On eres?

Estupefacte en sentir-te la veu
caigué pres de la inconsciència.
Fóra inconsistència en abraçar-te?
Fóra inconstància en implicar-te?

Maleïda ànsia!

Somic de tanta enyorança
flagel·lares la meva impertinència.
Patí impotència de no tenir-te?
Patí impaciència de seduir-te?

Maleïda essència!

Abstracte amor amb vida eterna,
a tu et canto, a tu em remeto.
Cerciorem-nos tot circumdant
els nostres cossos a l'ensems...

... Mentre caic rendit i abúlic en deprimir-me,
quan la volició, neutralitzada en remetre la força de la voluntat,
taxà, injustament, la mort equànime a la presència volguda,
adornada amb vestits de nit, arracades nacrades
i flaires perfumats de rosada i clavells.

Estupor en saber que no sabré més de tu.
Estupefacte en sentir-te la veu,
resclosida... a la meva oïda.

On eres
quan les cues de les estrelles argentades
vibraven al so dels platerets
que al teu voltant repicaven?

On eres
quan en la nit transparent i imantada
les llums de porpra fluïen
pel carrer on passaves?

On eres
quan les meves mans van obrir-se
com pètals de carícia
i els tallares?

Si m'obríreu en canal
us donaria uns quants
senzills consells
que cauen pel seu pes:

Alceu aviat el vol com teuladí
o enlaire-lo com milotxa
un dia de llevant ben fort.
Toqueu la música del poble;
escampeu la pols a l'era;
espenteu la roda de la sénia.
No feu preguntes:
doneu respostes.
No mormoleu eixams de fum;
obriu el trastellador
i deixeu el aigua córrer.
Digueu-li al pa, pa;
al vi, bo;
i cabró a aquell
que s'ho faça meréixer.
Abandoneu l'atzucac desert;
tireu pel recte a l'horitzó.
Agraneu llegones,
mostreu la falç
i el puny en pau
si cal, i on calga.
No feu projectes:
deixeu el temps per als rellotges.
Mai digueu 'si jo fos'.
I que siga el vostre món el veritable.

Però no m'obrireu, supose.
Així que us els podeu estalviar!


rnbonet dixit

Al baterell del record,
a la solana dels pensaments,
en aquest descampat on habito
sempre assotada pel vent
i l'onada dels records...
¿Sabré fer-me un cobert
de fullola abrinada,
de paraules,
per encabir la melodia
monòtona,
el càntic de la meva ment?

Per sargir veles i refer xarxes gastades
del meu cor i cos, faré drassanes,
i rescataré els naufragis de somnis i esperances
en els que puguis defallir
i mitigaré incendis d'ires justificades
per a què segueixis modelant-me.
Entre núvols de petons i garlandes d'escuma blava
desaré una ànima a l'armari.
Si mai s'enfonsa el mon, o l'horitzó et fa basarda,
sempre podràs estrebar-t'hi.

Seré coixí i llençol a l'hora baixa
quan et calgui repòs
i la mar sigui calma.
Tots els matins seran nous, nets de rosada
i esmerçaré en estimar-te
vuit dies a la setmana.

Tot això volia dir-te, i d'altres coses,
que omplissin les ones d'amor
però el temps es va acabar de sobte.
La mar brava es reduí a un bassal fosc
enllotat per les peülles de desbocats corsers.
Tu vas apagar la llum i jo no vaig parar d'enfonsar-me.

"Oh foll Amor! Sols vostre nom m'espanta..."
"Cants d'amor" -AUSIÀS MARCH-

Ara a la tardor he trobat de nou la il·lusió per l'amor, com quan era un adolescent i m'enamorava de totes les xicones que em miraven. Fa uns anys em va clucar l'ull, jo tenia més de quaranta anys, i ella era una joveneta que acabava de complir-ne disset. Va ser tota una aventura, i a tothora escoltava el murmuri dels veïns: "Si pot ser la teua filla! On vas, verderol?" Jo feia veure, doncs així ho sentia, que el meu amor era un amor platònic, ja sabeu! l'amor per la bellesa, i no li tocava ni un pèl. Aleshores, van passar els anys i, a poc a poc, sense que me n'adonés, ella va anar creixent, i a cada vegada feia més goig veure-la. Ja no me la mirava com abans, i vaig tornar a sentir punxes al cor i bategades al cap; la sang em bullia dins de les venes, i ara comprenc que la meua dona de vegades es senta gelosa d'ella, que és tan bonica, que tot ho enlluerna amb la seua presència, que deixa bocabadats a tothom que la mira; dones i homes, joves i vells, fins i tot els orbs i els muts s'enamoren de la seua flaire, de la seua veu, del seu relleu suau com el fil d'aranya, el seu esguard tan pur com l'aigua de les glaceres que l'home mai no ha trepitjat... Per això comprenc a Isabel, car no pot lluitar contra la meua passió per...
LA POESIA!!!

***

FRANCESC

PS Lluís, sisplau mira el mail...