho faig tot.
Estiu de papas grillades,
de xiscles a l'estimball;
la mama no surt de casa,
el papa no pot tornar.

Tinc un arbre despullat
al pati de casa misèria,
que s'asseca poc a poc
com l'ànima de l'espadat.

Dramatúrgia al metro

No ets ningú quan passes exclamant-te
Estàs parlant tot sol: entotsolit!
Entre la gent que bada o que mira
Cap al sostre del vagó com meditant,...

Us esglai sense veu t’ha de recórrer
Ara que veus que el teu plany no s’escolta!
I que comproves que ets inexistent,
Ben sol, en mig d’un riu de pocasoltes,...

Tu no ets ningú per nosaltres, bon amic!
sinó el dolor ens pujaria per l’espina!
ÉS millor llepar-se les ferides a l’espera
Que no ens toqui de seguir la teva sort,...

Aboques els diners i les targetes,
Dius que te’ls han donat uns com nosaltres,
Divuit en necessites i en tens dotze,...
Et revoltes t’exclames a la vora
Jo abaixo els ulls i Em concentro en la lletra
del diari, Precisament on hi diu: ajustarem!
Bell circumloqui, eufemisme o el que sigui!

Segueixo el teu declam i t’estudio
La teva pell suorosa, la joventut del rostre,
No estàs fingint del tot, no et sortiria!
Em dius la veritat però així i tot
M’espero per rascar-me la butxaca,
M’has convençut quan dius que no ets pas lladre,
No ho ets, ni ho eres ni ho seràs,...
Tan sols el calen les monedes justes
per encendre el llum a quarts de 7.

T’allargo dos monedes de 50
I tu te’n vas cap vago proper:
Has adquirit l’status de persona!

La lluna sentinella sempre alerta
amb els ulls ben tancats hi veu molt bé,
la seva llum s’escampa
damunt cases gastades
on hi dormen els nens cansats de plors.

La mort es vol colar per les escletxes
i la vida li vol impedir el pas,
molt ben parapetada
amb l’esperança en guàrdia,
darrera d’uns quants ulls coberts de por.

Vindran vents forasters portant fragàncies
de terres ben farcides de tants fruits,
i pluges solidaries
que ofeguin les misèries
i avisin que demà pot sortir el sol.

A la vessant del turó de les faveles
la mirada de l'artista es multiplica
vers la ciutat immensa i plena de contrasts.

Mirades cap enfora del món de dins,
brut, cruel, salvatge i pobre, ben present
encara que molts ulls no el vulguem mirar

de tanta vergonya, de tanta por que ens fa
veure que el que amaga som nosaltres, retratats
amb la cara més fosca, en la faceta més lletja.

Entre tants ulls que miren un sol arbre de cerrell
i a sobre, coronant, la lluna, que tant li fa
qui sigui qui, li regala a tothom el seu encant.

Escolta, encara arraulida,
o sent, en un segon
i un altre segon,
la remor del vent
i la grisor dels terrats
i la fe rompuda dels seus llençols,
esquinçats, apedaçats.

Voldries que tot plegat
fos la brisa d'un oceà
que començaria a tocar de la finestra
on escoltes, arraulida,
un segon i un altre,
la remor del vent,
i sents una llàstima
profunda i sense misteri,
quotidiana i amarga,
pels llençols esquinçats,
condemnats,
als ulls de Déu.

Aquests fantasmes estan vius:
trituren bales i narcòtics
per fabricar una pintura
espessa que tapi l'abandó.

Si cal es transparenten
i s'esllavissen pels carrers
amb la pell adobassada
per un sol de silenci

i si cal invoquen
Orfeu
a ritme de surdos
i agogós

i ell ve alliberant
del Hades la bellesa.

Miren el matí
amb els ulls oberts;
ens miren, insolents,
més bells i tristos i foscos
que un choro,
més desperts encara
que el mar,
que la fam.

En el mur de les pupil·les,
en les finestres de llum blava
es desclou l’ull immòbil del cel.
Puc veure-hi el balandreig
d’una estrella, les bellumes de l’univers,
el vidre i el miratge; hi puc veure l’iris
i l’escuma del mar, el rostre fugaç
d’un núvol, l’inesgotable raig de sol.
Si a la fi tanco les finestres, i els ulls,
darrera el vel entreteixit de sang
hi puc veure el negre estupor
de la immensitat.

Una petita aportació, naturalment fora de concurs:

Ulls

La vida al rostoll se succeïa
plena de ferides, macadures i màcules,
els camins retorts es perseguien
en el laberint tortuós, presó barrada.
Cremava la terra amb combustió adolorida
en el podrimener que per tot s’escampava,
mentre un arbre d’esperança resistia
alçat cap a la lluna en la puresa clara,
i immensos ulls que del barri sorgien
clamaven sense treva la seva ànima humana.

Esguards de cases
al pendís del turó.
A dalt, la Lluna.

“Todas las casas son ojos
que resplandecen i acechan.
Todas las casas son bocas
que escupen, muerden i besan...”
-MIGUEL HERNÁNDEZ-

Les façanes són els rostres,
els rostres de les cases;
Les finestres són els ulls,
el fumeral el seu nas,
les portes les seues boques,
les antenes les orelles
i els cabells les teulades...

Els mobles són els vestits,
els vestits de les cases;
Les bigues són els seus ossos,
canonades i cables
són com les seues venes,
els pilars són les cames,
els fonaments les sabates...

I els habitants són els seus
pensaments i paraules!

***

FRANCESC

La vida s'escola en cada petit espai
i brama en silenci el dret pregon d'existir,
amb uns ulls de revolta que ens fiten serens
mentre es bressola tranquil el brogit dels dies.

Hi som, sempre hi hem estat endins de l'ombra,
o si més no, algú molt semblant a nosaltres,
amb les mateixes angoixes i penediments;
tan sols volem el bri d'humanitat que ens pertoca.

La vida s'escola en cada petit espai
i brama en silenci el dret pregon d'existir,
amb uns ulls de revolta que ens fiten serens
mentre es bressola tranquil el brogit dels dies,
hi som, sempre hi hem habitat endins de l'ombra,
o si més no, algú molt semblant a nosaltres,
amb les mateixes angoixes i penediments;
tan sols volem el bri d'humanitat que ens pertoca.

Aquí, ciutat sense llei on no hi vola cap ocell,
llambordes esbucades entre mur de dependència
sense percussió, silenci abocat a l’estridència,
oxidat entre fantasmes que s’arrapen a la pell

d’una terra malalta, eixordada, alçada de ciment,
estesa per cap bandera, ara bruta, enlleganyada,
sense l’ànima neta de nen, ciutat prenyada
de monstres i pistoles, abismes que crepiten la ment.

Somnàmbuls penjats del penya-segat, fosc parany
sense parapent, cap antídot, drogat a la deriva
per aquí no s’hi escola cap portentosa diva,
barca sense timoner, maror ofuscada per desengany,

I els polítics no hi fan cap a aquest pou irat de Rio,
per tots els murs una mirada de dard enverinat,
clavat al cor per adolescents que han mal dinat,
corre mareta meva que de la policia no me’n refio !.

Abrigat de cruesa, amarant vèrtebres d’una tendresa
més amagada que la droga que et frega com vent,
tu poeta fervent enclastat de por a la cloïssa servent.
Forat de misèria, d’aquí no t’escapes ni amb la deessa.

On s'és vist més extravagant l'abandó de Crist quan entela
Carrers i llars i les transforma en rònegues tessel·les d'un mosaic
Que ha de segellar llavis amb el silenci d'un Paradís escàpol, laic?
I fins al llindar arrossegaràs pedres per engrandir la favela

-Una esperança que no subsisteix més enllà d'una vida de gos, orba
Pupil·la cega que vigila l'argila, imatge i semblança de Déu,
I els braços estesos d'un monòlit emparen el no-res, la veu greu
D'un prec que cau a fons perdut, la xavalla que no sobra ni destorba-.

On s'és vist el plor esdevingut moneda de canvi per a la carn,
L'home fet bèstia de càrrega, mercenària idolatria que sotja i jutja?
I fins que els límits et freguen la pell no atures el deliri del vagareig

-El coure i el plom, la pólvora i l'escarafall embolcallant l'escarn,
L'iris que pesa endins perquè no et giris i tresquis directe al sutge
D'un pa que no combat la fam d'una pobresa que miro i mai no veig.


d.