Comentaris i Veredicte. Repte DCCCXV

Comentaris i Veredicte: Repte DCCCXV

GRÀCIES PER PARTICIPAR!!!
.
Temps de tempesta
Joan Colom | 18/10/2025 a les 16:59
Igual que moltes parelles s'han conegut de passejar els gossos, aquells dos es van conèixer d'escoltar una cançó, però serà millor que us ho expliqui des del començament.
Ell era un maniàtic, però les seves manies eren inofensives, com aquella d'emfasitzar el temps meteorològic amb música adient. El curs de l'any era subratllat amb "Les quatre estacions" d'Antonio Vivaldi, i aquest era el disc que tenia més a mà. Si feia sol, no parava de posar la cançó popular "Sol, solet...", però quan feia mal temps filava més prim i distingia dues situacions: si només plovia, tocava escoltar "Singing in The Rain", però si a més a més llampegava, era l'ocasió de "Storming Weather".
Com que és molt probable que no conegueu aquest estàndard estatunidenc, us en faré cinc cèntims. En 1933 el compongué Harold Arlen (passarem per alt la semblança de les primeres notes amb les del "West End Blues" de Louis Armstrong, de 1928) i li posà lletra Ted Koehler. En aquest enllaç teniu la lletra sencera, de la qual només transcriuré la primera estrofa, just perquè us adoneu que la història va de dona enamorada abandonada pel seu home, i que s'estableix una relació metafòrica entre aquesta situació i el mal temps, temps de tempesta:
Don't know why
There's no sun up in the sky
Stormy weather
Since my man and I ain't together
Keeps raining all of the time
Al cap de deu anys s'estrenà la pel·lícula "Stormy Weather" (Andrew L. Stone, 1943), protagonitzada per la cantant Lena Horne, que hi interpretava la cançó. La podeu veure i sentir en aquest vídeo, encara que la peça va ser interpretada per moltes altres celebritats, entre elles Billie Holiday, Sarah Vaughan, Judy Garland, Frank Sinatra i Bob Dylan, tot i que jo prefereixo la versió d'Ella Fitgerald.
Tornant al nostre protagonista, no cal que us digui que, quan hi havia tempesta i ell posava "Storming Weather", apujava el volum sonor al màxim per tal que la música no quedés sobrepassada pels trons. I fou així com la veïna, que també era aficionada al jazz i a les cançons d'Irving Berlin, George Gershwin i Cole Porter, sentint la melodia a l'altra banda del doble envà, pensà que el veí i ella eren ànimes bessones, i aprofità les coincidències a l'ascensor per camelar-se'l: primer anaren a sopar a fora unes quantes vegades, després ell la convidà a sopar a casa, després fou ella qui el convidà a sopar a casa, i al cap de dos mesos ja eren parella i decidiren que ella es traslladaria a casa d'ell.
Fou una decisió desencertada i l'idil·li durà poc: aquella tardor tempestuosa, en què cada dos per tres ell posava "Storming Weather" a tot volum, li tragué la bena dels ulls: no era el mateix fruir-la a una banda del doble envà que haver de suportar-la a l'altra; aquell paio no era un romàntic sinó un friqui. Potser estaven predestinats a separar-se perquè l'amargor de la cançó havia entrat a les seves vides.
Comentari: Un excés de text explicatiu pot perjudicar una narració que hauria de ser purament de creació. De tota manera, la història és ben trobada. Una cançó “Storming Weather” va servir per enllaçar el protagonista amb la veïna. Malgrat, la relació va esdevenir tòxica. La noia va haver de tallar perquè el protagonista no era un romàntic que gaudia amb el jazz, sinó un friqui. O sigui, una persona estranya; almenys per la noia. L'autor contempla la possibilitat que l'amargor de la cançó hauria entrat en les vides de la parella de manera que no existia la possibilitat d'un final bo. La introducció de la tempesta i de les cançons estan molt aconseguides


aleshores | 20/10/2025 a les 22:25
La clau

Ningú, o potser només els possibles companys catalans del camp podien saber el significat precís d’aquella lletra i música. “Elàstics blaus subjectats amb candaus” vaig escriure en la fulla de comanda electrònica. Confiava que no haguessin introduït aquesta música en la base dades. La màquina, l’aplicació d’IA, no va entendre de què es tractava, ja que només processava allò que entenia i m’ho va fer saber amb certa tírria soterrada: ja tenia una primera pista. Tot això passava en l’època Trump, però ja venia d’abans; del temps del macartisme.
La paraula parlada, per altre costat, era controlada per la visió dels llavis en les passejades pel pati de l’establiment que tècnicament era un camp o presó. Allà em vaig limitar a xiuxiuejar “du el meu enamorat”, confiant que en absència de coneixement de la lletra també suposaria desconèixer aquest passatge que, per altra banda, era prou general: d’enamorats n’hi ha per a tot arreu.
Sabia que els vigilants entrenats al Sinaí on havien rebut les taules, no les de la llei sinó les de la trampa, resseguien tot allò que la màquina els indicava com estrany o no controlat. Per això no va ser inusual que sortissin amb la fusta preparada per a preguntar i repartir si calia a l’ “abstracte” que feia referències extemporànies.
«Què vols dir amb això d’enamorats, ve de moro o d’amor?» «D’amor», vaig respondre, atemorit de passar-me uns altres quinze dies d’aïllament sensorial a les masmorres de l’imperi, per inconcret i «abstracte». I vaig gosar afegir (referint-me a mi mateix en tercera persona per resultar així més dòcil, acabat i vençut): “‘En Pasqual (jo) és un home original“” i per adobar-ho amb unes gotes més de bogeria sobrevinguda.
Vaig posar els ulls en blanc i vaig arrencar a cantar tot seguit la coneguda peça de Curtis: “Non ti scordar di me” que li havia sentit a Sonya (Sonya Yoncheva). Aquí les alarmes de la màquina van ser màximes. Em vaig veure a la cel·la fosca en companyia de Bargouti, per sort no per condemnat a cadena perpètua com ell, per palestí. Yoncheva podia ser una ferotge comunista disfressada de cantant d’òpera pels malèfics serveis secrets de l'extinta USSR que ara operaven d’amagat a la UE aprofitant-se de les seves laxes normes. Els ho havien advertit reiteradament els del servei Mossegat: que estaven prests a tornar. La cantant búlgara i desbordant afegia una capa més de complexitat al problema.
Vaig tornar a posar el ulls bé i vaig veure que alguns entre el públic xiulaven aquell passatge de ‘tots som pops” – acompanyat rítmicament picant de mans - i ja sabien que em deia Pascual. Em vaig quedar resignat, però satisfet: m’havia trobat amb els catalans del camp de concentració Mzon-Obiols-Feixoo, tots tres ex-alumnes de Trump: que hi hagués en mig dels suposats presos, molts d’ells de la poli. No importava ja que deduïssin després d’afinats procediments que havia cantat una peça digna de Núri Feliu.

Comentari: El missatge del relat per a mi és que la vigilància dels ciutadans sotmesos a un règim autoritari amb IA pot ser terrible. Pel que fa al dels ciutadans disconformes ja pot ser un ofegament total. Molt bé la idea de la protagonista de fer servir la cançó “El vestit d'en Pasqual” per contactar amb els catalans del camp de concentració. L'ambientació del relat està inserida en una època futura de domini de les idees, ara, liderades pel president dels Estats Units Donald Trump i que son compartides per altres mandataris de les dretes mundials. En el relat, no hi ha cap tempesta. Al camp “Mzon-Obiols-Feixoo” no hi plou.


SrGarcia 24/10/2025 a les 15:57
La pluja a Tortosa


Quins vespres, al conservatori de Tortosa.
L’Anna i la Clara assajaven el duet de la Cantata 78 de Bach, per a soprano i contralt.

Durant l’assaig, quan les seves mirades es trobaven per corregir un interval o una entrada, el temps semblava suspendre’s. L’harmonia de Bach era perfecta, sí, però el que elles hi afegien, una vibració continguda, una tendresa impossible d’amagar, feia que cada compàs respirés vida.

Aquell duet, el cor de la cantata, ja no era només música: s’havia convertit en la seva llengua secreta.

Les seves veus s’entreteixien, la claredat etèria de la Clara perseguint l’ombra vellutada i profunda de l’Anna. Quan arribaven al punt on les dues línies s’enlairaven en una mateixa escala, les seves mirades es trobaven, i el món es reduïa a aquella harmonia sagrada.

La fe era la paraula clau. No només la fe en Déu, sinó la fe en la connexió que creixia amb cada assaig. Les mans de la Clara, normalment fredes i precises, tremolaven lleugerament mentre sostenia la partitura. L’Anna, amb la seva veu que descendia com cera fosa, la calmava amb una vibració que era més que musical: una carícia sense contacte.

Les seves veus no només s’acompanyaven: es cercaven, es desitjaven, es reconeixien.

Wir eilen... (“Ens afanyem”), cantava l’Anna, i la Clara sentia que, efectivament, els seus passos s’acceleraven cap a alguna cosa inevitable.


Va ploure intensament sobre Tortosa. La Clara va anar a assajar al pis de l’Anna.
No calgué música. La respiració fou el seu tempo; el tacte, la seva melodia. Es buscaren amb la mateixa devoció amb què havien cantat: lentament, amb respecte, amb aquella barreja de por i desig que només coneix qui estima de debò. Les gotes seguien caient, marcant el compàs sobre la finestra.

Mentre les seves mans exploraven la geografia de l’altra, la pluja s’aturava a poc a poc. El que havien estat cercant des de la primera nota del duet es revelava en aquell silenci humit de la tarda. La passió era un foc lent i segur: la cantata trobava la seva realització no en el cel, sinó en el contacte de les seves pells. Van trobar el paradís l’una en l’altra, en el silenci perfecte després de la música.

Després, assegudes a terra, embolcallades per una manta i la remor constant del cel, van riure fluix. L’Anna va xiuxiuejar una part de la melodia, i la Clara hi va respondre amb la seva veu aguda, exhausta, però feliç.

Ni tan sols sabien si l’endemà continuarien assajant. Només importava aquell acord suspès entre la música i la carn, tan fràgil i tan etern com la pluja.

Des d’aleshores, cada vegada que cantaven el duet, el públic percebia una màgia especial, ignorant que era l’eco d’aquell vespre plujós a Tortosa on dues cantants havien trobat la salvació, no en Déu, sinó l’una en l’altra.


Música:
https://www.youtube.com/watch?v=3_YruVsloOs

encara que digui mezzosoprano, és contralt.

Comentari: Aquell dia a Tortosa, la música es va fer sentiment i passió: vida. La descripició dels assajos de l'Anna i la Clara m'han agradat molt. L'autor demostra un bon coneixement de la música clàssica i sap traslladar aquest saber a la redacció. La pluja intensa va ajuntar les protagonistes al pis i, com era, previsible van fer carn el que ja havien fet les seves veus en els assajos. SrGarcia! Us heu pres el vostre temps i us ha sortit un bon relat que compleix amb tots els requisits del repte DCCCXV.


Perduts en la immensa mar blava

kefas | 28/10/2025 a les 08:15

Perduts en la immensa mar blava

Quan la Hellen em va dir que tot anava bé, vaig notar un punt de foscor en la seva veu, com si li costés pintar les paraules amb una pinzellada d'optimisme. Hi penso sempre en la meva preciosa Magda, i en aquell moment la seva imatge va ocupar, lluminós, tot el meu pensament.

Des que s'havia tallat els cabells, el seu rostre, emmarcat per la mitja cabellera blanca, tenia un to de serenitat que la feia més atractiva. Els seus ulls havien recuperat la brillantor d'altres temps, quan el poder l'amanyagava. El poder que ara intentava recuperar enmig de l'oceà.

La Hellen m'havia dit que l'oceà estava inquiet, però que tot anava bé. Jo no vaig poder evitar un calfred que em va trasbalsar. La nit anterior m'havia despertat ben suat, amb el coixí amarat. Acabava de somiar que la meva preciositat havia mort, la vaig veure, estirada sobre coberta, sense cap ferida, rodejada per una cortina de foc, mentre els altres membres de la tripulació cridaven, embogits, "ens han atacat!..."

Em va sorprendre el crit que va eixir, dues vegades, de la meva boca "Oceà torna'm la meva preciositat!!"

Al cap d'una estona va tornar a entrar la Hellen, amb un somriure que omplia l'habitació. "Els han capturat" va dir "estava pactat, i en un parell de dies els tornaran" "Són uns herois" va continuar" ara en parlarà tot el món" Abaixant la veu va continuar "I ella podrà recuperar el que no li havien d'haver pres mai"

Jo no sabia què pensar. Només vaig poder xiuxiuejar "Gràcies, moltes gràcies, oceà, per retornar la meva preciositat"

"My Bonnie" 
Tony Sheridan & The Beat Brothers
1961

Comentari: Un relat de plena actualitat crec que és una al·legoria a l'estol de vaixells que van intentar arribar a Gaza. Sí que van aconseguir, l'atenció del món. La Magda i l'Hellen son dues dones idealitzades. D'aquelles que van començar a lluitar per la millora del món ja fa algun temps. Un relat ben pensat, però poc concret pel que fa a una tempesta convencional. La cançó My Bonnie, molt en conssonància amb la història.

Veredicte: En primer lloc, torno a donar les gràcies a tots per participar. Quatre participants, pels temps que corren, per a mi és un èxit. Tots els relats son molt interessants. Considero que el més adient amb l'enunciat és “La pluja a Tortosa” de SrGarcia. Hi ha una harmonia entre el preludi amorós entre la Clara i l'Anna. Hi ha una adjectivització correcta que dóna vivacitat a la història. L'autor fa servir recursos semàntics com la comparació: “amb la seva veu que descendia com cera fosa”. La trama és lineal: el que ha de passar, passa i prou. Tanmateix, tot ocorre enmig d'una tensió pausada que significa la fe que posen elles en la relació. L'autor demostra uns coneixements musicals que li donen capacitat per combinar text i música. Demostra que els dos personatges protagonistes son uns éssers humans poc comuns. Unes dones capaces de viure una mica més enllà. L'autor ho mostra amb oracions com aquesta: elles hi afegien, una vibració continguda, una tendresa impossible d’amagar, feia que cada compàs respirés vida. Felicitats: SrGarcia.