Cercador
Llista categories
Detall intervenció
RE: Repte 122.
Intervenció de: Baiba Liepa | 10-05-2006
Massa tard per "La Mouche"
El client que acabava de deixar el despatx, havia manifestat la seva sorpresa en veure que darrera el nom : "J. Cirera", hi havia la Judit Cirera, una dona.
La desconfiança però desaparegué, i es va avenir a posar el cas en les seves mans. Potser una dona seria més efectiva per solucionar el seu problema.
Un home casat, tractant de recuperar una capsa de fusta noble amb incrustacions de platí, que en un moment d'eufòria, havia regalat a la seva amant. Contenia una apassionat poema eròtic,amb el que havia amenaçat de fer-li xantatge.
Volia saber si hi havia alguna manera d'acovardir-la, i aturar-la, per que li retornés l'escrit comprometedor.
Repassà les dades, i trucà al lloc de treball de la dona, una rossa espectacular, segons el seu client. El contestador informava que no obrien fins les vint hores. Tenia temps.
Dotada pels negocis,"La Mouche" era la propietària del Jazz Club "La Gavardina", un santuari pels intel·lectuals i esnobs barcelonins, que competien per una taula en el seu local. Aquella nit portava una faldilla de tub de color negre, estil anys cinquanta, que posava de relleu els seus malucs i les llargues cames de les que tan orgullosa es sentia. Estava enfurismada : aquell imbècil!
Va desaparèixer, la plantà d' un dia per l' altre, i s'havia casat. I ara,de cop i volta, apareixia pel seu local com si tal cosa. Fins i tot havia tingut la barra de presentar-li la dona!
Li estava bé el que li havia dit per telèfon: una petita venjança. Al menys li amargaria un temps la vida. Havia cremat aquell paperot, però es divertiria una mica.
Saludà els clients i entrà al seu despatx. La deturà el fred canó d' una pistola a la templa.
Quan la Judit baixava de l'autobús, just davant del Club, un cotxe dels mossos passava a tota velocitat i una ambulància col·lapsava el trànsit omplint l'espai amb els seus udols.
Un home que travessava el carrer corrent, ensopegà amb ella i el reconegué : era el seu nou client. Sense mirar-la continuà la seva carrera perdent-se entre la multitud.
Baiba Liepa
Respostes
-
Per un grapat de dòlars
angie | 10/05/2006 a les 13:29
En Jerry era davant l'aparcament del Green Bay Market, dins la seva gastada gavardina i el regust d'alcohol barat a la boca. El cotxe que havia gravat, feia un parell de dies, sortint del garatge del Country Club estava ara aturat a l'entrada del centre comercial. Començà a notar un pessigolleig al coll. Ja era ben a prop de la rossa platí Quan la veié a escassos metres, abaixà el cap i l'emoció semblà pujar-li per la columna fins al cervell. Estava neguitós. No parava de fumar i de palpar la pistola que duia a la butxaca dreta.
L'experiència dels anys passats a la policia metropolitana l'havia ensenyat a tractar amb la mateixa precaució qualsevol cas, però aquell no li agradà des del primer moment.
Mentre resseguia el contorn de les seves cames sota aquella faldilla vaporosa, començà a penedir-se d'haver acceptat Apagà la cigarreta i mirant a banda i banda del carrer, tornà a pujar al seu vehicle per seguir-la ella ja era al volant del seu Chevrolet.
Enfilaren la Coast Avenue i just abans del desviament cap a l'autopista, ella va fer un gir sobtat, com endevinant la seva presència. Reduí i s'aturà davant una caseta amb pati ple de plantes anèmiques dins improvisats testos de llauna i plàstic.
Enfosquia i semblava que no havia estat descobert. En un parell d'hores, ningú s'apropà. La son començava a envaïr-lo i va ser llavors quan l'abordat va ser ell. Algú va introduir-se al seu cotxe, per la porta del darrera i notà la fredor d'una arma de foc al clatell. Va rebre ordres d'entregar la seva i conduïr fins a nou avís.
Necessitava una copa. És curiós, però el pànic només el deixà pensar en allò. El va fer baixar del cotxe quan la ciutat només era un rètol. I allà cregué morir.
- En Gino t'ha pagat per seguir-me i jo et pagaré perquè el facis desaparèixer - va dir amb un to segur i rotund. No em vaig casar amb un impotent mafiós de merda per ser-li fidel
El gat havia estat caçat per la rata.
-
RE: Per un grapat de dòlars (definitiu)
angie | 10/05/2006 a les 15:33
En Jerry era davant l'aparcament del Green Bay Market, dins la seva gastada gavardina i el regust d'alcohol barat a la boca. El cotxe que havia gravat, feia un parell de dies, sortint del garatge del Country Club estava ara aturat a l'entrada del centre comercial. Començà a notar un pessigolleig al coll. Ja era ben a prop de la rossa platí Quan la veié a escassos metres, abaixà el cap i l'emoció semblà pujar-li per la columna fins al cervell. Estava neguitós. No parava de fumar i de palpar la pistola que duia a la butxaca dreta.
L'experiència dels anys passats a la policia metropolitana l'havia ensenyat a tractar amb la mateixa precaució qualsevol cas, però aquell no li agradà des del primer moment.
Mentre resseguia el contorn de les seves cames sota aquella faldilla vaporosa, començà a penedir-se d'haver acceptat Apagà la cigarreta i mirant a banda i banda del carrer, tornà a pujar al seu vehicle per seguir-la ella ja era al volant del seu Chevrolet.
Enfilaren la Coast Avenue i just abans del desviament cap a l'autopista, ella va fer un gir sobtat, com endevinant la seva presència. Reduí i s'aturà davant una caseta amb pati ple de plantes anèmiques dins improvisats testos de llauna i plàstic.
Enfosquia i semblava que no havia estat descobert. En un parell d'hores, ningú s'apropà. La son començava a envair-lo i va ser llavors quan l'abordat va ser ell. Algú va introduir-se al seu cotxe, per la porta del darrera i notà la fredor d'una arma de foc al clatell. Va rebre ordres d'entregar la seva i conduir fins a nou avís.
Necessitava una copa. És curiós, però el pànic només el deixà pensar en allò. El va fer baixar del cotxe quan la ciutat només era un rètol. I allà cregué morir.
- En Gino t'ha pagat per seguir-me i jo et pagaré perquè el facis desaparèixer - va dir amb un to segur i rotund. No em vaig casar amb un impotent mafiós de merda per ser-li fidel
El gat havia estat caçat per la rata.
-
RE: Repte 122.
Baiba Liepa | 10/05/2006 a les 20:28
Massa tard per "La Mouche"
El client que acabava de deixar el despatx, havia manifestat la seva sorpresa en veure que darrera el nom : "J. Cirera", hi havia la Judit Cirera, una dona.
La desconfiança però desaparegué, i es va avenir a posar el cas en les seves mans. Potser una dona seria més efectiva per solucionar el seu problema.
Un home casat, tractant de recuperar una capsa de fusta noble amb incrustacions de platí, que en un moment d'eufòria, havia regalat a la seva amant. Contenia una apassionat poema eròtic,amb el que havia amenaçat de fer-li xantatge.
Volia saber si hi havia alguna manera d'acovardir-la, i aturar-la, per que li retornés l'escrit comprometedor.
Repassà les dades, i trucà al lloc de treball de la dona, una rossa espectacular, segons el seu client. El contestador informava que no obrien fins les vint hores. Tenia temps.
Dotada pels negocis,"La Mouche" era la propietària del Jazz Club "La Gavardina", un santuari pels intel·lectuals i esnobs barcelonins, que competien per una taula en el seu local. Aquella nit portava una faldilla de tub de color negre, estil anys cinquanta, que posava de relleu els seus malucs i les llargues cames de les que tan orgullosa es sentia. Estava enfurismada : aquell imbècil!
Va desaparèixer, la plantà d' un dia per l' altre, i s'havia casat. I ara,de cop i volta, apareixia pel seu local com si tal cosa. Fins i tot havia tingut la barra de presentar-li la dona!
Li estava bé el que li havia dit per telèfon: una petita venjança. Al menys li amargaria un temps la vida. Havia cremat aquell paperot, però es divertiria una mica.
Saludà els clients i entrà al seu despatx. La deturà el fred canó d' una pistola a la templa.
Quan la Judit baixava de l'autobús, just davant del Club, un cotxe dels mossos passava a tota velocitat i una ambulància col·lapsava el trànsit omplint l'espai amb els seus udols.
Un home que travessava el carrer corrent, ensopegà amb ella i el reconegué : era el seu nou client. Sense mirar-la continuà la seva carrera perdent-se entre la multitud.
Baiba Liepa
-
Temps per viure, temps per morir
foster | 10/05/2006 a les 21:08
Temps per viure, temps per morir
Mordassat i lligat cruelment a una puta cadira situada al centre de l'habitació, en Harper espera una mort segura i immediata.
Quan el seu cunyat, en Brian, li va encarregar la investigació, en Harper no sabia què li esperava; en tot cas, no podia ni imaginar el rumb fatal que agafarien les coses.
Si aquella tarda hagués pogut triar i hagués rebutjat l'oferta, ara no seria amb un peu i part de l'altre al món del son etern. Sí, seguiria viu, però podrint-se en la més absoluta i penosa misèria, tancat dins aquell cofurna llardosa on els pocs clients que s'hi deixaven caure fugien sense ni preguntar.
En Harper havia estat un bon detectiu, i ara havia tornat a demostrar la seva eficàcia: cap peus plans li havia pogut seguir el rastre fins que s'havia girat la truita i havien canviat els interessos del poder. El seu error havia estat buscar més enllà del que se li havia demanat, ficar el seu incansable nassot de llebrer més enllà del que tenia permès i ells havien previst. I la bòfia accepta investigacions, i tant, sempre i quan no duguin enlloc. I en Harper s'havia passat de llest i l'havien enxampat, i ara en pagaria les conseqüències amb un darrer bany al port amb polseres de ciment als turmells.La pasma renta la roba bruta a casa, en família. I en Brian, aquell ingenu i tossut vell policia ja no podria ajudar-lo, no des de la seva sorprenent jubilació anticipada ben lluny de la ciutat.
Ara en Harper espera la mort segura i immediata serrant les barres però amb un mig somriure resignat. Sempre ha sabut que hi ha un temps per viure i un temps per morir, i ja que li ha arribat l'hora, ha decidit palmar enduent-se de record la imatge de la Dorian, la seva nineta rossa platí, amb només la minifaldilla de cuir vermell sota la gavardina i a punt d'assaltar amb voracitat la que, entremaliada, ha batejat com a la pistola més potent i infal.lible del món: la Magnum 44 Especial que en Harper té entre les cames...
-
Un cadàver entre la fullaraca
Sol_ixent | 10/05/2006 a les 22:30
Va apagar l'última cigarreta del paquet, enfonsant-la en aquell bullici de cendra i cigarrets apagats que inundava aquell minúscul cendrer. Després, va empassar-se d'un glop el cul de gintònic que li quedava i es va disposar a analitzar, per mil·lèsima vegada, tota la paperassa pertanyent a aquell cas.
El cadàver havia estat trobat entre la fullaraca d'un conegut parc barceloní, lligat de mans i peus. A uns deu metres del cos, trobaren una pistola sense bales, una mica enfonsada dins la terra. Però l'autòpsia rebel·là que havia mort asfixiada.
Per les poques dades biogràfiques que se'n coneixien i pel seu aspecte -un top ben escotat, una faldilla minúscula i els cabells tenyits- tot apuntava a que es tractava d'una prostituta.
L'únic que semblava que podria aportar algun tipus de pista sobre el cas, era un dels vigilants nocturns del parc, amb el qual el nostre detectiu tenia previst entrevistar-se l'endemà.
Passades la una, va anar a descansar al sofà que tenia en el despatx mateix, on s'hi va adormir fins l'endemà.
Els raigs de sol que s'escolaven entre les escletxes de la persiana, li donaren el bon dia, i li recordaren que tenia una cita. Es pentinà d'una revolada amb els dits, es posà les sabates, l'americana i la gavardina i sortí al carrer. Havia quedat a les nou.
El bar on s'havien de trobar estava una mica lluny. A tres quarts de nou ja era a dins, assegut i prenent-se un cafè ben carregat. A quarts de deu, arribà Roberto, el vigilant nocturn peruà. S'excusà dient que havia plegat més tard del compte, i que havia vingut directe de la feina. Roberto, poques pistes li aportà. Tan sols li digué que aquella nit, va veure un home d'uns cinquanta anys amb una rossa platí molt ben plantada i fresca de roba voltant pel parc, agafats de la mà. Tanmateix, era incapaç de recordar sentir algun crit o altre símbol que presagiés el trist final.
Quan va haver marxat, encara es quedà una estona més al bar. Però la sorpresa vingué en anar a pagar. No portava la cartera a la butxaca!
-
Repte 122. Novel·la negra amb detectiu inclòs (sense títol)
c | 10/05/2006 a les 22:51
Les meves mans estan tacades de sang. De la Seva Sang. Miro el seu cos inert, que du una simple faldilla i un jersei, sense creure-m'ho del tot. Només volia espanta-la, però la ràbia m'ha omplert. I ara ja és massa tard.
No.
Tinc que fugir. Ja no és el simple cas tancat d'institut, on crees una baralla més o menys ferotge quan explotes. No, ara és un assassinat. I jo, l'assassina. Sí, la noia tímida i callada, que sempre amaga els seus sentiments...
Ah, clar! Aquí ho tinc: sóc la simple noia callada que mantenia deu anys enrere una amistat amb la víctima. La noia que en aquests instants estava sola a casa, parlant amb un noi per internet. Utilitzaria el correu electrònic que vaig crear fa mesos, amb nom de noi i cognoms falsos. Diria que parlava amb aquella persona en qüestió.
La veritat sempre s'acaba sabent
No, això és fals. No sempre s'acaba sabent la veritat, i en tot cas, és al cap de molts anys, quan els delinqüents ja no estan en aquest món.
Em netejo les mans a la pica del lavabo de casa seva. Aturo la meva acció per observar sorpresa un pot rossa platí de colònia. Sense olorar-lo ja en sé la olor. És un pot de colònia que li vaig regalar fa anys, quan érem amigues inseparables. Aparto la mirada.
Acabava de matar una persona!
Però tan és els remordiments, ara. Només importa fugir, fugir per tal de no anar a Jutjats ni a la presó.
Surto del lavabo i veig en una prestatgeria una fotografia que té deu anys on surt ella amb gavardina i al costat una pistola de joguina. Encara em recordo d'aquell dia.
Llavors estàvem enamorades d'aquella sèrie...
sembla un nen, però té el cervell d'un adult i és el Detectiu Conan!
"Tens raó" deia ella "Amb l'intel·ligència que tinc i sent una nena, ningú sospitarà de mi, i podré desemmascarar tots els assassins!"
No!
No puc doblegar-me davant d'ells! Davant d'ells i ella! Serà la meva perdició! Però sóc dèbil...i els records forts.
-
Fatale
Joanra | 11/05/2006 a les 00:17
Feia ja uns quants anys que, cansat d'arrossegar-me pels carrers, i amb problemes de pulmons, havia abandonat la investigació. Quatre duros no mereixien la pena. I és que la feina de detectiu poc se sembla a la de les pel·lícules: només en la gavardina i el tabac. Pel que fa a la barreja de luxe i perill que el públic de cinema hi associaria, com la nit i el dia. Ni tan sols tenia pistola.
Però el cas és que em va arribar un últim cas, per algun estrany mecanisme de recomanacions que encara no he aconseguit aclarir.
El meu nou telèfon mòbil, cansat de trucades interessades en veure aquest pis o aquella casa, va sortir de la rutina fa un mes amb la seductora veu de la senyora Fatale i el seu encàrrec diàfan: volia demostrar que el seu marit li feia banyes per tal d'esgarrapar-li tot d'una la meitat de la seva fortuna. I quina fortuna. Fatale acceptà sense vacil·lar la meva exagerada previsió de despeses.
Aquells dies, per inesperats, foren per a mi un somni fet realitat. Per fi vaig poder dormir en hotels de cinc estrelles, sopar entre rics, apostar grans quantitats en casinos exclusius. Mentir a Fatale sobre els meus avenços em va permetre fer unes vacances de tres setmanes, amb totes les despeses pagades. I és que el segon dia de feina ja tenia unes fotografies més que comprometedores del marit de la meva clienta entre quatre braços amb paritat de gènere.
Un cop saciat d'aquella vida, i tement despertar sospites, vaig trucar a Fatale. Em rebé a la seva mansió. Em vaig trobar aquell tros de dona davant meu: una rossa platí amb llavis carnosos, faldilla curta i pits palpitants. Em convidà a seure i em demanà que li ensenyés la meva pistola: no en tinc, vaig dir jo; te la treus per sortir de casa, em demanà; la camisa s'obrí, simultàniament als genolls.
Fins unes setmanes més tard no vaig entendre com la senyora Fatale havia recuperat tot el que s'havia gastat en els meus serveis.
-
La Venus de ciment
pivotatomic | 11/05/2006 a les 09:03
El detectiu - gavardina gris, pistola sota l'aixella, ulls desencantats, mig somriure cínic- encén una cigarreta malgrat la brisa nocturna que bufa en aquell moll solitari. La tènue flama tremola gairebé tant com els seus dits, tacats de sang, intentant sostenir el cilindre blanc.
"El tabac et matarà", pensa amb sarcasme.
Mentre nota el càlid consol del fum baixant-li per esòfag, els seus ulls grisos tornen, un cop més, a la plana superfície de l'oceà. La lluna, inusualment brillant, i el mar, quiet com una bassa d'oli, li permeten veure la silueta de la noia, convertida en una Venus subaquàtica amb els peus enfonsats en el seu pedestal improvisat.
La noia - llavis de maduixa, rossa platí, escot vertiginós, faldilla impossible - l'havia portat a vendre des del primer moment. I ell, tot i haver-la vist a venir, s'havia deixat entabanar, incapaç de resistir-se a l'embruix d'aquell cos d'escàndol i d'aquella veueta de gata, amb la que cantava en un club llardós del carrer 47.
"Ens en sortirem", li xiuxiuejava ella a cau d'orella mentre els seus cossos posaven a prova les molles del matalàs . I ell, tot i saber que no, que ningú se'n surt quan es creua en el camí de segons qui, feia veure que sí, que tot aniria com la seda d'aquells llençols que els cobrien, només per poder menjar-li els llavis un cop més.
Però ningú se'n surt quan intenta jugar-li a la Cosa Nostra. I ell, tot i saber-ho, l'havia seguida en el seu pla absurd, perquè qualsevol cosa era preferible a veure-la marxar.
Ara, ella és una mes dels desgraciats que es podreixen al fons del port, amb unes sabates de ciment; i ell, un homenet, amb dos dolors que el torturen: un de sord i indefinible al pit, producte d'un cor fet bocins, i un altre de molt més agut i urgent a la boca de l'estómac, allà on una bala del 45 li ha obert un forat per on se li escapen la sang i la vida, amb cada bàtec.
"Sort que batega molt de pressa", és el darrer que pensa.
-
Ja ho sap qui és el mort?
Jere Soler G | 11/05/2006 a les 09:47
Després de pujar unes escales de fusta, que cruixien rere cada trepitjada, em vaig quedar palplantat davant d'una porta rònega, amb finestrons de vidre fumat al capdamunt.
M'obrí el detectiu mateix, i em semblà que li esgarrava la fugida. Segurament ja plegava, perquè es tragué la gavardina grisa amb cara de pocs amics.
-Què hi tenim...? -féu com un metge.
-Doncs miri... aquest matí... després d'una nit de farra... arribant a casa, m'hi he trobat un mort.
-Ja ha anat a la policia...?
-És que la policia i jo no som gaire amics, i si els començo a parlar d'un cadàver al pis...
-Ha vingut aquí directament...?
-No. Permeti'm que li acabi d'explicar... aquí és on ve el més estrany...
-Digui...
-Després de sortir espaordit, i de restar pels carrers absolutament trasbalsat, he tornat a casa...
-I...?
-Obro la porta, pensant en el mort... i no m'ha donat temps a acabar d'obrir-la; una rossa platí, des de dins, ho ha fet per mi... I la tia portava una faldilla tan curta que semblava una faixa...!
-I vostè què li ha dit...?
-Doncs que què cony hi fotia a casa meva...
-I ella?
-M'ha tancat la porta als nassos...!
-Entenc...
-Potser hauria d'haver insistit... però amb el mort i tot...! El fet és que necessitava parlar amb algú...
-Tots fan igual...
-Tots...?
-Sí... tothom ve amb la mateixa història...
-Però iguals no ho poden ser, tots els casos...
-Si fa no fa...
-No ho entenc...
-Això també m'ho diuen tots...!
-Ah...!
-I sap per què?
-Doncs no.
-L'ajudaré. Com anava vestit, el mort...?
-Amb un pantalon de franel·la grisa, i una americana del mateix color...
-Ho veu...?
-Què veig...?
-Com vostè...!
-No sé on vol anar a parar.
-Miri, jo no li diré qui és l'assassí... li diré qui és el mort...
-I qui és...?
-El tornaré a ajudar: jo sóc mort...!
-Com...?
-El que sent...! Vaig morir fa anys... Fixi's que, per no tenir, no tinc ni pistola; en canvi vostè em veu, i parla amb mi, com els altres...
-Els altres?
-Sí. Ja ho sap qui és el mort...?
-
Ja ho sap qui és el mort? (aquest és el que val)
Jere Soler G | 11/05/2006 a les 16:28
Després de pujar unes escales de fusta que cruixien rere cada trepitjada, em vaig quedar palplantat davant la porta rònega amb finestrons de vidre fumat al capdamunt.
M'obrí el detectiu mateix, i em semblà que li esgarrava la fugida. Segurament ja plegava, perquè es tragué la gavardina grisa amb cara de pocs amics.
-Què hi tenim...? -féu com un metge.
-Doncs miri... aquest matí... després d'una nit de farra... arribant a casa, m'hi he trobat un mort.
-Ja ha anat a la policia...?
-És que la policia i jo no som gaire amics, i si els començo a parlar d'un cadàver al pis...
-Ha vingut aquí directament...?
-No. Permeti'm que li acabi d'explicar... aquí és on ve el més estrany...
-Digui...
-Després de sortir espaordit, i de restar pels carrers absolutament trasbalsat, he tornat a casa...
-I...?
-Obro la porta, pensant en el mort... i no m'ha donat temps a acabar d'obrir-la; una rossa platí, des de dins, ho ha fet per mi... I la tia portava una faldilla tan curta que semblava una faixa...!
-I vostè què li ha dit...?
-Doncs que què cony hi fotia a casa meva...
-I ella?
-M'ha tancat la porta als nassos...!
-Entenc...
-Potser hauria d'haver insistit... però amb el mort i tot...! El fet és que necessitava parlar amb algú...
-Tots fan igual...
-Tots...?
-Sí... tothom ve amb la mateixa història...
-Però iguals no ho poden ser, tots els casos...
-Si fa no fa...
-No ho entenc...
-Això també m'ho diuen tots...!
-Ah...!
-I sap per què?
-Doncs no.
-L'ajudaré. Com anava vestit, el mort...?
-Amb un pantalon de franel·la grisa, i una americana del mateix color...
-Ho veu...?
-Què veig...?
-Com vostè...!
-No sé on vol anar a parar.
-Miri, jo no li diré qui és l'assassí... li diré qui és el mort...
-I qui és...?
-El tornaré a ajudar: jo sóc mort...!
-Com...?
-El que sent...! Vaig morir fa anys... Fixi's que, per no tenir, no tinc ni pistola; en canvi vostè em veu, i parla amb mi, com els altres...
-Els altres?
-Sí. Ja ho sap qui és el mort...?
-
Un cadàver entre la fullaraca (350 exactes!)
Sol_ixent | 11/05/2006 a les 13:30
Va apagar l'última cigarreta del paquet, enfonsant-la en aquell bullici de cendra i cigarrets apagats que inundava aquell minúscul cendrer. Després, va empassar-se d'un glop el cul de gintònic que li quedava i es va disposar a analitzar, per mil·lèsima vegada, tota la paperassa pertanyent a aquell cas.
El cadàver havia estat trobat entre la fullaraca d'un conegut parc barceloní, lligat de mans i peus. A uns deu metres del cos, trobaren una pistola sense bales, una mica enfonsada dins la terra. Però l'autòpsia rebel·là que havia mort asfixiada.
Per les poques dades biogràfiques que se'n coneixien i pel seu aspecte -un top escotat, una faldilla minúscula i els cabells tenyits- tot apuntava a que es tractava d'una prostituta.
L'únic que semblava que podria aportar algun tipus de pista sobre el cas, era un dels vigilants nocturns del parc, amb el qual el nostre detectiu tenia previst entrevistar-se l'endemà.
Passades la una, va anar a descansar al sofà que tenia en el despatx mateix, on s'hi va adormir fins l'endemà.
Els raigs de sol que s'escolaven entre les escletxes de la persiana, li donaren el bon dia, i li recordaren que tenia una cita. Es pentinà d'una revolada amb els dits, es posà les sabates, l'americana i la gavardina i sortí al carrer. Havia quedat a les nou.
El bar on s'havien de trobar estava una mica lluny. A tres quarts de nou ja era a dins, assegut i prenent-se un cafè ben carregat. A quarts de deu, arribà Roberto, el vigilant nocturn. S'excusà dient que havia plegat més tard del compte, i que havia vingut directe de la feina. Roberto, poques pistes li aportà. Tan sols li digué que aquella nit, va veure un home d'uns cinquanta anys amb una rossa platí molt ben plantada i fresca de roba voltant pel parc, agafats de la mà. Tanmateix, era incapaç de recordar sentir algun crit o altre símbol que presagiés el trist final.
Quan va haver marxat, encara es quedà una estona més al bar. Però la sorpresa vingué en anar a pagar. No portava la cartera a la butxaca!
Respon a aquesta intervenció
Nous recomanats editora
Últims comentats
- Crim i càstig. (5 comentaris)
- Aquell que caminava (4 comentaris)
- Mandíbules (4 comentaris)
- FRICANDÓ (1 comentaris)
- La bellesa de Medusa (1 comentaris)
- Gavardina i pijama de cotó (1 comentaris)
- Un i mil cops (1 comentaris)
- CULPABLE! (4 comentaris)
- Helga - Un remake (14 comentaris)
- La paraula Gràcies. (4 comentaris)
Nous més llegits
- Ànimes I coses (21826 lectures)
- FRICANDÓ (4031 lectures)
- Un lletraferit malastruc. [temps real de lectura: 3 minuts] (1719 lectures)
- Álex 34 (472 lectures)
- MAI ET TINDRÉ PROU (469 lectures)
- Respon a la calma (451 lectures)
- POESIA (437 lectures)
- Carles 33. Primera cita: Dos matrimonis. (414 lectures)
- Seny i Rauxa (411 lectures)
- Colònies especials (408 lectures)
Nous més comentats
- POESIA (20 comentaris)
- Helga - Un remake (14 comentaris)
- QUEDA-TE'L (12 comentaris)
- La mare de Déu (9 comentaris)
- Ànimes I coses (8 comentaris)
- De tota mena (8 comentaris)
- EFECTES SECUNDARIS (8 comentaris)
- Tres som multitud (6 comentaris)
- Un lletraferit malastruc. [temps real de lectura: 3 minuts] (6 comentaris)
- Colònies especials (6 comentaris)
Nous més votats
- POESIA (Agrada a 7 relataires)
- La dels sobrenoms (Agrada a 3 relataires)
- Tard (Agrada a 3 relataires)
- Colònies especials (Agrada a 3 relataires)
- Oportunitat (Agrada a 3 relataires)
- QUEDA-TE'L (Agrada a 3 relataires)
- De tota mena (Agrada a 3 relataires)
- Respon a la calma (Agrada a 3 relataires)
- Jocs de nenes (Agrada a 2 relataires)
- Sóc famosa (Agrada a 2 relataires)