EL BLUE DE L'ESPILL

Què ha passat aquí, és el vent ha canviat
Núvols, des del nord, va començar a ploure
Va ploure i va ploure molt dur durant molt temps
Sis peus d'aigua als carrers d'Evangeline

El riu va créixer durant tot el dia
El riu es va aixecar tota la nit
Algunes persones es van perdre en la inundació
Algunes persones es van poder escapar
El riu s'ha trencat de socarrel des de Cleard fins a Plaquemines
Sis peus d'aigua als carrers d'Evangeline

CORS

Louisiana, Louisiana

Ells estan intentant netejar-nos
Ells estan intentant netejar-nos

Louisiana, Louisiana
Ells estan intentant netejar-nos
Ells estan intentant netejar-nos

El president Coolidge va baixar en un tren
Amb un home gros i petit amb una llibreta a la mà
El President va dir, "l'home petit i gras no és cap vergonya pel que el riu ha fet en aquesta pobra terra. "



PD:La cançó parla de la inundació que va provocar el riu a Louisiana al 1927. Va morir molta gent, va ser una catàstrofe terrible.

de L'Aaron Neville ( aquesta em fa plorar perquè al meu pare li agradava molt )

Estem a punt de caure,
el llot ens arriba a la gola,
i el fang dels fuets
ens ofega l’esquena.

Per on escaparem?
Quina terra ferma lluny de l’aigua
de la mort ens acollirà?

Som tan modelables
com l’argila,
el dolor ens volteja en el seu torn,
ens dóna la forma d’un déu caigut...

Però ¿hi ha un altre déu?

Aplegarem els estris,
edificarem la casa
en cors supervivents,
curarem la ferida
de viure,
sempre nòmades,
sempre la nafra oberta.

BLUE DE L'ESPILL


Era negra nit,
Senyor,
quan ens vas visitar,
Senyor,
Nosaltres que érem pobres,
Senyor,
ara en hem quedat sense res,
Senyor.


El teu immens poder,
Senyor,
irat se'ns va mostrar,
Senyor,
El blau del teu cel,
Senyor,
en espill de gris es transformà,
Senyor,
pertot reflectint
Senyor,
els nostres miserables pecats,
Senyor.


Tingues pietat,
Senyor,
no ens castiguis més,
Senyor,
que ja érem pobres,
Senyor,
i ara ho som molt més. Senyor.

Els déus de l’Àfrica no et poden fer costat,
esclaus com tu d’uns blancs qualssevol,
i quan el riu rugeix desaforat
resten corpresos, amb un rictus d’horror.

Els déus de l’Àfrica escolten el brogit
del riu mortal arrasant plantacions,
segant d’arrel la teva terra humil,
i es desesperen a dins del calabós.

Els déus de l’Àfrica senten, esgarrifats,
el frec dels cossos arrossegats pel riu,
i armes dels blancs tornant a amenaçar
els teus fills negres, just per fer-los servir.

Els déus de l’Àfrica, vexats fins l’infinit,
encadenats, camí del paredó,
clouen el puny sagnant per fer sorgir
Panteres Negres esbotzant l’horitzó.

En la nit més fosca,
a recer de la tempesta,
sento la pedra tosca
en els palmells de les mans.

I espero, igual que la resta,
al meu brillant cavaller.
Que no em vegi la pell molt fosca
i sigui ben rialler.

El riu embogit es desborda,
negres i pobres morirem
si algú no em llança una corda
hauré de resar al Suprem.

I així doncs, crido i suplico,
i ploro sense consol
i espero una mà amiga
que em tregui d’aquell bassol.

Una blanca, jove i bonica
arriba a palpentes al meu costat.
Tremola i s’acosta plorosa
i em demana ajuda, per pietat.

Blanca i negra, negra i blanca,
el color de la pell tan és.
les dues volem la vida,
la mort ni la contemplem.

En la fosca, a la deriva,
veiem el vaixell salvador!
Les onades, desbocades,
i el sergent, a babord.

El vapor ja s’apropa,
és ple de gom a gom.
L’atractiu soldat que s’estira,
i ens allarga una sola mà.

I la blanca, que és jove i esvelta,
s’hi llança sense dubtar
i deixa sola a la negra
que comença a cantussar:

Mare, jo em llanço a les aigües,
ningú no em vindrà a buscar.
Enyoro tant els teus braços
Que ja no puc esperar.

I la negra, pobra i ferida,
per l’aigua es deixa emportar
mentre el soldat torna a per ella
i només troba una rosella
que flota inert, camí del mar.

Més enllà dels fets,
on l’esperit és silent,
on la memòria perviu,
quedaren les seves veus.

Més enllà dels records,
en la saó de la terra,
on no hi ha espai ni temps,
suraven els sentiments.

Abatuts homes de llot s’alçaren amb somnis nous.
De sota un riu de runa renaixia l’essència d’un poble.


I el riu tornà a ser vida.



....................