fas servir poques paraules, com cal, explicant el que vols, fent-ho sentir al lector, tota una situació vital, un caràcter, una relació, que es pot intuir d'entre les olors que descrius...
felicitats

... especialment la primera meitat del relat, la probabilística de la mort, la tria entre dues opcions inevitables que realitzem inconscientment i que ens fa seguir endavant... o aturar-nos definitivament.
Sé que és fer-se auto-prosel·litisme -el món s'acaba, cal donar-se pressa!!!- però n'he penjat un que es diu Woke up in the morning (found myself dead) que trobe que mira també cap el mateix lloc, encara que amb altres ulls... els del mort, concretament.
Això, que m'ha agradat.
Una salutació.

Doncs això, gràcies per la teua opinió. El títol és per la versió de Hendrix, un blues aborronador amb l'energia d'una formigonera desbocada... ;-)
El final és obert, és cert... em vaig plantejar continuar-lo, però finalment em vaig quedar en la sensació de l'absurd que provoca pensar en taaaaantes coses, més o menys rellevants, i deixar per el final allò que -en principi- més ens suggereix la mort: la por. De tota manera, no sóc massa bo explicant el que escric -de fet, de vegades només quan ha passat un temps acabe d'interpretar el que em diu un dels meus propis relats... Què hi farem...
Un problema a l'hora de llegir-lo segons està publicat al web és que es perden les cursives, que crec que en este relat són importants. Totes pensaments 'textuals' que recorde el personatge van en cursiva (com és el cas de la darrera frase) i crec que així és més entenedor...
En qualsevol cas, segurament n'enviaré algun més, així que ja em diràs...
Una salutació.