Convocatòria RepteClàssic DCCCXII: PRENDRE-S'HO AMB FILOSOFIA.

Amb filosofia i calmosament

I amb tanta calma que s’ho havia agafat!
Quant de temps feia que no escrivia res? Res de res! No només havia desaparegut de Relats en Català, és que no havia fet servir el magí ni per una felicitació, ni nota recordatori, ni una mala, o bona, recepta de cuina, ni allò que li agradava tant: traduir algun text del castellà per fer-lo més seu.
— M’ha marxat la imaginació, es deia. I sabia, era conscient, que només eren excuses “de mal pagador”, que solament era mandra! Una peresa immensa, fins i tot, a pensar!
Què em passa? És la calor?
Mai els darrers estius havia deixat d’escriure. Semblava que precisament el mar, els velers, les llargues passejades pels llocs tan estimats amb bona companyia, activaven les ganes de “dir” coses i enguany?..
Pren-t'ho amb filosofia i no t’angoixis pensava, ja tornaran les ànsies a plasmar en lletres sentiments i reflexions i també relats imaginats o no.
I, avui, ha vist la convocatòria d’un repte que ni fet a propòsit podia el convocant haver-la encertat més.

Quan es va jubilar, va deixar de córrer i de fer “mil coses” alhora.
Es va proposar fer-ho tot molt a poc a poc i una cosa darrere l’altra.
Ara tenia tot el temps del món. Amb la jubilació li va caure el regal de tenir hores i hores de desvagament.
No va afanyar-se a omplir-se d’activitats. Li deien tu tan actiu sempre, com t’ho faràs ara? Somreia amb murrieria i els responia que no ho sabia, que ja hi pensaria.
Tothom creia que li vindria l’obsessió per omplir les hores mortes. No coneixien que el que més li agradava era… no fer res! I ara podria gaudir del “dolce far niente” sense cap remordiment. Així que s’ho va prendre amb filosofia.
Amb tot no li va ser fàcil. De fet, la paciència la tenia ben entrenada. Tots els anys de vida laboral n’havia necessitat molta. I amb els fills quan eren xics i ara amb els nets ja adolescents…
De mica en mica, ho va anar atrapant. Fins i tot quan veia algú amb presses a la cua del supermercat o feinejant amb desesper pensava quina sort que tinc!
Per això avui ha pensat…ara és la meva!
I amb filosofia i calma, ha escrit el què ara enviarà al repte. Content, molt content d’haver sortit de l’ensopiment.

La nit ha estat molt llarga suficient per decidir un determini: agafar-s’ho amb filosofia. Davant de l’inevitable, cal dignitat. Sent que les claus giren dins del pany i sent com es mou el forrellat... Entren dos carcellers que li lliguen les mans enrere. Els mira els ulls perquè no oblidin el seu rostre. Un d’alt té el rostre estirat i els ulls rodons i sortits, l’altre és més baix i grassonet i desprèn odi a través dels seus ulls petits. L’agafen pels colzes per arrossegar-lo.
—No! —diu, en Genové Pocasort. —No em resistiré.
Surten tots tres al passadís. Apareix un capellà amb sotana que li posa un Sant Crist davant. Molt nerviós, el clergue deixa anar expressions en llatí.
—No t’entenc m’ho hauries de traduir. —diu molt conformat.
El prevere sorprès li acosta el crist als llavis. En Genové besa el Crist per seguir-li el corrent i calmar-lo. “No em veureu espantat”, pensa. El capellà s’aparta una mica i resa en veu alta en català.
Surten del passadís i van a parar a un patí quadrat. Hi ha guàrdies als costats i un cadafal al mig. Puja l’escales i el veu: És el botxí!!! No vol que li miri la cara. Per això li posa una coixinera al cap. L’asseu, sent la fredor de l’argolla.
“S’acosta el final d’una merda de vida”, pensa. L’argolla li estreny el coll, el dolor és insuportable, s’ofega...
—Pareu!!!
La pressió s’atura, el botxí li treu la coixinera del cap. Ho veu tot borrós, té el cap tombat cap a un cantó, però pensa que està viu.
Hi ha molt de silenci, sent passes... Veu una mica més clar.
—Estàs salvat —és la veu de l’advocat, l’Atilià Xalavins, un desesperat del dret penal que ha aconseguit l’impossible.
El botxí li afluixa l’argolla, els guàrdies l’ajuden a aixecar-se. No sent les cames; els guàrdies l’aguanten amb els braços al coll, com si fos un ferit de guerra. L’advocat li mostra un paper.
—És l’indult, quan et recuperis una mica podràs tornar a casa. —En Pocasort se’l mira astorat.
—Com? —amb un fil de veu— han trobat el culpable?
—No, però he demostrat que tu ets innocent.
En Pocasort clou els ulls per decidir prendre-s’ho amb filosofia i no obrir boca. La vida té sorpreses i pot ser llarga.

La classe de filosofia



El profe tot caminant amunt i avall de la classe en el silenci de l’aula s’anava explicant i es referia a la naturalesa de la filosofia. Els alumnes seguien amb endormiscament els seus comentaris i prenien notes aleatòriament. Sant Anselm els havia deixat estupefactes: ningú es creia allò que el mossèn arribaria a dir, en un arrabassament o rapte d’entusiasme líric. Gairebé diríem que sublimat, transformat en un ser sense cos, espiritual que surés per l’aula. A les llibretes hi va a anar a parar la frase: «la riquesa de la raó és tal que posseeix en la seva essència la virtualitat del ser.»



Emanava de les seves paraules la filosofia feta poesia: el ser, l’essència i viure en la contemplació de les idees tan i tan bones perfectes i ben fetes que baixaven de l’Olimp de les paraules i les idees i es materialitzaven; gairebé creïble, però en el món dels dibuixos animats i els videojocs.



El mossèn va baixar momentàniament del seu pedestal d'èxtasi, es va tocar lleument el gra que cada primavera li sortia al nas, com de naturalesa al·lèrgica, vinguda i materialitzada de les idees ubicades al cor del seu DNA. En el món diari, insubstancial, el professor era excel·lent: obria la seva biblioteca un cop per setmana i podíem trair qualsevol llibre que interessés, sense deixar-se portar per la libido, és clar!, com quan es contempla una estàtua sense gens de roba.



Potser degut a les seves complicacions al·lèrgiques va aparèixer un dia a classe un professor substitut, jove, que després, això sí, d'explicar-nos fil per randa en què consistia la lògica aristotèlica, va endinsar-se sense més ni més que en la filosofia alemanya.



«Filosofia per canviar les coses», va dir. I ens vam quedar aturats. Ep!, no només per interpretar-les. Bé, ja no va tornar, les coses no s’havien de canviar que ja eren prou bé tal com estaven i vam tornar a l'èxtasi anímic.



Aquell profe substitut va reaparèixer anys després al Brasil, deia la tele, entre els indis de l’Amazones.



I el mossèn líric i liberal? També va plegar, destituit amb arguments espuris, per un neoconservador que traduit significa amb olor de càmfora i devoció escrivanobalagueriana.

Suposo que per molts, entre els que m’hi compto, la filosofia sempre ha estat un concepte més aviat abstracte, una assignatura que l’aprovàvem pels pèls. Però, qui no ha dit sovint, amb perfecte coneixement de causa, que ens hem d’agafar les coses amb més filosofia? Eren els reconeguts filòsofs grecs persones amb un domini d’ells mateixos exemplar?, profunds pensadors capaços de trobar el significat dels grans enigmes existencials?

El tema d’aquest repte m’ha fet pensar en el moviment conegut com a ‘Slow Living’ que cada dia té més adeptes. En la informació que es troba a internet, hi trobem molt sovint la paraula ‘filosofia’. Es basa a viure sense presses per a gaudir molt millor del que la vida ens ofereix. Molts hi han arribat després d’un daltabaix estressant que els bloqueja per continuar endavant. Les depressions, cada cop més freqüents en tots els àmbits laborals.

 La tecnologia ens ha facilitat que puguem fer cada vegada no sols més coses sinó amb més rapidesa. No fa massa anys si enviàvem una carta al lloc més llunyà de la terra, sabíem que la resposta trigaria varis dies per no dir setmanes. Ara que per whatsapp ens comuniquem contínuament els uns amb els altres, ens angoixem si no tenen resposta en pocs minuts. Fet que es tradueix en un estrès i malestar creixent, sovint difícil d’apaivagar.

Quan s’arriba a la jubilació, a molts se’ls fa difícil saber posar fre i viure d’una manera més pausada. S’hauria d’estar entrenat. És per això que s’hauria d’aprendre des de joves a agafar-se les coses amb més calma. I quan dic joves, vull dir també als nens-nenes, que massa sovint amb les activitats extraescolars de tota mena i més endavant amb la introducció a les xarxes socials amb els mòbils, no saben el que és viure d’una manera tranquil·la, sempre absorts en alguna cosa exterior a ells. 

Un tema cada dia més preocupant a tenir en compte és el ChatGPT, que pel que conec està a les antípodes d’ajudar a tenir la ment predisposada a gaudir plenament i amb calma cada moment. Una eina ultraràpida, que pensa per tu i et facilita tot el que vulguis. L’habilitat amb què aprenguem a gestionar-lo, serà bàsic per tal de no perdre ‘l’oremus’ tots plegats.