Comentaris i resolució RepteClàssic DCCLXXXVII: LA GUERRA DE GAZA

Propòsit.

Com que em resulta difícil fer abstracció del contingut ideològic dels relats i centrar-me exclusivament en la qualitat literària, he decidit fer-ho per etapes, a veure si així la decisió em resutava més planera: primerament escollir el millor dels dos primers, Mena Guiga i Aleshores, que coincideixen a entendre que les víctimes són els palestins; seguidament escollir el millor dels dos últims, Lisboa i Kefas, que coincideixen a entendre que les víctimes són els israelians, i finalment decidir entre els dos guanyadors parcials.



En Zidan (Mena Guiga)

Es desperta: voldria que el malson fos del dormir. Es desperta, es desperta, es desperta pel brogit i les llums amenaçadores, per la por a la mort. Onze mesos ja, però és un temps que no s'adiu a cap rellotge. Se li va envellint la joventut, vertiginosament. En Zidan, vint anys, sobreviu. Sobreviu aferrant-se a l'enteresa de que li cal enteresa. Sense llar, esdevinguda runa; sense família directa, reduïda a trossets duts a enterrar dins bosses de plàstic de supermercat. El gat encara l'acompanyà unes setmanes...fins que desaparegué en boques aganades.

En Zidan estudiava arquitectura quan el set d'octubre arribà carregat de dimonis.

Si es queda sense mòbil, esdevingut imprescindible, esdevé encara més absoluta la seva perdició. Com tants, informa de les evacuacions... on les massacres mutilen, cremen, rebenten. De la fam com eina d'extermini, la manca d'aigua, les infeccions,...

Imatges d'atrocitat una rere l'altra.

No pot plorar.

No pot cridar.

No pot riure, el riure d'embogir.

Aguanta. Ha tingut la sort d'aconseguir un GoFundMe. Li cal entrar a Egipte a rebre tractament pels ronyons i, finalment, volar fins a Madrid, on l'esperen per acollir-lo.

Però fa setmanes que el pas cap a la llibertat està pres.

En Zidan ha estat uns quants cops a tocar de ser tombat. Segur que, creu ell, rep ajuda divina. O seran els esperits protectors de mare, pare, germà de sis anys, germana de quatre i germanet de tres mesos?

El noi no té diners, llevat dels que li fan arribar els de GFM. Una ampolla d'aigua, per exemple, ha adquirit un preu desorbitadíssim. En Zidan menja poc i, amb tot, comparteix el que compra. Dorm en una mini-tenda. L'endreça i, de mena presumit, fa el que pot per arreglar-se els cabells i rentar la roba, per més que va ple de pols i la pell color avellana esquitxada de nafres.

Fa poc ha sabut que un nen del seu barri, que volia ser futbolista, va perdre les cames en un bombardeig i que, impotent i trist, finalment ha traspassat.

En Zidan sent punxades a l'ànima massa insuportables.

-Què ha fet, ell? Què he fet, jo?

Ha perdut tant de pes i se li marquen tant el ossos!

L'esperança ja cansa, ja desgasta.

En Zidan només vol tancar els ulls, poder reposar, no despertar.


Destí manifest (Aleshores)

- Aquella figuera ja l’hem tallada; quatre figues que donava, només servia per a que els conspiradors s’hi reunissin i planifiquessin actes anti-nosaltres.

-I si no els arrenquéssim les oliveres i els creméssim el bestiar, no marxarien, eh!

- Val més espaordir-los de nens i rebentar-los perquè, sinó, després es fan terroristes i s’immolen per Alà. Ja els immolarem nosaltres, abans!

- Tu, diu que Lethal-yahu, es tan revirat que seria capaç de bombardejar els nostres per augmentar la nostra rancúnia cap a ells i que fotin el camp d’una putavegada, cap a l’Afganistan, home! I ens deixin la nostre terra lliure.

- Ves que no els haguessin enviat a les altes pastures a aquell parell de brètols que volien tolerar-se, l’Arafat i com es deia el nostre general? No me’n recordo; aquell que va rebre un tret d’un coló emprenyat. No em surt ara. Rabin, això! Rabin, Raban! Nyec!

- I tot per les bones, que si no, els deixarem una estona amb els nostres braguetaires tipus Abu Ghraib.

- Els que em fotem més ràbia, tu, són els esquerranós hebreus!: després que hàgim fet la feina bruta vindran, però ara, no! Compte!, que es genocidi: has escapçat els peus d’un nen. Això es "insupurtapla".


Quin cony de progrés ens durien, sinó hi fóssim nosaltres? digues? I encara, encara, anem amb prou de compte!

- Ens fotrien anuncis de camells en lloc de4x4s.

- Que fot aquest vell! Au!, ves amb Alà, vell de l’Òstia.

- No, para tu! Compte que es cec. Diu que se sent algú sota la runa. Au fotem el camp, no malgastem munició, que ja els vam avisar, no?

- No fos cas que vingui alguna cony d'ONG i ens retrati! (No retràcti! t’ha agradat?)

- Si volen, que se'n quedin uns quants per tot allò que s'hagi de menester i la resta, cametes ajudeu-me. Si no els espaviles, creixen i crien i crien que no saps com!;estan fetes unes conilles.

- Quatre oliveres dels collons que diu que tenen 3000 anys. O sigui són nostres, no? Això sí que està clar.

- Però si ets de Polònia.

- No siguis saboc.

- I que no tenien esclaus i mataven els indis a Amèrica? Doncs nosaltres fem el mateix. La única democràcia del Pròxim Orient i amb un destí manifest com els "jefes" de Washington.


Comentaris als relats de Mena Guiga i Aleshores:

El relat de Mena Guiga està narrat en tercera persona però centrat en un personatge, víctima dels fets, que s'expressa en una gamma d'actituds que va de la resignació a la ràbia continguda, a través del qual coneixem aquests fets. En canvi, el d'Aleshores és un diàleg entre dos o més victimaris; en no haver-hi cap introducció, podríem parlar de narrador col·lectiu en primera persona, que s'expressa amb odi i menyspreu cap a les víctimes.

Tot i aquesta disparitat de punts de vista i actituds, l'estructura és similar, amb frases aïllades o paràgrafs molt curts. Al segon relat se'l podria acusar de tendenciositat, però, és que davant de la magnitud dels fets es pot ser equànim i mantenir una imparcial equidistància?

Com que torno a veure'm en un atzucac, per l'anivellament gairebé perfecte entre ambdós concursants, serà qüestió de trobar el desempat en algun factor aliè a la qualitat literària. En una ocasió, vaig prendre com a factor discriminant la rapidesa amb què els dos empatats reaccionaven, donant-se per assabentats, però vaig ser durament criticat per fer-ho, així que ara serà qUestió d'utilitzar-ne un altre. Se m'acut declarar guanyador a qui tingui menys faltes d'ortografia: Mena Guiga no en té cap i Aleshores en té unes quantes ("sinó" per "si no", "Alà" per "Al·là", "es" per "és", "coló" per "colon", "esquerranós" per "esquerranosos", "Òstia" per "hòstia" (un jueu mai no escriuria "Hòstia", amb majúscula), "retràcti" per "retracti" i "La única" per "L'única"). La major part són lapsus, que a mi també em passaven per alt fins que em vaig acostumar a usar un corrector. Així que el relat parcialment guanyador és "En Zidan", de Mena Guiga.



Un dia rúfol. (Lisboa)

Agafo el còmic d'en Joe Sacco "Palestina" . És un llibre gruixut, tapa dura, molt ben conservat. El fullejo, encara fa bona olor. El deixo damunt la taula i busco "Footnotes in Gaza" del mateix autor. Amb aquests dos llibres, alguns en diuen novel·les gràfiques, vaig començar a empatitzar amb la causa palestina.
Els poso a una bossa d'escombraries.
Mentre ho faig, les veus i les imatges del vídeo que m'ha fet arribar m'acompanyen, enganxoses com paparres farcides de sang calenta.
Li van tallar el pit!, diu una noia supervivent, sorpresa de la brutalitat del que va presenciar, més evident que mai ara que la verbalitza, el van llençar al carrer i van començar a jugar amb ell!, afegeix indignada, sense entendre com algú pot fer una cosa així, i entretant altres continuaven violant-la!, acaba amb un to sobtadament aspre com la llengua d'un gat. Tot el que he vist i escoltat es barreja, insuportable, inhumà i monstruós. Els hi van posar tota mena de coses en els seus genitals, barres de metall, fustes, claus, estaven lligades als arbres, més de trenta noies van ser violades i massacrades aquí, diu entre sanglots un home d’aspecte ferreny, al que mai t'imaginaries plorant com una criatura.
Surto al carrer i camino cap al contenidor més proper, fa fresca per ser setembre, és un dia rúfol, gris i pesat. Llenço la bossa amb la meva empatia cap a la causa palestina i torno a casa, no m'acabo de trobar bé i, com diria la meva àvia, és tard i
vol ploure.


ODI (Kefas)

Va obrir els ulls. El cap li feia mal i va notar que la llum no li arribava a l'ull esquerre. Notava un pes sobre el pit que li feia nosa per respirar. No podia veure què era perquè no tenia prou forces per aixecar el cap. Podia moure el braç dret i va aixecar la mà fins a la nosa que tenia sobre el pit. El tacte li va dir que era com una cabellera impregnada d'una substància enganxosa. Mentre la tocava, intentava recordar com havia arribat allí. Les darreres imatges que podia visualitzar eren les d'un cotxe que els empaitava per la sorra amb una gent que els disparava. I els crits de la Jèssica, crits de terror que encara li ressonaven dins del cap. Ah, i també la festa! La música, els somriures, els cartells en favor de la concòrdia entre els pobles. Alguna cosa li havien fet i ara havia d'intentar saber el què. Va agafar la cabellera i va intentar aixecar-la. El va sorprendre que pesés tan poc, perquè suposava que hi havia un cos que l'aguantava. La va aixecar tant com va poder per mirar què era. Un crit de ràbia i plor li va sortir de la gola quan va veure que era el cap desfigurat de la Jèssica. Atònit. Va recordar de cop el que havia passat. Va sentir una veu que cridava unes paraules que no entenia i uns passos que s'acostaven. La ràbia li va donar forces per incorporar-se una mica. Un rostre barbut amb un mocador al cap se'l mirava amb una expressió encesa. Va saber que era odi perquè va notar que entrava dins de la seva ànima i desallotjava la ràbia per saturar-la de l'emoció que desitjava la mort d'aquella mirada. Només va tenir temps de pensar que algú ho faria en nom d'ell, abans que un cop al cap el portés a la foscor.


Comentaris als relats de Lisboa i Kefas:

Vull creure que Lisboa ha comès un error en escriure "... les imatges del vídeo que m'ha fet arribar...", i que hauria de posar "... les imatges del vídeo que m'han fet arribar..."; si no, caldria interpretar que era Joe Sacco (l'únic personatge mencionat, fins aquí) qui ha fet arribar el video al narrador. A partir del desenllaç ("... Llenço la bossa amb la meva empatia cap a la causa palestina...") només queda una interpretació possible: les atrocitats descrites en el video per una supervivent són perpetrades per palestins contra noies israelianes; donat el context del relat (RepteCássic DCCLXXXVII: LA GUERRA DE GAZA), deuen formar part de la massacre comesa per milícies de Hamàs contra civils israelians el 7 d'octubre de 2023, fet que fou el detonant d'aquest conflicte armat.

Per confirmar aquesta interpretació he estat buscant a Internet, però no he trobat res de semblant (si hi ha alguna font que se m'hagi escapat, t'agrairia, Lisboa, que me n'informessis), d'on dedueixo que és ficció. És una llàstima que aquest relat no l'hagis publicat a la teva pàgina, perquè l'adscripció o no al gènere biogràfic i/o històric, m'ajudaria a saber si el narrador en primera persona cal o no identificar-lo amb l'autor i els fets explicats en el video responen o no a un succés real.

El relat de Kefas és molt més directe quant a deixar clar que l'acció transcorre a Israel, el 7 d'octubre de 2023, i en concret en el festival de música que se celebrava al desert del Nègueb, i a justificar la intervenció de l'exèrcit israelià a la Franja de Gaza. I el fet d'haver adoptat un narrador en tercera persona que descriu les vivències del protagonista, encara reforça més el caràcter d'objectivitat que vol donar-li al relat, tret de la decapitació de Jèssica: menys truculència que en el relat de Lisboa, però iguals dosi de fantasia; m'ìmagino que la milícia de Hamàs tenia l'objectiu de causar al major nombre de víctimes en el menor temps possible, raó per la qual no hi havia massa lloc ni temps per al sadisme.

He volgut comentar els relats de Lisboa i de Kefas conjuntament perquè, a diferència dels de Mena Guiga i Aleshores (i del meu, fora de concurs) prenen partit pel bàndol israelià. Nadar contra corrent sempre és difícil i demostra tenir coratge, tot i que aquí caldria distingir dues coses: gairebé ningú nega la legitimitat de l'estat d'Israel per invadir la Franja de Gaza, per a l'alliberament dels hostatges i la persecució de les milícies de Hamàs responsables dels atemptats del 7 d'octubre de 2023; una altra cosa ben diferent és justificar l'absolut despreci per la vida humana (la vida humana dels civils palestins, és clar) que ha demostrat en aquesta missió.

Dit això, opino que el relat literàriament més reixit és "Un dia rúfol", de Lisboa. Potser el més reaccionari, perquè presenta els milicians de Hamàs no únicament com a assassins de civils sinó com a sàdics perversos: brutals, inhumans i monstruosos, per usar els qualificatius que utilitza. El relat no és tan lineal com el de Kefas, sinó que juga amb el contrast entre un primer posicionament polític, adquirit temps enrere amb la lectura de dues novel·les gràfiques, i el replanteig d'aquestes posicions a partir d'uns fets esgarrifosos actuals, narrats per una supervivent.



Veredicte final.

Comparant els relats guanyadors parcials, "En Zidan", de Mena Guiga, i "Un dia rúfol", de Lisboa, us he de dir que em quedo amb el primer, potser per allò de "NULLA AESTHETICA SINE ETHICA".

Així que, Mena Guiga, ja pots anar esmolant les eines per convocar el RepteClàssic DCCLXXXVIII.