RE: REPTE POÈTIC VISUAL 374: A L’OMBRA?

Daltònic

De com t'arriba a l'ànima
una flor, la poesia,
encara que es projecti
sobre el que és granític.
L’ombra en contrast
amb la llum de primavera,
l’intercanvi de rosa i llibre
i com aquesta es fa pregar
amb les espines,
conformen la lloança
tant com el lament de l’amor.

Llambordes vives

tot recordant Plató

Sobre el terra de llambordes
la generosa llum de cada dia
projecta semblances de realitat,
ombres, bellesa evanescent,
un trompe-l’oeil que ens guia
o ens persegueix damunt el sòl.

Misteri o artifici, aparença subtil
de tot allò que som i que lluïm.

Quan caigui el sol, s’esvanirà
la tènue realitat com en un somni;
invisibles serem dins de la nit
que ens acollirà, amalgamats
amb la seua omnipresent foscor.

El sendemà, però, de bell nou
reviurem sobre les llambordes.

La princesa i la rosa

Ombra o petjada
d´un fet, d´una llegenda
que abriga nostra terra
la màgia d´un dia.

Sant Jordi capitaneja
mogudes d´alegria,
omplin carrers i plaçes
en busca de roses, llibres...

Tradició d´un poble
que no oblida
en fresca armonia
amor, vida.
.

Recordo l’ombra del teu cos,
sota del sol d’un vell abril,
la flor a les mans i el teu somrís,
l’alè del mar entre els carrers,
unes sardanes i uns caragols,
els nens corrents mudats, i el vent
fent tremolar els plàtans i el so
de les campanes quan Canet
sols era un poble i uns veïns.
Veig aquella ombra i tu no hi ets,
el vell soc jo, no pas l’abril;
la flor vermella s’ha pansit,
i encara sento olor de sal.
El so amorós de la tenora,
té gust de brasa i d’enrenou,
uns altres nens juguen, i cou
sobre les flames una llauna,
mentre les fulles que el vent pren
se’n van, i al lluny, ens fan adeu.
Et parlo, sol, ningú no em veu,
un ocell bord no pot volar,
camina coix, li falta un peu,
m’assec badant, li dono pa.
Tu no em respons, l’ocell se’n va,
veig les campanes d’un verd viu,
de nou les sento repicar,
de dalt d’un arbre, cau un niu,
i et cerco l’ombra al mateix sòl,
mastego mots amb el teu nom,
se’m buida el cor, ploro per dins,
m’aixeco i vaig fins aquell bar,
on reies tant fins a plorar,
tot és silent dins del soroll,
l’ombra del dol em fa marxar.
El poble bull, no sé què dir,
em costa creure que no hi ets,
cerco a les ombres dels xiprers,
codis ocults, senyals de tu.

Perds versos,
pètals, poemes
per carrers antics,
a la deriva.

Trobes flors,
roses guerxes
en murs abandonats
i versos,
vessats sobre pètals
Descolorits.

Noia lluminosa,
vestida d'hivern
el teu rastre dibuixa encara,
una ombra plena d'arrels.

Rosa de tija llarga,
com una vara florejada
arrelada als camins
a les senderes perdudes
De carrers, de ciutats.

Arrels de pensament
de vent
de vestits d'hivern
Arremolinats.

Arrels espinoses,
d'un dia a la deriva.