Adéu

Les tecles d'un piano, grogues,
els pedals del mateix piano,
un d'ells trencat, les roses roges
de damunt del piano, la mestra,
les hores d'una tarda, les hores lentes,
les finestres molles, el pati moll,
les pilotes molles, les corredisses,
els crits finíssims d'un ximplet,
la baralla d'una dotzena de ximplets
i el piano, una peixera, totes les comarques
i l'hora de la piscina, per fi, l'aigua,
llençar-se a l'aigua, recórrer la piscina
sense respirar, abans del control,
abans de les notes, abans, després,
abans, després, abans, després
que ningú ens advertís: "Marxeu! Escapeu-vos!"
Ningú va dir-ho, però tots vam fugir.
Barcelona, joves del 80, escapats
per l'autopista cap a qualsevol indret segur,
cap a qualsevol indret lluny de Barcelona.

Aquest any ja faig tercer
tenim la senyoreta Isis
té els ulls verds i un piercing al llavi
quan riu fa molt goig
quan s’enfada també m’agrada molt

Avui he escopit a terra
en Marc li ha dit a la senyu:
s’ha enfadat, m’ha renyat
m’ha donat una bufa, m’ha castigat.
M’ha agradat…

Sol al passadís, somio despert:
la senyu em vol
m’empaita, jo fujo
m’amago, em troba
m’escapo, m’atrapa…

El pare s’ha posat la camisa gris
la mare l’escridassa
Porto escrit a la sang
el fat del meu llinatge caníbal?
Pot la larva triar el seu destí?

De vegades quan torno a casa
sento que un monstre m’empaita
em ve al darrere i corro
pujo les escales saltant i truco.
No sé si me n’hauré pogut escapolir.

És com un malson
però no sé com s’acaba:
m’obriran la porta i tot s’esvanirà
abans no m’atrapi el monstre
i se’m mengi el cor?

No vull ser devorat
per un àlien traïdor
m’estimo més ser cigala cantaire
o esdevenir acolorida papallona
i alçar el vol entre romaní florit!

No m'alliçoneu. No he fet res per merèixer
Aquest càstig, i no cal que alceu un altre
Cop la veu: no estic sord i ja en tinc prou
Amb la ració diària de crits dels de casa.

No em moureu d'aquest racó, que és meu,
Només perquè sigueu més alts i més forts
I no hi ha cap dret per damunt dels que tinc.

No em regiu amb normes que costen tant
De recordar, i que ni vosaltres mateixos seguiu:
La vida és una carota d'un carnaval que mor
Dia rere dia, per molta cura que en tinguem.

No em moureu, perquè el pare m'esgarrifa
Més que el càstig, i les carantoines de la mare
Ja no amaguen els seus ulls plorosos, de vellut.


d.