Detall intervenció

RE: Repte LXV: "Nuesa"

Intervenció de: agripas | 30-11-2005


Tanco els llums, m'assec al terra i espero una estona. Ja són les nou i aviat arribarà la Mariona. Sóc a la balconada. Aixeco el cap i miro les estrelles i una lluna altiva i encesa; la nit és freda i clara, i a la distancia puc veure els veïns enllestir el sopar. Passen els minuts com hores, em toco el cos fred i frego amb les mans els braços i les cames. De sobte s'encén un llum, és del pis de la Mariona i puc veure com entra de pressa i sense sentir el que li diu sa mare. El cor em batega com mai mentre segueixo amb la mirada la paret que ens separa. Obre la porta i comença a desvestir-se a les fosques pel que només puc albirar una silueta que es desfà de la disfressa de col·legiala. Com cada nit, engega l'ordinador i per un moment molt breu puc veure-la il·luminada pel resplendor del monitor: el sostenidor crec que groc que accentua encara més la pell morena, les calces blanques, el tatuatge a l'espatlla. Sento un calfred, em toco sense adonar-me i de sobte entra ma mare al balcó i em pregunta que hi faig. Mira als voltants, els veïns sopant, una dona davant el televisor, els brucs que adornen el pati interior, la habitació de la Mariona il·luminada per l'ordinador. Em mira amb severitat i li dic que només mirava la bellesa irresistible de la lluna encesa i nua. Aixeca el cap i la mira un moment mentre la Mariona torna a la habitació i es treu el sostenidor. El cor se m'atura. Ma mare abaixa la mirada i descobreix la Mariona que ara es posa el pijama. I tu mirant la lluna, em diu. Entra ja que fa molta rasca.


Respostes

  • RE: Repte LXV: Nuesa.
    angie | 29/11/2005 a les 11:05

    La llum s'escolava pel gran vitrall lateral, fent de la paret contrària un veritable arc de Sant Martí. El passadís era llarg i moria davant una porta d'alt dintell, ferma, de fusta barnizada, d'on penjava un cartell on es pregava tancar-la sempre, a l'entrar.

    En pocs minuts, ja era davant seu, seriós, com cansat....

    La Mar seia en una cadira baixeta, amb les cames entreobertes i una bata marró a modus de disfressa.
    El primer cop d'ull havia d'ésser el que la duria a un examen més precís.....

    Les seves dues columnes dòriques feien albirar que era un esportista, els muscles treballats i la pell color castanyer. Els malucs perfectes. L'esquena s'aixamplava a mida que enfilava el cos i els braços, forts, descansaven recolçats en una repisa a l'alçada del seu pit, que no veia.
    Els seus cabells eren daurats i precipitaven sobre les espatlles, en cascades rinxolades...
    Un colibrí aletejava al coll, un dels cops, ben pocs, que girà la cara per a beure un glop d'aigua.
    Un bé de Déu per als sentits, li xiuxiuejaren des del darrera.
    Era una noia morena que ja havia coincidit amb ella, tres o quatre cops aquell curs.

    Passaren les dues hores, i la Mar s'aixecà , a l'hora que el model agafava el seu barnús i sortia de l'aula.
    Observà la tela. El contingut el trobà sense suc ni bruc. El mestre Rinaldi era al seu darrera, i tocant-se la montura de les ulleres l'encoratjà fins la propera classe, tot dient-li que tampoc estava tant malament. Havia de millorar el traçat, que es dibuixava tremolós i les ombres confoses.
    La Mar es treié la bata, la penjà a l'armari de l'entrada i sortí tancant la porta, endinsant-se en un mar de colors.

  • La veritable essència de la bellesa
    Biel Martí | 29/11/2005 a les 15:24

    La nuesa del seu cos, en posat artístic a poc més de dos metres d’ell, el feia creure’s un artista mediocre, comparat amb la naturalesa que havia deixat anar tot el seu art en aquelles formes. Sota el sol d’estiu, rodejada pels brucs de les afores de la casa pairal, ella suposava un repte al concepte en sí de bellesa. I per això el seu carbó dubtava en tastar fugaçment el bloc de dibuix, temia espatllar-la, convertir-la en un simple garbuix sobre blanc. Podia amb prou feines albirar el resultat final del seu treball, dibuixant i pintor apadrinat per noms poderosos, que poc a poc anaven perdent-li la fe deposada en un inici, al veure que no evolucionava.

    Tremolosa la mà, l’artista comença a témer la seva incapacitat per plasmar el cos nu, bru i perfecte de la noia, després de tant de temps suplicant-li que posés per ell, ara veia que no podria mai plasmar-la en paper. Aquella impotència s’havia manifestat en totes les sessions anteriors.

    Quan ell sospirà i abandonà el carbó sobre la tauleta, ella girà el coll i el mirà. Quan ell va beure un altre glop de vi, ella abaixà els braços, ja cansats de la posició artificiosa.
    Ell no s’atrevia a disfressar de fals art la veritable essència de la bellesa, era com vendre’s al diable i després pretendre enganyar-lo.

    La noia, veient que era el final de la sessió, es calçà la túnica blanca i sense dir paraula, segurament cansada d’aquella actitud d’ell, o potser creient que la seva presència enterbolia la creativitat, feu mitja volta i desaparegué, com per art de màgia, rere els arbres. Ell seguí uns instants en blanc, i contemplà el paisatge que l’envoltava. Si no podria dibuixar-la mai a ella, no podria mai considerar-se un vertader artista.
  • RE: Repte LXV: "Nuesa"
    marga | 29/11/2005 a les 16:34

    Dones
    Lluïsa posat un calçat còmode per fer una bona passejada.-
    - A on vols anar?-
    - Cap allà, a la dreta fins aquell rocam. Anirem pel caminet.-
    - Si està ple de bardisses i bruc!-
    - Valdrà la pena hi ha una platja nudista i podrem albirà sense ser vistes -
    Les dos vellardes no han conegut mai el cos d'un home nu.
    A cada pas que avancen es senten més excitades i augmenta la seva ànsia.
    Culivades darrera una roca guaiten la nuesa generosa de tots els cossos.Amb silenci passen una bona estona, mentre el seu cor batega més i més accelerat i una sensació humida les sorprèn..
    - Però ,tu que mires? Les dones!!!.
    Lluïsa no contesta,ha descobert la seva sexualitat.
    -Anem, de presa! ,mossèn Jordi ens espera per passar el rosari.
    Amb la rebeca, la mantellina i en les mans els rosaris de Lurdes senten que porten una disfressa que amaga els seus inconfessables pecats d'aquella tarda.
    Pare nostre...,Santa Maria ...Gloria al Pare...Resen d'esma, estan trasbalsades ,fins i tot les imatges se'ls apareixen nues!!
    La vetllada es fa llarga, fan la feina amb la radio posada i no diuen paraula.
    Ja aclofades pregunten al mateix temps..
    - Demà a quina hora hi tornarem?.

  • RE: Repte LXV: "En pilotes"
    Màndalf | 29/11/2005 a les 21:31

    La meva tècnica és depurada, immillorable, fruit de molts entrenaments i repeticions setmanals. Com sempre, m'espero a que surtin els fotògrafs i el camp quedi aclarit, només amb el jugadors i l'àrbitre. Em trec la gavardina i els pantalons amb velcro i salto la tanca d'un bot, a la zona més llunyana dels dos segurates. I després, cames ajudeu-me. Jo sol amb les meves sabatilles i el meu cos espatarrant que ha vist en pilotes mig món i part de l'altre. No necessito disfressa. Milions de persones admiren els meus atributs i el meu coratge. A part d'això, no sabeu la satisfacció que dóna avançar per la dreta al Ronaldo (i la cara d'estaquirot que se li queda), fer-li un dribling al Puyol (no hi pot fer res) i parar l'àrbitre amb la mà als nassos en un placatge de rugbi perfecte. Després, quan tothom es pensa que vaig cap al Ronaldinho, amb un cop de maluc, me'n vaig directe al Casillas i li faig gooooool! Ni les ha albirat. Dues pilotes. Quins crits a la graderia! Aquest cop he recorregut pràcticament tot el camp i tots han pogut veure el meu missatge escrit a l'esquena: "Kiss me the bottom!!" Al partit anterior hi vaig posar: "La seva publicitat aquí", però ningú em va trucar; no ho entenc. Llàstima d'aquests esclaus de l'ordre entrenats que corren més que jo! Sense ells els meus moments de glòria serien molt més llargs i consistents. Això si, tota glòria té el seu però. Tota professió requereix el seu esforç. No sabeu el mal que fa tot aquell penjim-penjam, entre mig del bruc, donant-se cops a les cuixes; no m'hi acabo d'acostumar. Potser esperit de llima, o alguna crema, no sé. I de vegades també se m'entrecreuen els daixonses. Vosaltres sabeu d'algun remei, potser?
  • Escanyats
    boigboig | 29/11/2005 a les 23:57

    Van trobar el seu cos nu a la matinada, després d'hores de recerca fins aleshores infructuosa. Estava al mig del bosc d'alzines, voltat de mates de bruc i mig cobert per la molsa. Els llavis morats, la boca mig oberta, blanc i fred. El van trobar una partida d'homes del poble, i ràpidament varen avisar a una patrulla dels mossos. Només arribar, el forense va identificar la causa de la mort: havia mort escanyat, encara es veien les marques dels dits al voltant del seu coll fràgil. I seguidament va dir compungit, amb un fil de veu: també l'han violat.

    Al poble la notícia va correr com la pólvora, i ràpidament es van formar grups per discutir sobre la desgràcia. I va ser aleshores que algú va mencionar el nom del Jeremies.
    - Vaig veure aquell babau amb ell, passejaven agafats de la mà.
    I gairebé sense adonar-se'n va pujar un sentiment de ràbia i de venjança incontenible, com un tsunami que anés pujant i pujant i pujant...

    De cop, a l'horitzó, es va albirar la seva figura caminant de manera maldestre entremig dels camps d'userda, mig cobert de fulles com una disfressa. Com un sol home, la gernació va sortir a buscar-lo, l'agafaren i el començaren a colpejar sense parar: patades, cops de puny, esgarrinxades...

    Quan els mossos varen arribar, en Jeremies era mort, cobert de sang, mig esbudellat. Tot i així, encara premia amb força en el puny un botó de plata.

    Aquella mateixa tarda, els mossos detingueren el marqués. El seu escut nobiliari, marcat clarament en la mà d'en Jeremies, els havia dut directament cap a ell.

    Al poble, un silenci esgarrifós s'escampava pels carrers. La gent, tancada a casa, nua davant les seves pròpies misèries, moria una mica més, escanyada per un dia que ningú voldria haver viscut.
    • p.s.
      boigboig | 29/11/2005 a les 23:59

      avui no estava gens inspirat.... es nota, oi? Però escriure una estoneta encara que sigui una merdeta com aquesta es un bon entrenament....

      Au, una tombarella i cap a fer nones!

      Boig!
  • Nuesa
    Joanra | 30/11/2005 a les 12:49

    M'atanso a tu
    i llisco pels fils de seda, molls
    que cobreixen el teu front,
    des d'on puc albirar
    el tobogan que forma el teu nas
    i que m'acollirà en la meva baixada.

    Travesso les muntanyes horitzontals
    i les valls tombades
    que els teus llavis dibuixen
    i et dono les gràcies per no xuclar-me,
    i deixar que aquest viatge pel teu cos
    no s'acabi encara.

    El teu coll m'excita,
    el pit que humitejo em relaxa,
    i em poso una disfressa de mà
    per poder trobar les pessigolles
    que s'amaguen al teu melic.

    Segueixo el meu camí pel teu baix ventre
    i camino pel bosc del teu sexe,
    em sento créixer entre les teves cames
    i t'acarono la cuixa,
    anhelant extendre el meu rastre
    fins al teu turmell
    i llepar-te un caminet
    que per sobre el teu suau peu
    arriba fins al teu dit menut.

    Em sento feliç després d'aquest viatge
    que ha estat també un plor de la teva pell,
    i tot i que tan sols sóc una gota d'aigua, sense suc ni bruc,
    no puc sinó mirar que el record de tu no se m'aigualeixi
    i somiar que el corrent subterrani,
    el riu, la immensitat del mar, i tots els núvols del món
    no són més que un preàmbul
    per assaborir, de nou, la teva nuesa.

  • Repte LXV. Nuesa
    manila | 30/11/2005 a les 12:49

    Trucava de nits i no deixava marge. Tenia una feina neta, en la qual de vegades es demorava.
    Conscient de la seva importància, era vanitosa i tibada, sempre austera, mai engalanada, a punt per mirar de cop als ulls i no poder sostraure-s'hi. Sempre silenciosa, de gestos precisos.
    La seva forma era severitat pura, descarnament de vida, com un os corroït. No deixava carn on poder mossegar-hi. Només el cos com un ninot, desmanegat, després rígid.
    Calia preparar-se per trobar-la, el seu encontre era ineludible. Calia dignitat, calia coratge pel seu pressentiment tota la vida.
    I guaitava els girs de vida des d'un racó ombrívol, amb mirar malèvol, segura que regnaria, que li arribaria la presa, que es gelaria tot moviment i somriure.
    La vida era una trapelleria, un joc efímer que permetia per assaborir-ne el final.
    De vegades s'anunciava amb dolor, amb por, amb temença. Ja anorreava abans d'arribar.
    En el seu pressentiment s' albirava la nuesa, com un voltor guaita entre el bruc la immobilitat irreversible de la víctima.
    No menjava carn, no menjava ànima, només amuntegava còrpores inservibles, tornava inerts els abraços, el moviment calent dels darrers petons.
    I sempre callava. Metòdica, muda, amb una tenacitat esfereïdora. Regnava en la nit i de nit arribava, i s'enduia a l'hades les restes de la incessant vida, que perseverava obstinada en si mateixa, estrident, clara, bellugadissa, sempre envoltada de cridòria.
    Nu del tot era el seu camerino, nua restava la solitud del seu teatre, nua es presentava de qualsevol disfressa . Nus restaven per sempre qui ella acollia, despullats del vestit de la seva carnadura humana.
    Plors inconsolables deixava com a eco, mortalles negres al seu pas se succeïen, i conreava un absolut esgarrifós de buidors i silencis.
    Restava només haver après dels morts com enfrontar-s'hi, per seguir a la vida.

  • RE: Repte LXV: "Nuesa"
    agripas | 30/11/2005 a les 14:34

    Tanco els llums, m'assec al terra i espero una estona. Ja són les nou i aviat arribarà la Mariona. Sóc a la balconada. Aixeco el cap i miro les estrelles i una lluna altiva i encesa; la nit és freda i clara, i a la distancia puc veure els veïns enllestir el sopar. Passen els minuts com hores, em toco el cos fred i frego amb les mans els braços i les cames. De sobte s'encén un llum, és del pis de la Mariona i puc veure com entra de pressa i sense sentir el que li diu sa mare. El cor em batega com mai mentre segueixo amb la mirada la paret que ens separa. Obre la porta i comença a desvestir-se a les fosques pel que només puc albirar una silueta que es desfà de la disfressa de col·legiala. Com cada nit, engega l'ordinador i per un moment molt breu puc veure-la il·luminada pel resplendor del monitor: el sostenidor crec que groc que accentua encara més la pell morena, les calces blanques, el tatuatge a l'espatlla. Sento un calfred, em toco sense adonar-me i de sobte entra ma mare al balcó i em pregunta que hi faig. Mira als voltants, els veïns sopant, una dona davant el televisor, els brucs que adornen el pati interior, la habitació de la Mariona il·luminada per l'ordinador. Em mira amb severitat i li dic que només mirava la bellesa irresistible de la lluna encesa i nua. Aixeca el cap i la mira un moment mentre la Mariona torna a la habitació i es treu el sostenidor. El cor se m'atura. Ma mare abaixa la mirada i descobreix la Mariona que ara es posa el pijama. I tu mirant la lluna, em diu. Entra ja que fa molta rasca.
  • RE: Repte LXV: "Nuesa"
    agripas | 30/11/2005 a les 14:39

    Tanco els llums, m'assec al terra i espero una estona. Ja són les nou i aviat arribarà la Mariona. Sóc a la balconada. Aixeco el cap i miro les estrelles i una lluna altiva i encesa; la nit és freda i clara, i a la distancia puc veure els veïns enllestir el sopar. Passen els minuts com hores, em toco el cos fred i frego amb les mans els braços i les cames. De sobte s'encén un llum, és del pis de la Mariona i puc veure com entra de pressa i sense sentir el que li diu sa mare. El cor em batega com mai mentre segueixo amb la mirada la paret que ens separa. Obre la porta i comença a desvestir-se a les fosques pel que només puc albirar una silueta que es desfà de la disfressa de col·legiala. Com cada nit, engega l'ordinador i per un moment molt breu puc veure-la il·luminada pel resplendor del monitor: el sostenidor crec que groc que accentua encara més la pell morena, les calces blanques, el tatuatge a l'espatlla. Sento un calfred, em toco sense adonar-me i de sobte entra ma mare al balcó i em pregunta que hi faig. Mira als voltants, els veïns sopant, una dona davant el televisor, els brucs que adornen el pati interior, la habitació de la Mariona il·luminada per l'ordinador. Em mira amb severitat i li dic que només mirava la bellesa irresistible de la lluna encesa i nua. Aixeca el cap i la mira un moment mentre la Mariona torna a la habitació i es treu el sostenidor. El cor se m'atura. Ma mare abaixa la mirada i descobreix la Mariona que ara es posa el pijama. I tu mirant la lluna, em diu. Entra ja que fa molta rasca.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.