Poetes palestins

Quan feia d'estudiant anava a dinar a un menjador universitari que hi havia a l'Escola del Treball, al carrer Urgell de Barcelona. Un dels nois que compartia pis amb mi era un estudiant de medecina, palestí de Jerusalem, fill d'un forner. Compartíem taula amb altres estudiants, d'aquí i palestins. Aquests podien estudiar perquè tenien algun parent, habitualment un germà, que treballava a Kuwait, Aràbia Saudí o un altre país d'Orient Mitjà, que guanyava prou diners per poder pagar els seus estudis. La relació era molt cordial i sovint comparàvem la situació dels nostres països, ocupats, per un ocupant que no tolerava ni sarracens ni catalans. Els feia gràcia que els anomenéssim sarracens, no coneixien la paraula. Amb el temps hem perdut el contacte, però sempre els he pensat per aquells racons de deus guanyant-se la vida com podien. A alguns no ens queda tan lluny aquell lloc massacrat. No hi hem estat mai, però ells han estat a casa nostra. I demà matí, quan miri les flors, que em fascinen, les preguntaré, elles que segurament tenen la saviesa dels àtoms dels nostres avantpassats, perquè els homínids tenim aquesta cruel predisposició per a la infàmia.