Detall intervenció

Porto, tawny. (Fora de concurs per temes de feina).

Intervenció de: Percival Ashford | 29-07-2026

Potser baixaren setanta graons per l’escala de caragol.
Tant com descendien, la temperatura anava adquirint una frescor força agradable, i els narius copsaven una aroma de fusta noble, una dolçor intuïda, una fragància inèdita.
Ja al celler, la llum era d’una tonalitat carabassa. Les formes de les cubes traçaven un passadís del qual no s’intuïa el final. Davant d’ells, el barril negre i dues copes en una taula de fusta de pi.
Ella duia una faldilla plisada blanca, que li arribava als genolls, una camisa rosada clara i una corbata granada; les ulleres de pasta gruixuda li eren innecessàries, però va pensar que amb vint-i-tres anys havia d’afegir algun element que li aportés seriositat a la imatge si volia comunicar una sensació prou sofisticada. Ell, el Sergi, també anava mudat; amb vint-i-cinc anys, feia tres mesos que el pare li havia posat a les mans el negoci familiar, i en feia dos que havia descobert allò; allò que no sabia ben bé com definir. De fet, se sentia culpable pel fet de ser conscient del problema i no haver dit res; era tot massa fàcil, potser com drogar algú. Va pensar que l’havia d’advertir.

-Em penso que no ho farem -va dir ell, finalment, vençut pels escrúpols.

-Perdoni?

-No podrà ser; aquest vi fa perdre el control, comprèn? No seria honest que vostè i jo… Aquí, sols… Ja sap què vull dir...

-Fa broma?

-No, no… Ho dic molt seriosament.

-Però… Estem parlant de vi? O hi han afegit alguna altra cosa?

-No hi hem afegit res. I no sabem per què passa. Hi va haver un incendi, sap? I de vegades penso que…

-Que... què?

-Miri... A dalt, al Mas. Està tot reconstruït, però d’alguna manera, el foc podria haver afectat al que succeïa aquí a baix.

-No em faci riure!

-Tasti, vostè, el vi. Jo seré a dalt.

I sense esperar resposta, va girar cua i va pujar les escales.
Ella va col·locar la copa sota de l’aixeta del barril negre i la va emplenar.

-Això és un Porto, tawny. Té un color bonic -va dir, parlant sola.

Llavors va passar.
En tancar els ulls, va veure un verd gemat intens, el tremolor de la fulla del cep convertit en llum. Després va venir el sabor; aquell fons afruitat i maragda; color i sabor es van convertir en una realitat única; i tot seguit l’aroma. De seguida el va veure a ell. Tancant els ulls, el tast, la besllum, la flaire i... ell, el Sergi... van esdevenir una realitat única. El va veure nu i bru, amb els ulls d’avellana, la pell tibant com un tapís viu, el penis llarg i flàccid damunt la bossa dels testicles, les cames i els braços musculats, i aquell somriure càlid, aquell cor que no tenia cos i que anava més enllà de les percepcions, però que alhora es feia un sol concepte amb totes elles. Necessitava abraçar-lo. Es va oblidar del celler, dels barrils, de l’escala de caragol, de la frescor… Només pensava en aquella realitat inefable, les natges fimbrants d’ell, el batec del seu cor fent-li explotar el pit. Quan va començar a cridar, embogida, ell la va escoltar des de dalt i va entendre que havia fet bé. Els crits van anar adquirint un to com de passió deslligada.
Mitja hora després, molt tocada i posada, ella va pujar, esforçant-se a col·locar-se bé les ulleres. El va mirar molt seriosa.

-D’aquí a uns dies li trucaré. Ha estat una experiència interessant, però haig de valorar si el producte és comercialitzable… -va fer, dubtant una mica -. En tot cas, m’agradaria parlar molt amb vostè sobre… el vi. Si li sembla bé.

-Sí, sí… és clar…

Ella va gira cua, enrojolida, i va sortir del mas sense dir res més.

Respostes

RE: Repte Clàssic DCCCXXXV - Pansa i Tija: Erotisme de Bodega
aleshores | 29/07/2026 a les 08:15

[Respondre]

Mai
Mai hauria pensat on arribaríem. No en teníem la intenció clara, però ens havíem embolicat, inevitablement. De primer m’havia fixat en els seus cabells, tenyits, però vermells, que podria ser el seu color natural. El seu aspecte era ferm, actiu, intel·ligent. M’havia impressionat. Només després vaig comprovar que també era càlida i fins i tot ingènua, delicada. Per això es protegia: on anem la gent pallussa, ingènua i delicada? Hi havia perill de caure.
Però va passar temps fins que no vaig percebre la seva finesa. La seva amabilitat intel·ligent que posava barreres allà on podia sorgir el perill, el perill d’embolicar-se vull dir. Qui era jo per restar de cop i volta a la seva vora endolcint en cert moment la seva vida però inevitablement també acabant-hi posant regust amarg?
Amarg, perquè no sé si li podia oferir, una relació productiva, plaent. El cas és que ja me l’havia mirat amb ulls sensuals, inici de totes les disbauxes, en la següent trobada, temps després: la seva espatlla i cintura, l’ajust que havia fet de la seva roba íntima, tibant-se les calces. Després, portat per no sé quina raó li havia demanat que em dediqués la seva aquarel·la - jo m’hi havia referit descrivint-la com el·líptic i delicat - i ella havia fet una donació dels seus llibres tècnics a un familiar arran de les meves explicacions sobre la feina del familiar. Havia estat amable, o tenia una tirada cap a mi, involuntària? En el terreny de l’animalitat més estricta, deixant de banda aquesta amabilitat, la seva persona física m’havia projectat essències íntimes que m’havien resultat pertorbadores: era un efluvi vaporós, libidinós, propi de la seva naturalesa.
Ens vam trobar després casualment i vaig adoptar un tarannà més passiu, però sempre atent i ella va deixar caure una frase amb futur. No sé si vaig allargar la mà sense arribar-li a tocar el braç. Trobar-me-la era estressant però alhora atractiu. Amb ganes l’hauria estret per la cintura i li hauria mirat el llavis molt vermells, com els seus cabells.
Tornava amb evasives les meves invitacions dominicals, que van ser dues, només, per no importunar-la, però del seu to no es desprenia trencament o tancament, era indirecte, el·líptic. Érem molt diferents, això sí. El vi, el vi ens va haver d’unir, va trencar aquesta barrera a la primera ocasió. No hi tornem, ens vam dir, no hi tornem! I això encara ens esperonava més. En la primera enllitada, jo m’havia esforçat d’allò més i em vaig concentrar en la seva delicada i sensible protuberància púbica, sempre des de la suavitat indirecta. S’havia d’escórrer tant sí com no. I m’hi vaig acostar amb els llavis. El seu petit boto s’havia esmunyit sota la subtil pressió dels dos meus dits fent pinça i s’escapava i el tornava a encalçar. Un cop em vaig escórrer ella va persistir en l'agradable tortura de sobre-estimular-me, de repassar-me amb la seva pell i fregar-me encara una estona més. Jo me’n vaig anar a fer el cafè prudentment.

Porto, tawny. (Fora de concurs per temes de feina).
Percival Ashford | 29/07/2026 a les 14:43

[Respondre]

Potser baixaren setanta graons per l’escala de caragol.
Tant com descendien, la temperatura anava adquirint una frescor força agradable, i els narius copsaven una aroma de fusta noble, una dolçor intuïda, una fragància inèdita.
Ja al celler, la llum era d’una tonalitat carabassa. Les formes de les cubes traçaven un passadís del qual no s’intuïa el final. Davant d’ells, el barril negre i dues copes en una taula de fusta de pi.
Ella duia una faldilla plisada blanca, que li arribava als genolls, una camisa rosada clara i una corbata granada; les ulleres de pasta gruixuda li eren innecessàries, però va pensar que amb vint-i-tres anys havia d’afegir algun element que li aportés seriositat a la imatge si volia comunicar una sensació prou sofisticada. Ell, el Sergi, també anava mudat; amb vint-i-cinc anys, feia tres mesos que el pare li havia posat a les mans el negoci familiar, i en feia dos que havia descobert allò; allò que no sabia ben bé com definir. De fet, se sentia culpable pel fet de ser conscient del problema i no haver dit res; era tot massa fàcil, potser com drogar algú. Va pensar que l’havia d’advertir.

-Em penso que no ho farem -va dir ell, finalment, vençut pels escrúpols.

-Perdoni?

-No podrà ser; aquest vi fa perdre el control, comprèn? No seria honest que vostè i jo… Aquí, sols… Ja sap què vull dir...

-Fa broma?

-No, no… Ho dic molt seriosament.

-Però… Estem parlant de vi? O hi han afegit alguna altra cosa?

-No hi hem afegit res. I no sabem per què passa. Hi va haver un incendi, sap? I de vegades penso que…

-Que... què?

-Miri... A dalt, al Mas. Està tot reconstruït, però d’alguna manera, el foc podria haver afectat al que succeïa aquí a baix.

-No em faci riure!

-Tasti, vostè, el vi. Jo seré a dalt.

I sense esperar resposta, va girar cua i va pujar les escales.
Ella va col·locar la copa sota de l’aixeta del barril negre i la va emplenar.

-Això és un Porto, tawny. Té un color bonic -va dir, parlant sola.

Llavors va passar.
En tancar els ulls, va veure un verd gemat intens, el tremolor de la fulla del cep convertit en llum. Després va venir el sabor; aquell fons afruitat i maragda; color i sabor es van convertir en una realitat única; i tot seguit l’aroma. De seguida el va veure a ell. Tancant els ulls, el tast, la besllum, la flaire i... ell, el Sergi... van esdevenir una realitat única. El va veure nu i bru, amb els ulls d’avellana, la pell tibant com un tapís viu, el penis llarg i flàccid damunt la bossa dels testicles, les cames i els braços musculats, i aquell somriure càlid, aquell cor que no tenia cos i que anava més enllà de les percepcions, però que alhora es feia un sol concepte amb totes elles. Necessitava abraçar-lo. Es va oblidar del celler, dels barrils, de l’escala de caragol, de la frescor… Només pensava en aquella realitat inefable, les natges fimbrants d’ell, el batec del seu cor fent-li explotar el pit. Quan va començar a cridar, embogida, ell la va escoltar des de dalt i va entendre que havia fet bé. Els crits van anar adquirint un to com de passió deslligada.
Mitja hora després, molt tocada i posada, ella va pujar, esforçant-se a col·locar-se bé les ulleres. El va mirar molt seriosa.

-D’aquí a uns dies li trucaré. Ha estat una experiència interessant, però haig de valorar si el producte és comercialitzable… -va fer, dubtant una mica -. En tot cas, m’agradaria parlar molt amb vostè sobre… el vi. Si li sembla bé.

-Sí, sí… és clar…

Ella va gira cua, enrojolida, i va sortir del mas sense dir res més.

Pluja daurada light.
Juan Palomo | 02/08/2026 a les 22:59

[Respondre]

N'estava fins al capdamunt, de les exigències dels de l'editorial, que de les preferències dels lectors masculins —valgui la redundància, perquè ja se sap que el 95% dels lectors de novel·les porno són homes— no en tenien ni idea, malgrat assegurar que les seves opinions responien als resultats de les enquestes que periòdicament realitzaven.

Aquest cop havien sortit dient que durant força temps el recurs a les parafílies havia funcionat, però que els gustos havien anat evolucionant i, en concret, les descripcions de la pràctica anomenada "pluja daurada" ferien la sensibilitat d'una petita part de lectors que podríem anomenar higienistes, tot i que agradaven a un altre sector.

La conclusió que els de l'editorial n'havien tret era que la solució al dilema plantejat passava per una versió més light de la "pluja daurada" com, per exemple, el mitològic accés carnal a la princesa Dànae per part d'un Zeus disfressat de pluja d'or. I, com a font d'inspiració, li havien suggerit el relat "Dànae i Ticià" d'un tal Joan Colom —publicat el dia 13/10/2022 a la web Relats en Català— i els poemes haiku i tanka presentats al concurs "NipoRepte 418 'Dànae'", convocat també per Joan Colom —el dia 05/06/2025, al fòrum de la mateixa web—.

Mai no havien anat tan lluny, entremetent-se en les seves competències d'escriptora creativa, però qui paga mana i d'alguna manera havia de sotmetre's a les directrius empresarials. No s'inspiraria pas, però, en els textos d'aquell pedant de Joan Colom, entre altres coses perquè volia mantenir l'esquema original de subordinació: la dona havia de ser la dominadora, i no el subjecte passiu. Així que posà en el reproductor de DVD la Suite núm. 2 de "Dafnis i Chloé", de Ravel, s'estirà llarga al sofà, tancà els ulls i deixà volar la imaginació.

Acabada l'audició, deixà anar un "eureka!" perquè creia haver trobat la solució de compromís entre aficionats i detractors de la urolàgnia, que tal és la denominació psiquiàtrica de l'esmentada parafília. La idea l'afavoriren els seus coneixements d'alemany, llengua en què la "pluja daurada" és coneguda com a "natursekt", que literalment vol dir "vi escumós natural".

"Amb l'home estirat a terra amb la boca oberta, la posició inicial de la dona era dreta i mirant-lo a la cara, amb els peus a banda i banda dels seus malucs, la mà esquerra darrere, sostenint pel broc gros un porró ple de cava, la ma dreta sostenint el broc punxegut del porró, que li sortia per l'entrecuix, i dirigint-lo de manera que el raig de cava anés a parar a la boca de la parella.

Després, ella s'agenollava damunt l'home, deixant a terra el porró per introduir-se la verga erecta a la vagina, tornava a agafar el porró pel broc gros, ara amb la mà dreta, dirigia de nou el rajolí de cava a la boca d'ell i, amb l'esquerra recolzada al tòrax, es balancejava rítmicament sobre el seu company."

Ara només quedava agregar-hi una mica de faramalla i ja tenia un capítol de la novel·la.

RE: Repte Clàssic DCCCXXXV - Pansa i Tija: Erotisme de Bodega
Atlantis | 04/08/2026 a les 12:56

[Respondre]

Entre glop i glop

Com que sempre li parlava amb frases d’intel·lectual, que ella no entenia, va portar una ampolla de vi.

Tenia preparat el sopar de formatges amb una taula ben parada, amb estovalles blanques i unes espelmes. Semblava un sopar romàntic de pel·lícula. Quan la va ajudar a treure’s l’abric ,li va fregar suaument l’espatlla. Va alabar l’ampolla que havia portat, la va obrir i va servir el vi en dues copes, mentre va adonar-se que d’una llambregada, li mirava els pits.

Asseguts, un davant l’altra van anar bevent a poc a poc, assaborint la frescor i el vellutat del vi que notaven a la gola. Ella li va clavar fixament els ulls mentre glopejava. Amb la distracció li va regalimar un rajolí per la boca i ell li va eixugar amb un tovalló de roba, blanc impol·lut. Damunt la tela va quedar gravat el roig del vi i la silueta dels seus llavis, avui, de color fúcsia.

Anem a sopar? –va dir-li i es van asseure un a cada punta de la taula. A cada tros de formatge, un glopet. Van començar a enriolar-se, explicant-se anècdotes dels seus dies d’infants, quan compartien classe a primària. La conversa va derivar en aquells moments que a l’hora del pati, jugaven a metges i infermeres i en l’amonestació que els hi va fer la mestra, i que en aquell moment no van entendre.

De manera sorneguera ella li va preguntar si volia que li posés una injecció. Ell li va contestar al braç o a les natges? S’acostaren a un grau d’intimitat que no havien tingut mai fins aleshores. Entre glop i glop, d’infermers van passar a radiòlegs (es van radiografiar el pit, el ventre, les cames), massatgistes ( l’esquena, el cul, les cuixes) maxi-facials,( els llavis, les dents, la llengua) traumatòlegs. ( els genolls, els peus, les mans) cirurgians (es van endinsar en totes les cavitats, les van intervenir, omplint i guarint totes les ferides).

Despullats damunt del sofà van repassar els seus jocs d’infantesa.

Acabaren amb focs d’artifici.

Quedaren saciats, plens. L’ampolla de vi, buida.

RE: RE: Repte Clàssic DCCCXXXV - Pansa i Tija: Erotisme de Bodega
Atlantis | 06/08/2026 a les 06:20

[Respondre]

>millor així)

Entre glop i glop

Com que sempre li parlava amb frases d’intel•lectual, que ella no entenia, va portar una ampolla de vi.

Tenia preparat el sopar de formatges amb una taula ben parada, amb estovalles blanques i unes espelmes. Semblava un sopar romàntic, de pel•lícula. Quan la va ajudar a treure’s l’abric ,li va fregar suaument l’espatlla. Va alabar l’ampolla que havia portat, la va obrir i va servir el vi en dues copes, mentre va adonar-se que d’una llambregada, li mirava els pits.

Asseguts, un davant l’altra van anar bevent a poc a poc, assaborint la frescor i la vellutat del vi que baixava per la gola. Ella li vaig clavar fixament els ulls mentre glopejava. Amb la distracció li va regalimar un rajolí per la boca i ell li va eixugar amb un tovalló de roba, blanc impol•lut. Damunt la tela va quedar gravat el roig del vi i la marca dels seus llavis, avui, de color fúcsia.

Anem a sopar ? –va dir-li i es vam asseure un a cada punta de la taula. A cada tros de formatge, un glopet. Van començar a enriolar-se, explicant-se anècdotes dels seus dies d’infants, quan compartien classe a primària. La conversa va derivar en aquells moments que a l’hora del pati, jugaven a metges i infermeres i en l’amonestació que els hi va fer la mestra, i que en aquell moment no van entendre.

Després d’una pausa per fer una llarga glopada, de manera sorneguera ella li va preguntar si volia que li posés una injecció. Ell li va contestar al braç o a les natges?. S’acostaven a un grau d’intimitat que no havien tingut mai fins aleshores. Entre glop i glop, d’infermers van passar a radiòlegs (es van radiografiar el pit, el ventre, les cames), massatgistes ( l’esquena, el cul, les cuixes) maxi-facials,( els llavis, les dents, la llengua) traumatòlegs. ( els genolls, els peus, les mans) cirurgians (es vam endinsar en totes les cavitats, les van intervenir, omplint i guarint totes les ferides).
Van escurar la copa amb petits traguets, i així va ser com, despullats damunt del sofà, van repassar els seus jocs d’infantesa.

Acabaren amb focs d’artifici.

Quedaren saciats, plens. L’ampolla de vi, buida.

RE: Repte Clàssic DCCCXXXV - Pansa i Tija: Erotisme de Bodega
SrGarcia | 04/08/2026 a les 16:37

[Respondre]

L'ÀNGEL DE PORTUGAL

—Els portuguesos som així, senyora.

En Vasco ho va dir mentre eixugava una copa amb un drap que semblava haver sobreviscut a la Revolució dels Clavells. Darrere seu, el bar de l'estació de Porto respirava aquella decadència dels llocs on el temps no passa, però no fa nosa.

L'Amélie era francesa, divorciada recent i massa elegant per aquella calor enganxosa de finals d'agost. Portava quaranta minuts esperant un tren cap a Lisboa. Ja havia passat per les cinc fases del dol ferroviari: negació, ira, negociació, depressió i acceptació. Ara era a la sisena: vi de Porto.

—Hi ha algun problema? —va preguntar.

—Cap problema —va somriure ell, amb aquella indulgència dels pobles que han perdut imperis—. El tren simplement encara no sent la necessitat interior d'arribar.

—A França això seria inadmissible.

—Per això vostès tenen trens puntuals i nosaltres tenim fado.

A la ràdio sonava una veu tan trista que semblava cantar després d'haver perdut Angola i un amant el mateix cap de setmana.

—Si vol tastar el bo de veritat, no és aquí dalt. És a baix. Fa més fresca.
Van baixar els trenta graons. La temperatura va canviar de cop. El repic de les sabates de l'Amélie s'esmorteïa entre les bótes i l'olor de fusta humida. Va veure la figura d'un àngel pintada a la volta. Files de bótes feien un passadís estret i llarg. Al fons, un barril amb la data pintada a guix i un parell de copes buides sobre una bóta vella.

—Tawny de deu anys. No el servim a dalt. Aquí baix es porta diferent.

Li va omplir una copa fins a la meitat.

—No el begui encara. Primer miri'l.

Ella va mirar el color. Ell només la mirava a ella.

—Ara.

Ella va tancar els ulls. Va venir el verd fosc de la vinya vella, després el sucre cremat, després la fusta. Quan va obrir els ulls, en Vasco era a un pam, sense pressa, amb aquella proximitat dels homes que saben que seduir és sobretot no tenir pressa.

—Vostè mira molt —va dir ella, amb la veu una mica més baixa.

—És l'esport nacional després de la saudade. I el futbol, és clar.

Li va agafar la copa, es va mullar la punta del dit amb el tawny i li va tocar, només un instant, el vorell del llavi inferior.

—Els bons Portos no s'obliden.

Ella no es va eixugar. Va somriure. Un somriure que li va néixer als ulls abans que als llavis. Feia hores que no reia així.

Van anunciar un tren —si era el seu, ningú ho sabia del cert; a Portugal els anuncis són orientatius, com les promeses electorals i els horòscops— i cap dels dos es va moure.

—Potser hauria d'anar-hi —va dir ella.

—Sap què diem aquí? —va respondre en Vasco, omplint de nou la copa—. L'àngel de Portugal deixa marxar els trens... i després passa cinquanta anys escrivint cançons sobre ells.

I, absurdament, ella va decidir perdre aquell tren.

RE: Repte Clàssic DCCCXXXV - Pansa i Tija: Erotisme de Bodega
kefas | 04/08/2026 a les 20:44

[Respondre]

L'ENRIC, LA RATETA I EL RIU VERMELL

- Hola, rateta, soc l'Enric. Bon dia, amor!
- Em sents bé, carinyo?
- És que aquí, al bar de la feina no hi ha bona cobertura i entre el soroll de la gent i que jo estic força ressacós de veu i de cap, pot ser que no em sentis bé.
- Ah, doncs fantàstic!
- Escolta, i tu com estàs?
- Només bé? Fantàstica estàs. Jo encara tremolo. Encara no he baixat del núvol.
- Que què m'ha passat? Dona, que tu ho saps millor que ningú! Ai que n'ets de trapella!
- Que tens el cap espès i no ho recordes?
- Ho entenc, aquell vinet estava de cine, per això et vaig proposar un homenatge a Howard Hawks, fent un riu vermell. Quan dins de la banyera jugàvem a no deixar perdre ni una gota d'aquell vi excepcional que va portar la meva dona i tu el deixaves lliscar pels llavis i, tot seriosa, et movies fantàsticament bé perquè passés entre els pits, omplís el melic i es dirigís cap a la figa on la meva llengua, endinsada en la trinxera, l'esperava per ajudar els llavis a no deixar-ne passar ni una gota, vàrem sentir que s'obria la porta del pis.
Ho vas recordant? Jo m'excito quan hi penso.
- Que què va passar després?
- Doncs un miracle! Ens havíem quedat glaçats, amb les orelles obertes com un radar de la NASA, quan el teu marit va cridar, Amèlia, que m'he deixat el mòbil al despatx de l'Anna quan l'he acompanyada a l'hospital. Hi torno, a buscar-lo.
- Oi que va ser així?
- Ens havia dit que passaria per la feina a acabar un tema que urgia. Tu i jo sabem que no és veritat i que es pica la meva dona i per això havia de tornar més tard.
- Tant se val. Ens va anar molt bé per passar comptes amb el vinet i fer-ne l'ús que tu i jo sabem fer millor que ningú.
-Com dius?
- Perquè dius que soc un cabró? Quina mosca t'ha picat ara?
- Ostiiii! Quina cagada! M'he equivocat, ets l'Anna!!

RE: Repte Clàssic DCCCXXXV - Pansa i Tija: Erotisme de Bodega
Juan Palomo | 06/08/2026 a les 12:55

[Respondre]

A veure si aconsegueixo cancel·lar el tag de negreta.

RE: RE: Repte Clàssic DCCCXXXV - Pansa i Tija: Erotisme de Bodega
Juan Palomo | 06/08/2026 a les 13:02

[Respondre]

Sembla que sí que ho he aconseguit.

Si a Atlantis, SrGarcia o Kefas els molesta veure els seus relats en negreta, el poden repetir, amb la tranquil·litat que, a partir d'aquí ja no els sortirà, en negreta.

RE: Repte Clàssic DCCCXXXV - Pansa i Tija: Erotisme de Bodega
aleshores | 12/08/2026 a les 15:03

[Respondre]

Moltes gràcies pels comentaris i l'enhorabona al guanyador del Repte, Sr.Garcia.

Cercador

Llista categories

Recomanats editora

Detall intervenció

Porto, tawny. (Fora de concurs per temes de feina).

Respostes

Respon a aquesta intervenció

Nous recomanats editora

Últims comentats

Nous més llegits

Nous més comentats

Nous més votats