Convocatòria RepteClàssic DCCLXXXVII: PI = LA GUERRA DE GAZA

Danys col·laterals. (fora de concurs)

Aquell reservista del Tsàhal fou mobilitzat, com tants d'altres, per engrossir la tropa destinada a la Franja de Gaza, i encara rai que no li havia tocat heure-se-les amb els d'Hezbollah, a la frontera libanesa. Amb els presumptes milicians de Hamàs, la consigna era primer disparar i després preguntar, en la millor tradició dels exèrcits de repúbliques bananeres, però ell la ignorava sempre que podia i observà que altres de la seva edat es conduïen igual, si fa no fa.

En acabat de sopar, acostumava a fer tertúlia amb aquests altres reservistes, i una nit la conversa anà més lluny del que hauria estat admissible en presència d'oficials. I, parlant d'altres conflictes bèl·lics, li arribà el torn a ell.

El seu avi francès li havia explicat que, quan era menut, tant a la França ocupada com a la de Vichy, la norma general era afusellar deu civils per cada soldat alemany mort per la Resistència. Això de "norma general" venia a tomb perquè en els dies immediatament posteriors al desembarcament dels aliats en Normandia, la 2a Divisió SS "Das Reich", estacionada al Limousin, abans de dirigir-se al front participà en operacions de represàlia per accions de la Resistència, superant aquella taxa i sent especialment recordades les massacres de Tulle i Oradour-sur-Glane, amb un total de 740 morts entre la població civil, la majoria dones i nens. I va seguir, fent números: a la Franja de Gaza, per alliberar 200 ostatges i venjar la mort de 1.200 israelians, a hores d'ara el Tsàhal ja ha provocat la mort de 40.000 palestins, trenta-tres per cada israelià (cent palestins per cada tres israelians); ignorant els enemics morts merescudament i comptant només els 25.000 civils desarmats, la proporció baixaria a vint-i-un innocents per cada israelià. Amb això, resultava que el poble perseguit pels nazis, vuitanta anys després de la Shoah, estava duplicant o triplicant la "norma general" que aquests darrers havien instaurat. Bé, calia admetre que les 25.000 víctimes innocents no havien estat morts volgudes sinó "danys col·laterals", però era dubtós que aquesta subtil diferència els hagués servít de molt.

L'endemà, el capità de la companyia el feu cridar per dir-li que el traslladaven a la frontera amb Líban (més exactament, a prop de la línia d'interposició dels soldats de l'ONU, ja que no hi havia frontera reconeguda entre Israel i Líban). Sens dubte, algú de la tertúlia era un infiltrat del servei d'intel·ligència.

Danys col·laterals. (fora de concurs)

Aquell reservista del Tsàhal fou mobilitzat, com tants d'altres, per engrossir la tropa destinada a la Franja de Gaza, i encara rai que no li havia tocat heure-se-les amb els d'Hezbollah, a la frontera libanesa. Amb els presumptes milicians de Hamàs, la consigna era primer disparar i després preguntar, en la millor tradició dels exèrcits de repúbliques bananeres, però ell la ignorava sempre que podia i observà que altres de la seva edat es conduïen igual, si fa no fa.

En acabat de sopar, acostumava a fer tertúlia amb aquests altres reservistes, i una nit la conversa anà més lluny del que hauria estat admissible en presència d'oficials. I, parlant d'altres conflictes bèl·lics, li arribà el torn a ell.

El seu avi francès li havia explicat que, quan era menut, tant a la França ocupada com a la de Vichy, la norma general era afusellar deu civils per cada soldat alemany mort per la Resistència. Això de "norma general" venia a tomb perquè en els dies immediatament posteriors al desembarcament dels aliats en Normandia, la 2a Divisió SS "Das Reich", estacionada al Limousin, abans de dirigir-se al front participà en operacions de represàlia per accions de la Resistència, superant aquella taxa i sent especialment recordades les massacres de Tulle i Oradour-sur-Glane, amb un total de 740 morts entre la població civil, la majoria dones i nens. I va seguir, fent números: a la Franja de Gaza, per alliberar 200 ostatges i venjar la mort de 1.200 israelians, a hores d'ara el Tsàhal ja ha provocat la mort de 40.000 palestins, trenta-tres per cada israelià (cent palestins per cada tres israelians); ignorant els enemics morts merescudament i comptant només els 25.000 civils desarmats, la proporció baixaria a vint-i-un innocents per cada israelià. Amb això, resultava que el poble perseguit pels nazis, vuitanta anys després de la Shoah, estava duplicant o triplicant la "norma general" que aquests darrers havien instaurat. Bé, calia admetre que les 25.000 víctimes innocents no havien estat morts volgudes sinó "danys col·laterals", però era dubtós que aquesta subtil diferència els hagués servít de molt.

L'endemà, el capità de la companyia el feu cridar per dir-li que el traslladaven a la frontera amb Líban (més exactament, a prop de la línia d'interposició dels soldats de l'ONU, ja que no hi havia frontera reconeguda entre Israel i Líban). Sens dubte, algú de la tertúlia era un infiltrat del servei d'intel·ligència.

No vol despertar-se.

Es desperta sense haver dormit.

Es desperta i voldria que el malson fos del dormir.

Es desperta i es desperta i es desperta pel brogit i les llums amenaçadores, per la calor de foc de por a la mort.

A l'instant que es desperta, tot retorna.

Fa tant, fa massa, temps que no s'adiu a cap rellotge.

Dolor incessant que crida.

Se li va envellint la joventut, vertiginosament.

En Zidan, vint anys, sobreviu: un luxe. Sobreviu encara sencer. Sobreviu aferrant-se a l'enteresa de que li cal enteresa. No té llar, esdevinguda runa; no té família directa, va ser reduïda a trossets, després recollits i duts a enterrar dins bosses de plàstic de supermercat. El gat encara el va acompanyar unes setmanes...fins que va desaparèixer en boques aganades.

En Zidan estudiava arquitectura quan el set d'octubre arribà carregat de dimonis.

No li queda cap amic viu.

Si es queda sense mòbil, esdevingut imprescindible, esdevé encara més absoluta la seva perdició. Com tants, informa de les evacuacions contínues per l'exèrcit d'ocupació, d'atacs a hospitals, escoles, llocs de culte on les massacres mutilen, cremen, rebenten. De la fam com eina d'extermini, la manca d'aigua i les infeccions. I tant més...

Imatges d'atrocitat una rere l'altra.

No pot plorar.

No pot cridar.

Ni pot riure, el riure d'embogir.

Aguanta. Ha tingut la sort d'aconseguir un GoFundMe. Li cal entrar a Egipte a rebre tractament pels ronyons i, finalment, volar fins a Madrid, on l'esperen per acollir-lo.
Però fa setmanes que el pas cap a la llibertat està pres.

En Zidan ha estat uns quants cops a tocar de ser tombat. Segur que, creu ell, rep protecció divina. O seran els esperits de mare, pare, germà de sis anys, germana de quatre i germanet de tres mesos?

El noi no té diners, llevat dels que li fan arribar els de GFM. Una ampolla d'aigua, per exemple, ha adquirit un preu desorbitadíssim. En Zidan menja poc i, amb tot, comparteix el que compra. Dorm en una tenda petita. L'endreça i, de mena presumit, fa el que pot per arreglar-se els cabells i rentar la roba, per més que va ple de pols i la pell color avellana esquitxada de nafres.

Fa poc ha sabut que un nen del seu barri, que volia ser futbolista, va perdre les cames en un bombardeig i que, impotent i trist, finalment ha traspassat.

En Zidan sent punxades a l'ànima massa insuportables.

-Què ha fet, ell? Què he fet, jo?

Ha perdut tant de pes i se li marquen tant el ossos!

L'esperança ja cansa, ja desgasta.

En Zidan només vol tancar els ulls i poder reposar, no vol despertar.




Mena

Destí manifest
- Aquella figuera ja l’hem tallada; quatre figues que donava, només servia per a que els conspiradors s’hi reunissin i planifiquessin actes anti-nosaltres.

-I si no els arrenquéssim les oliveres i els creméssim el bestiar, no marxarien, eh!

- Val més espaordir-los de nens i rebentar-los perquè, sinó, després es fan terroristes i s’immolen per Alà. Ja els immolarem nosaltres, abans!

- Tu, diu que Lethal-yahu, es tan revirat que seria capaç de bombardejar els nostres per augmentar la nostra rancúnia cap a ells i que fotin el camp d’una putavegada, cap a l’Afganistan, home! I ens deixin la nostre terra lliure.

- Ves que no els haguessin enviat a les altes pastures a aquell parell de brètols que volien fer la pau, l’Arafat i com es deia el nostre general? No me’n recordo; aquell que va rebre un tret d’un coló emprenyat. No em surt ara. Rabin, això! Rabin, Raban! Nyec!

- I tot per les bones, que si no, els deixarem una estona amb els nostres braguetaires tipus Abu Ghraib.

- Els que em fotem més ràbia, tu, són els esquerranós hebreus!: després que hàgim fet la feina bruta vindran, però ara, no! Compte!, que es genocidi: has escapçat els peus d’un nen. Això es "insupurtapla".


Quin cony de progrés ens durien, sinó hi fóssim nosaltres? digues? I encara, encara, anem amb prou de compte!

- Ens fotrien anuncis de camells en lloc de4x4s.

- Que fot aquest vell! Au!, ves amb Alà, vell de l’Òstia.

- No, para tu! Compte que es cec. Diu que se sent algú sota la runa. Au fotem el camp, no malgastem munició, que ja els vam avisar, no?

- No fos cas que vingui alguna cony d'ONG i ens retrati! (No retràcti! t’ha agradat?)

- Si volen, que se'n quedin uns quants per tot allò que s'hagi de menester i la resta, cametes ajudeu-me. Si no els espaviles, creixen i crien i crien que no saps com!;estan fetes unes conilles.

- Quatre oliveres dels collons que diu que tenen 3000 anys. O sigui són nostres, no? Això sí que està clar.

- Però si ets de Polònia.

- No siguis saboc.

- I que no tenien esclaus i mataven els indis a Amèrica? Doncs nosaltres fem el mateix. La única democràcia del Pròxim Orient i amb un destí manifest com els "jefes" de Washington.

Agafo el còmic d'en Joe Sacco "Palestina" . És un llibre gruixut, tapa dura, molt ben conservat. El fullejo, encara fa bona olor. El deixo damunt la taula i busco "Footnotes in Gaza" del mateix autor. Amb aquests dos llibres, alguns en diuen novel·les gràfiques, vaig començar a empatitzar amb la causa palestina.
Els poso a una bossa d'escombraries.
Mentre ho faig, les veus i les imatges del vídeo que m'ha fet arribar m'acompanyen, enganxoses com paparres farcides de sang calenta.
Li van tallar el pit!, diu una noia supervivent, sorpresa de la brutalitat del que va presenciar, més evident que mai ara que la verbalitza, el van llençar al carrer i van començar a jugar amb ell!, afegeix indignada, sense entendre com algú pot fer una cosa així, i entretant altres continuaven violant-la!, acaba amb un to sobtadament aspre com la llengua d'un gat. Tot el que he vist i escoltat es barreja, insuportable, inhumà i monstruós. Els hi van posar tota mena de coses en els seus genitals, barres de metall, fustes, claus, estaven lligades als arbres, més de trenta noies van ser violades i massacrades aquí, diu entre sanglots un home d’aspecte ferreny, al que mai t'imaginaries plorant com una criatura.
Surto al carrer i camino cap al contenidor més proper, fa fresca per ser setembre, és un dia rúfol, gris i pesat. Llenço la bossa amb la meva empatia cap a la causa palestina i torno a casa, no m'acabo de trobar bé i, com diria la meva àvia, és tard i vol ploure.

Va obrir els ulls. El cap li feia mal i va notar que la llum no li arribava a l'ull esquerre. Notava un pes sobre el pit que li feia nosa per respirar. No podia veure què era perquè no tenia prou forces per aixecar el cap. Podia moure el braç dret i va aixecar la mà fins a la nosa que tenia sobre el pit. El tacte li va dir que era com una cabellera impregnada d'una substància enganxosa. Mentre la tocava, intentava recordar com havia arribat allí. Les darreres imatges que podia visualitzar eren les d'un cotxe que els empaitava per la sorra amb una gent que els disparava. I els crits de la Jèssica, crits de terror que encara li ressonaven dins del cap. Ah, i també la festa! La música, els somriures, els cartells en favor de la concòrdia entre els pobles. Alguna cosa li havien fet i ara havia d'intentar saber el què. Va agafar la cabellera i va intentar aixecar-la. El va sorprendre que pesés tan poc, perquè suposava que hi havia un cos que l'aguantava. La va aixecar tant com va poder per mirar què era. Un crit de ràbia i plor li va sortir de la gola quan va veure que era el cap desfigurat de la Jèssica. Atònit. Va recordar de cop el que havia passat. Va sentir una veu que cridava unes paraules que no entenia i uns passos que s'acostaven. La ràbia li va donar forces per incorporar-se una mica. Un rostre barbut amb un mocador al cap se'l mirava amb una expressió encesa. Va saber que era odi perquè va notar que entrava dins de la seva ànima i desallotjava la ràbia per saturar-la de l'emoció que desitjava la mort d'aquella mirada. Només va tenir temps de pensar que algú ho faria en nom d'ell, abans que un cop al cap el portés a la foscor.