Detall intervenció

"La Sacos"

Intervenció de: reptaireanonim | 26-04-2008


La consciència del pas del temps i dels quilòmetres que el separaven del seu poble natal, l'engrescà a escriure un llibre relatant la seva infantesa. De fet, ell pertanyia a la generació pre-tecnològica, en que encara jugaven amb els col·legues al flèndit i santificaven les festes de guardar... I per això creia que el seu llibre tindria també, un valor gairebé antropològic
A mesura que anava omplint galerades, li venien a la memòria totes aquelles experiències que marquen per sempre; la mort de l'àvia, les foguers de Sant Joan, els mastegots del Mestre... Especialment emotiu fou el capítol que dedicà al seu primer amor; la "Sacos" (al poble tothom era conegut pel renom de les cases) Glossà, amb una exquisida prosa poètica, la seva figura esvelta, els cabells rossos rinxolats, els seus ulls castanys... Explicà com se li encenia la sang quan es creuaven les mirades, que ell interpretava com una suplica de la Sacos a que fes el pas. Però el temps anà passant sense que s'atrevís a dirigir-li la paraula.
Finalment enllestí la feina i, com a deferència a l'escenari de les seves vivència, organitzà una presentació del llibre a la sala d'actes de l'Ajuntament del seu poble natal.
Mentre recitava el seu parlament va veure, asseguda a la última fila, a la Sacos. El pas dels anys havien fet el seu efecte, però aquells cabells rinxolats i aquella mirada de súplica li feren reviure la imatge viscuda en el passat. Observà que tenia a la falda el llibre obert pel capítol dedicat al seu amor platònic.
Quan acabà el parlament, la Sacos s'hi acostà i, amb els ulls humits, lentament acostà la mà i li acaronà la cara. De sobte li donà una sonora plantofada, i se n'anà.
Fou la bufetada més dolça que mai hagués rebut.


Respostes

  • Ser o no ser...bona persona
    JOANPG | 24/04/2008 a les 23:54

    No es pot ser bona persona, o potser sí? Ja no ho sé. Us preguntareu a què ve aquest dubte.
    És molt senzill i si teniu la paciència de seguir llegint, us ho intentaré explicar.
    Resulta que l'altre dia em va telefonar un col.lega escriptor, amb qui ens uneix una forta amistat des de la infància, per si podia i volia fer-li un immens favor: corregir una galerada del llibre que li estan publicant i que la impremta li requereix amb urgència.
    Ell tenia un viatge impossible de retardar i calia fer l'entrega de les proves.
    El meu "no" inicial, clar, rotund, concís i fort va ressonar a més d'un quilòmetre de distància. Ell, refet de l'ensurt, insistí en nom de la nostra amistat, de l'urgència del lliurament, i mil raons més.
    La meva negativa començava a trontollar i es va enderrocar del tot quan ell, mig en broma, mig seriosament, em recordà que sempre estava disposat a escoltar-me recitar els poemes que jo escric.

    En mirar amb ulls encuriosits la munió de papers i començar-ne la lectura,
    em va venir el dubte tant trascendental que us deia al començament.
    Evidentment cal ser bona persona, però es corra el risc que et prenguin el pèl i al contrari pots perdre uns moments incommensurables, sublims, encisadors fent un favor. La feina era feixuga però el llibre em va corprendre a l´instant.
    El relat pausat, precís, acurat i detallista era atractiu i amè de llegir i si m´ho permeteu us en trancriuré un tros.

    "El cotxe avançava lleuger per la carretera secundària, però, malgrat la pluja, es veia clar que el conductor era experimentat, i, per la manera d'agafar els revolts i encarrilar el vehicle, demostrava que es coneixia el camí de memòria.
    De sobte l'aiguat es covertí en un autèntic diluvi i amb visibilitat molt reduida. El nostre amic no va tardar a aturar-se al davant d'un bar-restaurant típic dels que escullen els camioners per la qualitat del menú.
    El curt trajecte fins a entrar el va deixar xop i l'encarregat del bar, sevicial i amable, s'hi acostà amb un drap net perquè s'eixugués, i començà a remogar de la inoportunitat del ruixat. Com a veterà aviat comprengué que el client no volia conversa i s'apressà a fer-li el cafè amb llet que li havia demanat.
    L'home restà mirant per la finestra i s'entretingué en observar com queien gotes d'aigua
    al damunt d'altres i anaven relliscant avall, ajuntant-se amb d'altres i formant petits rierols que es transformaven en autèntics rius queient al terra amarat.

    Gairebé no s´adonà que per les pròpies galtes li lliscaven dues llàgrimes salades, amargues, plenes de dolor…El seu millor amic, el company d´infància, d´adolescència, de joventut havia mort aquest matí d´un càncer de pulmó."

    I prou. Callo d'una vegada que aixó és un repte i m'he passat amb escreix.



  • Ofici decadent
    Filalici | 25/04/2008 a les 12:25

    Ai, el llibre, el llibre... com t'ho vas poder creure, que una persona havia de ser bona pel sol fet d'haver escrit un bon llibre? Perquè és ben cert que el seu és un llibre excel·lent, sí. Però tanmateix una novel·la no és altra cosa que un bon grapat de fulls de paper enquadernats, molts i mots fulls si pensem en el llibre del teu estimat col·lega, quilòmetres i quilòmetres de paraules que el aquell porc miserable ha sabut encadenar, cal reconèixer-ho, amb molta gràcia. Però això no té res a veure amb que sigui una bona persona. Si t'haig de ser franc, és més aviat el contrari, aniries molt menys errada d'osques si pensessis en nosaltres, els escriptors, com a gent decadent. I com més bons i més llargs són els seus llibres, més decadents. Tinc molts anys jo, i he tingut l'ocasió de conèixer molta gent del gremi, a hores d'ara ja en sé prou com per saber quina mena de persona és un escriptor només de veure'n unes quantes galerades. I, creu-me, la majoria som uns autèntics depravats. Ja n'he vist moltes com tu, que llegiu un llibre i us enamoreu del seu autor, i després quan topeu amb la realitat sempre acabeu recitant la mateixa cantarella, que sembla mentida que algú que escriu amb tant de talent pugui ser tan desgraciat. Jo també en vaig engatussar unes quantes com tu, quan encara no era tan vell ni tan decrèpit. I, si no fos perquè ja estic més aprop de la mort que de qualsevol altra cosa, tu series la següent de la llista...
    • El gran llibre
      foster | 25/04/2008 a les 23:03

      El gran llibre

      Estàvem en una casa rural perduda sobre un llac, aïllats voluntàriament del món per tal de revisar amb la calma i el rigor necessaris les galerades del llibre que havíem escrit conjuntament amb total dedicació i entusiasme durant els últims mesos.
      Vaig proposar al meu col.lega i amic de descansar una mica. Vam encendre unes cigarretes i vam fer uns didalets de wisky. Ja més relaxats, al cap d'una estona vam sortir a fer un volt pel bosc. Després d'uns silencis de nit de lluna plena amb rampells d'oreig verd de muntanya que ens pessigollejava la cara, en Lluís començà a recitar uns versos per a mi desconeguts.
      -I això? No te'ls havia sentit mai, abans.
      -Què? Ah, és clar…-va fer distretament-. Són d'un conte de quan era petit. El meu pare me'n llegia cada nit, un de diferent, cada vegada més divertits, plens d'una màgia inversemblant que em feia envolar-me enllà enllà dins la meva imaginació desbordada de nano. Venia al llit -on jo ja l'esperava amb el llum encès-, obria el que ell anomenava "el gran llibre dels misteris la vida", i començava una narració nova, millor, apassionant…i jo l'escoltava badabadoc, lluitant amb escarràs per no adormir-me, per no perdre'm ni una de les seves paraules…mots que llegia embadalit dircetes dels seus llavis seriosos i greus.
      -Oh, vaja! -vaig fer sorprès-. Quina sort, a mi mai ningú no me n‘explicà cap, de conte. Ni tan sols llegir-me'ls. Érem massa germans.
      -Donsc sí…un home genial, únic, el pare. I saps el millor? Molts anys més tard, desmuntant la biblioteca familiar vaig trobar el llibre. El vaig agafar i me'l vaig mirar amb respecte i enyor durants uns segons abans d'obrir-lo…
      -I? Què hi havia escrit?
      -Doncs…res. En blanc. Fulls en blanc, tot ell. Ara és el meu tresor.

      • El gran llibre (Aquí, amb les 4 paraules!)
        foster | 25/04/2008 a les 23:18

        El gran llibre

        Estàvem en una casa rural prop d'un llac, aïllats de quilomètres del món, per tal de revisar amb la calma i el rigor necessaris les galerades del llibre que havíem escrit conjuntament amb total dedicació i entusiasme durant els últims mesos.
        Vaig proposar al meu col.lega i amic de descansar una mica. Vam encendre unes cigarretes i vam fer uns didalets de wisky. Ja més relaxats, al cap d'una estona vam sortir a fer un volt pel bosc. Després d'uns silencis de nit de lluna plena amb rampells d'oreig verd de muntanya que ens pessigollejava la cara, en Lluís començà a recitar uns versos per a mi desconeguts.
        -I això? No te'ls havia sentit mai, abans.
        -Què? Ah, és clar…-va fer distretament-. Són d'un conte de quan era petit. El meu pare me'n llegia cada nit, un de diferent, cada vegada més divertits, plens d'una màgia inversemblant que em feia envolar-me enllà enllà dins la meva imaginació desbordada de nano. Venia al llit -on jo ja l'esperava amb el llum encès-, obria el que ell anomenava "el gran llibre dels misteris la vida", i començava una narració nova, millor, apassionant…i jo l'escoltava badabadoc, lluitant amb escarràs per no adormir-me, per no perdre'm ni una de les seves paraules…mots que llegia embadalit directes dels seus llavis seriosos i greus.
        -Oh, vaja! -vaig fer sorprès-. Quina sort, a mi mai ningú no me n‘explicà cap, de conte. Ni tan sols llegir-me'ls. Érem massa germans.
        -Donsc sí…un home genial, únic, el pare. I saps el millor? Molts anys més tard, desmuntant la biblioteca familiar vaig trobar el llibre. El vaig agafar i me'l vaig mirar amb respecte i enyor durants uns segons abans d'obrir-lo.
        -I? Què hi havia escrit?
        -Doncs…res. En blanc. Fulls en blanc, tot ell. Ara és el meu tresor.

  • AIRES DE GRANDESA
    deòmises | 26/04/2008 a les 11:02

    Estava ansiós d'aparèixer al mercat editorial. La comprovació de les galerades li havia semblat interminable, innecessària, avorrida. Sabia que era perfecte, que assoliria la perfecció absoluta quan un rapsode pogués recitar cadascun dels seus versos. Viatjaria qulòmetres i quilòmetres despertant l'admiració del públic. Esdevindria popular, mesurant-se amb autors clàssics i contemporanis.

    Sentia ja els afalacs dels crítics i dels erudits. O els sospirs de les joves lectores i de les més granades. O els ulls envejosos de la resta de col·legues, que eren inèdits o amb vendes mediocres.

    Sabia del cert que un poemari no havia estat rentable. Fins llavors. Confiat en la seva qualitat, es mostrava ambiciós, il·limitat d'expectatives.

    Un espetec va despertar-lo del seu somni, sobtadament: una guspira havia sortit a gran velocitat d'un dels quadres de distribució elèctrica i va caure molt a prop seu...

    * * *


    L'incendi va arrasar el magatzem de l'editorial amb rapidesa. Els bombers no van ser a temps de salvar res del seu interior. Només va quedar dempeus l'estructura de l'edifici.

    Ningú no ho podia percebre. Però, barrejats amb l'aigua i les cendres, hi havia els aires de grandesa d'un exemplar del poemari que encara no havia vist la llum.

    Aquell exemplar mai més no la veuria...

    ________________________________________

    d.
    • AIRES DE GRANDESA (Nota per a mjesus)
      deòmises | 27/04/2008 a les 01:21

      Hola, només aclarir-te una coseta del relat que he presentat: la clau rau en els dos darrers paràgrafs. Sobretot la darrera frase.

      Gràcies, d.
  • El meu primer llibre
    Jere Soler G | 26/04/2008 a les 15:28

    Em va passar no fa gaire (perquè el temps vola) en una platja de còdols arrodonits i aigües de vidre. Em vaig girar i la Laura era allà, nua, amb cinc anys, al costat del seu pare. La vaig tornar a veure dies després en una cala de Sant Pol, nua també; i ja tenia catorze anys. Se'm presentà l'endemà, sortint d'una fàbrica de Molins de Rei, horroritzada per la vida inhumana a la qual estaven sotmeses les persones que hi treballaven. Fou en aquest punt quan em mirà i em suplicà l'existència.
    -Si m'ajudes, existiràs -li vaig prometre.
    I em començà a explicar la seva història.
    Em parlà del Cap de Creus, del seu pare, dels artistes dels seixanta, de l'adolescència a Barcelona, atrapada a les urpes d'una secta que es disfressava de cristianisme.
    La vaig deixar sovint amb la paraula a la boca, disposat a abandonar-la. Però se'm tornava a presentar amb el rostre bru, els ulls grossos i nobles, i una expressió tan franca que no podia per més que continuar escrivint.
    Passàvem, tots dos, llargues hores crepusculars, com a bons col·legues, recitant paràgrafs ran de la finestra que mira el mar de Cadaqués.
    A cops, per esbargir-me, avançava quilòmetres entre els arbusts arrapats ran dels penya-segats, i m'amarava del brum de les onades amb el rostre humit de salabror i el sol picant-me la pell.
    Quan tot fou escrit, la primera galerada em vomità, generosa, les frases sobrants, supèrflues, innecessàries... i les vaig anar eliminant totes, com Miquel Àngel alliberant el seu Moisès immens de l'interior del marbre.
    Quan el llibre fou a les meves mans, la Laura m'abraçà i em donà les gràcies. Tot seguit es tombà, s'endinsà pel camí que condueix a la cala Jugadora i s'esvaí entre les argelagues.
  • "La Sacos"
    reptaireanonim | 26/04/2008 a les 16:42

    La consciència del pas del temps i dels quilòmetres que el separaven del seu poble natal, l'engrescà a escriure un llibre relatant la seva infantesa. De fet, ell pertanyia a la generació pre-tecnològica, en que encara jugaven amb els col·legues al flèndit i santificaven les festes de guardar... I per això creia que el seu llibre tindria també, un valor gairebé antropològic
    A mesura que anava omplint galerades, li venien a la memòria totes aquelles experiències que marquen per sempre; la mort de l'àvia, les foguers de Sant Joan, els mastegots del Mestre... Especialment emotiu fou el capítol que dedicà al seu primer amor; la "Sacos" (al poble tothom era conegut pel renom de les cases) Glossà, amb una exquisida prosa poètica, la seva figura esvelta, els cabells rossos rinxolats, els seus ulls castanys... Explicà com se li encenia la sang quan es creuaven les mirades, que ell interpretava com una suplica de la Sacos a que fes el pas. Però el temps anà passant sense que s'atrevís a dirigir-li la paraula.
    Finalment enllestí la feina i, com a deferència a l'escenari de les seves vivència, organitzà una presentació del llibre a la sala d'actes de l'Ajuntament del seu poble natal.
    Mentre recitava el seu parlament va veure, asseguda a la última fila, a la Sacos. El pas dels anys havien fet el seu efecte, però aquells cabells rinxolats i aquella mirada de súplica li feren reviure la imatge viscuda en el passat. Observà que tenia a la falda el llibre obert pel capítol dedicat al seu amor platònic.
    Quan acabà el parlament, la Sacos s'hi acostà i, amb els ulls humits, lentament acostà la mà i li acaronà la cara. De sobte li donà una sonora plantofada, i se n'anà.
    Fou la bufetada més dolça que mai hagués rebut.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: