CONVOCATÒRIA REPTE CLÀSSIC DCCLVII – FER L’AMOR

Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, t'haig de felicitar per la rapidesa amb què has agafat el relleu del RepteClàssic.

T'informo que, dues intervencions enrere, a "Repte clàssic 356 DCCLVI Comentaris i veredicte", aprofito el teu comentari per fer-te una pregunta.

"On fait l’amour; on fait la guerre"

Com que mai no m’agradat l’eufemisme "faire l’amour" estigueu tranquils, que només l’utilitzaré per referir-me a una canço francesa dels setanta, que no he aconseguit localitzar mitjançant Google per saber-ne lletra i musica: el fragment que recordo, interpretat per una dona, deia "On fait l’amour; on fait la guerre" i la tornada, cantada pel cor, "Guerrillero!" tal com raja, en castellà.

L’acció se situa a l’any 1973 o 1974 en un complex turístic pintoresc, amb aspecte de poblat de pescadors, que s’anomenava Binibeca —avui catalanitzat com a Binibèquer Vell—, a pocs quilòmetres de Maó. Hi havia anat una setmana santa amb l’Elisa i les seves filles Natàlia i Helena, que devien tenir deu i vuit anys. Ella duia el seu Citroën 2CV i jo un equip de busseig llogat. Havia estat abans a Maó, sol, convidat per un company arquitecte que hi tenia despatx. I, al cap d’un any de l’estada a Binibeca, l’Elisa i jo tornàrem a Menorca, a l’Hotel Cala Galdana, un paradís solitari. Quan vaig estar a Cala Galdana en 2016 no me’n sabia avenir: era un lloc bigarrat, ple de bars, restaurants i hotels enormes —el de 1974 no vaig saber-lo trobar—, i de carrers serpentejants. Vaig plorar per moltes coses; també per aquell paradís perdut.

A Binibeca ocupàvem un dúplex: a baix la sala amb una cuineta i a dalt dos dormitoris. Hi havia el fil musical de la urbanització i ens feia molta gràcia que cada dues hores repetissin el repertori; era fàcil adonar-se’n per aquell coi de cançó francesa del guerrillero, que no haviem sentit mai ni tornaríem a sentir. Suposo que devíem anar a veure Maó, Ciutadella, el Toro, els monuments megalítics i la badia de Fornells. Amb les nenes tan petites tot era més senzill, fins i tot la intimitat amb l’Elisa; anys després, de vacances a Eivissa, ho teníem més complicat. S’emanciparen prou joves, després d’haver viatjat a Londres, primer una i després l’altra, per resoldre un problema que a Espanya no es podia abordar amb garanties sanitàries i que encara figura en els programes dels partits polítics.

—Fes-ne un bon glop.
—Uf! És fort.
—Sí, Calimocho Gran reserva.
Ella em torna la petaca. Nerviosa. Ulls brillants. Com els meus.
De reüll, comprovo que la tanca de la porta està posada. Sembla l'única cosa sòlida d'aquest petit espai, tronat i sòrdid.
—Treu-te les calcetes.
—Així?
L'arracono contra la paret plena de pintades porques, li aixeco la faldilla i, agafant-la pel cul, la penetro, a pes de braços, gairebé sense adonar-me'n.
M'endinso en ella fins al fons. "Osti, que fort, estem follant!" penso.
Li llepo els llavis, l'orella, el coll.
—No vull que això s'acabi.
—Aguanta.
—Vull que duri per sempre.
—Sí.
Quan m'escorro gairebé caiem. M'assec a la tassa del vàter amb ella al damunt. Li busco els pits per sota la samarreta de tirants. El seu cor batega com el d'una bestiola espantada.
Li llepo els mugrons.
I entretant, el xumba-xumba de la disco retruny, amb prou feines esmorteït per les parets de joguina d'aquest lavabo que recordarem tota la vida.
—Que això duri per sempre.
Soc conscient que em repeteixo com un imbècil. M'importa una merda.
—Sí.
L'abraço amb força.

*

Què diantre hi fas mig nua al balcó de bon matí? Un balcó molt maco, això sí, bucòlic, també, amb aquesta olor d'herba, tan de poble, bé d'això es tractava, no? Una casa rural per salvar el Titànic. Però mira, tu aquí sola, i ell dormint la mona d'aquella merda de vi tan car que es va entossudir a acabar-se. Potser necessitava una excusa de dos-cents euros per no tocar-te aquesta nit?
Segurament.
I, doncs, què esperaves? Un cap de setmana per retrobar la passió? Doncs no. No és tan fàcil. Oblidar la passió és com oblidar rentar-se les dents: un procés lent, que sembla reversible fins que t'adones que et put l'alè.
Merda, com ha pogut girar-se, fer un pet i continuar dormint quan li has dit la frase a cau d'orella?
"Què això duri per sempre".
Doncs no. No ha durat.
Noia, espavila, ja va sent hora de marxar.

Eufemismes.

De petit vaig descobrir que cal estar molt atent amb els tripijocs i lletanies de paraules que fem servir per dissimular.
Quan la gent gran parlava de coses que no volien que els nens sabéssim deien hi ha roba estesa. Normalment parlaven de malalties o de sexe. Amb els meus germans ens fèiem els distrets i ens amagàvem darrere de la porta. Escoltàvem el seu xiuxiueig i així vam aprendre força.

Recordo els diumenges a la tarda que els meus pares ens deixaven mirant la tele i ens deien que ells tenien feina. Sortien de l’habitació molt contents (la mare una mica escabellada i el pare vermell com un pebrot) i després tota la tarda es feien carícies i magarrufes. Amb una mica de sort podíem acabar de veure la pel·lícula, encara que fos llarga. Jo sempre pensava quina feina deuen fer que els hi agradi tant?
A mesura que m’he fet gran i m’he enamorat diverses vegades, he tingut xicotes i amants. En totes elles he utilitzat frases especials per si en teníem ganes. – Vols fer-ho?, vols cucar?, ens gitem?, tinc ganes de cardar, vols fer un clau?, ens abracem? i així una llarga llista que he anat incorporant al meu llenguatge al llarg dels anys i de les relacions.
D'ençà que vaig descobrir que follar, en català vol dir “trepitjar raïm “, vaig afegir-hi altres expressions, com ara: anem a la vinya?, quan començarem la verema?, quin raïm tan sucós hem menjat avui!!!, aquest most l’hem de fermentar!!!, hem d’anar a piar, tenim preparada la piadora? .
Totes elles m’han servit per situacions juganeres, apassionades i inclús promiscues. I les utilitzo de tant en tant.
Però, ara que he trobat una dona amb la qual, quan estem junts, vibrem un amb l’altre, ens fusionem, i atrapem el cel i volem... em surt d’emprar una expressió una mica mes cursi, com ara la que el convocant del repte m’ha prohibit explicitar.

Ja veieu, tot val per, a poc a poc, ampliar el camp semàntic i donar-li noves accepcions.

LA DONA ROSSA

Marc era una persona una mica tímida que hi havia nascut en una ciutat prou gran. Vivia en una baix d’una finca alta, en la qual tenia una porta de fusta pintada de blau. Era solter des de sempre i no hi havia tingut mai una núvia.
Marc tenia certa edat i no hi havia conegut cap dona que li cridares l’atenció.
Recordava a vegades, quan era jove, a una xica que li agradava, però no va reeixir en la seua vida.
Treballava en una fàbrica de rodets de fils de vuit a tres i allí feia la seua labor.
Aquell altre migdia quan eixia del local, va veure una dona rossa al lluny que li va mirar i ell també li va correspondre amb els seus ulls.
El pressentiment de Marc fou immediat. Ell va anar cap a ella. Marc li va preguntar pel seu nom. Aleshores li contestava que es deia Rebeca. A Marc li va agradar. Aleshores tots dos es van agafar de les mans i se’n van anar a la casa d’ell.
Després d’estar allí una bona estona parlant, Rebeca li va besar la galta i després profundament en els seus llavis, com si es conegueren de tota la vida.
Marc no sabia com hi havia d'arribar a aquest punt tan atraient, en aquell sofà. Això pensava.
L'endemà, Rebeca va anar a la casa de Marc. Aquest la va rebre satisfactòriament. Van estar parlant molt de temps i després s’abraçaren profundament fins a arribar a un bes molt exquisit, que mai oblidaran.

Sota d'un raig càlid

Un cop més tanco els ulls abans de l'últim embat. Ignoro la mirada que no em veu. En l'instant de deslliurar-me, no la vull veure jo tampoc, aquella mirada. Prefereixo cercar un record, un altre esguard, un somriure diferent. Rememoro una cara de plaer que guardo en els meus records.

Ella va ser-ho tot, i ara visc lluny del seu cor. Hauria de deixar de voler substituir-la, si més no, d'aquesta freda manera.

M'he deixat anar sense esperar res més. He mirat d'allargassar la situació tanta estona com el meu delit em demanava, mai no tinc en compte què volen elles. Viuen tan lluny de mi!
Surto de la dutxa, la seva freda imatge no reflecteix cap sensació, cap resposta sensual. No puc esperar-ne res, aquestes coses solen anar així, quan el sexe és sense desig per una part.

Em netejo a la dutxa en una esgarrapada. Un altre dia faré tard a la feina. Els records d'ella acabaran per destrossar-me. Potser sí que hauré de mirar-me millor aquella amiga que sé que vol marro.

Tanco el portàtil, la imatge s'esborra, i jo encara retinc aquella altra mirada. He de deixar de trinxar-me-la tot sol, aquestes no són maneres d'anar per la vida.

He de veure-ho clar, aquest vespre li telefono i quedem un dia per anar a sopar, i allò que surti després.

Abans de sortir de casa, vestit i arreglat, esborro l'historial de cerca, no puc deixar cap pista en el cercador. Seria horrible que un dia ella ho veiés. No és cap pecat cascar-se-la, però tampoc cal anar-ho esbombant arreu.

Viure i deixar viure
Me la miro. L'observo amb interès a distància. El seu rostre és potser massa angulós; denota intel·ligència en la mirada. Porta el grup per la ruta segons el seu pla i anem xerrant entre tots nosaltres. En un moment em fixo que dubta: és normal, però sota la meva òptica això sol ja la fa humana, accessible. Gairebé no parlem tots dos sols. En algun moment del recorregut reconec que m’he fet veure. (he de polir aquest defecte en la propera reencarnació) Asseguts, després, en el bar que freqüenta i al qual jo també, casualment, hi vaig en horari i dia diferent, me n’adono que és sensible a les emocions; mentre és al mig de la colla tot parlant, el seu rostre ha canviat d'expressió. S’ha com endolcit. A poc a poc, aquest posat un pèl dur, ha deixat pas a un de més atractiu. Ara recordo que quan ens hem saludat li he dit que ja ens havíem trobat unes setmanes enrere. Ha semblat com si no ho recordés. Que imprudent vaig ser aleshores. Ella no és de parlar massa, ja es veu. De lluny observo la seva figura que és molt esvelta i com s’ajusta la roba interior en un gest automàtic. Sens dubte m’agradaria oferir-li la mà per si l’agafa i fregar aleshores suaument la seva esquena que deu ser meravellosa. Només llavors en la intimitat guanyada obrir-se sense pressa. Però (sempre hi ha un però!) que n’és de difícil ser honest un cop ja ets gran i comprens la dificultat d’entendre’s i no ferir o decebre ensems. Descobrir que te n’agrada més (o momentàniament més) una altra. I també és dur guardar-te aquest sentiment secret que es pot fer agre.

Ens acomiadem educadament.