Detall intervenció

Caresses

Intervenció de: Bianca | 15-12-2008


Els teus ulls no són capaços
de plorar les meves llàgrimes.
Les teves paraules no aconsegueixen
dibuixar un nou somriure.


Potser he esperat massa de tu,
potser he esperat massa de mi,
de tots dos, de la nostra història.


Mots avui inconnexos
que en un ahir no tan llunyà
sonaven com dolça poesia
en un mar tranquil
que avui protesta amb fortes onades
el mal que m'he fet
que ens hem fet.


A pesar de tot
et demano que tornis a mi,
que tornis a guarir les meves ferides
amb les teves carícies.


Respostes

  • Dística agonia
    deòmises | 15/12/2008 a les 02:21

    (1. Caòtica espera)

    T'he esperat on l'onada s'atura
    I esdevé penya i escuma i mirall
    Per captivar el batec de la Natura
    Mentre tresco amb la mort i el seu ball

    I m'he lliurat a tu com l'encenall
    Fet foc efímer, ànima impura,
    Empresonat en el trist badall
    D'uns llavis que ja no tenen textura.

    T'he isolat on la veu és cor
    I clam extrem, tros de vida viscuda
    Que mai no podrà ser recuperada

    I m'he ofert a les dents del record,
    Que mossega més que una musa muda
    Perduda en la llum una altra vegada.


    (2. Lícita derrota)

    Lux tua, vis mea. I ploro i visc
    I desterro la por de l'espera
    I sóc el meu propi basilisc
    Amb esguard petri com riu sense llera.

    I respiro, cansat, las, pel risc
    De sembrar en camp erm el que adelera
    I, malgrat tot, rebrosta; i sobrevisc
    Perquè la vida és pau fugissera.

    Reclamo la minestra de l'empar,
    L'oneig tendre de la mar que torna
    Per llepar-me les ferides obertes,

    La immensitat d'aquesta nostra mar,
    I el record persistent que suborna
    Amb el teu tacte absent les mans desertes.


    d.

    • *Lux tua, vis mea=la teva llum és la meva força (traducció noliteral)(no+)
      deòmises | 15/12/2008 a les 02:23

  • Espera
    desideri | 15/12/2008 a les 07:14

    M'he apropat a les margeres on hi tinc plantades les frèsies. Les hi ha blanques, blaves, grogues... acoloreixen aquell racó, que ja tenia com a preferit abans que brostessin els bulbs, perquè la tranquil·litat que desprèn m'assossega. M'hi he acostat i he flairat. Besos. Nits de tendresa. Els teus llavis de sèquia. La fam i la delicadesa, conjuntes. I l'enyorança també, evidentment.

    Fa dies que no apareixes però la teva olor s'entesta a restar dins del meu nas, mentrestant, em dirigeixo on les acàcies conquereixen el mur blanc que delimita el jardí. Han florit de nou, i desprenen la fragància del desig per veure't un cop més. Encara que sigui per acomiadar-nos com Déu mana. S'enlairen, com si volessin cap als núvols, com si volguessin tocar-los i retenir-los entre la grogor seva. I tornes a la memòria. Quan estenies els dits i fregaves l'aire amb els capcirons. "Els tinc! Els tinc!", cridaves i miràvem allò que havies agafat: els somriures que em provocaves.

    I t'espero, ho deuràs saber. Pel meu posat lànguid, potser? Per les meves poques ganes de res menys de besar-te i abraçar-te? Recorro el jardí, que tantes hores ens ha vist invertir en jocs personals, en recerques imaginàries, i el tresor dels pirates on hi he plantat les gerànies. Per marcar-lo, trampós, vas etzibar-me, i no perdre'l i abandonar-me... i ets tu qui em va abandonar. I t'espero, ho deuràs saber.

    Una llàgrima rellisca galtes avall en girar-me i veure les malves en el racó més obac del jardí, on encara no goso dirigir-m'hi per no destorbar el teu repòs profund, etern, mentre t'espero. Potser endebades...

    *


    R. V.
    • Potser no s'adiu a la proposta (es demana prosa poètica o poesia)
      desideri | 15/12/2008 a les 07:16

      i el meu es considerarà un relat. Si no és vàlid, acceptaré la seva decisió, senyoreta Parvati.

      R. V.
      • Sr. desideri...
        Dolça Parvati | 15/12/2008 a les 10:20

        El que vosté ha presentat, és adient, convenient i resplendent.
        Vosté és capaç de convertir en poesia la recepta de l'escudella. O de la paella. ;-)
        Agrícolament seua,
        DP
        • Mira que n'esteu d'enamorats!, aixxx l'amourr n+++ñ
          gypsy | 15/12/2008 a les 14:40

  • Caresses
    Bianca | 15/12/2008 a les 18:22

    Els teus ulls no són capaços
    de plorar les meves llàgrimes.
    Les teves paraules no aconsegueixen
    dibuixar un nou somriure.


    Potser he esperat massa de tu,
    potser he esperat massa de mi,
    de tots dos, de la nostra història.


    Mots avui inconnexos
    que en un ahir no tan llunyà
    sonaven com dolça poesia
    en un mar tranquil
    que avui protesta amb fortes onades
    el mal que m'he fet
    que ens hem fet.


    A pesar de tot
    et demano que tornis a mi,
    que tornis a guarir les meves ferides
    amb les teves carícies.

  • Mòrfica balustrada (fora de concurs)
    deòmises | 16/12/2008 a les 00:07

    Lux tua, vis mea, i saps que callo quan somnies
    I ploro les llàgrimes que han de venir
    Si desespero per esperar el bleix d'ahir,
    El que em sustenta les hores, els dies.

    I sóc insòlit vagareig que amb el sol guies
    Cap a l'occident de la besada del gessamí,
    Cap a l'horitzó del desig per retenir
    L'aigua entre les palmes, el son que m'espies.

    I dormo, sense reposar, sabent-te llunyana,
    Enmig de la trencadissa de l'ànima blana
    Que vol despertar on comença el desert.

    I et separes del món i t'apropes a la barana
    Dels meus parpres i jugues amb ells, quan s'han ofert
    A l'abraçada de la somnolència pagana.


    d.
  • RE: MELOREPTE 43: TANT QUE C'EST TOI (NATASHA ST-PIER)
    aleshores | 16/12/2008 a les 11:15

    (Be, mirà, no sé com dir-t'ho, Parvatti, a veure si t'ho explico, només tenim una vida i si m'he equivocat en l'elecció? - Una veu profunda em diu la veritat, em diu que no, a l'inrevés, si no l'hagués encertat ja no seria aquí -
    Però tinc un pes enorme al pit, que fa que em quedi sovint en silenci; voldria fer el que no puc fer però no goso - faig volar coloms, que cruel! - i em destrossa el desert que el meu sentiment crea a l meu voltant,...
    I crec per altra banda que a aquest mon hem vingut a crear plusvàlua, no a sostraure-la, no a endur-nos més del que hem aportat, sinó a aportar més del que hem rebut, altrament no hi ha progrés.
    Per a que vull el progrés si desapareixeré, si puc desaparèixer en qualsevol moment,...
    Més ben dit, si jo no vaig demanar de venir, m'he trobat aquí sense saber-ho però no hi ha escales per tornar enrera, només un salt des d'un quart pis.
    Per sort tinc algú que m'observa, per al qual jo represento quelcom, que desitja la meva mirada i jo de vegades me n'adono i faig com que visc i ajudo, sovint faig cas i no me'l faig a mi en conseqüència, però el pes segueix allí i només, només em queda la literatura per suportar-lo: que jo m'expliqui a mi mateix.
    Aleshores, comprenc, que jo també sense saber-ho, dec aportar alguna cosa, en algun moment. I que tot això no és sinó l'irremeiable desgast de la vida; que això és la vida, perquè només en tenim una com deia al principi, però en canvi podem suposar-ne més malgrat que no suportaríem fer mal als que ens envolten tot seguint-les.)
  • Floridura
    bocidecel | 17/12/2008 a les 17:59

    Temps
    que passa i tu no hi ets,
    la teva ombra ineluctable
    abrigall d'absència
    m'escorcolla de misèries
    I soc desert de sorra i vent
    que et cerca en un miratge

    Dubtes
    melodia cega, cants de sirenes
    fan pampallugues a l'enteniment
    llauren solcs en el meu cor,
    durícies de desconsol
    que cerquen mils raons
    en una ànima assedegada.

    Silenci
    del meu temps perdut
    floridura i vida llevada
    batecs d'un rellotge
    hereu de l'arbre mil·lenari
    compàs de llast que no corre
    i em consumeix sense pietat

    Espero
    els teus instants fugissers
    sempre al marge, sense treva
    resseguint delicadament la silueta
    d'un telèfon quiescent
    carícia que enyora la fiblada
    que desfà el neguit i el desesper.

    Et maleeixo
    però el malson s'esvaeix
    vaporós en un sospir, si et veig,
    i el temps s'apressa a fugir
    amb la dolçor d'una besada
    que atraparà la memòria
    fins la vorera basarda.

  • Atzucac
    diamant | 18/12/2008 a les 12:38

    Atzucac

    Passa el crepuscle pel meu lament,
    lluna que surt de nit i sola.
    I tapa el sol que gira lent,
    i el va tenyint de fosc i d'ombra.

    Llacs i muntanyes es fan valls secs,
    i el meu sentir ja perd la corda.
    S'eleva trist el planyiment
    perquè no hi ets ni sé si tornes.

    On és l'encís de tants petons,
    de tants delits que eren per fondre's?
    On és el temps que es va brindar,
    tot revinclat, a l'amor nostre?

    I tu, on ets, que entre sentors
    venies joiós, tot ple de força?
    Colpit el temps per Cupidell
    que amb la sageta llevà l'escorça,

    i va arrelar dins del llindar
    que mena endins la meva còrpora.
    Crit esdevé el plor que sé
    dins meu, enter, i no s'estronca.

    Demà, potser, vent de febrer
    vindrà a bufar en giragonsa
    i portarà un brau alè,
    esperançat de nova força.

    Però avui les mans resten al buit
    a l'atzucac del nostre encontre.


  • Atzucac
    diamant | 18/12/2008 a les 12:38

    Atzucac

    Passa el crepuscle pel meu lament,
    lluna que surt de nit i sola.
    I tapa el sol que gira lent,
    i el va tenyint de fosc i d'ombra.

    Llacs i muntanyes es fan valls secs,
    i el meu sentir ja perd la corda.
    S'eleva trist el planyiment
    perquè no hi ets ni sé si tornes.

    On és l'encís de tants petons,
    de tants delits que eren per fondre's?
    On és el temps que es va brindar,
    tot revinclat, a l'amor nostre?

    I tu, on ets, que entre sentors
    venies joiós, tot ple de força?
    Colpit el temps per Cupidell
    que amb la sageta llevà l'escorça,

    i va arrelar dins del llindar
    que mena endins la meva còrpora.
    Crit esdevé el plor que sé
    dins meu, enter, i no s'estronca.

    Demà, potser, vent de febrer
    vindrà a bufar en giragonsa
    i portarà un brau alè,
    esperançat de nova força.

    Però avui les mans resten al buit
    a l'atzucac del nostre encontre.


  • Fang (Fora de concurs)
    Xantalam | 19/12/2008 a les 22:51

    Tornejo pensaments
    amb mans d'argila tendra.
    Els peus fan rodar el torn, suaument,
    la terra humida, gira i gira,
    afaiçono el cos que pren vida.

    Vernís verd ferrós i mel coure
    cuit al forn entre fogots.
    Creuaré el carrer i et veuré,
    cos de terrissa,
    palplantat enmig de la gent.

    I què diràs, i què diré.
    Em delatarà el fang a les sabates,
    restes d'argila resseca a les mans,
    i vestigis de terra als cabells,
    que tu miraràs insistent.

    I què diràs, i què diré.
    Et delatarà la tènue tremolor
    de l'iris dins els meus llavis,
    i potser un somrís nerviós,
    que jo miraré insistent.

    Es quedaran cegues les paraules,
    o mudes, i no s'atreviran a mirar-te.
    Un escantell de paüra a l'atuell;
    que és trencadissa l'escultura de ceràmica.



Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.