CONVOCATÒRIA DEL REPTE POÈTIC VISUAL 344: BANY

Inici

Inici de càntic en la pell, que el sol no marca encara.

Vivència immaculada del primer moment

 a descobrir el nou cos:  de la sorpresa.

Ritual i litúrgia de sol i d’aigua.



Aliens al desencís, oberts a l’aventura,

sense recança si és amb el cor lliure;

que ne’s salconduit. Que et porta i et torna si això fos precís.



Qui t’estimarà i premerà els seus llavis sobre els teus?


Et miraràs potser les mans  per jutjar-te amb certesa si ho has fet prou bé?


Serem infants per a després ser grans.

Cada dia pel matí
Entren molt d'hora,
a la meva habitació
i em fan dutxar

Blanca l'escuma,
la claror de la lluna.

Cada matí, molt d'hora
Entren quan es fa de dia,
a la meva habitació
i em fan dutxar

Blanca la lluna,
la dolçor de l'escuma.

Cada dia, de matí
Entren ben d'hora,
a la meva habitació
i em fan dutxar

Brolla la font,
la remor de la festa.

Cada matí, quan es fa de dia
Entren molt d'hora,
a la meva habitació
i em fan dutxar

Beu l'aigua fresca,
la nova ginesta.

Cada dia pel matí
Entren molt d'hora,
a la meva habitació
i em fan dutxar

Beu de la flor,
la bona peresa.

Cada matí, de dia
Entren ben d'ora
a la meva habitació
i em fan dutxar

Sura, camina
per racons, sense pressa.

Avui tenim temps,
explica'm;
Què fas, cada matí?

El bany d’Àrtemis

Ningú devia veure’t nua, tal com ets.
Per què ets tan bella, deessa boscana,
per què tan cruel amb qui t’admira
quan, seductora, emergeixes de l’aigua?

Avui t’has banyat ensems amb les nimfes
en aquella arrecerada tolla on reposen
tranquil·les les branques dels desmais
i et fan invisible bardisses i matolls.

El jove caçador ha sentit gatzara
de rialles on se suposa que habiten
les nàiades i no ha pogut resistir-se
a contemplar la seua inusual bellesa
sense saber que et banyaves allí.

Ell t’ha vist nua i tu l’has descobert.
Ja no podrà defugir el càstig fatal.
A l’instant el pèl li cobrirà la pell,
el banyam li creixerà a les temples
i la seua veu esdevindrà un bram.
Per més que corri, el seus gossos
el destrossaran sense compassió.
Podrà més l’instint que l’amistat.

Ai, pobre Actèon, jove malastruc,
que ella és Àrtemis i tu, un mortal.

La nimfa enamorada


Jugant a la vora del riu, la vida
Floreix, tancada al seu cos tan pàl•lid
On no hi batega la sang

Sense cap remor de polsos i alés
Com un camp de falgueres de tardor,
Adormit, sense esperar

Ja res més que un record, una mirada,
un petó i un ram de flors que la treguin
de ser tan sols una nimfa.


Esplendor entre les molses, i l’amor
Entre geranis, les flors de novembre:
dàlies i crisantems.

Com el sol entre la boira, mirant
Allò que no pots veure, sospirant
Pels tendres dies de bany

Sostenint les llunes, i l’abundància
De retrets, el dol, totes les maneres
De fer veure que no ets tu.

M’omples de dards i cadàvers les mans,
Et mires els cims i el sol de ponent
Sense dir-me ja res més

Que fosques paraules, que vols venir
A la meva terra, però no pots
Deixar el món tan delicat

Que omple d’un còmode i trist anar fent,
Que no hi ha res per mi, que miri de
Buscar amor a un altre lloc.

BOSCOS D’AIGUA

Muses transiten pels boscos
seguint el misteri dels contes,
en el desig d’allò que fuig
de qualsevol gest terrenal.

Oasis de calma entre aigües,
volàtils en l’imaginari.
Deesses de la creativitat
I dels sentits de qualsevol mortal.

S’escolen entre somnis,
desitjos, anhels,
històries, converses,
i al cap i al fi, llegendes.

No en sabem res més...