COMENTARIS I VEREDICTE DEL Repte clàssic DCCCXIX:Nadal 2025REPTE

• La zona de confort.
Joan Colom | 12/12/2025 a les 12:42
[Respondre]
Encara n'estava més avorrit que els altres, de tanta conya nadalenca: en Trump amb la gorra de Santa Claus, tot de noies rialleres picant l'ullet i, per acabar-ho d'adobar, l'arbre guarnit, l'indiot rostit i les llepolies típiques de la festa en el canal especial de TV, en sagnant contrast amb l'obligada rutina diària, que l'audició cíclica de "Jingle Bells", "White Christmas" i altres nadales no aconseguia distreure, i la monotonia de la dieta, gairebé inalterada per escarransits pastissos ad hoc.

L'única cosa que l'ajudava a evadir-se era aquell e-book amb més de cinc mil textos, agrupats per gèneres: tret del de ciència-ficció, que per raons òbvies tenia avorrit, alternava diversos gèneres, i el que estava llegint, d'autoajuda, d'un tal Joan G. Pons, li resultava d'allò més interessant. L'havia fet veure com, sense gairebé adonar-se'n, la seva vida estava sotmesa al dictat d'un seguit de protocols: no quedava lloc per a l'espontaneïtat i tota iniciativa n'era exclosa.

El més fotut de tot era que s'hi trobava bé, en aquesta cel•la amb barrots d'or, mancada de sorpreses agradables però també desagradables, i el llibre li havia fet prendre'n consciència: s'havia instal•lat en una grisa zona de confort i, abans que el refugi es convertís en presó i acabés d'anorrear-lo, calia trencar barreres i afrontar obstacles. Aquella nit de Nadal havia estat barrinant-ho i decidí que, posats a donar un pas, havia de ser definitiu.

Així que, sense pensar-s'ho dues vegades, aprofitant que els seus companys havien marxat a fer les rondes de verificació, entrà a la resclosa d'aire i tancà la comporta interior. A una banda, ben visibles, hi havia els vestits preparats, però passà de llarg: posar-se'n un era com endur-se una part d'allò que volia deixar enrere. Activà la seqüència de comandaments per obrir la comporta exterior i tot succeí molt ràpidament, com qui destapa una ampolla de cava: el buit el xuclà cap enfora i, encara a pocs metres del mòdul, rebentà com un globus.

Quan els altres estadants van tornar a l'habitacle principal de l'Estació Espacial Internacional, s'estranyaren de no trobar-lo, però immediatament veieren l'indicador vermell de la comporta exterior. En tancar-la a distància, restaurar la pressió a la resclosa d'aire, entrar-hi i veure penjats tots els vestits espacials, hagueren d'acceptar el que havia passat. Incrèduls, recordaren que la nit abans no havia parat de repetir que calia abandonar la zona de confort, però no acabaven de relacionar-ho.


L’acció passa en una estació Espacial, en unes festes de Nadal, que ha de empassar-se per la televisió, sense ni poder-les gaudir ni poder-les patir...Tan és així, que gairebé s’hi ha acostumat, al mateix temps que té ganes de trencar en tot. Per això decideix sortir de la càpsula i que el buit se’l devori. Tot podria ser molt simbòlic. La solitud i l’estar fart de tota la parafernàlia li fa prendre aquesta decisió.
Ben escrit, ben ambientat i expressa un desig que, alguns senten davant amb el què s’ha convertit les festes de Nadal. També la solitud d’aquests dies, en el què sembla una obligació que tots cal que gaudim de les festes.

Gràcies Joan.
•
•
• L'oncle Gràvid
Xavier Valeri Coromí | 12/12/2025 a les 20:16
[Respondre]
Tots esperem l'oncle Gràvid; el que va sortir per la tele el dia del sorteig de la Loteria de Nadal. Davant de vint càmeres, ell, amb la cara rodona.
—Tinc cinc dècims de la grossa de Nadal.
—Dos milions d'euros? —digué una reportera morena d'ulls negres, mentre s'apartava els cabells del rostre.
—Crec que sí —va respondre l'oncle.
—Ens els pot mostrar —demanà la rossa.
—No! Els tinc a la calaixera.
Sonà un xiscle esfereïdor seguit de crits de desesperació. Les reporteres miraren cap al balcó d'on sortia el gran brogit. Les càmeres enfocaren el balcó. Aparegué una robusta dona amb camisa de dormir i dos dècims a la mà. La dona ululava com una lloba i bramava com una cérvola ferida. Sortiren dues noies joves tot saltant i xisclant embogides.
Fou quan les reporteres se'n recordaren d'en Gràvid, però no hi era. En el seu lloc, hi havia una senyora que repartia el contingut d'una panera entre els vianants entre crits i bogeria. Mentre donava l'espatlla a un senyor somrient, mostrava tres dècims. Al seu costat, el marit havia encetat una ampolla de cava i se la bevia. L'home va posar la mà dins la panera i en va treure teules de torrons que va repartir entre les reporteres.
—Ens han tocat un milió dos-cents mil euros i la panera de la carnisseria —digué l'home.
—S'ha acabat la misèria!!! —va cridar la dona enfurismada i va fer el senyal de botifarra.
Al fons, tothom va poder veure com en Gràvid girava en una cantonada i desapareixia.
Tots l'esperem per felicitar-lo i per veure què portarà. Penso que algun vi o un cava bo. No ho sé...? L'oncle Gràvid sempre em comprava coses quan em duia a la fira. Qui ho havia de dir? L'oncle Gràvid..., que no deia mai res.
Truquen, obren la porta. És l'oncle que somriu, passa cap a dins, s'asseu i mengem.
—Oncle us vaig veure per la tele —dic —a veure què passa...—; elevo els muscles i somric.
—Sempre m'havia fet gràcia ser el protagonista de la tele.
—Quina sort tocar-vos cinc milions —ara ja el tinc.
—Ah! No, no... Només en feia gràcia sortir. Ser el protagonista del dia. Jo no compro loteria.
“Hòstia! Gràvid, que visquis molts anys sense un euro”, vaig pensar. En silenci, comencem a menjar.
• Un text d’humor, on l’oncle Gràvid, es fa passar per guanyador de la Loteria , per l’afany de sortir a la tela i tenir un moment de fama.
• Escrit en forma de diàleg, està molt ben retratades les situacions d’alegria, ampolles de cava i reporters...El final també està bé. No és cap final especial, l’oncle segueix amb la seva vida. Ja acomplert amb el seu objectiu.
• Ben escrit i descrit, un bon relat que fa somriure.
•
•
•
• RE: Repte Clàssic DCCCXIX:Nadal 2025
aleshores | 12/12/2025 a les 21:09
[Respondre]
NADAL

(comprar patates fregides sense gluten)



Cada ovella al seu corral. Cal tenir corral o val més viure lliure sense clos que tet tanqui? Per sort ja no tinc sopars d’empresa. Ara bé, els dies festius de Nadal cal ser molt fort per romandre impàvid, impassible i tranquil «quan les més gents festegen prop los focs». Tanmateix, algú pot fer-se càrrec del que passa pel cap de la gent, especialment aquests dies, més enllà de tenir un foc que t’escalfi? (Estiro la cadira més teatralment que no pas efectivament per a facilitar el pas a la senyora, més jove que jo, però indubtablement gran, que carregada s’ha alçat per sortir de l’establiment i m’agraeix el meu teatre amb un somriure, que jo li agraeixo alhora: ens falta contacte!)



Vols tenir companyia, però que no t’estreny; companyia comprensiva: com a la vida mateixa de la resta de l’any.



Ara bé, irremeiablement, a mesura que passen els anys el focus d’interès s’encongeix i ja no vols renovar-te, ni tenir un gran passió, però sí que vols potser tenir estímul, mínim. I ja no diguem compartir-lo amb algú igual d’eclèctic, que no suposi un neguit, un lliurament excessiu. Sense immiscir-se excessivament, ni quedar absorbit. Ni lluny, ni a prop de les exigències sensitives. Navegar amb la petita barca sense ofegar-se en el mar social. Que difícil! Quina joia la gent que és capaç de ser, sense deixar de ser, però amb prou flexibilitat per adaptar-se. Estímul, o petita victòria, diguem-ho, també així. Podríem gaudir de la companyia dels altres sense comparar-nos, ni superar-nos, ni absorbir-nos? Podem intentar-ho. Per què tanta transcendència, tant destacar, tanta ambició? No és millor concentrar-se en allò que fem i és útil: escombrar el terrat i que quedi ben net, sense pensar en què estem deixant de fer una altra cosa fins que no hàgim acabat? Ser ambiciós, si de cas, en què et recordin honest, molt, molt lluny en un altre Nadal.

(La noia italiana de davant somriu amb el mòbil a la mà, i hi respon, asseguda de gairó a la cadira, com si s’hagués d’aixecar de seguida. Quin neguit. Solitari en aquest bar de grans finestrals, miro de recordar el nom de carrer pel qual passo cada dia i em surt Alsina i al cap d’una estona, Pau. Pau Alsina)

O sigui, resumint, amb quina d’elles, de les que estan en ment, m’hauria d’dequivocar, suposant, que es presentés l’ocasió, clar!

Ni el personatge ni el local on es fa el monòleg, de pensament estan descrits, però en canvi es sobreentén un home, segurament jubilat, sol, assegut en un cafè ( no se per què me l’imagino d’alguna associació veïnal) mastegant la seva solitud en aquestes festes, amb ganes d’una companyia femenina, sense gaire compromís però amb una mica de tendresa. Però repassa les dones que es creuen en el seu camí ( la senyora de mitjana edat, la italiana mes jove i atractiva) amb alguna de les quals voldria compartir aquesta nit, sense cap compromís sino només gaudir una estona. També ens presenta el protagonista una mica ressentit per qüestions de feina, enveges i competències segurament amb una fracàs sentimental.
La solitud en una nit de Nadal.
Potser m’he deixat portar per la imaginació i he reescrit una història, a partir dels elements que m’ha posat sobre el paper el relat. I potser per això m’ha agradat.

(Fora de concurs en no complir les normes de la convocant:és ple de tòpics)

Una conversa al carrer
– El! Dolors, quina casualitat trobar-nos!
– Sí noia, et volia trucar un dia d’aquests per això de felicitar-te les festes. Maria és que ja són a tocar!
– Sí, com cada any. Tornen sempre i repetim i repetim les mateixes rutines.
– Que no estàs bé? Et veig un pèl com desanimada, com si no et fes il•lusió, tanta com n’escampaves sempre. Tanta que aconseguies encomanar-la a tots. Doncs, què tens?
– Sí, ves, és que començo a no trobar-li gaire sentit a tanta celebració.
– Què dius ara? Que no us reunireu la família al voltant de la teva escudella i d’aquell rostit a l’estil de l’àvia?
– Sí, sí que ho farem, com… cada any!
– I què té això de dolent? Ens hem d’alegrar de poder gaudir, "encara" de la xerinola d’aquests dies.
– No, si ja tens raó, ja, però dia que passa dia que em sento més aclaparada per tot el que ens envolta i amenaça. I no és pas per mi que pateixo. Són els meus els que em preocupen. Quan veig tanta desgràcia i tants desgraciats malparits que controlen i manipulen i ens portaran al…
– Au! Noia, que has aconseguit trasbalsar-me. Mira que anava a comprar per fer els canelons i ho deixaré per un altre dia.

El dia de Nadal.
La Maria seu una estona. S’ha llevat a quarts de 6 per fer l’escudella.
Encara bo que el rostit ja el va fer ahir i avui només haurà de fer un xup-xup.
Pensa en la conversa que va tenir amb la Dolors l’altre dia. La va agafar amb el dia girat i veges quines coses li va dir. L’haurà de trucar per desitjar-li un bon any i explicar-li que les seves cabòries les té, però soterrades. Ja li ha comprat un regal de reis. Sap que li farà il•lusió anar al teatre plegades.
La Maria, espera la neta gran, la Daniela. Li ha promès que l’ajudarà a parar la taula. Aquest any vindrà amb el xicot que l’estirarà. Fan molt bona parella i comparteixen molts projectes. La Maria creu que tenen al davant un bon camí per recórrer plegats. Ja es veurà.
– Ja són aquí, es diu. Quan obre la porta veu que no venen sols. Els altres nets també volen ajudar. Quin enrenou que fan tots plegats.
– Això és vida, pensa i també que val la pena viure-la amb alegria!

Malgrat prou Bé demana no entrar en el concurs, a mi em sembla que perfectament reuneix els requisits. A partir d’un texts en dues parts ens presenta l’ambivalència dels sentiments que es poden presentar en aquestes festes. La primera part el diàleg de dues amigues que es troben pel carrer i parlen del cansament que suposen aquestes festes, per la feina i per la falta de contingut que cada vegada tenen amb un món ple de desgràcies i misèries.
A la segona part, La Maria espera l’arribada dels joves perquè l’ajudin i aquí torna la il•lusió de viure-les en família. I l’alegria.
Un text molt propi de Prou bé, amb la seva visió realista del món, però sense perdre la il•lusió i les ganes de viure-les.
Amb un llenguatge molt planer, et fa entrar en alguna de les dues converses, les que tenim la sort de poder compartir Nadal en família, malgrat tinguem un transfons de pessimisme i cansament.
Gràcies Prou bé per participar.
Encara sort que quatre persones s’han animat, en un tema que podria no ser engrescador. Menys el de l’oncle Gràvid, tots els altres tenen un ressalten la solitud, que s’agreuja i els pensaments negatius qe sembla que s’agreugen aquets dies.
Dono guanyador a aleshores, pel què he comentat: un monòleg, que et fa reformular una història, sense saber si és la concreta que volia explicar, però que et dona pinzellades de per on va. De les contradiccions d’un home gran i una certa nostàlgia, no explícita d’aquestes festes per tal com comença. ( cada ovella al seu corral)

Sigui quines siguin les vostres circumstàncies i el vostre estat d'ànim, uns desitjo Bones festes.