Per a SrGarcia i altres comentaristes habituals dels meus relats, a qui fa tres setmanes havia deixat de visitar:

Després d'haver enviat a RC dissabte "El nombre e i la mare que el va parir", diumenge "Vint nanoocurrències sobre SÍ O NO?" i fa tres hores el relat participant al RepteClàssic DCCLXXX (AQUELLA TARDA), "Aquella i moltes més", considero que ja m'he posat al dia, i penso tornar a llegir i a comentar els vostres relats.

Feia tres setmanes que estava atrapat en la redacció del primer relat, que inicialment preveia un pelet més dificultós que "Pi i la quadratura del cercle", però sense imaginar quant em faria anar de corcoll. El cas és que, veient que l'expressió algebraica Ct = C0·e^i·t s'utilitzava tant per al càlcul de l'interès compost continu com per al de la població d'una comunitat tancada amb índex de creixement constant, em va semblar que la segona aplicació era inadequada, i m'he passat tot aquest temps donant-li voltes al tema i tractant d'esbrinar en què era incorrecta aquesta apreciació. A causa d'això he deixat de llegir l'última novel·la proposada en un dels clubs de lectura en què participo, a València, encara no m'he posat a fer la declaració de la Renda, dimarts passat no vaig anar al cine i durant tota la setmana he prescindit de la migdiada reparadora, per tenir més de temps.

Així que tens tota la raó, SrGarcia, quan aquest matí em retreies no haver dit ase ni bèstia sobre un relat que jo mateix t'havia suggerit, sobre un noi baixet i escanyolit, que havia de ser el complement masculí de l'últim relat teu publicat, "Memòries d'un cavallot", adaptació del conte de l'aneguet lleig a una noia alta i cepada.

Per acabar, un anunci. En el relat circumstancial "Divagacions macabres" (01/05/22024) deia "Estem segurs de la nostra identitat, única i irrepetible, oblidant-nos que som un conglomerat de cèl·lules que actuen coordinadament, que cada set o deu anys tota aquesta població s'ha renovat...". SrGarcia potser pensava que aquesta frase reflectia les meves creences, perquè va comentar "... aquesta reflexió que les cèl·lules del nostre cos van canviant cada tants anys, és cert, però la nostra identitat no canvia, és pel damunt d'allò que forma la matèria del nostre cos". Per deixar clar que opino com ell i em limitava a reproduir l'opinió d'alguns materialistes de pa sucat amb oli (per no dir "mecanicistes", en oposició als bons, als materialistes "dialèctics"), pensava dedicar un relat a la meva resposta, perquè crec que l'argumentació em durà a la qüestió metafísica del lliure albir. Així que, en molt de temps us haureu lliurat de nous relats matemàtics, ja que veig que ningú no recull el guant, però vet aquí que s'us ve al damunt un de filosòfic...

Per acabar, no sé per què t'imagino professor de Filosofia, Llengua i Literatura o Història de la Ciència i de la Cultura (si és que encara existeix, aquesta matèria) en algun IES de les terres de l'Ebre. Però en públic no aniré més lluny: només et comentaré les meves intuicions per Email. De moment t'he enviat un missatge, només per veure si havia interpretat correctament el macarró.