Aire

Creixia el vespre de l’estiu calent,
el blau del cel, tot daurat, resplendia,
la solitud s’aturava un moment
a contemplar com el dia finia.

La lluna nova obria el seu esplet,
irradiava llum de conca marina,
la solitud obria el seu palmell
per rebre el raig de la llunyana amiga.

Queia la nit de brisa olorosa
enmig dels arbres somiosos i lliures,
la solitud s’adormia una estona
fins despertar-se de cop amb un gran xiscle.

Sóc un ésser dreçat, sol en la nit,
caminant per una càlida avinguda.
Els arbres de vida secreta
potser pensen que vaig a un ball,
amb el meu vestit de festa,
i no cap a un destí desconegut
on només l'aire regna.

Vestida amb la pell ben tendre,
les galtes color passió,
sang que brolla desbocada,
i ànsies de grans amors
que retens a la mirada.

Descarada joventut
d’un món que mai no s’atura,
problemes només pels grans,
molta insolència i ni una
sola llàgrima a la cara.

El sol es lleva per tu
amb la seva llum daurada,
però quan el temps ja t’atrapi
i es marceixin els teus ulls
jo et faré costat encara.

Començo a cercar entre mapes i astrolabis
El meu lloc enmig dels arxipèlags i de les mars,
Abans que la demència per tu i pels teus llavis
Em faci caure en els esculls creient que són fars.

Romeu i nàufrag, m'engoleix l'ona en terra ferma
I desplego el velam de la buidor per recollir brises
Malaltisses i flèbils, l'esperança esquàlida i erma
Del teu retorn després de l'adéu amb què no avises.

Començo la llar per la teulada, entre errors i glavis,
En la desorientació de no desxifrar el tot on les parts
Que el formen són un trencaclosques incomplet, espars.

Nàufrag i romeu, m'atrapa la duna després d'haver-me
Embolcallat la marea hòrrida, mentre obtinc les divises
Que em diuen que això és la vida, sota un cel que allises.


d.