Detall intervenció

Pacte de silencis (versió bona)

Intervenció de: natasha | 17-11-2008


Ens coneixíem des de feia molt temps tot i haver intimat poc.
Últimament, des d'aquella trobada a l'hospital, compartíem tardes de cafès setmanals, que ens van apropar fins al punt de quedar un dissabte per dinar.
Sabia que vivia sol i que era un amant dels silencis, per això em va sorprendre tan la seva invitació... suposo que perquè malgrat la complicitat forjada em feia cert temor què em podia trobar en aquell pis. Sempre tant gelós de la seva intimitat però amb quelcom que em deia que era encantador, que tenia llum pròpia tot i viure sempre a l'ombra de tot.
A casa sempre parlàvem bastant obertament de les amistats i coneguts, però així que els vaig explicar que havia quedat amb en Carles per dinar em van mirar de manera estranya. "Ainoha, vigila, que sabem com t'ho agafes tot, i coneixent en Carles..." no van acabar la frase, suposo, per la meva cara d'incredulitat i de "no sabeu què dieu". No obstant això, ja ho havien deixat caure i intuïa que cap conversa compartida de les que els pugués explicar els faria canviar d'opinió.; i jo, de l'únic que realment tenia ganes, era de compartir aquell àpat.
Efectivament, va ser estrany. Molts silencis, estones on semblava que no parléssim la mateixa llengua: ell tant centrat en ser objectiu en tot mentre jo l'intentava seguir amb comparacions on no importés tan el què com el com... mirant-nos i tornant a la conversa absurda per... por. Un precipitat adéu, dos petons i un crit al retrobament "la setmana que ve, a la mateixa hora, t'espero. Ha estat molt interessant". No deixava de sorprendre'm! Van passar set dies i altra cop a la una trucava el timbre... Amb el pas de dissabtes, ara, ja és rutina i entre instants perduts al vent, un pacte: "del què passés entre aquelles quatre parets ningú n'havia de fer res, el nostre secret clos en dues boques; durant la setmana cadascú faria la seva i estava prohibit preguntar". Seria com qui des de 'altiplà observa un paisatge diferent i quan baixa no pot explicar res, perquè llavors es descobrirà l'encant del lloc que el fa únic.
A dia d'avui a casa segueixen sense entendre què ens uneix un dia a la setmana, segurament si m'ho miro des del seu punt de vista, jo tampoc; però és que hi ha coses que no expliquen les paraules, cal buscar una mica més enllà, en l'essència de les mirades.


Respostes

  • Pacte de silencis
    natasha | 17/11/2008 a les 09:37

    Ens coneixíem des de feia molt temps tot i haver intimat poc.
    Últimament, des d'aquella trobada a l'hospital, compartíem tardes de cafès setmanals, que ens van apropar fins al punt de quedar un dissabte per dinar.
    Sabia que vivia sol i que era un amant dels silencis, per això em va sorprendre tan la seva invitació... suposo que perquè malgrat la complicitat forjada em feia cert temor què em podia trobar en aquell pis. Sempre tant gelós de la seva intimitat però amb quelcom que em deia que era encantador, que tenia llum pròpia tot i viure sempre a l'ombra de tot.
    A casa sempre parlàvem bastant obertament de les amistats i coneguts, però així que els vaig explicar que havia quedat amb en Carles per dinar em van mirar de manera estranya. "Ainoha, vigila, que sabem com t'ho agafes tot i coneixent en Carles..." no van acabar la frase, suposo, per la meva cara d'incredulitat i de "no sabeu què dieu". No obstant això, ja ho havien deixat caure i intuïa que cap conversa compartida de les que els podés explicat els faria canviar d'opinió.; i jo, de l'únic que realment tenia ganes, era de compartir aquell àpat.
    Efectivament, va ser estrany. Molts silencis, estones on semblava que no parléssim la mateixa llengua: ell tant centrat en ser objectiu en tot mentre jo l'intentava seguir amb comparacions on no importés tan el què com el com... mirant-nos i tornant a la conversa absurda per... por. Un precipitat adéu, dos petons i un crit al retrobament "la setmana que ve, a la mateixa hora, t'espero. Ha estat molt interessant". No deixava de sorprendre'm! Van passar set dies i altra cop a la una trucava el timbre... Amb el pas de dissabtes, ara, ja és rutina i entre instants perduts al vent, un pacte: del què passés entre aquelles quatre parets ningú n'havia de fer res, el nostre secret clos en dues boques; durant la setmana cadascú faria la seva i estava prohibit preguntar. Seria com qui des de dalt de l'altiplà observa un paisatge diferent i quan baixa no pot explicar res, perquè llavors es descobrirà l'encant del lloc que el fa únic.
    A dia d'avui a casa segueixen sense entendre què ens uneix un dia a la setmana, segurament si m'ho miro des del seu punt de vista, jo tampoc; però és que hi ha coses que no expliquen les paraules, cal buscar una mica més enllà, en l'essència de les mirades.

    • Pacte de silencis (versió bona)
      natasha | 17/11/2008 a les 09:47

      Ens coneixíem des de feia molt temps tot i haver intimat poc.
      Últimament, des d'aquella trobada a l'hospital, compartíem tardes de cafès setmanals, que ens van apropar fins al punt de quedar un dissabte per dinar.
      Sabia que vivia sol i que era un amant dels silencis, per això em va sorprendre tan la seva invitació... suposo que perquè malgrat la complicitat forjada em feia cert temor què em podia trobar en aquell pis. Sempre tant gelós de la seva intimitat però amb quelcom que em deia que era encantador, que tenia llum pròpia tot i viure sempre a l'ombra de tot.
      A casa sempre parlàvem bastant obertament de les amistats i coneguts, però així que els vaig explicar que havia quedat amb en Carles per dinar em van mirar de manera estranya. "Ainoha, vigila, que sabem com t'ho agafes tot, i coneixent en Carles..." no van acabar la frase, suposo, per la meva cara d'incredulitat i de "no sabeu què dieu". No obstant això, ja ho havien deixat caure i intuïa que cap conversa compartida de les que els pugués explicar els faria canviar d'opinió.; i jo, de l'únic que realment tenia ganes, era de compartir aquell àpat.
      Efectivament, va ser estrany. Molts silencis, estones on semblava que no parléssim la mateixa llengua: ell tant centrat en ser objectiu en tot mentre jo l'intentava seguir amb comparacions on no importés tan el què com el com... mirant-nos i tornant a la conversa absurda per... por. Un precipitat adéu, dos petons i un crit al retrobament "la setmana que ve, a la mateixa hora, t'espero. Ha estat molt interessant". No deixava de sorprendre'm! Van passar set dies i altra cop a la una trucava el timbre... Amb el pas de dissabtes, ara, ja és rutina i entre instants perduts al vent, un pacte: "del què passés entre aquelles quatre parets ningú n'havia de fer res, el nostre secret clos en dues boques; durant la setmana cadascú faria la seva i estava prohibit preguntar". Seria com qui des de 'altiplà observa un paisatge diferent i quan baixa no pot explicar res, perquè llavors es descobrirà l'encant del lloc que el fa únic.
      A dia d'avui a casa segueixen sense entendre què ens uneix un dia a la setmana, segurament si m'ho miro des del seu punt de vista, jo tampoc; però és que hi ha coses que no expliquen les paraules, cal buscar una mica més enllà, en l'essència de les mirades.

  • El pacte etern de l'Àngel
    Galzeran (homefosc) | 19/11/2008 a les 22:05

    Fa temps que la seva vista no l'ajuda, però si em mirés, encara i no veure'm, sabria qui sóc.

    Vaig assistir en el seu naixement, i del bressol estant, fins avui mateix, que no he deixat de tenir-ne cura. És la meva tasca i la faig de bon grat, fins i tot ara que és un vellet adorable i apagat, al caliu i la llum de la seva llar de foc hivernal. Ara sols li vigilo els últims batecs d'aquesta vida.
    Tot va començar quan feia d'ajudant de llevadora a la clínica on la seva mare anava de part. Aca-bat de posar al món, me'l varen deixar a mans per donar-li els típics primers cops al cul; calia aprofitar l'ocasió, desconeixia si tindria cap més oportunitat de tornar-hi. Aleshores la meva apa-rença humana tenia vint i pocs, la meva era una ànima de primera volada, en tots els sentits, en els terrenals i en els espirituals.
    Per fer-me entendre us diré que era el meu primer "custodiat".

    En el dia del seu bateig vaig ser testimoni de la baralla pel seu nom. La mare en deia un que a l'àvia paterna li recordava el d'un xofer que havia tingut. Per contra, l'àvia proposava el d'un rei que la mare no acceptava. Aquell dia jo era una escolaneta avorrida que aguantava la candela. Quan anaven a beneir el nadó amb les paraules tradicionals per dir-ne el nom, vaig apropar mas-sa la bugia al cap de l'infant, i el capellà em va renyar.
    - Francesca, estigues quieta amb el ciri! - va dir-me el mossèn.
    Des d'aquell moment, i durant tota la seva vida, al meu "home" l'han anomenat Cesc.

    Als seus vuit anys i durant les vacances d'estiu, va ser el primer cop que em vaig sentir recone-guda. Ell anava a cercar un tortell de nata a la pastisseria del Carrer Major d'un poble costaner. Jo feia temps esperant-lo en una terrassa a tocar del local, tot prenent-me una orxata ben fresca. Per aquells dies, jo era una noia germànica, camí dels quaranta i em feia acompanyar d'un que-rubí rossenc que simulava uns cinc estius. El Cesc trigava en sortir, em vaig impacientar. Anava per entrar a veure què passava, quan vàrem coincidir a la porta de la botiga, just ell en sortia. Devia notar-me alguna cosa a la cara, perquè em va mirar de dalt a baix amb ulls interrogants, com de curiosa aprovació; no vàrem dir-nos res, no parlàvem la mateixa llengua, tants sols vàrem creuar un somriure. Ell duia dos paquets, un a cada mà.
    Mentre li aguantava la porta, no deixava de mirar-me i amb els ulls fixos en mi, marxava.

    Aquell mateix estiu vaig mudar la pell per ser la Montserrat, una noia de set anys que anava a la platja cada dia, com ell, ens havíem fet amics. Un matí, estirats en un altiplà a l'arena de la platja, em va parlar de la sensació elèctrica que havia tingut en veure aquella dona sortint de la pastisse-ria, com si la conegués, com qui recorda el retall d'un passat inexistent. Ell no sabia que amb qui parlava era... el mateix... ésser espiritual. De la manera més innocent possible, vaig explicar-li misteris relacionats amb l'amor, i el meu món secret. Aquell matí ell va jurar que un dia em faria famosa; escriuria un llibre que parlaria de mi. Era un pacte d'infantesa que m'havia confós, no sabia si es referia a l'amiga de jocs, a la noia germànica, o si parlava de l'àngel que sóc. Però em va semblar que havia entès més coses que no pas deia. Els menuts són més llestos del que vo-len recordar els grans. Si el que jo era semblava impossible, per a ell era creïble.
    Sempre he estat noia als seus ulls, i no cal enganyar-vos, em sento bé en femení, és el més aproximat a la meva veritable realitat.
    Passat l'estiu no vaig tornar a ser la Montse. Havien estat unes vacances fantàstiques que ell no va oblidar mai. Però en créixer, tant homes com dones deixeu de somiar i en aquest oblidar, ens fonem dins del no res. Però ell no, ell volia tornar-me a veure. Era el seu desig, i era genial!
    He estat sempre entre les seves millors amigues, i molts cops m'ha reconegut, i respectat. Els somnis són cas a part de la realitat i reconec haver compartit miratges amb petons nocturns molt afectuosos, hem viscut moments onírics que en el pla material mai s'han produït.

    Amb el pas dels anys va esdevenir un escriptor reconegut, i bo, però es trobava sol, li calia alguna cosa més. Un dia vaig presentar-li una noia, seria la seva companya vital. Havia pensat fer unes vacances d'ell, però en els inicis d'aquella relació m'hi vaig haver d'ocupar més que mai.

    Després l'he anat seguint de lluny. Fins avui que, asseguda en una senzilla butaca, li vigilo els darrers moments. Sé que m'ha reconegut, el seu sisè sentit li ha parlat de mi. Ho he llegit en el seu llibre, aquell que em va prometre a la platja. Pàgines que parlen d'amor, i del moment que s'atansa; diu saber qui, i com, sóc. Ho diu també resumint paraules: "Vida d'un Àngel", el títol del seu llibre pòstum.
    Ningú mai sabrà de qui parlava.
    Assegut a la seva butaca d'orelles em mira, té els ulls oberts. Estossega i li atanso el got d'aigua, m'intueix i em parla.
    - Avui veniu a cercar-me, -ha començat, amb la veu ofegada per un ronc planyívol. -El destí, ja ho sé, -un somriure es dibuixava en els seus llavis. -Fins ara mateix amiga eterna. Quedem a casa teva, -i tancant les parpelles, ha deixat de respirar.
    - Descansa en pau, -li he dit.

    M'esperava un naixement a la mateixa clínica del meu primer servei.
    Somreia quan he vist el nadó a les meves mans?

    Era la meva part del pacte. Com en un somni, un desig fet real; tot tornava a començar.

  • MADAGASCAR (Un pacte cal respectar-lo. Sempre)
    deòmises | 21/11/2008 a les 06:40

    Divendres, 19 de desembre de 1986

    Ja fa dues setmanes que vam aterrar a l'aeroport d'Ambalabe, a 150 quilòmetres de la nostra destinació final, el poblat d'Ambingivato. He agafat el relleu de la mare en la tasca humanitària centrada en l'Àfrica del Sud i intento seguir les seves passes el millor possible.

    Als ulls de la gent, només sóc una blanca més -ho sé-, perduda enmig de l'altiplà de Madagascar sense nocions de la llengua malgaix i amb escasses de francès. El llogarret és tan allunyat de la capital del país que no semblaria estrany si ens asseguren que ningú del Govern no té constància de les necessitats dels seus habitants. Ni tan sols de l'arribada d'ajuda humanitària. Però als ulls de Mbaviri sóc la seva salvació, una de les persones que ajuda els seus familiars i amics a seguir la vida després de les pluges torrencials, les que omplen els pous d'aigua i estenen any rere any sense falta el godrampotaka pertot arreu, aquest llot que tant costa de fer desaparèixer dels camps i dels camins. Entre ell i jo, la confidència ha crescut en aquestes dues setmanes i una simple mirada transmet a l'altra persona allò que la preocupa o allò que sent. Com si ens coneguéssim de tota la vida (...)

    Dissabte, 7 de febrer de 1986

    Hem acabat la nostra feina al poblat i cal tornar cap a Europa. Satisfeta per la tasca realitzada però decebuda perquè Mbaviri m'ha esquivat des que li vaig obrir el cor i li vaig confessar en un francès maldestre els sentiments que m'havia despertat mica en mica. Fins i tot, a l'hora del comiat m'ha refusat els dos petons a les galtes, només una freda encaixada de mans i prou... Com puc deixar l'illa sabent que l'home que estimo hi resta? (...)


    Han transcorregut onze anys des que vaig escriure-ho i em trasbalso encara. Rellegeixo el diari del meu primer viatge a Madagascar, i el record d'aquell home que no vaig aconseguir mai em retorna amb més força. Malgrat totes les voltes que ha donat la meva vida, m'agrada imaginar què hauria passat si en Mbaviri m'hagués correspost. Seria una desgraciada? Hauria perdut la meva joventut en un continent estrany? No ho sabré mai. L'únic que sé és que ara, amb trenta-set anys em sento desemparada, havent fracassat en el meu matrimoni, amb la pèrdua de la mare tan recent que el simple esment del seu nom em torna el plor. I l'única alegria m'arriba dels ulls de l'Arnau, el fruit dels set anys abocats en un matrimoni que trontollava des del començament. I tot per la passió que sentia per Madagascar. La mateixa que encara sento.

    En Miquel, el meu marit fins fa escasses setmanes, sempre havia cregut que hi havia alguna cosa que m'estirava més que l'ajuda humanitària cap a l'illa. I el naixement de l'Arnau va ser el començament del final de la nostra unió. El fet que nasqués tan bru de pell, amb aquella mirada tan penetrant i aquell cabell rinxolat fins a l'extrem... Segons ell, eren factors prou evidents per demostrar la meva infidelitat. Segons jo, que em guiava més pels meus comptes, l'Arnau havia estat concebut abans de l'inamobible viatge anual cap a Madagascar. De res no em va servir deixar en secret el sentiments vers en Mbaviri: qui hauria cregut que entre ell i jo només havia nascut una amistat respectuosa sense res més? Després de veure l'Arnau, ningú.

    Mentre guardo el diari entre la capsa dels meus records africans, trobo un paper estranyament nou. Reconec la lletra: la de la mare. Sembla una carta, però no recordo haver-la vista abans ni haver-la-hi guardada jo. Ni tan sols haver-la rebuda per correu. Llegeixo:

    Estimada Maria,

    No sé quan llegiràs això. Només sé que ja seré morta i que, quan ho facis, entendràs certes coses de la teva vida.

    Recordes que et parlava de la situació caòtica de Madagascar entre el 1958 i el 1960? Recordes que també et vaig explicar que l'exèrcit francès ens havia assetjat durant mesos? Tot no era cert. Només la situació del país. Res de setges ni de perill contra la integritat física. Vaig enamorar-me de l'home més meravellós que havia conegut mai. De tal manera que em va fer oblidar que tenia família fora de l'illa, que m'esperava i patia per mi. Però Marc era superior a tot allò mundà que no em destacava de les altres persones. Per això vam fer un pacte de silenci: desaparèixer mentre la situació del país no s'aclarís, i gaudir, tenir cura l'un de l'altre, viure. Ja ho sé, era una bogeria però estàvem plens d'il·lusió i d'amor.

    I em diràs per quin motiu t'explico això: ben fàcil, perquè sempre m'has cregut distant. És cert, distant perquè l'encanteri malgaix travessa fronteres. Però també distant per no poder desvelar-te el secret entre Marc i jo: el de no parlar mai del fill que vam engendrar durant la nostra desaparició, de qui vaig haver de desprendre'm per tornar al Primer Món, ple de dèficits vitals, lluny de l'amor veritable. Ni que tornava a Europa embarassada de Marc novament. Aquest secret ens acompanyaria fins a la mort, això vam pactar. Jo he complert la meva part, Marc també va fer-ho amb la seva.

    Te'l lliuro perquè entenguis el meu comportament i la meva negativa, perquè no caiguessis en el parany on va caure la teva mare i haver de renunciar a coses importants, perquè creguessis que eres feliç coneixent només allò que tenies.

    Només em resta demanar-te perdó per haver-te ocultat l'existència d'un fill meu i de teu pare legítim. Ja saps el nom d'ell, eminentment francès, degut a la colonització. Però, com a aferrissat defensor del poble malgaix, el teu pare va triar un nom autòcton de l'illa per al nostre fill: Mbaviri. Pocs n'hi haurà a l'illa, si algun dia vols...

    Les lletres esdevenen papallones que fugen del paper i se m'enduen mentre perdo el coneixement...


    * * *


    d.
  • Repte Clàssic 359: Fausta.
    Unaquimera | 21/11/2008 a les 22:10

    La meva ànima, dius que vols? Per a què? És igual, no em contestis, no perdem temps! Sona el mòbil, sents? He de marxar, no puc fer tard... anem per feina!
    Et dono la meva anima i ja t'ho faràs amb ella, que no sé de què t'ha de servir, si tu em concedeixes l'únic desig que tinc...
    Com? No, no vull l'amor dels homes, ara mateix no em fa cap falta! Primer sóc jo i la meva carrera: no vull llastres ni frens!
    No, tampoc necessito diners: en tinc i vindran més! Me'ls guanyaré treballant, seran tots meus, no deuré agrair-li a ningú el fet de tenir-los... No vull dependències!
    Fred, fred! No demano que m'asseguris l'èxit: tota sola he arribat fins un altiplà amb bones perspectives: sóc força coneguda... de vegades puc triar...però no afluixaré fins assolir la cima: vull ser la millor, la més sol·licitada! Ascendiré pels meus propis mèrits!
    No, no desitjo la vida eterna, la prefereixo breu però tal com l'he triada: per a què anys i anys de martiri en una vall de llàgrimes?
    Ja torna a sonar... m'esperen! Aniré al gra: el que vull de tu, si de veritat ets totpoderós, no t'ha de resultar gaire difícil, mentre que jo triomfaré i seré feliç: fes-me prima!
    Com que què vull dir amb això? Ahir vaig veure un reportatge sobre Etiòpia... o algun país de per allà... quina enveja, tu! Aquelles dones només tenien pell sobre els ossos! Gens de savoir fer, és clar, ni experiència davant la càmera, però segur que no tindrien cap problema en ser triades per a la passarel·la d'engany... o ben quietetes i maquillades, per a la campanya promocional...
    Per favor, no siguis vulgar! Ja ho sé, que no estic grossa, només faltaria: Avui he menjat sis panses, he pres un batut de proteïnes, he begut dos litres d'aigua mineral ionitzada i una barreta de fibra... encara que només havia de menjar mitja... et demostro confiança, ja ho veus, confiant-te aquest secret: tu no li diràs al meu representat, oi? Es posaria pesadíssim... Cada cop que m'engreixo, em reny molt i m'intimida!
    Després de la sessió fotogràfica aniré al gimnàs, a posar-me en mans del meu entrenador personal; ell sap què ha de donar-me, treballa per a l'agència... Al vespre he d'anar a la presentació per sortir a les fotos, però no menjaré res, només lleparé algun glaçó i prou... Bé, a tu t'ho puc dir, oi? Caurà alguna ratlla... A la nit dormiré d'una tirada gràcies al somnífer, i no sentiré la gana esgarrapant-me els budells. Demà m'aixecaré afamada, però mastegaré assenyadament cada pansa vint-i-quatre vegades, tal com cal, mentre xarrupo el batut. Tot just tastaré la barra de fibra, per compensar l'excés d'avui; aguantaré fins que noti que tu compleixes la teva part i començo a perdre pes. Llavors potser menjaré... Fa tant de temps que no tasto algunes coses que gairebé no recordo el sabor! Un dau de meló, per exemple. L'última vegada que vaig sucumbir a la temptació, ho vaig vomitar de seguida en adonar-me del que havia fet, però si ara tu i jo signem el nostre pacte, m'ho podré permetre.
    Què dius? Que això no t'ho havien demanat encara? No has parlat amb cap de les meves companyes, suposo... Està bé, tu treu-me de damunt uns quants quilos i jo et presentaré unes quantes models... no volen la seva ànima per a res: no surt a les fotos, no és un valor que el representant pugui al·legar davant ningú, ni els dissenyadors li fan roba a mida... De fet, si pesés ni una mica, jo mateixa te l'hauria regalada!
    Deslliura'm del greix que jo sé que s'acumula inexorablement a sota la meva pell... Hi ha dies que puc sentir-lo, grumoll al costat de grumoll, i em venen ganes de punxar-me per destil·lar enfora aquella purulència que el meu propi cos emmagatzema malgrat les meves amenaces... Hi ha nits que no puc descansar, endevinant que quan resti quieta, el greixum aprofitarà el repòs per fer-hi niu... i llavors ballo i ballo com una possessa!
    Allibera'm d'aquest infern, tu que n'ets senyor, que avui he arribat als quaranta-set quilos i no puc continuar vivint amb aquest pes a sobre!
    Com se signa el tracte? Amb una besada? Et dono dos petons... sense llengua, però! Tothom sap que la saliva d'un altre engreixa...


    Unaquimera




Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.