Pin-Up

Una dolça calidesa m'embolcalla
endinsada al llit, acotxada per plomes
La llum d'un dia novell s'esmicola
per les escletxes del finestral clos
El brunzit somort d'un cotxe que matina
esquinça l'aire gèlid del carrer,
encara despoblat

Dormisquejo, suro
entre l'estat de vigília i son.
Sento ara la teva veu esmortida
paraules domèstiques, quotidianes
envoltades de riures infantils, diàfans

Vull capturar l'instant fugisser
la bellesa etèria de la felicitat.
Just quan crec que l'he atrapat
s'esmuny com un peix
entre les meves mans

He descobert la veritable mar en terra ferma.

Escuma i onatge,
Resplendor i horitzó.
I et beso amb els ulls oberts
Per a nedar cap a la llum
De saber que ets dins meu,
Saliva marina, alga entortolligada.

He descobert el penyasegat en la planúria.

Rocall i expansió,
Paraula i valentia.
I ressegueixo el melic
On convergeixen el somni
I el desert, la set i el descans,
Bella dama, quietud excelsa.

He descobert el teu cos en començar el nou dia.

Inèrcia i plenitud,
Timidesa i passió.
I agrupo el rastre que deixes
En la invenció concava
De la meva pell besada
Per la humitat més tendra.

He descobert la llàgrima en abraçar el comiat.

Magnitud i feblesa,
Serenor i tempesta.
I sorprenc els meus dits
Amb els solcs de la impaciència,
Dèria que abrasa el batec
Profund que manté la vida.

He descobert el món en absentar-me'n d'ell...

d.

Pin-Up

Diuen que portes els astres
penjats de la toga
que et colga desmaiada
per sobre les espatlles
que aguanten el cel

Diuen que et menges els homes
com si fossin d'aire
i que sota l'ombra
que et formen els braços
s'hi forma un iceberg

Dus la cadena dels vicis
que ens empresonen la força
i esborrant les petjades dels ases
tu ens globalitzes el somnis

Diuen que deixes el terra
mullat de la baba
que vessa dels llavis
que sempre t'adulen
i que no saps parar

Diuen que no tens ofici
prò si benefici
que treus de les arques
podrides i plenes
dels més benestants

No, no et vull cap malefici
a tu, nina dels ulls ficticis,
prò no hi ha res com la vida
i tu tens el fred de divisa.

Diuen que quan ets a casa
i et treus les pintures
et tanques al armari
ben embolcallada
i et poses a plorar...

I et poses a plorar...


Boig!

És ara quan, enfilats
en les nostres victòries mundanes,
encertem a reviure l'instant precís
de la marea alta dels nostres sentits,
en la plenitud d'una allau de sensacions
que mai més moriran.
Com la més bonica de les nits
que ens tocarà viure,
com el més lluminós capvespre de passió
radiant espurna d'un univers fèrtil,
etern en la seva bellesa
amat en el seu si més subtil

No moriran els estels
quan la més forta llum del dia els amagui
i sabrem que, tot i no ser
aquell, l'astre més gran,
ens és la vital ànima clara,
donadora de vida,
com és la vida, qui ens ha dut l'amor
bell en què vivim.

Arrebossats eros d'arena fina
de la platja on la felicitat compartim,
porta d'un mar infinit,
farcit de misterioses fondàries, amagades,
que jugaran amb els colors
(i les olors)
per desvetllar-nos de la seva foscor.
Un mar
ple de la llum diàfana
on a les illes
raurà, el desig del nostre descans.

Com jo, tu somrius,
altra cosa, no podem fer.