Balcons

Avui, són tancats,
elles no hi són.
De vegades,
les veig,
mig adormides,
arraulides al sofà.
Una és jove,
l'altre una iaia.
Desprenen,
la joia del que vindrà...
la serenor d'una vida viscuda.
De vegades les veig,
i quan les miro m'hi veig.

Tinc tres torratxes a la vella barana,
sense flors ni terra fresca
i mil poncelles que et cerquen a tu.

De cara enfora fa bonic
la companyia escàpola de colors i olors.

Tinc un jardí de perfums encesos
i amb qui m’estima els vull compartir.

No està buida la teva terrassa,
sols quan no hi ets tu.

Fora-d’hores fem trobades,
fins que el llostre va a dormir.

Al capvespre quan gaudim del crepuscle,
mil i un misteris ens desvelem

Després tanquem les finestres
tornem a casa, no gaire lluny endins…

Allí ens retrobem de nit,
allí, on les flors ens inunden d’aromes,
és on compartim el llit.

El meu balcó és ple de flors
que pengen barana avall.
Regal de colors i olors
que, a ma vida donen joia.
Doncs és al balcó, que visc
on deixo passar les hores
gaudint l'escalfor del sol
damunt del meu cos neulit.
Veig la gent amunt i avall:
canalla amb motxilla de camí a l'escola,
uns amb la bossa, anant a comprar,
aquells que corren, no volen fer tard,
joves rient i fent carantoines,
vellets i velletes asseguts al banc...
I és tota la vida que veig transitar
la sava que em dona empenta
per inventar mil històries
i confegir alguns relats.
Quina joia el meu balcó
ple de flors que fan olor.
Atalaia de la vida.
Un bon lloc pel meu sojorn.

Sempre tenia les portes
del balcó
obertes de bat a bat.

El ventijol gronxava les cortines
i despentinava els geranis.

Era un bon lloc per fer niu.

Mai no hi faltava aigua fresca,
ni sopluig per dies humits.

Una cançó ressonava
amb notes de vinil
i l’aire, perfumat de sabors,
arribava al llindar.

Era llarga,
la nostra història,
i plena de capvespres on jo,
cansat del vol,
reposava.

Cada cop més vells tots dos.

Un dia el balcó se’m va oferir
mut, cec i fred.
Vaig vetllar nit i dia
pel nostre retrobament.

Però mai no va tornar.

Havia marxat abans que jo…

Terrissa de geranis al sol
Res de millor
Terra humida en un bol
I sostre de flor
Paraules d’un pugó
que viu al balcó

Balcomirades

Miro aquests
grans ulls que em miren
mentre escorten el teu nas
perfumat amb l'alegria
de mil pètals estirats
sobre una boca tancada
perquè els ulls saben parlar
Mentre em mires jo t'admiro
la serena majestat
amb que, plàcid, presideixes
el trescar del teu veïnat.
Sé que amagues rere els vidres
dels teus ulls sempre entelats
les mirades d'altres vides
que es consolen observant
les onades del mar fèrvid
on no poden navegar.
Balcó, explica'm el que passa
en aquest món tant esverat
tu que rere la barana
tens el temps encativat.

Ella vivia al costat.
Va venir d’on les flors
son filles predilectes del sol.
Aviat el seu balcó es vestí de jardí,
radiant, bigarrat, cridaner.

Jo vivia al pis veí,
a la casa dels meus pares.
Desapareguda que fou la mare,
el meu balcó s’anà emmusteint,
assedegat, ensopit, penós.

A poc a poc, els balcons
compartiren confidències,
primaveres i estius luxuriants,
i una intensa i puixant abraçada,
l’enveja del carrer.

Passats els anys,
tot i els flagells de la vida
i l’absència dels sol·lícits veïns,
segueix, pletòrica, sa abraçada,
confiats de l’aigua del cel.