RE: REPTE CLÀSSIC DCCCXXXVI: NARRADOR POC FIABLE

Qué difívil ho poses!!!!

És veritat, Atlantis. L'he posat difícil a posta.
En pocs dies pujaré un relat del meu arxiu, fora de concurs, per a donar exemple, Si ho puc fer jo, ho pot fer qualsevol.

M'havia descuidat de dir això: 400 paraules, fa o no fa.
Termini: de la mare de Déu d'agost fins a sant Ramon (15-08 - 31-08)
Cap paraula obligatòria ni prohibida

Amb aquest relat he seguit el camí fàcil. Procuraré fer-ne un de més seriós, però si abans de l'u de setembre no n'he presentat cap més, doneu-lo per bo. (Entenem-nos, si algú diu que es presenta fora de concurs, aquest és el narrador, al final del relat, no pas jo.)


Pobre narrador!

Coi d'aquest presumptuós, amb un sobrenom que afirma ser el del poble on va néixer —fonèticament pròxim a la garsa que en presideix l'escut—, situat entre Móra d'Ebre i Ascó però que jo no he pogut trobar al mapa! Pretén ridiculitzar-me, fent-me aparèixer, com a narrador en primera persona, en els textos que participin en un concurs de microrelats. Però no un narrador com cal, sinó un dolent de pel·lícula que reuneix en la seva persona tota mena d'insuficiències, defectes i intencions malèvoles. Figura que han de dir de mi que:

—Incorro en contradiccions internes. Ho diran perquè alguna vegada m'he queixat de tenir calor i tot seguit m'he posat el batí?

—Tinc reaccions exagerades o mancades de fonament. Té alguna cosa a veure que, quan algú m'emprenya, puc arribar a fer-li saltar un queixal?

—No hi ha correspondència entre allò que dic i allò que deixen entreveure algunes reaccions viscerals. En serà una mostra que afirmo no témer a la mort, però quan tinc decimetes ja crido al metge?

—Oculto informació o la distorsiono. Pobre de mi, si vaig per la vida amb un lliri a la mà. Si ocasionalment menteixo, les meves mentides sempre són pietoses!

Amb tot això, us pot semblar que no accepto crítiques i que, abans que ningú m'interpel·li, ja m'he posat a la defensiva. Però no és veritat: jo no guardo cap cadàver als armaris... armaris que, per cert, tinc ben tancats amb clau.

Aquest relat cal presentar-lo fora de concurs, entre altres coses perquè no he pogut evitar que tingui cert caire autobiogràfic. Però sobretot perquè no s'ajusta al límit de 400 paraules, i això, malgrat la tolerància del convocant, un perfeccionista compulsiu com jo no ho pot consentir.

Un comentari: sempre he trobat que proposar un repte, és un repte ja per si mateix, en majúscula.  El que m’ha sorprès aquest cop, és que el proposant deixi tan poc marge a la imaginació dels participants en posar tants condicionants, fins i tot posant com exemple per treure nota, fer-lo com el company Kefas o bé un que publicarà ell mateix.

Sentir-me tant encorsetada en allò que puc o no puc escriure no m’abelleix gens. No dec ser gaire o gens valenta.  M’agrada escriure lliurement al voltant d’un tema engrescador. Segurament alguns trobaran que aquest repte proposat pel Sr. Garcia ho és molt, però no és el meu cas.

Escolliré amb cura algun dels escrits que estic fent últimament, ja que m’agrada participar en les diferents iniciatives del Fòrum. Qui sap si l’endevino i compleixo almenys en part, les exigències del convocant.

 

 

Em sembla que no posa el termini. Del del vi no me'n vaig sortir i aquest, ara, també em supera. A veure...

Em sembla que no posa el termini. Del del vi no me'n vaig sortir i aquest, ara, també em supera. A veure...

Em sembla que no posa el termini. Del del vi no me'n vaig sortir i aquest, ara, també em supera. A veure...

Ara mateix el perfil més comú de narrador poc fiable és el de periodista subvencionat, el de portaveu de partit polític i el de jutge de tribunal de volada. No em veig amb cor de poder-los superar.

Estic a la Lluna!!! Com ja sabeu, fa molt temps que Estats Units, Rússia, Índia i Europa fan viatges a la lluna. Van fer cúpules, on no hi faltava res, per perforar la superfície i treure el gel. Amb el gel van fer aigua i van crear una atmosfera. Ara, s’hi pot viure bé. Hi ha grans praderes verdes, han sorgit alguns boscos, hi ha mars i algun desert... Les potències colonitzadores han repartit la Lluna en quatre parts. De moment, les exploten per crear una nova Terra. Faran fàbriques, ciutats, ports de mar, de tot. Més tard, pensen enviar aliments i minerals a la Terra.
Jo he vingut amb els d’Europa. Mireu..., havia viatjat molt poc i com que anar a la Lluna sortia gratis m’hi vaig apuntar. Em van adormir, em van posar en un tub i no em vaig assabentar de res fins que em vaig trobar a la Lluna; a la part nord de la Lluna.
És bonic. És una gran pradera verda, com aquelles dels Estats Únits o de Rússia que surten a les pel·lícules. Aquí treballo amb els que desfan la cúpula, on van viure els primers colons. Ara, és un poble d’uns mil cinc-cents habitants, on hi ha de tot. Han portat vaques, ovelles, cabres, cavalls, gallines, anecs, porcs... Han fabricat maquinària agrícola i han sembrat. Aquí creix tot molt bé: patates, pastanagues, moresc, enciams. La terra és verge i molt rica amb nutrients i es cull molt. No passarem gana, no.
He fet una amiga! Una noia que estava cansada de viure a l’Europa contaminada de les grans calorades i fredorades. Ens han donat un apartament amb la condició que fem fills. Cada dia ens hi fem. Seran els primers selenites. No sé si n’hi havia hagut abans...? Seran selenites europeus. O només selenites? La meva amiga és de Finlàndia i pensa que els selenites s’han de treure de sobre el llast de les particions de la Terra. Segons ella, n’hi ha prou amb ser selenita. Els nens faran una bandera de la Lluna i s’ho muntaran com voldran? O potser, s’hauran de revoltar i acabar amb la metròpolis. «No! Aquí a la Lluna s’ha de fer tot amb pau». Espero que la Lluna no es repeteixin les guerres que hi ha a la Terra. No ho sé...? De moment, hem de treballar i mirar d’estar bé. Mira! arriba una altra nau plena de gent.

FEIXISTA

Ara mateix el perfil més comú de narrador poc fiable és el de periodista subvencionat, el de portaveu de partit polític i el de jutge de tribunal de volada. No em veig amb cor de poder-los superar.

Ara veig que en Maculan, que confessava el seu desànim, ho prova. Doncs jo també!

Soc escriptor i soc lleig. En el meu cas hi ha una estreta relació entre substantiu i adjectiu, soc escriptor perquè soc lleig. Tinc una amiga que no em fa cas, la prova és que mai ha volgut tenir una cita amb mi. Un dia em va dir, escriu, tu pots seduir amb les paraules. Ho vaig fer i em va anar bé. No pas amb l'amiga, vaig seduir l'Iris. Em va entrar pels ulls, els seus, mentre jo la penetrava amb adjectius. És una noia molt bonica. Pel seu aspecte modernet vaig pensar que era conservadora. Doncs no, és d'allò més avançat. Quan li vaig dir que era lleig no va tardar ni un espetec de dits a replicar, tu tens una bellesa informal. I és cert, la meva estructura antropomòrfica no és la que la majoria d'homes desitja tenir. És molt fogosa i jo de vegades no dono l'abast. Un dia que li vaig dir que no, em va mirar amb les ninetes mig tancades i em va etzibar un "Feixista!" Jo, que soc simpatitzant de les esquerres, vaig quedar garratibat.  És que no tens bona voluntat, rateta, em va dir, i els que no tenen bona voluntat són feixistes. Ara ja ho sé, el món està dividit entre les bones persones, les que tenen bona voluntat, i els feixistes. L'Iris encara m'agrada més, m'ha simplificat la vida. Sempre anava perdut intentant saber on era la veritat i on la mentida. Ara sé que ni l'una ni l'altra existeixen. La mesura de totes les coses és la bona voluntat. Qui té bona voluntat té la veritat. I tot gràcies a gaudir d'una esplèndida bellesa informal. El pròxim dia que parli amb l'amiga que no té la bona voluntat de tenir una cita amb mi, ja sé què l'hi haig de dir.
Ei Marga, no et sentis al·ludida eh!

Vaig ser jo, oficial

Aquesta ha fet fred, i jo, que no soc dels qui s'omplen l'estómac d'alcohol per fer-se'l passar, el fred, l'he vist venir de lluny, al Tòtil. Sí, es deia Aristòtil, ja ho sé i no em renyi, renoi!, però a la colla de sota del pont li dèiem el Tòtil.

Ell sí que havia begut, i potser un barril sencer de ranci. L'alè li pudia de cent metres enllà, i ja sabíem que arribava, abans i tot de veure'l venir. Però de veure'l venir, prou que el vam veure. I això que nosaltres, en aquell moment, no bevíem gens. Tampoc no ens quedava gota d'alcohol.

Jo dormia, en aquell moment, quan el vaig veure arribar agafat a aquella mossa escardalenca i tot os, més prima que un ventall plegat.

I la cosa és que em va venir cridant que si jo estava al seu matalàs, i que fotés el camp abans no em fotés fora ell, a empentes si calia. Ja li he dit que dormia?, i que no el vaig veure venir, quan se'm va llençar a sobre com un possés.

Jo vaig fer el que faria tot mortal amb una mica de temor de deu, i vaig alçar allò que duia a les mans en aquell moment, que va resultar ser un ganivet. Jo no el tenia a les mans quan vaig estirar-me en el seu matalàs, que era el meu i que ell m'havia robat anteriorment, el molt bandarra, el tòtil aquell, ara sense dir-li el nom, per què tòtil, ho és el Tòtil.

El fet és que vaig sentir com corria cap al meu matalàs, on dormia jo tan tranquil. Aleshores vaig aixecar el braç per parar el cop que em volia clavar. Puc jurar que no era la meva intenció ferir-lo, però el tornavís, amb el que sempre dormo, va incrustar-se-li a les costelles, amb tanta mala sort que vaig encertar-li el cor, que tots ho dubtàvem que en tingués, i ja veus!

Que diu què? Que no em creu, que si he begut?
Ja li he dit que dormia quan el vaig veure arribar corrents, al molt cabró.

Bé, si em fa passar la nit a la garjola, signo el que calgui. Fa massa fred avui per dormir sota del pont.
Sí, ja sé que som a l'agost, però avui feia fred, i més quan vaig veure'l caure des de sota del pont, que ell havia saltat de dalt, i es va esclafar al costat del meu matalàs.

Que no va morir així? Miri, els detalls ja els hi he dit, ara vostè faci la seva feina i engarjoli'm, senyor oficial, el vaig matar jo.

Aquest és el que va a concurs:


Entre interrogatoris.

Bé, sort que ara li toca el torn al policia bo, després que el dolent m'hagi deixat la cara com un mapa, i un paquet de kleenex damunt la taula perquè me l'eixugui. Aprofitaré per girar el flexo, que, orientat cap a mi, m'ha estat enlluernant durant tot l'interrogatori.

Ara, que estic recuperant la visió, m'adono que a la paret del costat hi ha un gran mirall apaïsat. De segur que és una finestra i que, a l'altra banda, els de la bòfia m'estan observant: m'hauré d'esforçar a mantenir-me serè; altrament, si em veuen neguitós, creuran que estic a punt de confessar-ho tot i tornaran a fer-me passar per l'adreçador.

Acusar-me a mi, que tinc un tarannà més aviat lliberal i no sóc gens masclista... La prova que mai he tingut prejudicis és que vaig conèixer a la meva dona en un puticlub. Això sí, la vaig fer jurar pel seu fill que mai més tornaria a provar una titola que no fos la meva. I, malgrat ser tolerant, practicava l'adagi que diu: "pega ta dona regularment, ella ja sabrà per què".

Quan em van dir que s'entenia amb el meu millor amic, el pèl-roig, no ho vaig admetre, pensant que era una enraonia sense fonament; de fet, fins que un dia vaig trobar un pèl púbic roig al llit, no m'ho vaig acabar de creure. Així i tot, durant uns dies vaig sortir abans de la feina, esperant amagat en un portal, fins que el vaig veure entrar a casa i sortir tres quarts d'hora més tard: què no haurien fet, els desgraciats, durant aquest temps?

En realitat vaig ser víctima d'un rampell, no va haver-hi premeditació. I, si vaig anar al xalet a buscar l'escopeta, amb els dos canons carregats, i me la vaig endur a casa, amagada sota la gavardina, va ser amb la intenció de sorprendre'ls i escarmentar-los brandant l'arma. Només els volia acollonir, però un cop allà...

Anys enrere, tothom parlava de crim passional, i l'obcecació produïda per la gelosia no era un eximent, però gairebé. Ara, en canvi, la Llei contra la Violència de Gènere ni tan sols considera un atenuant el crim d'honor, sinó un agreujant: viure per veure...

Ja tornen: els sento a l'altra banda de la porta, que ara s'obre. Ostres, el policia bo no és un policia sinó UNA policia; això sí: més lletja que un pecat, la mala puta!

ROBATORI

Valga’m Déu!, he arribat a casa i he trobat un forat a la porta feta amb una serra. A dins escampats per terra tot de papers. Oh m’han robat! he pensat i he començat a cridar: lladres!, lladres! Han sortit tots els veïns de l’escala, la Marieta amb bata de “bouatiné” i sabatilles ( ja sé que sempre se’n va adormir molt d’hora), el Vicenç amb el violí a l’esquena, la família del tercer han sortit tots, el pare, la mare, la tieta sorda, els bessons Ricard i Elena amb un tros de pizza cada un i el nadó que plorava a cor què vols.., la veïna de l’esquerra fumant una cigarreta amb el seu manso amb cabells llargs i amb cara de son... Els italians que viuen al quart. Els francesos just arribaven per la porta del carrer, els que treballen a la rellotgeria, el que fa de pintor de paret, els informàtics que treballen a casa...

Però ni rastre dels del principal: em sembla que són del Pakistan o de Bangladesh. La dona sempre va amb mocador als cabells i una túnica, l’home amb aspecte sorrut, barba sense arreglar i bru de pell. Mai saluden ni tan sols un somriure, si no saben parlar és el mínim que podrien fer... No fa gaire me’ls vaig trobar i aixecant la veu vaig dir Bon dia!!!, però ells com si haguessin sentit ploure...es van esmunyir cap a casa seva, a fer aquells menjars que empastifen l’escala amb la seva olor d’espècies... Casa seva, dic casa seva com un eufemisme, potser no paguen, no crec que siguin okupes... però potser... amb aquesta pinta no crec que treballin...com deuen pagar? Potser han estat ells els que han entrat a casa. La veritat, no vull ser racista, però no trobeu estrany que no hagin sortit a veure què passava.. Ja se sap gent d'aquesta mena fan sospitar.  

Estalvi

Ens semblava que li ventarien una hòstia i aniria a terra; ell, en canvi, va mirar al guàrdia als ulls i li va dir tranquil·lament: «Hem vingut fins aquí perquè ens agradava l’arquitectura dels castells militars». El castell era buit i pensàvem d’escalar-lo i passar-hi la nit. El jove guàrdia va respondre simplement: «Aquí no s’hi pot venir o sigui que aneu-vos-en, us acompanyem».

Els tres lots que ens apuntaven eren de sengles guàrdies i van assenyalar el camí, l’agosarat, i tots els altres en van recórrer un tros junts fins que ens van acomiadar: «Que ho passeu bé, són molt eixerides aquestes noies» va dir somrient el que semblava el cap abans de girar cua i desaparèixer en les ombres del camí.

No ens en sabíem avenir: ni una rascada ni una mala paraula. Qualsevol, altre hauria rebut allà. Quins temps aquells!

Poc més endavant ens va resultar sorprenent que aparegués sense massa motiu al pis compartit amb l’excusa de dur un encàrrec per a l'artista gràfic que hi tenia el seu racó i que no hi era. Es va posar a la seva cambra cambres i en va sortir poc després. Va ser força estrany que tornes al cap de pocs dies, un altre cop: eren massa encàrrecs. Aquest cop no duia cap bossa, es va esmunyir sense massa comentaris a la cambra de l’artista i en va sortir relativament de pressa.

Una inspecció visual ens va fer trobar en l’entresolat una maleteta que vam baixar i vam obrir:
«Jo no faria res, deixem-la i que la vinguin a cercar com si no so sabéssim res», va dir un, el més amic de l’artista. «Què pot passar? En canvi, si ens en desfem, hem estat col·laboradors». «Vols dir que no tens canguelo? I si ens trobem ficats en un embolic per donar suport a ves a saber què?». «Jo també ho trauria va afegir un altre: ho tornaria al lloc d’on sabem que pot haver sorgit». «Feu, feu, doncs, ja us apanyareu», va reblar el primer.

Sabíem on era el focus de tot allò i podíem tornar l’encàrrec amb relativa facilitat: si ens trobàvem algú, bé i si no, també. Era buit el lloc on hi vam arribar en cotxe, aleshores vam  procedir a la reposició. Quina sorpresa se'n devien endur!, en veureu de tornada. Ningú va dir res, excepte la parella de l’artista: «Podíeu haver dit alguna cosa», ens va retreure. Vam posar cara de circumstàncies: ella no vivia allà.

És cert que premonitòriament havia explicat algunes coses estranyes sobre les seves activitats proclius a qüestions militars, que podien ser exageracions d’una ment amb massa imaginació. El noi va aparèixer, temps després, sense cercar-lo, en un indret remot del Pirineu: no hi ha va haver retrets, el nostre intrigant company era estalvi, però no sabem si molt sa: semblava, tocat, força deprimit.

La primera hòstia que ens va caure anava acompanyada de la pregunta «com es deia?» Sincerament, no ho sabíem. Potser per això aquesta narració resulta poc fiable.

El secret de la casa ocupada

El que cridava més l’atenció de la casa ocupada del barri, era el seu hermetisme i la presència d'un Chihuahua cridaner que et mirava amb ulls esvarats i sortits, com si no t’hagués vist mai passar pel seu davant. Per què no callava?  Si un dia t’arreplego pensava, t’empastaré contra la paret.

Cada cop es va anar fent més gran el rumor, de què aquella casa, amagava alguna cosa. Que no era aigua clara.  Uns veïns deien sentir dia i nit soroll de motors, altres, sobretot els que vivíem més a prop, explicàvem que quan la brisa bufava, l'olor potent de ‘maria’ envaïa el nostre jardí.  Tots ho dèiem però, amb la boca petita.

Fos el que fos el que amagava aquella casa, cap dels veïns gosàvem alertar a la policia. I si hi havia represàlies? El món de la droga, sempre tan obscur.

I és per tot això, que encara me’n faig creus d’haver viscut el moment, qui sap si esperat, però també temut, de ser requerit per la policia juntament amb una altra persona, d’entrar a la casa per ser testimoni de l’amagatall secret que s’havia descobert. No es poden negar a fer de testimonis, ens va dir secament el sergent.

Vam quedar palplantats davant d'un escenari que superava tot el que mai ens hauríem imaginat. Per una porta mig amagada del garatge, s’accedia a una estança molt gran, amb més de 400 plantes de marihuana en plena floració, gavetes plenes de capolls, aparells de refrigeració amb tubs de ventilació per les parets i sostre i una llum molt potent que ens va encegar totalment. Segurament, l’olor tan intensa que tirava d’esquena, va fer que assumíssim que no era un miratge, sinó una realitat. En entrar vaig mirar de reüll a la parella traficant, com podia mirar-los a la cara i pensar les vegades que ens havíem saludat com a veïns?

Mentre la policia inspeccionava l’estança i preparava l’atestat, vaig tenir temps per rebobinar un parell d’anys enrere, quan en vigílies de Sant Joan, la parella amb quatre fills van ocupar la casa.

Sense fer gaire enrenou, van canviar el pany, punxar la llum, l’aigua.  Ens van dir que un revés de la feina els havia deixat al carrer. Se’ls veia amables. Varen oferir la seva ajuda a uns veïns molt grans en què l’home estava molt delicat. Els nens anaven a escola, van anar arreglant el jardí i tant els veïns que no estaven d’acord que algú ocupés quelcom que no era seu, com els que pensàvem que tothom té dret a un habitatge digne, vam anar acceptant que s’anessin integrant al veïnat, mentre no molestessin a ningú.

Recordo algunes converses amb la senyora. Alguna vegada havia demanat diners als veïns. Els nens tenen gana va dir. Ens els va tornar tot agafant-nos confiança. Una vegada vaig dir-li, crec que amb prou bon humor, que amb el jardí tan gran que tenia, podria com fèiem molts veïns, cultivar un hort, mongetes, tomàquets, enciams... Em va mirar un punt burleta,  y también puedo comprar una vaca, gallinas... és muy complicado cultivar coses, mejor comprarlo.  Aquell matí, mentres la llum potent m’enlluernava,  em varen venir al cap les seves paraules, doncs mira que muntar el que que estava davant nostre, tela!

Quan van ocupar la casa, la devien haver triat per la facilitat d’aquesta d’amagar un cultiu de Cànnabis? Alguna màfia estava al darrere? Veient la instal·lació tan complexa, tot feia pensar que sí.  

 No era la primera collita. Feia temps que els veïns havíem detectat que l'olor de la marihuana era intermitent. Si el cicle vital del Cànnabis és de 3-4 mesos, quantes collites devien haver arribat a mans dels traficants. La policia ens va dir que el valor del què hi havia allà dintre, era pel cap baix, mig milió d’euros. Tenint en compte que no pagaven ni llum ni aigua, el negoci era realment rodó.

I que feia el Chihuahua durant l’atestat policial? Primer va bordar moltíssim, però després miraculosament va callar.

I si el Chihuahua, he sentit dir que són gossos molt intel·ligents, amb el seu bordar insidiós, ens havia estat demanant ajuda als que passàvem pel seu davant? Els seus ulls que semblaven sortir-l’hi de les conques sempre m’havien semblat desconcertants... Ens hauria pogut atacar, el seu tampany li hauria permès sortir a través de les reixes del tancat, però era espantadís. Podria ser que de tant ‘esnifar maria’, anés sempre col·locat? Qui sap si bordava, no per espantar, sinó per reclamar atenció?

Qui va alertar a la policia?, una veïna que coneixia a un agent de la policia municipal. Quan va ser requerida per testificar, va voler quedar en segon pla per por a represàlies. Comprensible fins a cert punt. Accions com la seva, no ajuden a un bon veïnatge.  Tan bon punt la policia va arribar, alguns veïns es van fer fonedissos. Ningú vol traficants al costat de casa, però prefereixen que es mullin els altres.

Jo mateixa i l’altre testimoni, hauríem vist la plantació, si no ens hi haguessin obligat? Hem de témer a partir d’ara alguna represàlia?

Malauradament, els que faran mutis i s’amagaran com rates, són els principals beneficiaris i instigadors d’aquesta xacra social, en què persones vulnerables i desesperades per tirar endavant les seves vides, accedeixen per causes vàries, a fer la part bruta del negoci. Són a aquells, a qui els hi hauria de caure el càstig més sever.