Detall intervenció

El meu primer amor d'estiu

Intervenció de: Jan des Val | 11-08-2012

Jo era amb el Màrius, el meu millor amic d’infantesa. De seguida en vam fixar en aquelles dues noies, que després vam saber que eren madrilenyes. Això, en aquells joves anys 70, no era res que sumés, però tampoc un impediment a intentar un apropament. Les dotava, als meus ulls, d’un cert exotisme. Una era alta i rossa, la María. La segona era més baixeta, la Luísa. A mi em va tocar la Luísa. Tot i que en principi no era tan espectacular, de seguida la vaig descobrir més bella, més tendra, més simpàtica. Me’n vaig ben enamorar. El Màrius, més expert ja als seus quinze anys, va arribar més lluny amb la María. Jo, tímid i ingenu, no vaig ni apropar-me a fer un petó als llavis de la Luísa. La vaig olorar, això sí. Li vaig estudiar, dissimulant amb poca destresa, la forma de les sines, el seu volum, llur oscil•lació, només allò que podia endevinar-se sota la lleugera samarreta que recordo blanca. Em vaig perdre en la profunditat de la mirada que traspuaven els seus ulls foscos, acollidors...

Vaig recordar la Luísa alguns mesos després d’aquell final de juliol i principis d’agost. Fins ens vàrem enviar una carta i, vora aquell primer Nadal, una felicitació. Altres amors, alguns només també d’estiu, van anar conquerint el meu cor després. Però, quan vaig a Sant Feliu, encara hi vull endevinar la Luísa entre la gent, sobretot aquella sensació de felicitat, aquell somriure interior, tot tan nou, jove i innocent!


Respostes

  • RE: MINIREPTE 47 - AMOR D'ESTIU
    Àlex Casanovas Boada | 10/08/2012 a les 16:59

    ES L'AMOR D'ESTIU


    L’amor d’estiu es un camí que té un temps caduc. Es un conjunt de batecs i sentiments que al final d’una estació hauran de morir dins de l’oblit. Es l’amor d’estiu un parèntesis màgic dins de la vida. Un regne prohibit ple de somnis de joventut. Es una terra apart de la vida. Feta expressament per estimar i per a somiar. Es com un castell de sorra que el vent i les onades del temps a la fi de l’estiu enrunen. L’amor d’estiu es una fotografia en forma de record que guardaràs per sempre dins del cor.

    L’amor d’estiu es on vaig poder conèixer per primera el gust d’uns llavis. On vaig poder definir l’amor amb els versos del meu cor. On vaig descobrir la veritable bellesa de la vida. La veritable dimensió que guarda el cor. Les notes més boniques del bategar.

    L’amor d’estiu es un passatge del nostre llibre de ruta. Un camí que a vegades tenim la sort de transitar. I a l vegada pel cor es un màgic tresor. Es una mena de lliçó per entrar amb peu correcte dins del territori de l’amor. Una batalla per a cada batec. Una llàgrima quan es perd. Un tresor quan es conquereix.

    Una infinitat de llums i reflexos dins del cel. La paraula daurada de milers d’estrelles.

    Es l’amor d’estiu com caminar sota l’encanteri del destí.
    • El meu primer amor d'estiu
      Jan des Val | 11/08/2012 a les 13:16
      Jo era amb el Màrius, el meu millor amic d’infantesa. De seguida en vam fixar en aquelles dues noies, que després vam saber que eren madrilenyes. Això, en aquells joves anys 70, no era res que sumés, però tampoc un impediment a intentar un apropament. Les dotava, als meus ulls, d’un cert exotisme. Una era alta i rossa, la María. La segona era més baixeta, la Luísa. A mi em va tocar la Luísa. Tot i que en principi no era tan espectacular, de seguida la vaig descobrir més bella, més tendra, més simpàtica. Me’n vaig ben enamorar. El Màrius, més expert ja als seus quinze anys, va arribar més lluny amb la María. Jo, tímid i ingenu, no vaig ni apropar-me a fer un petó als llavis de la Luísa. La vaig olorar, això sí. Li vaig estudiar, dissimulant amb poca destresa, la forma de les sines, el seu volum, llur oscil•lació, només allò que podia endevinar-se sota la lleugera samarreta que recordo blanca. Em vaig perdre en la profunditat de la mirada que traspuaven els seus ulls foscos, acollidors...

      Vaig recordar la Luísa alguns mesos després d’aquell final de juliol i principis d’agost. Fins ens vàrem enviar una carta i, vora aquell primer Nadal, una felicitació. Altres amors, alguns només també d’estiu, van anar conquerint el meu cor després. Però, quan vaig a Sant Feliu, encara hi vull endevinar la Luísa entre la gent, sobretot aquella sensació de felicitat, aquell somriure interior, tot tan nou, jove i innocent!
  • Aquella mena de neguit
    SenyorTu | 11/08/2012 a les 12:56
    Va succeir per enllà mitja pel•lícula de la sessió de tarda. Ell mastegava un xiclet i va fer esclatar la bombolla just en el moment de més tensió. Ella, aparentment espantada, li va clavar una bufetada. Ell, amb actitud aparentment dolguda, es va queixar del mal que li havia fet. Ai! Ella, aparentment penedida, li va acaronar la galta que se suposava dolorida. Llavors, en David va posar la mà damunt la de la Diana i ja no es van deixar. Els cossos es van atansar per viure les primeres carícies.

    Desprès d'aquell estiu, la Diana ja no va tornar a Vilatellada perquè la seva família va canviar de lloc d’estiueig. Anys després –casualitats– la Diana es va casar amb un dels millors amics d'en David i per això es veuen regularment, dos o tres cops a l'any. Però es comporten com si aquell estiu no hagués existit. Encara que cadascú recordi, a soles i en secret, les romàntiques passejades per la riba del llac a l'hora del capvespre, les llargues i profundes converses sota milers d’estels durant les nits més fosques; el despertar dels primers instints i els jocs amb els cossos que encara eren –de veritat que ho eren– innocents; els ulls foscos i profunds de l’un dins dels ulls clars de l’altra... i aquella mena de neguit quan esperaven, després de desprendre’s cada nit, l’arribada de l’endemà.
  • Parèmies
    deòmises | 12/08/2012 a les 04:06
    El pare sempre deia que era enamoradís de mena i que les dones em farien patir. Com parèmies particulars. O vaticinant l'aparició en la meva vida de la Sarah, l'estiuejant belga, adolescent com jo, que s'allotjava, amb els pares i el germà, a prop del restaurant on vaig començar la meva carrera de cambrer. D'ençà que la vaig veure un matí que es dirigia, amb la seva mare, cap a la platja, vaig saber que era la dona de la meva vida. Sobretot gràcies a l'aval d'una altra parèmia paterna, Els testos s'assemblen a les olles. Perquè la seva mare era esvelta, preciosa...

    I així passava els dies, amb una ànsia per observar-la, ben embadalit, evidenciant que la mirava mentre es dirigia a la platja. O quan venien a fer el cafè de després del dinar, ella em somreia, per correspondre'm, i alguna caiguda d'ulls se li escapava. Però el dia del comiat va agafar-me desprevingut. Tot i que el rumor va estendre's entre nosaltres el matí anterior al que marxaven. A l'hora del cafè, només van venir per acomiadar-se de tot el personal. Els tres petons de rigor van augmentar la flama encesa, irremeiablement. I un tot ziens, schoonvader* xiuxiuejat tímidament al seu pare van acabar de mostrar-li les meves sinceres intencions.

    Ara, trenta anys després, encara em mantinc fidel als meus principis. No m'he casat amb cap dona per no estroncar un camí ideal al costat de la Sarah, per si, tard o d'hora, es decideix a tornar...


    d.


    PS: tot ziens, schoonvader=fins aviat, sogre
  • Era amor fluvial.
    Mena Guiga | 12/08/2012 a les 15:14
    Van trobar, per casualitat, el caminoi. I el van seguir, com formiguetes agosarades sense l'exploradora que indica que és segur. Se sentien, intensos i bojos, el grills de la calor més musicaire i el codolar era allà mateix, després de la casa enrudada que plorava la pèrdua d'ús farcida de vegetació que li salvatgejava els dintres. La Tara i el Juan es van mirar. Els ulls els lluïen tant com l'aigua calmada del Fluvià i es van treure la roba. L'aigua verda parlava i perlejava. Els insectes esquiadors no es cansaven de repetir l'acció lliscaire. Verdet i fulles eren instruments de joc quasi pictòric prou poètic pel corrent i l'home i l dona nedaven i es tocaven amb la frescor al cor i l'amor acompassat amb les ones suaus del riu.
    Els van trobar al marge, sobre pedra intacta, tan arrodonida i besada, i pedra trencada (que la força de l'aigua no ha perdonat). Els cossos, destrossats i sense ulls...el primer que els van menjar abans de tornar a les entranyes del casalot callat on l'herba absorvia qualsevol so.

    Mena (inspiració d'un riu empordanès i m'he passat!)
    • RE: Era amor fluvial.
      Mena Guiga | 12/08/2012 a les 15:15
      ENRUNADA i no ENRUDADA. Ai, que dadaeixo i no sóc dadaista!!!!!!!!!!!

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.