Detall intervenció

Com sempre!

Intervenció de: Flanagan | 12-09-2008


Un xisclet meu. Com sempre.
- Què cony significa, això?!
- Què passaa?- va fer la meva dona, des del rebedor.
- Acabo d'obrir la carta del rebut del telèfon! Això és indignant!
- Per quèe?- va cridar ella, en un to que no mostrava gens d'interès. Com sempre.
- Com que per què?! La factura és desorbitada.
La Mari seguia a la seva. Com sempre.
- Però estàs segur que ÉS la factura del telèfon?
Apa! Una altra pregunta de les seves. Com sempre. Quan estava enfeinada en alguna cosa no parava gaire atenció, i feia preguntes que em posaven molt nerviós. Tot i així, li contestava. Com sempre!
- Però per qui em prens? Per un imbècil? I és clar que sí!! Té el remitent de la companyia. No porta segell i és de franqueig pagat! Així s'envien els rebuts, Mari!!
Finalment. El soroll de les sabatilles arrossegant-se pel terra m'indicava que venia.
- Aviam- va fer ella, posant-se les ulleres bifocals.
Llegia lentament, com sempre. Guiava la seva lectura amb el dit índex d'una mà. I això que eren números.
- Què?- vaig dir, impacient- Ho veus?
- Espera...
- Aquí, Mari, aquí!!
Un moment de silenci. Li costava, com sempre.
- Ai carat. Tens raó. Això no és normal...
- I fixa't en aquest número. Surt no sé quantes vegades! Jo no hi he trucat pas. I tu?
- No, no. Jo tampoc...
Quedava clar, doncs. Almenys per mi. Només quedava un culpable. Una. La nostra filla. Com sempre.
- Piliii! Piliii!! Baixa aquí de seguida!- vaig cridar.
Tenia catorze anys.
- Què passa?- va fer una veu aguda.
- Que baixis, et dic!
- M'estic dutxant!
- Doncs espavila!
Cinc minuts, vam estar esperant. Jo anava d'una banda a l'altra del saló. La Mari estava asseguda, llegint tranquil·lament. Com sempre.
La nostra filla va venir feta una fúria. Com sempre.
- Què cony passa, papa?
- Filla, parla bé...- va dir la Mari, amb veu melosa.
Com sempre! La Mari feia de bona i jo de dolent.
- Es pot saber per què truques tant a aquest número de telèfon? Tenim una factura que amb prou feines podrem pagar!
Va agafar bruscament el full i se'l va mirar. Va empal·lidir un moment però quan va aixecar el cap va mirar-me amb serenor.
- Jo no hi he trucat pas.
La Mari va intervenir.
- Filla, no has de dir mentides. És el teu nòvio? Si és així, no ens enfadarem- continuava amb aquella veu d'angelet.
Alarma a dins el meu cap. Com sempre.
- Com?? Que ja surts amb nois? Però si no tens l'edat, encara!
- Yuri, carinyet, a la seva edat ja ho fan. I a mi ja m'agrada. Així es distreu...
- No! No té l'edat! Ni de lluny! Els nois de quinze anys només busquen una cosa!
- Ai, què dius! Quina cosa, Yuri?
Apa, una altra de les seves preguntes estúpides. Com sempre!
- Sexe! Follar!- va xisclar la Pili.
- Prou Pili! No diguis paraulotes! I deixaràs de trucar tant per telèfon. Millor: deixaràs de veure aquest noi.
- Papa! No pots fer això- va protestar la meva filla.
- Sí que puc! Sempre portes problemes a casa. Com sempre, com sempre, COM SEMPRE!!
La cara d'ira de la Pili es va transformar en una rialla estrident.
- Que no te n'adones, papa? Ets un estressat i un histèric. I tens un tic verbal- i va fer, imitant-me- Com sempre, com sempre, com sempre!! I tu, mare, sempre estàs a la lluna! No us suporto!
Dit això, va marxar per la porta.
Em vaig quedar palplantat, incrèdul. Allò no era com sempre...
La Mari estava mig somrient, observant el capvespre per la finestra amb una mirada buida.
- Molt bé. Tu no diràs o faràs res. Com sempre! Ja me'n encarrego jo, d'aquest assumpte. Trucaré al "jambo" aquest i li diré quatre coses ben dites.
Vaig marcar per telèfon el número que sortia al rebut.
Una veu femenina, atractiva i profunda em va contestar:
- Benvingut al servei d'atenció telefònica per a drogodependents. En què el puc atendre?






Respostes

  • el forat dels secrets
    JaumeC | 10/09/2008 a les 01:18

    Obrí la capsa amb el front arrugat. Miri, això ho han trobat en desenrunar la casa, ho han dut per si tenia algun interès per vostè, li havia dit en Jacinto dot deixant el recipient damunt la fastuosa taula de roure americà. Feia anys que, per la feina, s'havia instal·lat a la capital, i finalment decidí reformar la casa pairal del poble que volia convertir en un lloc digne per passar-hi les vacances. El primer que va veure va ser un tractor de joguina, li era familiar, sí. Una baldufa, una fona i algunes andròmines més que li van dur a la memòria aquell raconet de l'engolfa darrere una pedra mal fixada. "El forat dels secrets" en deia, una amagatall que només el sabien ell i el pare. El pare, aquell covard, una creu vergonyant que havia hagut de traginar tota la vida. Un personatge indigne que durant la guerra els deixà a ell i a sa mare per fugir a França amb la cua entre les cames. -Què Roseta, en saps res del teu home? deien les veïnes amb una punta de sarcasme maldissimulat que obligaven a la mare a baixar la mirada. A ell se li entristia l'ànima i es jurava que no seria mai un covard com el pare, que per culpa d'ell van haver de marxar del poble. Al fons de la capsa veié el sobre d'una carta sense segell, de color groc, no, de color blanc però el pas del temps l'havia tenyit. L'obrí: "Estimat fill, sóc el pare". Va haver d'asseure's i fer esforços per mantenir una actitud indiferent.- Jacinto, ja es pot retirar. Ja sol, es va estar molta estona amb la mirada perduda sense saber si continuar llegint o estripar la carta del pare, del covard, del covard del pare. Sense haver decidit res es trobà llegint altra vegada. "Estimat fill sóc el pare. He baixat avui a la nit només per deixar-te aquesta carta on sé que només tu la trobaràs. No he fugit a França, com creu tothom. M'estic pels boscos del Siscar amb els maquis, que són lluitadors per la llibertat. Ja fa gairebé dos anys que no us veig i això se'm fa més difícil de suportar que totes les penalitats que hem de passar. Les coses van malament fill meu, els feixistes estan estrenyen el cercle cada vegada més, i per això he volgut estar a prop teu ni que sigui només una vegada. He entrat un moment a l'habitació, Déu meu, què gran t'has fet! M'hauria agradat donar-te un petó, però he tingut por que et despertéssis. No li diguis a la mare, per la seva seguretat és millor que no ho sàpiga, ves a saber què li farien si sospitessin que... I tu, quan acabis de llegir l'estripés i la llences a l'estufa, fes-ho, sobretot! Potser algun dia no gaire llunyà s'acabarà tot això i podrem tornar a estar junts. Si no, vull que sàpigues que hauré mort lluitant per la república, per la mare i per tu. Fill meu, passi el que passi siguis sempre fidel a la democràcia i a la llibertat, i a Catalunya. T'estimo, dóna-li un petó i una abraçada ben forta a la mare". Es passà la mà pel bigoti escrupolosament retallat i va concloure que la carta la deuria deixar els últims dies abans de que ell i la mare marxessin, fugissin del poble. Ell ja no pujava a l'engolfa perquè la guerra li havia estroncat tots els jocs, i per això no havia arribat a veure-la. I ara què feia? com havia d'actuar? El dubte només va durar un instant; cridà en Jacinto i li va preguntar si havia remenat la capsa, el Jacinto, amb la por pintada a la cara, li digué que no. Llavors li manà que preparés el cotxe, que volia arribar al poble abans del capvespre. Havia d'esbrinar si alguns dels paletes havia arribat a llegir la carta. L'estripà i la llençà al foc. Distretament col·locà bé el rètol de damunt la taula "Delegado provincial de la Falange" mentre pensava: amb el que m'ha costat arribar fins aquí només faltaria que aquell roig separatista i covard encara em fes la punyeta després de mort!


  • Lublin-Barcelona-Novi Sad
    Agnieszka | 10/09/2008 a les 22:33

    Dedicat a Vera (Je t'aime mon amour)

    Estimada Vera:

    Tot i trobar-me molt lluny de tu continuo pensant en cada una de les teves paraules.
    Quan en quedar-me sola a Barcelona em vas oferir la teva ajuda i la teva amistat, tu que has patit tant el dolor de la guerra i la misèria, que has assaborit totes les textures de l'amargor, em vaig sentir una mica menys perduda. Totes les converses al arribar el capvespre acompanyades de vi de mala qualitat i tabac continuen gravades al meu cap. Realment si no hagués estat pel que vaig aprendre de tu, per la teva companyia segurament no hauria trobat les forces per tirar endavant aquella nova aventura que vam començar juntes i que ara en la distància cadascuna continua de la millor manera que pot o que sap. M'agrada pensar que tu també tens present en la teva vida les nostres vivències.Sóna estrany des de la perspectiva que dona el pas del temps que una polonesa que per primer cop es queda sola a la ciutat i una Sèrbia recent divorciada i recent arribada de París poguessin arribar a ser tan bones amigues, veïnes, companyes d'aventura.
    Encara conservo els llibres que em vas regalar i la teva col·lecció de postals. Poso la mà al foc a que tu també guardes els poemes que et vaig escriure i la meva estilogràfica...Des de llavors escric amb bolígraf...
    Desitjo que hagis pogut refer la teva vida allà al teu país tal i com era el teu propòsit, fa poc vaig estar parlant amb la Lyudmila i ella pensava el mateix encara que les dues en el fons teníem un cert aire de tristor en albergar la possibilitat de no tornar-te a veure mai més. No ens agradaria que això passés perquè per a les dues ets algú especial i molt important. Res serà tan màgic com les vacances a Rússia si no estàs amb nosaltres.
    A vegades jo també tinc la idea de tornar a casa meva, que la meva família no hagi de saber de mi tan sols per uns sobres i uns segells però tal com estan les coses crec que faig més servei aquí. A Barcelona la vida continua igual que sempre, a punt d'acabar les vacances i esperant el nadal per poder viatjar a Lublin. Espero que allà a Novi Sad tot vagi genial i que per fi la teva existència hagi deixat de ser tan puta.

    Esperant la millor de les respostes,

    Una abraçada per sempre

    Agnieszka
  • RE: REPTE CLÀSSIC347: Al voltant d'una carta
    lurds | 11/09/2008 a les 16:41

    Recordant

    Ja ho havia recollit quasi tot..., precintat en capses de cartró, tenia mitja vida recollida. Ja era tard, el capvespre despuntava per la finestra amb una llum rogenca, que feia preveure una matinada de pluja. El cansament em va fer anar a dormir d'hora, havia tingut un dia molt dur, posant cada part de mi, dins de cadascuna d'aquelles capses. Però aquell amor, que havia recordat al trobar la carta, que jo creia perduda, no em deixava dormir. El sobre tenia un color groguenc, pel pas del temps. El segell, amb la cara del rei, que només havia costat deu pessetes, i a dins un paper i una fotografia, que em va fer reviure un moment de la meva vida molt especial. Les paraules escrites molt poques, però molt profundes. Unes paraules que em deien tot el què ja sabia i que mai m'havia volgut creure, per no patir...
    "Estimada Marta, me'n vaig lluny d'aquí, no sé ben bé a on, però lluny de tu. Des del primer dia que et vaig veure, ja em vas agradar, i aquest sentiment, s'ha anat fent més fort cada vegada. Amb cada mirada, amb cada bon dia que hem intercanviat en trobar-nos a l'escala o l'ascensor... El meu cor no pot suportar més, el veure't i saber que mai podré tocar la teva pell, ni besar els teus llavis. Et cases demà i no puc fer res per evitar-ho! O potser sí! Noto que les meves mirades i somriures no et són indiferents, noto que tu també em mires d'una manera especial, però pràcticament no ens coneixem, i suposo que això farà que no t'atreveixis a contestar-me, per això t'envio aquesta carta amb la meva fotografia, perquè cada cop que la vegis em recordis, i recordis que en algun racó de món t'espero per estimar-te profundament.
    Si sents el mateix que jo i et veus en cor de deixar enrere la teva antiga vida truca'm. No et dic on vaig, perquè si no vols estimar-me i estar amb mi, prefereixo no veure't més.
    T'estimo. Carles 632322354"
    Havien passat molts anys, però encara recordava l'últim dia que el vaig veure. Em va donar la carta al portal de casa, dient que pensava enviar-me-la per correu però que finalment havia decidit donar-me-la personalment per poder veure'm per últim cop. La seva veu tremolosa i el ulls inflats com d'haver estat hores plorant em van deixar sense paraules i només vaig poder deixar anar un petit "adéu" amb un fil de veu. Vaig notar la seva tristesa i que es volia acomiadar amb dos petons, però la meva timidesa no ho va permetre i em vaig girar amb la carta a la ma per tancar-me dins de casa a llegir-la. Després de tot allò els meus sentiments van estar confosos durant hores, però el meu esperit aventurer no va sortit per enlloc, i al dia següent en casava, com estava previst.
    Després de tants anys d'oblit, degut a la meva vida estable i feliç, ara, em pregunto si no hagués estat més feliç trucant a aquell número de telèfon i vivint tota aquella passió que m'oprimeix el pit cada cop que miro la fotografia d'aquell veí amb el que tantes vegades havia somniat.
    Sense adonar-me havia passat la nit en blanc recordant, i em tocava llevar-me. Avui era el dia del canvi de casa, i tots els records encapsats, no eren més que això, records encapsats.

  • Terroristes
    SweetLady | 12/09/2008 a les 16:01

    El meu germà Ramon és una persona peculiar. Sempre ha estat l'ovella negra de la família; mal estudiant, rebel i ja fa uns anys, per acabar-ho d'adobar, okupa. Però des de que em vaig casar i vaig anar a viure a Xile, potser pel fet de tenir-lo tan lluny, me l'estimo més que mai. Una de les seves múltiples excentricitats, qui sap si pel seu amor als segells, és la mania d'utilitzar el correu postal. L'última de les seves cartes, poc convencional com sempre, em va colpir profundament.
    La carta feia així :

    .......................................

    Hola gernaneta "Xilena" !

    Avui he tingut un malson horrible. Quan li he explicat a la meva companya, que també apareixia en el somni, m'ha donat una bona idea : Fes-ne un relat, m'ha dit. Ja saps que jo sempre faig cas a les dones. Aquest és doncs el relat, a veure si t'agrada :

    .........

    Terroristes

    - Sin rechistar polaco ! Y escribe con buena letra a no ser que quieras que le corte las tetas a tu novia.

    El Ramon es va posar a escriure, aterrit, tot el que l'home de l'americana gris li anava dictant. Això no s'ho creurà ningú, va pensar. Tothom sap que no som més que uns okupes !
    A un racó, l'Anna intentava tapar-se amb restes de roba esquinçada. Un dels animals que l'havia violada reia mentre es cordava la bragueta. Crits i xiscles esgarrifosos arribaven nítids des de l'habitació del costat. El Ramon intentava no imaginar que li estarien fent al Jaume. El bolígraf li tremolava a les mans i la suor li regalimava per l'esquena. Sanglotava.

    ...
    A qui pugui interessar :
    El Dimarts 23 de novembre jo, Ramon Jauregui, i dos components més de l'organització Terra Lliure Reunificada, varem estacionar un cotxe bomba al carrer Ferran.
    El matí del dia 24 vaig fer la trucada de mòbil que va provocar la deflagració. Gràcies a la col·laboració d'un mosso d'esquadra, els inhibidors de freqüències del cotxe oficial del president de la Generalitat estaven desactivats.
    Del resultat no cal parlar-ne, ja ha estat profusament difós pels mitjans de comunicació.
    Aquesta acció formava part d'un ambiciós programa que incloïa també l'assassinat d'altres personalitats de la vida civil i política catalana, gent considerada perniciosa per els interessos nacionals del país; el pla era fer neteja de botiflers.
    Dies després de l'acció, per motius de seguretat i seguint ordres preestablertes, vaig executar als components del comando. Va ser dur però fàcil; els vaig agafar completament desprevinguts.
    No he pogut aclucar ull des d'aleshores. Escric aquesta confessió amb els cossos dels meus companys refredant-se al meu voltant, fart de tanta violència.
    No em penedeixo de res, però no vull continuar. Ara tan sols desitjo poder descansar, oblidar-ho tot i dormir.
    Visca la terra !
    ....

    L'inspector va passar-li la carta al seu ajudant. El petit pis de lloguer feia fortor de sang. Hi havien trobat una gran quantitat d'explosius, pistoles, munició i tres cadàvers: el de l'autor de l'escrit, que presumiblement s'havia suïcidat, i dos cossos més, un d'ells el d'una noia molt jove.

    - Estos fanáticos atentan contra su presidente y luego se matan entre ellos. Son como alimañas. Y mira lo que le hizo el puto separatista ese a su propia compañera ! - i amb un cert to d'admiració, l'inspector va afegir - Joder, el cabrón le corto las tetas !
    .........


    Bé, ja saps quins malsons malaltissos té el teu germà ( i això que fa temps que he deixat la maria, t'ho juro ) .

    Apa, vagi bé germaneta !
    .......................................


    Quan, com cada dia, aquest matí he obert la pàgina de VilaWeb per tenir noticies de Catalunya, m'he quedat commocionada: El president de la Generalitat a mort al esclatar un cotxe bomba al carrer Ferran, els terroristes, joves catalans radicals vinculats al moviment okupa, han estat trobats en un pis franc, tots ells morts, alguns horriblement mutilats.

    Tot el dia que intento obtenir noticies del meu germà, però ningú en sap res. El meu marit em diu que no pateixi, que tot plegat no és més que una malaurada serie de casualitats inversemblants.

    Però jo no puc parar de plorar.

    Germanet, que ja tenim el capvespre al damunt, no em facis patir més, germanet on ets ?


    • un error
      SweetLady | 12/09/2008 a les 16:45

      que segurament no serà l'únic :
      "des de que em .. " hauria de ser "des que em .."


  • Argelès-sur-mer, 1939
    Dolça Parvati | 12/09/2008 a les 21:34

    Benvolguda Rosita:

    No sé si aquesta carta et podrà arribar amb èxit. Te l'he tramesa d'una forma poc convencional que ja et revelaré si mai ens tornem a veure, perquè si te la intente enviar per correu ordinari, serà del tot impossible que pugues llegir-ne el contingut íntegre. Potser només t'arribaria la salutació i el comiat, com diuen alguns dels meus companys que està ocorrent amb la correspondència. Si tot va bé, t'arribarà i això és el que conta.
    No em va agradar haver de travessar fins a aquest costat del Pirineu, però les ordres són les ordres. Sóc, per tant, a França, a Argelers, tot i que aquests francesos que ens han rebut són ben diferents dels qui ens van ajudar amb les Brigades Internacionals. Aquests són gendarmes que ens han retingut per ordre del govern per tal d'evitar l'allau de vençuts -quina trista paraula!- vagarejant desorientats pels pobles, i per bé que no ens vigilen en excés, no ens estan tractant molt millor que si haguéssem caigut en mans de l'enemic. Em consola almenys saber que, si no morim de fam, de fred o de calentures en aquest camp de concentració a peu de platja on ens estan amuntegant, no serem afusellats com si hi haguérem restat i potser un dia tu i jo ens poguem casar, encara que no sé on ni quan.
    Les condicions del camp són molt difícils. Fa una humitat que ens arriba als ossos, a penes ens donen a menjar... Cada migdia vénen unes pageses per bullir en unes olles enormes uns fesols que, no sé encara per què, els gendarmes s'encarreguen de fer malbé llençant-hi grapats de sorra mentre riuen. Però no tenim molta més opció que menjar-nos-la, la sorra amb els fesols, perquè aquest és l'únic àpat a penes consistent amb què hem de resistir cada jornada. Estem tan afamats, que aquests mateixos gendarmes que malmeten les olles del dinar s'encarreguen d'orinar a sobre del pa que sobra, -és un dir-, de les exigües racions que ens pertoquen, per temor que ens matem entre nosaltres en intentar-nos-les repartir. Com n'estan, d'enganyats! Si fem alguna cosa els uns pels altres és ajudar-nos en tot el que podem. Però, saps, nosaltres les bullim, aquestes engrunes, i els les donem als més malats o desnodrits.
    La setmana passada es va colar al camp, encara no sé com, un ase vell. Feia llàstima, el pobre animal, acorralat per un rotgle d'homes amb els ulls engrandits per la necessitat. Vam haver de matar-lo i d'espellar-lo... És curiós, però era com si en l'execució de l'espantat animal se m'hagués despertat tota la compassió que havia hagut d'ajornar per sobreviure durant aquests gairebé tres anys. Dos aragonesos que havien estat carnissers abans de la guerra el van esquarterar, i així alguns de nosaltres ens vam poder treure la gana de sobre durant uns quants dies en bullir-lo amb aigua de la mar. Ara, però, som amb les mateixes.Quan arriba el capvespre és el pitjor moment, ja que a la fam s'afegeix el fred. I és llavors que et sent, tan lluny, estimada Rosa, l'olor del teu cabell, la cadència suau del teu cos de setze anys en caminar que tant em va agradar des del primer moment que et vaig veure...

    Ací la carta es torna inintel·ligible. La vaig trobar dins d'un sobre esgrogeït, sense segell, sense adreça ni remitent, a nom de Rosa Ros Ros, la meua àvia, deu dies després que l'enterràrem i seixanta-cinc anys més tard que Emili González Gracià, el meu avi, li l'escriguera des del camp de concentració d'Argelers. Alguna anècdota, com la de l'ase, me l'havia contada el iaio en la meua infantesa, igual que tantes altres històries de guerra, en les vesprades de dissabte a l'alqueria, quan ell nugava poms de tomates, o feia les barraques de canyes per a enramar els fesols de garrofa o les bajoques, i jo m'asseia al seu costat i preguntava i preguntava fins que em distreia treient les punxes dels rosers o mullant caragols perquè isqueren de la closca. Ara, asseguda en aquesta gandula, em costa creure que aquesta platja de sorra neta i d'aigües blavíssimes acollira -també és un dir, com diria el iaio-, vora 200.000 persones al llarg dels dos anys que es va transformar en un camp de concentració de refugiats. Em vaig prometre de venir i ací sóc, potser per curiositat, potser per retre un petit homenatge a la supervivènvia d'un home que va possibilitar, entre moltes altres coses, que jo arribara a existir. El que mai vaig arribar a saber és com li va arribar la carta a l'àvia.


    • Fora de concurs (no+)
      Dolça Parvati | 12/09/2008 a les 21:36

      • Argelès-sur-mer, 1939 (corregida)
        Dolça Parvati | 12/09/2008 a les 21:51

        Benvolguda Rosita:

        No sé si aquesta carta et podrà arribar amb èxit. Te l'he tramesa d'una forma poc convencional que ja et revelaré si mai ens tornem a veure, perquè si te la intente enviar per correu ordinari, serà del tot impossible que pugues llegir-ne el contingut íntegre. Potser només t'arribaria la salutació i el comiat, com diuen alguns dels meus companys que està ocorrent amb la correspondència. Si tot va bé, t'arribarà i això és el que compta.
        No em va agradar haver de travessar fins a aquest costat del Pirineu, però les ordres són les ordres. Sóc, per tant, a França, a Argelers, tot i que aquests francesos que ens han rebut són ben diferents dels qui ens van ajudar amb les Brigades Internacionals. Aquests són gendarmes que ens han retingut per ordre del govern per tal d'evitar l'allau de vençuts -quina trista paraula!- vagarejant desorientats pels pobles, i per bé que no ens vigilen en excés, no ens estan tractant molt millor que si haguéssem caigut en mans de l'enemic. Em consola almenys saber que, si no morim de fam, de fred o de calentures en aquest camp de concentració a peu de platja on ens estan amuntegant, no serem afusellats com si hi haguérem restat i potser un dia tu i jo ens poguem casar, encara que no sé on ni quan.
        Les condicions del camp són molt difícils. Fa una humitat que ens arriba als ossos, a penes ens donen a menjar... Cada migdia vénen unes pageses per bullir en unes olles enormes uns fesols que, no sé encara per què, els gendarmes s'encarreguen de fer malbé llençant-hi grapats de sorra mentre riuen. Però no tenim molta més opció que menjar-nos-la, la sorra amb els fesols, perquè aquest és l'únic àpat a penes consistent amb què hem de resistir cada jornada. Estem tan afamats, que aquests mateixos gendarmes que malmeten les olles del dinar s'encarreguen d'orinar a sobre del pa que sobra, -és un dir-, de les exigües racions que ens pertoquen, per temor que ens matem entre nosaltres en intentar-nos-les repartir. Com n'estan, d'enganyats! Si fem alguna cosa els uns pels altres és ajudar-nos en tot el que podem. Però, saps, nosaltres les bullim, aquestes engrunes, i els les donem als més malats o desnodrits.
        La setmana passada es va colar al camp, encara no sé com, un ase vell. Feia llàstima, el pobre animal, acorralat per un rotgle d'homes amb els ulls engrandits per la necessitat. Vam haver de matar-lo i d'espellar-lo... És curiós, però era com si en l'execució de l'espantat animal se m'hagués despertat tota la compassió que havia hagut d'ajornar per sobreviure durant aquests gairebé tres anys. Dos aragonesos que havien estat carnissers abans de la guerra el van esquarterar, i així alguns de nosaltres ens vam poder treure la gana de sobre durant uns quants dies en bullir-lo amb aigua de la mar. Ara, però, som amb les mateixes. Quan arriba el capvespre és el pitjor moment, ja que a la fam s'afegeix el fred. I és llavors que et sent, tan lluny, estimada Rosa, l'olor del teu cabell, la cadència suau del teu cos de setze anys en caminar que tant em va agradar des del primer moment que et vaig veure...

        A partir d'ací la carta es torna inintel·ligible. La vaig trobar dins d'un sobre esgrogeït, sense segell, sense adreça ni remitent, a nom de Rosa Ros Ros, la meua àvia, deu dies després que l'enterràrem i seixanta-cinc anys més tard que Emili González Gracià, el meu avi, li l'escriguera des del camp de concentració d'Argelers. Em va aparéixer en la butxaca d'un dels seus abrics quan retirava les seues pertinences de l'armari. Alguna anècdota, com la de l'ase, me l'havia contada el iaio en la meua infantesa, igual que tantes altres històries de guerra, en les vesprades de dissabte a l'alqueria, quan ell nugava poms de tomates, o feia les barraques de canyes per a enramar els fesols de garrofa o les bajoques, i jo m'asseia al seu costat i preguntava i preguntava fins que em distreia treient les punxes dels rosers o mullant caragols perquè isqueren de la closca. Ara, asseguda en aquesta gandula, em costa creure que aquesta platja de sorra neta i d'aigües blavíssimes acollira -també és un dir, com diria el iaio-, vora 200.000 persones al llarg dels dos anys que es va transformar en un camp de concentració de refugiats. Em vaig prometre de venir i ací sóc, potser per curiositat, potser per retre un petit homenatge a la supervivènvia d'un home que va possibilitar, entre moltes altres coses, que jo arribara a existir. El que mai arribaré a saber és com li va aplegar la carta a l'àvia.


  • Com sempre!
    Flanagan | 12/09/2008 a les 21:40

    Un xisclet meu. Com sempre.
    - Què cony significa, això?!
    - Què passaa?- va fer la meva dona, des del rebedor.
    - Acabo d'obrir la carta del rebut del telèfon! Això és indignant!
    - Per quèe?- va cridar ella, en un to que no mostrava gens d'interès. Com sempre.
    - Com que per què?! La factura és desorbitada.
    La Mari seguia a la seva. Com sempre.
    - Però estàs segur que ÉS la factura del telèfon?
    Apa! Una altra pregunta de les seves. Com sempre. Quan estava enfeinada en alguna cosa no parava gaire atenció, i feia preguntes que em posaven molt nerviós. Tot i així, li contestava. Com sempre!
    - Però per qui em prens? Per un imbècil? I és clar que sí!! Té el remitent de la companyia. No porta segell i és de franqueig pagat! Així s'envien els rebuts, Mari!!
    Finalment. El soroll de les sabatilles arrossegant-se pel terra m'indicava que venia.
    - Aviam- va fer ella, posant-se les ulleres bifocals.
    Llegia lentament, com sempre. Guiava la seva lectura amb el dit índex d'una mà. I això que eren números.
    - Què?- vaig dir, impacient- Ho veus?
    - Espera...
    - Aquí, Mari, aquí!!
    Un moment de silenci. Li costava, com sempre.
    - Ai carat. Tens raó. Això no és normal...
    - I fixa't en aquest número. Surt no sé quantes vegades! Jo no hi he trucat pas. I tu?
    - No, no. Jo tampoc...
    Quedava clar, doncs. Almenys per mi. Només quedava un culpable. Una. La nostra filla. Com sempre.
    - Piliii! Piliii!! Baixa aquí de seguida!- vaig cridar.
    Tenia catorze anys.
    - Què passa?- va fer una veu aguda.
    - Que baixis, et dic!
    - M'estic dutxant!
    - Doncs espavila!
    Cinc minuts, vam estar esperant. Jo anava d'una banda a l'altra del saló. La Mari estava asseguda, llegint tranquil·lament. Com sempre.
    La nostra filla va venir feta una fúria. Com sempre.
    - Què cony passa, papa?
    - Filla, parla bé...- va dir la Mari, amb veu melosa.
    Com sempre! La Mari feia de bona i jo de dolent.
    - Es pot saber per què truques tant a aquest número de telèfon? Tenim una factura que amb prou feines podrem pagar!
    Va agafar bruscament el full i se'l va mirar. Va empal·lidir un moment però quan va aixecar el cap va mirar-me amb serenor.
    - Jo no hi he trucat pas.
    La Mari va intervenir.
    - Filla, no has de dir mentides. És el teu nòvio? Si és així, no ens enfadarem- continuava amb aquella veu d'angelet.
    Alarma a dins el meu cap. Com sempre.
    - Com?? Que ja surts amb nois? Però si no tens l'edat, encara!
    - Yuri, carinyet, a la seva edat ja ho fan. I a mi ja m'agrada. Així es distreu...
    - No! No té l'edat! Ni de lluny! Els nois de quinze anys només busquen una cosa!
    - Ai, què dius! Quina cosa, Yuri?
    Apa, una altra de les seves preguntes estúpides. Com sempre!
    - Sexe! Follar!- va xisclar la Pili.
    - Prou Pili! No diguis paraulotes! I deixaràs de trucar tant per telèfon. Millor: deixaràs de veure aquest noi.
    - Papa! No pots fer això- va protestar la meva filla.
    - Sí que puc! Sempre portes problemes a casa. Com sempre, com sempre, COM SEMPRE!!
    La cara d'ira de la Pili es va transformar en una rialla estrident.
    - Que no te n'adones, papa? Ets un estressat i un histèric. I tens un tic verbal- i va fer, imitant-me- Com sempre, com sempre, com sempre!! I tu, mare, sempre estàs a la lluna! No us suporto!
    Dit això, va marxar per la porta.
    Em vaig quedar palplantat, incrèdul. Allò no era com sempre...
    La Mari estava mig somrient, observant el capvespre per la finestra amb una mirada buida.
    - Molt bé. Tu no diràs o faràs res. Com sempre! Ja me'n encarrego jo, d'aquest assumpte. Trucaré al "jambo" aquest i li diré quatre coses ben dites.
    Vaig marcar per telèfon el número que sortia al rebut.
    Una veu femenina, atractiva i profunda em va contestar:
    - Benvingut al servei d'atenció telefònica per a drogodependents. En què el puc atendre?





  • Benvolgut company, que vaig conèixer com a hoste.
    bocidecel | 13/09/2008 a les 00:47

    M'he adonat que ja fa vint anys que ens vam conèixer i m'ha vingut de gust fer una mica de memòria de les nostres vivències mentre t'escric aquesta carta d'estil tradicional, en paper, i que enviaré dins d'un sobre amb segell de Correus.

    Recordo bé la primera vegada que ens vam veure, un capvespre a casa d'en Lluìs. Em va sorprendre la teva aparença inescrutable, amb aquella aurèola de misteri que despertava tota una barreja de sensacions, reserva, inquietud, por, desconfiança... En cap moment vaig intuir les teves intencions, però pressentia un cert interès i intentava defugir-te amb indiferència. No volia assumir cap risc.

    I va arribar un bon dia en que, insolent, vas gosar presentar-te a casa, sabent que provocaries desconcert i malestar. Adduïes una excusa inversemblant, necessitaves conèixer-me, parlaves d'alguna cosa relacionada amb un estudi,... Aquella ocurrència em violentà i em deixà trasbalsada. Era una situació inaudita que no he pogut esborrar de la memòria. No sé com ni perquè vas venir, el que compta és que, forçada per l'imprevist, et vaig acollir de manera provisional. Esmaperduda, veia créixer en la meva família un sentiment d'inquietud i temença. No entenien res i la seva reacció era previsible, un rebuig instantani. No van acceptar la teva presència i començaren la seva particular lluita per foragitar-te. En aquell moment vas ser qualificat d'intrús, no eres benvingut, però no et conec rival en l'art d'insistir, inventant qualsevol falòrnia per allargar l'estada.

    A la primeria, un comportament extremadament mesurat ajudava a alleugerir les reticències. El teu caràcter esquerp mudava acompanyat de la nostra por i, en conseqüència, ens acostumàvem a la teva companyia i a la teva particular manera de fer, ben desconcertant, talment com si vinguessis d'un altre món i et costés d'encaixar entre nosaltres.

    La seqüència d'esdeveniments es difumina en el temps, però sé que aviat vas prendre la determinació definitiva de quedar-te i convertir-te, d'aquesta manera, en el nostre "hoste".
    Entre tots dos sovintejaven les discussions, buscàvem l'equilibri en una relació completament diferent del que coneixia i al marge de qualsevol sentiment. Havia après a acceptar-te i tots dos ens teníem la mida presa. Sorgia la franquesa i vas començar a ficar cullerada en el meu estil de vida, no t'agradaven els tràfecs i l'estrès. No et feia cas, però ets tossut i vas a la teva. Subtilment però eficient, el teu discurs guanyava terreny i estaves decidit a imposar el teu criteri. Mentre reconeixia tenir sempre les de perdre, aconseguies d'integrar-te en el meu quefer diari i participaves de qualsevol acció o decisió, fins i tot assolires el paper de protagonista.

    Vaig deixar la feina, però t'odiava i em va costar Déu i ajut perdonar-te aquella malifeta. La meva vida va experimentar un gir sobtat i dolorós, amb nombroses connotacions negatives que he anat oblidant alhora que deixava de banda el que ja no podia abastar per centrar-me només en el que perdurava com a meu. Amb el temps, vaig valorar els aspectes positius que comportà aquell canvi i en reconec un que esdevindria fonamental: el sentiment d'una passió manifesta per la vida, una vida curulla de petites coses que en revolucionaven el sentit. El dia a dia va guarnir-se de descobriments, l'observava amb ulls nous i n'encetava tots els matisos. Cada paraula, cada sentiment va assolir la categoria d'especial, el meu món era ple de tresors que havien restat oblidats o menystinguts, i que ara recuperava amb l'il·lusió de nous. N'havia tret la pols de l'oblit i m'abillaven tant en dia serè com en tempestuós.

    T'has fet gran amb nosaltres, no se fins quan restarem plegats, sé que tu hi tens bastant a dir. I ara que tinc al cap tota la història, em pregunto si ets tu, el resort que em fa cercar sempre el blanc dissimulat en la grisor, la força amagada en la foscor. Em pregunto si va ser aquell intrús qui va despertar un jo desconegut, el que només es revela en situacions extremes, el que ens mostra com es pot viure feliç malgrat qualsevol hoste, sigui aquest malaltia, absència, dolor, abandó... Pot ser que, quan convivim amb un hoste, bescanviem bocins de vida per retalls de saviesa? En tens tu la resposta?




Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: