Les portes de l'infern

La Valèria dorm quan apago el llum. El neguit no em deixa aclucar els ulls i, a les fosques, clavo la mirada cap al sostre. La foscor absoluta no deixa discernir-ne cap detall. Els records que s'han remogut en trobar el perfil de la Verònica al facebook són vívids. Malgrat que faci tants anys de la nostra història, hi ha una empremta molt marcada dins del cor. Encara... I fins avui no ho he descobert.

Cloc els ulls, però no em disposo a dormir. El cap rumia, no ha parat des d'abans de trametre el missatge a la Verònica. La vull veure, no sé la raó exacta. Té una família, una criatura de curta edat. Jo no he tingut fills encara, però la Valèria m'ha retornat la il·lusió després de tants fracassos amorosos. Sense adonar-me, retrocedeixo en el temps. I la Valèria ja no existeix en aquest retrocés ni en el punt on s'atura el pensament.

Un matí de començament d'estiu. Assolellat i amb una brisa agradable. Ens trobem en un parc solitari. És un dia feiner i hi ha escola. Tot just avui compleixo els setze anys. I tots dos hem fet campana de classe. No tots els dies hi ha un oferiment d'estar amb la noia que et té el cor robat, malgrat tenir parella. I si, a més, et diu que és el teu regal d'aniversari, com pots negar-t'hi? Ella ha hagut de mentir als seus pares. Els meus són fora. Bèlgica? Itàlia? Als antípodes potser? No ho recordo. La memòria relaciona les esdrúixoles i em confon.

Al parc comencen les carícies, les confessions, la seva negativa inicial i, degut a la insistència, la lenta rendició que esborra pors de ser vistos, bretons i que només som amics. Encara que la meva amistat es barreja amb l'amor. El primer amor, si més no. La bogeria es desferma quan la beso als llavis i palpo el seu pit dret damunt de la samarreta i del sostenidor. A la boca pugnen les paraules amb la saliva de tots dos. I no sé de quina manera he gosat dir-li que anem a casa meva, que els meus pares no hi són...

Dins de casa, condueixo la Verònica de forma estratègica perquè no vegi el munt de roba bruta que s'ha anat formant arran de la marxa dels pares. La duc a través del passadís mentre ens besem de nou. Els seus malucs s'arrapen al meu cos i, amb la pressió, ella deu notar la meva excitació. Ens aturem i em desfaig de la samarreta, mentre ella es treu la seva. El minúscul sostenidor apenes abasta els pits, turgents i ferms que, sota l'encaix, evidencien els mugrons endurits. Miro el seu melic, és el meu món ara.

L'estiro del braç per dur-la a la meva habitació. Sé que el llit no està endreçat i, malgrat tot, tant me fa. Però em frena. Al llit dels teus pares, diu amb picardia i en veu baixa. Empasso saliva i la miro fixament. La desitjo i vull seguir endavant. Obro la porta del dormitori patern. El llit, a banda de sagrat, em sembla colossal, enorme comparat amb l'exigu matalàs que tinc a la meva habitació. I l'empenta que rebo d'ella fa que caigui damunt d'ell amb força, mentre la Verònica esclafeix a riure. Vol jugar i em busca les pessigolles. L'agafo per sorpresa i l'estiro cap a mi. Abans que caiguem tots dos, la beso al coll. Gemega, és el seu punt feble, que la desmunta per complet.

Batallo amb els seus braços per arribar a la tanca de la faldilla. No m'ho vol posar fàcil. En canvi, ella em despulla amb una agilitat que esparvera. Sóc un home indefens a punt de caure en els braços de la dona que estimo. Se m'acosta sigil·losament i em gira el cap l'angle just perquè la jugular quedi visible. Obre la boca i em mostra les dents. Amb això, augmenten més el desig i l'erecció, que no han mostrat senyals d'esgotament. Torno en un minut, em xiuxiueja i, amb la mateixa rapidesa que m'ha despullat, desapareix cap al lavabo.

Sento l'aigua com cau, i penso que no tinc preservatius per si arriba el moment més íntim. I tampoc sé si és bo demanar si ella en té per si l'ofenc amb la pregunta... El cor em batega amb força. I s'accelera quan reapareix la Verònica. Només duu unes calcetes minúscules com el sostenidor, amb el mateix encaix. Només puc mirar els seus pits i resseguir el seu ventre fins al seu melic, que tant em meravella. I descobreixo que el món no acaba en el seu melic quan baixa la darrera peça de roba. Llavors és quan queda visible un nou món per als meus ulls i que vull descobrir amb la resta dels sentits. La desitjo més que mai i em neguitejo, mentre la Valèria murmura alguna cosa inintel·ligible. He d'intentar dormir i parar de recordar...


Ayurveda

Un aiguat intens havia refrescat l’atmosfera. Ho agraïa, sentint l’aire fresc a la seva pell entre creuava el carrer, després de les llargues hores treballant amb l’Agustí, aspirant l’aire viciat i la transpiració abundant d’ell.
L’Àngel l’esperava al rebedor. “El tens?”, va dir, ansiós. Ella li va allargar el disc i el va seguir mentre corria cap a la sala. De sobte, va sentir-se immensament fatigada. Quan va arribar a la sala ja havia aparegut aquella cara a la pantalla, i va començar a sentir la veu, monòtona, freda, metàl•lica. El va estar observant mentre devorava les imatges que ella ja coneixia de memòria, després de veure-les tantes vegades repetides al costat de l’Agustí mentre manipulava la consola de muntatge.
Va dir-li que s’anava a fer una dutxa, i ell a penes va fer un gruny d’assentiment, sense desenganxar els ulls de la pantalla. Va donar unes passes pel corredor i, en passar pel davant de la porta oberta del despatxet, es va aturar en sec. La cara, aquella cara del boig, els ulls fixos i malignes rere els gruixuts vidres de les ulleres, l’observaven des de la làmina col•locada a la taula de dibuix. Apropant-se, va comprovar com l’Àngel havia aconseguit retratar amb precisió aquella especial mirada a partir de les tres o quatre fotos que ella ja li havia dut. Aleshores va advertir que, a la tauleta del costat, hi havia almenys una dotzena més de dibuixos amuntegats. En tots, aquell rostre dement.
Va tornar al menjador. Ell continuava enganxat a la pantalla. La veu glacial deia:
El seu coll era molt delicat. No respirava gaire fort, i no cridava ja. Suposo que no tenia molt d’arrelament a la vida, i per això va ser fàcil arrencar-li. No pesava gens, potser els infants deixen de pesar quan se’ls va la vida, perquè no em vaig adonar que ja no tocava a terra, jo l’aguantava entre les meves mans, i era com si ella volés, com si jo l’hagués ajudat a volar definitivament.
Llavors deixava anar un somriure... Va sentir de nou l’esgarrifança amb què, al costat de l’Agustí, l’examinava, mentre ell decidia congelar allí la imatge i fer una fosa en negre. Va tancar els ulls, com si ella necessités ara també fondre la imatge, i quan els va obrir va mirar l’Àngel i va esgarrifar-se de nou veient que ell reproduïa una rèplica perfecta d’aquell somriure.
-Què estàs fent? –va cridar.
Ell es va girar alarmat.
-Que què faig? Miro el teu documental!
-No és el meu documental –va replicar ella-. És de l’Agustí, només li he fet de càmera.
-I jo d’il•lustrador. Que és el que m’has demanat, oi?
-I necessites fer tants dibuixos?
-Què t’agafa ara? O és que jo em fico amb les hores que t’has passat amb aquest estrafolari de l’Agustí?
Ella va notar com l’envaïa de nou l’esgotament. Va deixar caure les espatlles i va mormolar unes excuses. Ell tenia raó, segurament. Però ja feia dies que es començava a penedir d’haver acceptat intervenir en aquell projecte de l’Agustí, el que ell havia anomenat una exploració cap a les portes de l’infern. Va fer-li un petó i es va adreçar a la dutxa.

Després d’un improvisat mos, ell s’havia quedat al despatx, li va dir que per una estoneta només, i ella va decidir esperar-lo al llit llegint. Però s’havia quedat adormida abans que ell tornés. Es va despertar d’un son agitat, d’un malson on algú la perseguia fins caure en un abisme sense aire. Va veure llum, es va aixecar i va anar fins al despatx. L’Àngel estava d’esquena, dibuixant sobre una figura femenina, infantil potser, suspesa des d’unes grapes colossals que l’aferraven pel coll. De cop, ella va adonar-se que la cara, sota el llapis, anava agafant les seves pròpies formes. Va xisclar. Ell es va girar. Sota els rínxols embullats els seus ulls la van fitar amb fúria, i es va abalançar sobre ella aferrant-li el braç esquerre, mentre es posava d’una revolada unes ulleres gruixudes. Ella va intentar cridar i va tractar d’alliberar-se, però les mans d’ell ja li estrenyien violentament el coll.

Va saltar com un ressort. Panteixant, es va veure incorporada al llit, amb la llum artificial de la ciutat filtrant-se suau des del persianes . L’Àngel respirava tranquil•lament adormit al seu costat. Es va notar xopa, am el batec del cor alterat. Es va aixecar i va anar al lavabo. Es va mullar la cara i es va sentit alleujada. S’hi havia implicat massa en aquell projecte, s’havia deixat dur per l’entusiasme obsessiu que sempre desplegava l’Agustí.
Anava a apagar el llum per evitar que el reflex despertés l’Àngel, quan va veure de cua d’ull alguna cosa estranya a la seva imatge al mirall. Apropant-s’hi i apartant el cabell moll cap al darrera de les espatlles, va distingir clarament, com si haguessin estat dibuixades amb tinta vermella a la base del coll, les marques d’uns dits.

Fa poc temps que participo en una pàgina d’Internet, relatsencatala.cat, on he descobert en mi mateix una mena de vocació literària que desconeixia, però també que em manca la capacitat de concentració necessària, i “espai mental lliure” per poder estendre les idees abans de plasmar-les en un relat.

He vist que l’”Englantina” ha convocat un Repte clàssic, amb un tema original: un gran descobriment. Li estic donant voltes al tema i a les condicions que ha de complir el relat per a poder participar-hi. No me’n surto. Tinc un neguit instal•lat al cap, al cos, que m’impedeix posar-me a treballar-hi. És com quan estàs segur de que has badat, que hi ha quelcom que se t’ha passat per alt, un detall, però no saps quin. Estic absort, absent, amb el cap a un altra banda. Banda.

A veure. Cal donar-li voltes al plantejament i a les condicions, com quan afronto un tema de feina amb el paper en blanc. A veure què descobreixo.
Hi ha temps fins avui, 27 d’abril, a les 20:00. Jo soc de ciències, i sumo: dos més set més dos mes zero... onze! Això no em diu pas res.

Som a mig dia i encara no he pogut escriure ni un borrall! I he d’escriure, com a mínim (doncs així s’ha plantejat al “plec de condicions”) quatre-centes trenta-quatre paraules. Quatre, tres,.. quatre... sembla una alienació, o una alineació,... i sumen onze! Un altre cop onze! I no son pas poques paraules!

El nombre màxim de paraules és de vuit-centes vint-i-una. Vuit, dos, un ... sumen onze un altre cop! Encara pararé boig! Potser la jutgessa ha volgut transmetre un enigma contingut en el plantejament del repte? Jo ja estic a la vora de l’esgotament mental. Queda poc temps, i el més calent a l’aigüera.

Tranquil, pensa, em dic a mi mateix. Faig un glop del whisky que m’he preparat abans. Onze, onze, ... li dono voltes i, de moment, només em recorda al cotxe que sempre he volgut tenir, i que encara mai no he tingut. Tothom a qui li agraden els cotxes ha pensat alguna vegada que li agradaria tenir un Porsche. Un 911, naturalment. Nou, un, un... onze! M’estaré obsessionant?

Queda poc temps, estic a punt de claudicar. Rebo un SMS del meu cunyat, “avui a les 20:45 a casa meva”. Què coi vol dir? A les vint quaranta-cinc, dos, quatre, cinc,... onze!! Ara si que em sembla que m’he acabat de tornar boig! Què vol dir onze? Quin gran descobriment s’amaga darrera aquestes xifres? Màgia? Premonició?

Onze, u, u, onze, onze més onze, onze contra onze !!!

Ja ho tinc! Acabo de recordar! Onze és el nombre de jugadors d’un equip de futbol.
Avui juguen el Madrid-Barça, a les 20:45, i el fan per la tele. Serà un partit colossal! En Pep disposarà un Barça a l’atac (4-3-4), a l'enemic, ni aigua! i en Mou segur que disposa el seu equip a la defensiva fins a l'esgotament (8-2-1). Era això!!

Ara, ja més tranquil, m’acabo el whisky i em posaré a escriure el relat.
Com el partit acabi 1-1 hauré de parlar seriosament amb l’Englantina. Segur que ella si ha fet un descobriment que als demés ens és desconegut.

      Romania recolzat a la mateixa paret de cada dia. Ella i ell compartien moltes hores junts confiant en els designis de la sort. Amb el cap cot i les espatlles encongides, pregava que li tiressin algunes monedes. No podia aspirar a res més.

      Mentre contemplava els peus dels transeünts, dia rere dia, repassava el colossal lamentable espectacle de la seva vida.

      Fill d’una família humil de tres germans que havia subsistit pràcticament de la picaresca al barri del Raval. Del pare ningú en coneixia l’ofici. Encara no entén com va aconseguir que la Montserrat s’enamorés d’ell i s’hi casés. I el suportà durant quinze anys. Farta d’infidelitats, de mentides i de la poca responsabilitat amb la família, li demanà el divorci. El fill el deixà al mateix dia que la dona. La filla convisqué amb ell sense poder-lo considerar com a un referent patern i assumint la logística de la casa. Quan la jove s’independitzà i després de passar uns mesos sense pagar el lloguer del pis, es mudà a un altre apartament més petit. Quan tornà a tenir nous deutes de lloguer, s’instal·là al pis de la Isabel, fins que ella se’n cansà. Després passà a fer d’okupa al pis de la Marga i es repetí la història. Les relacions amb les dones li duraven tan poc temps com les feines d’economia submergida amb què anava trampejant. De fet, mai li havia agradat això de quedar supeditat a un horari laboral, no encaixava amb la vida bohèmia que desitjava. Se n’anà a casa de la mare i vivia de la pensió d’ella sense treballar. No la cuidava i al cap d’un parell d’anys, la pobra dona morí. El germà gran, propietari del pis i amb problemes econòmics, decidí que era el moment de vendre’l. Llavors se n’anà a viure a casa d’un vell amic de “farres” nocturnes, que l’acollí amb la promesa que seria per poc temps. Després de sis mesos, el despatxà de casa seva com fan a les pel•lícules. Li deixà al replà de l’escala la maleta, l’ordinador i el llit plegable.

      Les ganes de gaudir de la vida i el poc seny l’havien arrossegat a la penúria. No se sentia orgullós d’ell mateix, ni com a germà, ni espòs, ni treballador, ni pare... Era un jutge implacable de la seva pròpia existència i se’n considerava culpable. La indigència era la condemna que li tocava pagar. Havia decidit que ja no faria la grémola a ningú més amb els quatre-cents euros que tenia per viure. Tots, per esgotament, l’acabaven abandonant d’una manera o d’una altra.

      Vivia en una habitació de lloguer, sense aigua corrent, amb l’ordinador com a company. Aconseguia connectar-se mitjançant la connexió WI-FI d’algun veí i mantenia les seves relacions socials habituals amb el correu electrònic i el Facebook. A ningú no li explicava en quines situacions malvivia. Feia creure que s’estava a casa d’una nova amiga que havia conegut d’una altra ciutat (no importava quina) i, virtualment, aparentava ser feliç. Bromejava amb els germans, els fills i els pocs amics que li quedaven. Aquest era l’únic contacte afectiu que mantenia amb els éssers humans.

El carreró és fosc. No hi ha ni una ànima que rondi per les immediacions, ni tan sols en els carrers més amples. Els tolls s'acumulen aleatòriament i són els darrers indicis de l'aigua que ha caigut durant tot el dia. L'espera. Sap que passarà tard o d'hora com cada nit. Olorarà la seva flaire de perfum barat i de maquillatge excessiu i, abans de veure-la, la identificarà. Sent nàusees amb el simple pensament d'ella, que li torna a la ment una i una altra vegada.

Roman ocult gràcies a l'obscuritat, al copalta i a la capa foscos. Sota d'aquesta indumentària, la roba que acostuma a dur. De persona distingida i seriosa, sense un detall deixat a l'atzar. És calculat i meticulós. De la mateixa forma metòdica ha observat la Mary les últimes setmanes. Sempre travessa per aquest carreró a la mateixa hora, amb presses, en direcció a casa seva, a Donegal Street. Palpa el bisturí, amb compte de no tallar-se accidentalment. Sap que està esmolat, però l'excita el tacte fred i el perill que té la seva fulla.

També sap com atacar-la amb la màxima cura, com seccionar la tràquea i les cordes vocals alhora perquè no emeti cap so ni pugui xisclar. O com arrossegar-la fins al porxo que el protegeixi durant tota la tasca posterior, més il·luminat que el carreró però discret i deshabitat. L'esquarterarà i la llençarà al Tàmesis. Només conservarà els seus ulls blaus intensos, els rulls de la seva cabellera de negre atzabeja i la seva roba interior. Tot allò que li desperta el desig. Però s'adona que no la pot desitjar si té en compte la resta. La seva professió, el seu origen de la baixa estofa, haver estat magrejada per una munió d'homes. Quan pensa això, la bogeria s'apodera d'ell i la colpejaria fins a l'esgotament, fins acabar amb la seva vida i llevar-li només allò desitjable de la seva persona. Probablement, així no la veuria com una barjaula, com una simple meuca que s'ofereix als braços de qualsevol per una quantitat ínfima de diners... Escup al terra de ràbia mentre, en la llunyania, ressonen uns talons. Reconeix que són les sabates que sol usar la Mary, o qualsevol altra dona del seu gremi, d'igual baixesa...

Desperta amarat. Ha vist l'escena d'una forma tan real i tangible que s'ha espantat. El cor li glapeix desbocadament. Al llindar del dolor. Respira amb un ritme accelerat. Necessita un got d'aigua, el somni l'ha deixat descol·locat, amb més esgotament que abans d'allitar-se. Es dirigeix al bany, es contempla al mirall i gairebé no es reconeix. El seu rostre és més pàl·lid que de costum, les bosses de sota dels ulls es marquen profundament, la seva mirada conté les restes de la bogeria provocada pel malson. Però un somriure lleu comença a dibuixar-se en els seus llavis. Gràcies al malson, en Jack ha descobert com acabar amb aquesta plaga de meuques que assota els carrers de Londres i que tant fàstic li provoca.


d.

El transbordador va aterrar a l’espai que s’havia habilitat en la muntanya escollida. El campament d’exploració estava gairebé enllestit mercès a la feina ininterrompuda dels treballadors de camp, que tot just instal•laven les darreres antenes de comunicació per trametre les dades a la nau mare i segellaven els cablejats per resguardar-los de la meteorologia d’aquell planeta. Havien interromput les seves tasques mentre el feixuc transport els sobrevolava cercant el millor angle de descens perquè aixecava una polseguera desagradable i després continuaren sense mostrar el menor interès pel seu contingut. De fet, el contingut del transbordador no els era d’utilitat, ells ja havien rebut tot el que necessitaven en entregues anteriors. Aquest viatge era el darrer, i a la seva bodega no hi havia material de construcció sinó vehicles d’exploració, d’anàlisi i processament; i els tècnics que s’entretindrien amb aquelles joguines. A ells només els tocava la feina bruta; tindrien temps lliure fins que calgués desmuntar el campament seguint el mateix procés a la inversa.


L’enginyer fou el primer en posar peu a terra. El seguiren el biòleg, l’arqueòleg i el cap de seguretat, un militar que seguia molest per la discussió que va començar al mateix moment que es començava a muntar el campament on ara establirien la base, i que havia finalitzat tot just uns instants abans de baixar del transbordador. El seu rostre feia palès el seu desacord amb la manera com s’havia decidit qui dirigiria l’expedició i, també, amb el resultat de tres vots contra un a favor de l’enginyer.
—Bé, per on comencem? —va preguntar el biòleg amb una ànsia indissimulada.
—Podríem començar per corregir aquest error abans no tingui conseqüències. No veig quina lògica hi ha en que el cap de l’expedició no sigui un arqueòleg si de veritat esperem trobar evidències que ens ajudin a comprendre aquesta civilització.
El militar va adoptar la postura de defensar el lideratge de qualsevol altre davant la certesa que no li deixarien liderar l’expedició a ell.
—O un biòleg —reprengué el militar—. Si volem entendre perquè es van extingir…
—Ja n’hi ha prou —va tallar l’arqueòleg—. Ja hem discutit això abans i ja hem establert els termes de l’expedició.
—En base a les lectures i la cartografia que hem elaborat des de l’orbita, no crec que hi hagi cap dubte. L’emplaçament és just entre nosaltres i l’aigua, per tant, proposo que baixem en perpendicular a la línia de la costa. —L’enginyer va escodrinyar els rostres cercant l’aprovació dels altres—. En funció del que anem trobant podem decidir sobre la marxa cap on anar.
Com ningú hi tenia cap objecció, malgrat els renecs del militar, van carregar l’equip indispensable al vehicle d’exploració i iniciaren el descens.

El camí fou difícil. La pesada gravetat d’aquell planeta els impedia usar cap vehicle aeri lleuger i l’espessa vegetació oposava una seriosa resistència al seu desplaçament. Aquella ciutat, de la que amb prou feines encara en podien endevinar restes de runa, de tant en tant, per entre les arrels, ocupava un espai d’uns cent metres quadrats entaforada entre el mar, la muntanya on havien plantat el campament, i dos rierols que s’esforçaven a recuperar un camí perdut. El biòleg havia reprimit el desig de demanar-los que s’aturessin per agafar mostres. Era evident, fins i tot per a ell, que tindria temps de sobra per fer-ho de tornada, si és que li quedava encara espai per mostres quan tornessin. L’arqueòleg arrufava el nas per la manca d’evidències. Ell podia intuir la importància del jaciment només per la disposició de la vegetació a mida que havia reconquerit l’espai, i en tenia prou amb una minsa filera de pedres per copsar el que, en altre temps, hauria estat un mur; però els altres no tenien aquesta habilitat i sabia que això el frenaria constantment, o li causaria inútils debats quan volgués deturar-se davant una estructura que, per als altres, resultés invisible. L’únic que no havia canviat el seu rostre aspre fou el militar. Però se li va dibuixar un maliciós somriure que fou incapaç d’ocultar quan, a través de la radio, els van ordenar de retornar a la nau: Esperaven una erupció solar per a les properes hores i la malmesa capa d’ozó d’aquell món no podria protegir-los de les radiacions. La nova situació li va transferir, de manera automàtica, el comandament i ell executà els protocols adequats per a una evacuació immediata del campament base amb absoluta precisió.
Per als seus companys allò significava renunciar a l’exploració d’aquell planeta, renunciar a una descoberta que tenien a tocar dels dits. Per als treballadors significava l’evaporació de les recompenses promeses i esperades. Per ell era una maniobra desagradable acomplerta de manera impecable. Potser per això, va deixar que s’enduguessin aquella placa insignificant que els treballadors havien trobat vora el campament base.
Mentre els transbordadors retornaven tothom a la nau, l’enginyer, el biòleg i l’arqueòleg miraven els indesxifrables símbols escrits en aquell rètol: «Benvinguts al Tibidabo».