Carrer Rogent (millor aquí)

Hi ha dos itineraris possibles per al transbordament amb la línia vermella: agafar la línia verda des de l'estació de Sants fins a Plaça d'Espanya o allargar-se fins a Plaça de Catalunya. He escollit la segona opció perquè el nom és més patriòtic. Un cop a l'estació del Clot m'he fet un embolic. Havia de sortir per Sibelius, però ningú dels qui he preguntat ha sabut explicar-me per on havia d'anar-hi. Fa tant temps de tot plegat que m'he desorientat.

L'Amèlia m'ha dit que m'esperarà d'esquena a l'escala de sortida, que desitja que m'hi atansi per darrere, que em vol pressentir. I allà hi és: repenjada contra l'estructura rectangular d'un cartell publicitari, d'esquena, sí, però amb el rostre de perfil, mentre mira el trànsit ininterromput del carrer de València. De València, però de la ciutat, vinc expressament per retrobar-la. Han passat més vint anys d'ençà que el trasllat del pare em va separar d'ella, dels amics, de l'institut, del barri, de la ciutat tota. Tan sols he tornat després per algun casament o en viatges professionals. Em vaig deslligar de tot per adaptar-me a una altra vida. O això creia almenys.

L'últim cop que l'Amèlia i jo ens vam veure va estar a la festa universitària que organitzaven a la facultat on estudiava el meu germà gran. Me río de Janeiro, encara em recordo del nom. Vaig beure més del compte per gosar treure-la a ballar, i als primers compassos de Take My Breath Away li vaig vomitar pràcticament a sobre, tot espatllant el que hauria d'haver estat la nostra gran nit. Dies després em vaig voler disculpar, però ella havia marxat a estiuejar a la torre. Sí, han passat més de vint anys. Ara tots dos tenim fills. Jo conservo la meva parella de fa temps i ella no. Ella conserva la seva bellesa d'adolescent i jo no. No sé què espero o potser temo allò que ja sé que espero. M'hi atanso a saludar-la i, amb ella encara d'esquena, li dic hola. Els cabells li fan olor de llimona.

Per què la percepció del temps ha de ser tan subjectiva? Un sol somriure seu ha bastat perquè una dilatada etapa de la meva vida, just l'etapa de les decisions fonamentals quant a estudis, feina, matrimoni i família, esdevingui de sobte un parèntesi, un buit amnèsic, un forat negre que ha xuclat alguns esdeveniments lluminosos per deixar un pont d'oblit que uneix la riba del passat amb el moment present. Sento el seu somriure al cor, a l'estómac, al penis... Alguna escletxa vaig deixar oberta en construir el sòlid mur de la maduresa, perquè passés aquesta Amèlia adulta i somrient per agafar-se de la mà amb l'Amèlia adolescent que vivia a la banda de dintre.

Potser els amors primerencs no són tan inconsistents com hom sol considerar. Ara ho veig clar. Aquesta amiga que ara saludo com si ens haguéssim vist ahir és qui em va dur de la mà perquè digués adéu per sempre més a la infantesa. I mentre m'agafava, la seva mà de nena prenia també la fermesa de la d'una dona incipient. Em pregunto si al capdavall no hauré estat cercant-la en cada dona que he estimat.

Ara xerrem amb tanta naturalitat que m'hauria d'espantar. Però lluny d'això, em deixo dur per la frescor de la conversa, per les riallades, per la tendra pressió del seu cos quan se m'atansa per fer-me alguna broma com quan anàvem plegats a l'escola i més tard a l'institut. Ens enfilem carrer Rogent avall, passejant, volant com dues aus de nou joves, policromades, que desdiuen amb llur plomatge la grisor dels arbres tristos en la tarda, ja tan freda, que decau.

A l'habitació de l'hotel, algú ha adornat amb geranis la finestra del pati interior. Sona A Winter's Tale des d'una ràdio propera. O potser són els batecs ajornats dels nostres cors.

VUIT AVISOS D'URBANITAT ENTRE SIGNES DE PUNTUACIÓ


Marxes. Aclucat allà, al poble de les persianes abaixades, no podies enfilar blaus horitzons. Cap pregunta, cap coma, cap punt i coma, cap punt i seguit. Avui el poble se t'ha fet petit, massa petit. Et calen esvalots, noves traces, algunes petjades enigmàtiques, alguna espurna de silenci... Al poble batega el teu cor amb aquella lentitud exasperant característica del tren de rodalies.

Arribes en vaixell. La ciutat et dóna la benvinguda. Una decrèpita i inesperada benvinguda: les instal·lacions portuàries traspuant l'alba. El soroll de les grues, tot en càrrega i descàrrega...: el primer avís seriós. El sol incipient no pot perforar tant edifici, el ciment ofega el vent i les persones són com formigues atrafegades. Hora punta. Vuit del matí. Metro. Cops de colze. Comencen els punts i seguits. Segon avís seriós.

Vagues per llargues avingudes sense nom que, com serps angoixades, et treuen la llengua avisant-te que això és un greu dipòsit de verí que s'amuntega per cantonades que xisclen sense direcció. Això comença a ser dubtosament sostenible, penses. Tercer avís.
Després de perdre't per tant dèdal faraònic, un altre punt i seguit: la residència d'estudiants t'espera amb els braços oberts ...?; més aviat amb els punys tancats... Comencen els punts suspensius.

Les primeres reflexions ja inunden el teu cap: el somni urbà cau pel seu propi pes. Aquí hi ha molts horitzons, si..., però de moment grisos, feixucs, estranys, efímers, banyats de turbes amorfes... Quart avís. Comencen les comes a tort i a dret, com cues interminables de rata. La mateixa rata que copses al solar enrunat, prop de la Universitat, la teva pròxima estació.
Accedeixes a l'aula. Silenci. Entra el catedràtic de torn i es dirigeix al púlpit. Primer assignatura: Tractat de Sociologia Urbana, ni més ni menys...El guru de la posmodernitat dicta la primera sentència: "La ciutat: un conglomerat ferotge de punts suspensius amb exclamacions que arriben a deshora". Brutal !, et dius per dins. Cinquè avís. El professor diu que vol una prova per endevinar el nivell de l'alumnat: dues línies que descriguin el què és la ciutat. I tu, sense gaire dilacions, malgrat venir d'uns orígens de lentitud..., prens paper i bolígraf per escriure:
"La Ciutat: entre tanta multitud, cada vegada més sols; tants xiscles i tal vegada més silencis funestos...?". Sisè avís.
Com la ciutat atapeïda d'edificis, ho veus ?... Aquí es premsen totes les ments i ànimes, perdudes al buit, cercant competitius horitzons massa cars. Aquí es comprimeixen tots els signes de puntuació possibles :

Definitivament, les comes i els punts s'amunteguen com la runa, les exclamacions arriben massa tard, les preguntes són imprecises i les respostes boiroses, els guionets de diàleg escassos i les entre cometes es posen com els metros en hora punta... Aquí, els punts suspensius ja no juguen a les places, denoten que massa sovint, per no dir sempre, som presoners de les nostres solituds, i somnis urbans i esguards que no es diuen res. Setè avís. Definitivament cap somni. Realisme urbà amanit per un enrevessat tractat de sociologia urbana. Vuitè i avís final.
...


23/10/09

La solitud de Yago

Tots ens enduem sorpreses. De sobte, la terrassa del meu estudi a Ciutat Vella era un desert; la raó? Una nota de Selma a la tauleta de nit em deixava el cor glaçat. Sí, ja ho sé, no sóc gens original, però això són coses que passen, i em pensava que a mi no em tocaria mai, i més fotut estic, després d'haver llegit l'escrit, curt i ras; "T'estimo, adéu."
De fet, ja fa dies que hi és el paper, però jo fins avui, no l'he llegit.

Plou, aquest matí de diumenge sembla haver comprés el dia que és; el primer d'una llarga i trista vida en solitari, perquè la Selma era tot el meu món. I ara trepitjant tolls pels carrers estrets i bruts d'aquesta gran ciutat, d'aquest barri vell, m'adono que sense ella, estic sol. Camino sense posar una fita en els meus passos, observo encuriosit la paral·lela forma del destí que he emprès. Mai he dipositat un rumb a la meva vida. Com un vaixell navegant per un mar tranquil, el timoner era ella i l'horitzó el seguíem plegats cada capvespre, vivint cada ocàs com un únic espectacle meravellós, que la natura ens regala.
Dirigit per aquests pensaments del vaixell errant, he travessat Colom i he marxat fins la passarel·la que em mena fins on l'oci és una festa, ara tot buit, desert en mig del port, desert envoltat d'aigua. Les passes errants em duen a la Barceloneta, m'aturo en una xurreria, en compro dos-cents grams, amb sucre, compro el diari una mica més enllà, i les passes em porten fins la platja, buida, territori erm de l'hivern. Però quan hi arribo hi veig alguna persona. És d'hora, encara no són les vuit, i fa mitja hora que he marxat del pis solitari. Veig un vell de pell arrugada, valent, sortint de l'aigua. Se'l veu feliç corrent a pas lleuger fins les dutxes, d'aigua freda. Passo pel seu costat, em somriu i em saluda. Fes un bany, jove, em convida, i em fa gràcia que em digui jove, li somric, però no bado boca. M'assec sota un grup de palmeres i observo el mar en silenci. Sé que no tornarà, i tot el pes de la gran ciutat se'm fa feixuc, si no fos pel mar... que hi faig aquí?
Sento que alguna persona trepitja la sorra i s'atansa al reducte de les palmeres. S'asseu al meu costat en silenci, em premi un genoll, i resta callada. M'està dient que no estic sol, el que no comprenc és com sàvia on era. M'haurà seguit, segur. Li deixo el diari i li ofereixo xurros de la bossa, encara en queda algun. I ni tant sols no li he vist els ulls, no li vull mostrar la vermellor dels meus.
A la portada del diari hi ha una foto, no gaire gran, de la Selma. En el peu d'imatge comenten que encara no han trobat el seu cos, però no trigaran. Parlen del tràgic accident del catamarà de l'escola de vela, i de la desaparició dels dos cossos que hi navegaven. Ell sap que no va ser cap accident, ella era una mestra experta, sàvia que amb aquell temporal no podia sortir. L'altre persona, encara no saben qui és. En Yago sí.
Ella t'estimava, ho saps. Em diu la veu que em fa companyia, mentre reposa el cap a la meva espatlla. Ella es diu Selma, com la seva mare, i té vint-i-cinc anys. I em diu que retorni al poble, que allí també hi ha mar.
La feixuga ombra de la ciutat m'ha colpit, l'estúpida ceguera m'ha amagat la realitat. Ens hem aixecat, lents, ella primer. I li he mirat en els ulls, també rogencs com els meus; era la mare. M'he dit, i li he dit. Ens hem dit.
Tornaré al poble, ara, la ciutat està buida, i hi ha més gent que mai.

La Ciutat mai no dorm. Encara que arribi la nit, la seva activitat mai no s'atura del tot. Des de la llunyania es veu bella i estàtica, però bull i es mou i també coneix la lletjor, amagada en una aparença de llum artificial.

La Ciutat és una amalgama de contrastos. Als afores, barriades de cases humils, quasi idèntiques, formen espais sense identitat, creats per acollir durant unes hores escasses el repòs de la gent treballadora, que ajuda a prosperar la Ciutat. En canvi, la bullícia del centre, amb gratacels altíssims, de vidre i acer, sobrecarregats d'il·luminació, amb semàfors i neons que no paren de canviar llurs colors, amb el trànsit continu i amb més o menys fluïdesa segons les hores, és un niu de sorolls diversos, de moviments, de fragàncies agradables i desagradables.

És negra nit encara, però el nou dia ja s'apropa. I, amb ell, els primers raigs desvetllaran secrets i despertaran les persones. Secrets que, durant la foscor, han ocorregut, persones que, mentre ocorrien aquests afers, descansaven plàcidament.

Els habitants de la Ciutat no poden abastar la totalitat del seu perímetre, és vast i esdevé impossible tenir constància de tot allò que succeeix en els seus límits. El camió de les escombraries acabarà aviat el seu recorregut nocturn. Les baralles entre els gats cessaran i ja callaran els miols durant unes hores. Les prostitutes deixaran els carrers habituals per començar el descans que la gent que no treballa en el seu gremi està a punt de finalitzar. I la mar que no para el seu embat contra les roques i contra l'escullera del port.

Des de la llunyania sóc testimoni d'això i de més. Els primers raigs inspeccionen cada racó de la Ciutat, brutícia i polidesa, fanals encesos i vidres esmicolats, terres humits i esplanades desertes de vegetació. I un carreró fosc, que només jo puc il·luminar minsament. I un plor desesperat. Embolcallat per una flassada primíssima, escassa, la criatura de pocs dies plora amb dolor. La cara destrossada, els ulls que encara no han contemplat la llum que emeto, però ja el seu cos ha patit la crueltat de l'espècie humana, a de la pròpia mare, la duresa dels seus cops d'impotència. Descobreixo el cos encara viu de la criatura, abans que ningú, però només puc oferir la llum per delatar aquesta atrocitat. Silenciosament, il·lumino amb més intensitat aquell carreró perquè el nadó cridi amb més força i algú, encara que només sigui una única persona, s'adoni de la seva presència. Abans que sigui massa tard.



d.

"En sortit al carrer, s'ha tornat a sentir sol. A dins del Blue Note, la veu experta de Gal Costa i la guitarra de Romero Lubambo -i dos Glenrothes en got ample i sense glaçons- l'havien mig distret de la seva solitud"

Només havia escrit aquest paràgraf. La proposta de la Sílvia -un relat curt sobre la ciutat- li havia semblat atraient i fàcil. A ell li agraden les ciutats grans, i en coneix unes quantes. Ja havia lligat alguns arguments amb ciutat de fons, com La noia xinesa, una història d'amor i sexe ambientada a Hong Kong, o El paraigua, on narrava la cita a soles de dos adolescents una tarda plujosa a Viena.
Cercant en els records més recents, va pensar que podria escriure sobre la seva relació amb la Liudmila, aquella estudiant de l'escola de cartografia de Sant Petersburg. Les noies de Sant Petersburg són rosses i tenen els llavis molsuts. Semblen altes perquè calcen sabates de taló i duen les faldilles cenyides i molt curtes. La Liudmila no s'ajusta a aquest patró, tot i que les seves faccions són inequívocament bàltiques. Sempre la va veure vestida amb l'uniforme d'estiu de l'escola de cartografia: sabata fosca plana, faldilla quinze centímetres per sobre del genoll, brusa blanca i americana blau marí, com la faldilla, amb galons daurats a les espatlleres i bocamànigues. El coll de la brusa anava per sobre la solapa de l'americana. La Liudmila, amb dinou anys, era prima, tenia un cos harmoniós i cara de nena aplicada. Amb el pas dels anys, seria una dona bella i atractiva.

Però ahir, en sortir del Blue Note, va pensar d'anar a menjar alguna cosa al Cafè Wha del carrer Mac Dougal, a Greenwich Village mateix. Mentre esperava que li portessin les mandonguilles de fetge de pollastre -les fan boníssimes- va obrir la moleskine i hi va escriure el paràgraf del començament. Li va semblar que la història sobre la ciutat podia començar allí i que New York donaria joc tirés cap a on tirés. Es va oblidar de la Liudmila i de Sant Petersburg.
Buscaria un local més tranquil pel Soho -va pensar- i amb l'ajuda d'un altre Glenrothes hauria escrit la història pel repte de la Sílvia en un no res. Però quan sortia es va trobar una colla d'alumnes de tercer curs de dret, als quals havia donat unes classes sobre interpretació d'informes pericials, que el van arrossegar a veure cabaret new age al Joe's Pub del carrer Lafayette, tocant Astor Place. Després, va haver de córrer a agafar el metro a Cristopher per anar fins a Times Square, ja que havia quedat de recollir la Kelly a la sortida del Winter Garden, a Broadway, quan acabés la representació de Mamma Mia! I ara, amb la Kelly a prop, tan absorbent, li és impossible d'escriure res. Se sent com un nen que no ha fet els deures i s'exhaureix el termini. Quin desastre.

A l'aeroport de Copenhaguen vaig agafar un taxi. Als carrers la neu estava apilada a les vores i la llum era somorta. Vaig pensar que si l'home que havia d'entrevistar no era el que buscava hauria de cercar-lo en un altre lloc, però totes les pistes l'assenyalaven..
No tenia cap fotografia seva, només sabia que tenia per malnom el Retorico, perquè parlava com un llibre.
Al seu departament, lluny del centre de la ciutat, em va rebre ell mateix, directament amb el dialecte napolità. Jo vaig respondre en italià i vaig fer el meu somriure candorós.
―Com ja sap, senyor Tomaso, sóc la periodista de "Viaggio" -li vaig dir un cop asseguts al sofà.
―Estic tan avorrit, aquí... -va respondre-. Algú que arriba d'Itàlia és com un bàlsam..
―Com descriuria Copenhaguen, senyor Tomaso?
―Com una ciutat oberta, plana, extensa, disposada rebre't i a deixar-se descobrir.
―Com són els seus habitants?
―Uns personatges rossos, blancs de pell, d'ulls cristal·lins de color blau. I tots plens d'energia i pragmatisme.
―Què es pot fer, a Copenhaguen?
―Pots voltar pels carrers, entrar als edificis, penetrar els castells medievals, sòlids i inexpugnables. Pots recórrer tots els seus canals, per on penetra l'aigua del mar del Nord. Pots anar a la riba del mar obert, on hi ha la Sireneta. I recórrer tots els parcs, i el Jardí botànic, amb l'immens hivernacle de plantes tropicals.
―I un cop ho has vist tot?
―Un cop ho has vist tot, si ets una persona del sud i si per algun motiu t'has hagut de quedar a la ciutat, aleshores comences a avorrir-te mortalment.
―Per què?
―Li falta misteri, a la ciutat, complexitat, dimensió tèrbola. És massa perfecte per contenir passió o arribar als límits d'emoció a què, sota el sol, potent, els llatins estem acostumats.
―N'hi ha gaires, de llatins, aquí?
―No. Copenhaguen és una ciutat sense emigració. Un somni, per a un llatí, amb les nostres ciutat populoses, on tot es barreja, on no hi cap n'hi una agulla, i on desitgem que la vida, mentre ens la passem fent tertúlia sota el sol, es vagi esmerçant com un regal.
―Molt diferent d'aquí, oi?
―I tant! Per a un llatí, amb les seves ganes de comunicació profunda, amb les seves ciutats sempre plenes d'estímuls, Copenhaguen és un lloc pàl·lid i anodí i, des del punt de vista vital, insubstancial.
―Com s'ho explica, això?
Ell em va agafar la mà.
―A la nostra latitud, el sol fort ens fan sensitivament més vulnerables. Al nostre costat, un poblador del nord ens sembla gairebé mancat de reaccions emocionals. Aquí el fred s'encarrega de posar-hi la seva capa neutralitzadora de reaccions extralimitades.
―Hi fa molt fred! -vaig dir sense apartar la meva mà de la seva.
―Molt!. Però el temps meteorològic és per a ells un element a mantenir lluny, mentre que per a nosaltres el temps ens és consubstancial i ha fet sorgir les nostres ciutats profuses d'espais de comunicació, tant a frec de pell que ens provoquen reaccions extremes. Allà les relacions de poder es tornen fàcilment abusives, i cada cosa ens la prenem radicalment a la valenta.
―Quines diferències troba entre nord i sud?
―Per a la gent del nord el més important és asseure les bases del futur, activitat sense la qual es podrien quedar sense recursos o morir-se de fred. I per això no paren de fer feina. La gent del sud som més ganduls. Ens emboliquem de vegades en assumptes tèrbols, tot per no posar-nos a treballar de valent, sempre amb aquest desig que la vida ens vingui regalada.
―Com és que va venir a viure aquí?
―Jo em vaig enamorar d'una dona, i aquí he vingut a parar. Oi que és una raó de pes, que per a un llatí se sosté indiscutible, absolutament comprensible?
―Quin altre motiu hi podria haver?
―La realitat te la diré només com un secret, com fem nosaltres, entre llatins. La veritat és que vaig marxar a causa d'un assumpte molt fosc amb els galifardeus de la Camorra. Un afer tan miserable que mai no cabria al cap d'aquests pobles nòrdics, que miren la vida des d'una dimensió desapassionada.
Llavors jo vaig enretirar la mà i vaig fer un somriure glacial, ja lluny del paper de la periodista jove i inexperta.
―Sóc la néta d'en Poldani, Retorico.
Ell va tenir una convulsió i va obrir, esbatanats, ulls i boca.
―Ara ja t'hem trobat -li vaig dir, alhora que treia l'arma i disparava el carregador al so dels petits xiulets que el silenciador va deixar anar en aquella cambra funcional de llum freda.
Tenia raó. Allà la mort i la venjança esdevenien també més pàl·lides.